dimecres, 27 de novembre de 2019

TERENCI DEL NIL (Terenci Moix)




Fa aproximadament cinquanta anys, Terenci Moix era un dels meus autors preferits, però en llegir-lo sempre tenia la sensació que, potser perquè jo no era suficientment madur o per ingenuïtat, no li treia tot el suc a la seua obra. Ell, sols dos anys major que jo era una persona intel·lectualment madura, tot i que ho negava. Per fi, després de molts anys d’espera, he decidit tornar-lo a llegir. He començat per “Terenci del Nil”, i això que “El dia que va morir Marilyn”, per raons subjectives que ara no explicaré, és la que més m’agradava.
Agraïsc a Maria Aurèlia Capmany la seua ajuda mitjançant el pròleg en el qual adverteix, entre altres coses, que es tracta d’un llibre de viatges romàntic i que Terenci (Ramon Moix Messeguer) va anar a Egipte a la recerca del seu passat, del seu origen, de la seua vida anterior.
Sóc de l’opinió que Terenci Moix va anar a Egipte a cercar l’explicació del misteri més gran de la vida: el misteri de la mort. Per a T.M. la mort és una interrupció de la vida, com un tall, però la vida continua i continuarà mentre hi haja el pas del temps, l’altre gran misteri de la vida (“... la supervivència més enllà de la mort...”). L’obra de T.M. és passió i sentiment, però també angúnia, l’angúnia de l’anonimat, de ser ignorat i oblidat, que és l’altra cara de la mort.
És cert el que diu Maria Aurèlia Campmany, “Terenci del Nil” és un llibre de viatges, però no un llibre de viatges escrit amb objectivitat –que és el que en principi se suposa—sinó prenyat de passió i de subjectivisme.
També és curiós detectar que rellegir un llibre al cap de cinquanta anys, no solament suposa una lectura diferent en quant el lector ha canviat, ha madurat, sinó també perquè les circumstàncies sociològiques del final dels anys seixanta del segle passat eren diferents de les actuals. I en aquest cas han canviat negativament a la vora del Nil. Al final de la dècada dels seixanta a Egipte encara --diu l’autor-- hi havia dones que portaven vel al cap. Ara, quasi no n’hi ha que no en porten. I si he dit negativament, ho he fet per considerar el vel com a senyal de submissió, a la religió o al masclisme.
T.M. ens mostra un Ramon nu i la seua vocació hedonista, però també la seua tendència a gaudir de les coses petites, intranscendents, senzilles, banals i quotidianes.
És crític amb el turisme occidental i el considera com una forma moderna de colonialisme. El turisme és un producte de consum i a Egipte ha comés un greu sacrilegi. El turisme suposa una explotació del poder sobre les persones originàries del lloc turístic, però al mateix temps, també, un domini alienador sobre el turista colonialista. I això no sols a Egipte, sinó també, si en reflexionem, a casa nostra.
No sé si, com diu Maria Aurèlia Capmany, T.M. va anar a Egipte a cercar el seu origen, el seu passat, però sí que és cert que el va trobar. S’identifica amb el jove rei Smenkhare ( “... Ell com jo, només era un pobre noi perdut en les angoixes irresoltes de la vida...”) i de la seua terra (“... el meu país és blau arran de mar naixent, és terra de titans que no han estat valents...”)
(“Perquè Egipte és com la meua terra. Perquè Smenkhare sóc jo. Perquè també sobre la meua ciutat s’hi pongué el sol, i ningú sap si hi tornarà a sortit mai més”).
T.M. s’identifica amb Smenkhare perquè va ser assassinat, per heterodox, pels defensors a ultrança de les lleis ortodoxes, dels dogmatismes i de la intransigència del poder. Però el més greu per a T.M. és que van esborrar el seu nom, negant-li el dret sagrat a passar a la història, i conseqüentment condemnar-lo a ser ignorat i oblidat, és a dir, a la mort de veritat. Per això el fa renàixer, el torna a la vida com a Terenci del Nil. I aquest fet és el que justifica el llibre i el viatge.
He passat en net les notes que havia pres durant la relectura i he reflexionat: Crec que ara ho he entés millor, però continue amb la sensació que encara em falta maduresa per a entendre bé a Terenci Moix i concretament a Terenci del Nil. Intuïsc que caldrà tornar-lo a llegir d’ací uns altres cinquanta anys, però crec que abans caldria viatjar a les valls del Nil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada