SANT BLAI 2020 (1)

Sant Blai ha tingut enguany doble sessió de danses. Diumenge, al carrer que porta el nom del sant, ha tingut lloc la dansà, amb participació de dansaires de diferents pobles de la comarca que ens han honrat amb la seua companyia. Com ja és tradicional en aquesta actuació, en acabant hi ha hagut xocolate i fartons, organitzat per la rondalla del Grup de Danses Pedreguer, per a combatre el fred, tot i que enguany li haguera anat més bé granissat d’orxata, per l’oratge primaveral ben atípic per aquesta època de l’any. Adjunte algunes fotos de la primera part.

“El corto tiempo de las cerezas” (Manuel Cerdà)

Una novel·la històrica. Dit així, de manera tan senzilla, sembla poca cosa, però és tot el contrari. No és una novel·la de ficció dins d’un entorn històric correcte, sinó que l’autor, Manuel Cerdà, ens conta la història de la segona meitat del segle XIX i principi del XX introduint uns personatges de ficció que li donen interés al relat, sense perdre mai el rigor historicista, a allò que, d’una altra manera, seria un fred relat històric. Algun crític l’ha comparat amb Kenn Follet, amb certes matisacions. Per a mi les matisacions són: en primer lloc que Manuel Cerdà, com a historiador que és, ha posat el rigor històric i l’ètica personal de l’historiador per damunt de l’interés literari, sense que això, i ací radica el mèrit, disminuïsca l'interés de la novel·la. En segon lloc, Manuel Cerdà és un humanista, un expert en qualsevol manifestació artística –arquitectura, pintura, escultura, música...— i els seus coneixements com a professor de la història de l’art queden ben reflectits.
El personatge que fa de nexe entre les diferents parts del món i distintes èpoques, és Samuel —l’altre ego de l’autor?—nascut a Muro que, acabat de nàixer, es desplaça amb la seua família a Alcoi i és testimoni i cronista de les lluites obreres durant la revolució industrial a aquesta ciutat, una de les més representatives de la lluita obrera.
Samuel és partidari d’una revolució que cree una nova societat sense explotadors i explotats, però és un escèptic en el sentit que és conscient que una gran part de la classe treballadora és insolidària i no lluita per a alliberar-se col·lectivament, sinó que sols creu en la millora individual. Els diàlegs amb el seu amic Esclafit semblen reflexions del mateix autor respecte a les seues disquisicions entre les conviccions a favor de la lluita per l’alliberament de la classe treballadora i l’escepticisme respecte de l’èxit d’aquesta lluita per falta de solidaritat de la mateixa classe treballadora, com hem exposat anteriorment. Però Samuel és, primer que res i sobretot, el cronista de la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Destacaré també l’habilitat de l’autor per a acabar el llibre, donant-li un toc creatiu al final més lògic i adient.
“El corto tiempo de las cerezas” i “Adiòs, mirlo, adiós (Bye bye Blackbird)” són dos llibres diferents que formen un conjunt que l’autor ha titulat”Tiempos de cerezas y adioses” Es poden llegir per separat i en qualsevol ordre però jo recomane fer-ho seguint l’ordre de l’autor perquè “Adiós mirlo Adiós (bye bye Blackbird)” és la històra del segle XX i lògicament és continuació cronològica de “El corto tiempo de las cerezas”
En qualsevol cas, lectura recomanable per a tothom i, gosaria a dir, imprescindible per als amants de la història. Ja em direu.

SATÈL·LITS (Elisenda Solsona)

Aquesta recopilació de relats ha estat una agradable sorpresa. Imaginació, fantasia, amor i desamor, lluna i no lluna. Elisenda Solsona és una mestra de l’estructura narrativa. Recorda els contes d’Andersen que tenen la lluna com a narradora, però ací és tot el contrari: no sols no relata la lluna sinó que, quan devia estar la lluna plena, ha desaparegut.
Una de les constants dels relats són les relacions de parella, amb tempestes meteorològiques que anuncien tempestes emocionals de les parelles, plenes de paràboles: l’atracció de la Terra sobre la lluna deixa d’existir i el satèl·lit se’n va amb un altre planeta.

TERENCI DEL NIL (Terenci Moix)

Fa aproximadament cinquanta anys, Terenci Moix era un dels meus autors preferits, però en llegir-lo sempre tenia la sensació que, potser perquè jo no era suficientment madur o per ingenuïtat, no li treia tot el suc a la seua obra. Ell, sols dos anys major que jo era una persona intel·lectualment madura, tot i que ho negava. Per fi, després de molts anys d’espera, he decidit tornar-lo a llegir. He començat per “Terenci del Nil”, i això que “El dia que va morir Marilyn”, per raons subjectives que ara no explicaré, és la que més m’agradava.
Agraïsc a Maria Aurèlia Capmany la seua ajuda mitjançant el pròleg en el qual adverteix, entre altres coses, que es tracta d’un llibre de viatges romàntic i que Terenci (Ramon Moix Messeguer) va anar a Egipte a la recerca del seu passat, del seu origen, de la seua vida anterior.
Sóc de l’opinió que Terenci Moix va anar a Egipte a cercar l’explicació del misteri més gran de la vida: el misteri de la mort. Per a T.M. la mort és una interrupció de la vida, com un tall, però la vida continua i continuarà mentre hi haja el pas del temps, l’altre gran misteri de la vida (“... la supervivència més enllà de la mort...”). L’obra de T.M. és passió i sentiment, però també angúnia, l’angúnia de l’anonimat, de ser ignorat i oblidat, que és l’altra cara de la mort.
És cert el que diu Maria Aurèlia Campmany, “Terenci del Nil” és un llibre de viatges, però no un llibre de viatges escrit amb objectivitat –que és el que en principi se suposa—sinó prenyat de passió i de subjectivisme.
També és curiós detectar que rellegir un llibre al cap de cinquanta anys, no solament suposa una lectura diferent en quant el lector ha canviat, ha madurat, sinó també perquè les circumstàncies sociològiques del final dels anys seixanta del segle passat eren diferents de les actuals. I en aquest cas han canviat negativament a la vora del Nil. Al final de la dècada dels seixanta a Egipte encara --diu l’autor-- hi havia dones que portaven vel al cap. Ara, quasi no n’hi ha que no en porten. I si he dit negativament, ho he fet per considerar el vel com a senyal de submissió, a la religió o al masclisme.
T.M. ens mostra un Ramon nu i la seua vocació hedonista, però també la seua tendència a gaudir de les coses petites, intranscendents, senzilles, banals i quotidianes.
És crític amb el turisme occidental i el considera com una forma moderna de colonialisme. El turisme és un producte de consum i a Egipte ha comés un greu sacrilegi. El turisme suposa una explotació del poder sobre les persones originàries del lloc turístic, però al mateix temps, també, un domini alienador sobre el turista colonialista. I això no sols a Egipte, sinó també, si en reflexionem, a casa nostra.
No sé si, com diu Maria Aurèlia Capmany, T.M. va anar a Egipte a cercar el seu origen, el seu passat, però sí que és cert que el va trobar. S’identifica amb el jove rei Smenkhare ( “... Ell com jo, només era un pobre noi perdut en les angoixes irresoltes de la vida...”) i de la seua terra (“... el meu país és blau arran de mar naixent, és terra de titans que no han estat valents...”)
(“Perquè Egipte és com la meua terra. Perquè Smenkhare sóc jo. Perquè també sobre la meua ciutat s’hi pongué el sol, i ningú sap si hi tornarà a sortit mai més”).
T.M. s’identifica amb Smenkhare perquè va ser assassinat, per heterodox, pels defensors a ultrança de les lleis ortodoxes, dels dogmatismes i de la intransigència del poder. Però el més greu per a T.M. és que van esborrar el seu nom, negant-li el dret sagrat a passar a la història, i conseqüentment condemnar-lo a ser ignorat i oblidat, és a dir, a la mort de veritat. Per això el fa renàixer, el torna a la vida com a Terenci del Nil. I aquest fet és el que justifica el llibre i el viatge.
He passat en net les notes que havia pres durant la relectura i he reflexionat: Crec que ara ho he entés millor, però continue amb la sensació que encara em falta maduresa per a entendre bé a Terenci Moix i concretament a Terenci del Nil. Intuïsc que caldrà tornar-lo a llegir d’ací uns altres cinquanta anys, però crec que abans caldria viatjar a les valls del Nil.

JOAN A LA BANDA DE L'ESCOLA DE MÚSICA

El meu nét Joan (12 anys, primer curs de Conservatori professional) va debutar dissabte dia 23 a la Banda de l’Escola de Música de Pedreguer. El concert que va tindre lloc a l’Espai Cultural, corresponia a la celebració de Santa Cecília de 2019 i va suposar un gran èxit. Enhorabona Joan, a gaudir de la música.

PRÒRROGA DE VACANCES I PENSAMENT ÚNIC

La pròrroga de les vacances al parlament britànic durant un mes i quatre dies, decretat per la reina Elisabet a instàncies del primer ministre, dóna peu a multitud d’interpretacions sobre la intencionalitat de Johnson, sobre la dificultat de negociar un Brexit suau o sobre el futur de la Unió Europea. Però poca gent se n'adona d’un fet important: l’abús del poder executiu, fins i tot en països de tradició democràtica com el Regne Unit. Suspendre el parlament –encara que siga en forma de pròrroga de vacances—en una època en què s’han de prendre decisions tan importants com el Brexit, és una mostra de l’escalada autoritària dels governs. Per molt que siga constitucional o legal.
I el més dolorós, el més dramàtic, el que més en preocupa és que persones amb tradició democràtica no se n'adonen. I no se n'adonen per estar immersos en el sopor que produeix la inèrcia, la immobilitat i la rutina legalista.
Quan parlen d’aquesta escalada antidemocràtica, els independentistes catalans adverteixen “demà pots ser tu” Poc s’esperaven els parlamentaris britànics que a ells també els podia passar. No és tan greu com dissoldre el parlament català com va fer l’aplicació de l'article 155 de la constitució, però d’alguna manera a ells també els han impedit la missió més important d’un parlament: parlamentar, debatre, dialogar, votar, decidir. En la meua opinió el que està passant és que hi ha una crisi dels fonaments democràtics, i que n'hi ha perquè al poder real (no necessàriament reial) que abans li diem poder fàctic, està guanyant la partida en la qual ens vol imposar la distòpia del pensament únic.

COQUES

Crec que no erre si dic que la meua estimada Lluïsa és (junt amb les seues germanes) una de les millors coqueres de la Marina Alta (que parlant de coques, equival a dir del món) N’he provat de moltes classes i fetes a molts restaurants, mercats, bars, forns, cases particulars. N’he provat de bones i de millors. Cap d’elles com les que fa la Lluïsa, i com les feia sa mare, és una qüestió d’herència cultural i potser genètica. I tot sense publicitat, sense la parafernàlia dels mitjans de comunicació (TV, xarxes), amb la discreció característica d’allò que és realment autèntic. Ara ho he de dir, perquè sóc major i tinc por de morir-me sense haver-ho declarat. Coques de pebrera i tomaca, d’espinacs, d’herbes, de ceba i pésols, i companatge variat, botifarra, sobrassada, espineta, anxoves... totes boníssimes, però jo em quede –qüestió de gust personal—amb la de pebrera i tomaca. Per a beure? És igual, un bon vi o una bona cervesa, fins i tot l’aigua és bona (coles i refrescos industrials, no, per favor). Sempre ho acompanyem d’un bon encisam –a Pedreguer li diem encisam a una ensalada de ceba i tomaca amb oli i sal—raïm, de moscatell o venci negre, i meló d’Alger. A l’estiu, que són millors que mai, les fa junt amb la seua germana Casi, al forn de la seua caseta, i és una festa en la qual participa tot el món, fills, filles, gendres, nores, néts, nétes... qui vulga menjar-ne ha d’ajudar d’una manera o altra.  A mi em toca fer les fotos...  Ja  ho sabieu, no?

LA MEUA RACIÓ (DESPRÉS, D'AMAGAT, REPETISC)