DIPUTATS DEL PP FAVORABLES A LA CONSULTA SOBIRANISTA

Hui estic en pla conciliador i ben transigent. No criticaré a qui vote a FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA NI A QUI VOTE EN CONTRA NI A QUI S'ABSTINGA. Cadascú que ho fassa segons la seua ideologia, els interesos de classe o la necessitat de ser dòcil amb el partit que l'ha posata les llistes. Au! També acceptaré que equivocar-se és fàcil i a tots ens pot passar (qui no s'haja equivocat mai que tire la primera pedra. Jo no la tiraré) Nyas! Ara bé, que diputats que cobren bon sou pagats pels ciutadans per a decidir per ells, que voten en contra del que volien votar perquè no s'han enterat de quina és la proposta o la moció presentada, ni quin ha estat el debat, i que necessiten que el portaveu o president del seu grup els diga què han de votar (això passa en tots els parlaments) i que equivocant-se el portaveu (està perdonat) no hi haja ningú que se n'adone i diga "xe no, al contrari", demostra que no es guanyen el sou que cobren. En una empresa privada els tirarien tots al carrer sense dret a indemnització
http://www.naciodigital.cat/noticia/65465/qui/qui/sector/sobiranista/pp

ACABAR AMB LA INDIGÈNCIA

La meua amiga Mar--psicòloga i treballadora social-- està preocupada perquè els ajuntaments i la generalitat, estan desballestant el sistema de serveis socials. L'ajuntament d'Alacant, però, ha fet valdre la imaginació per a acabar amb la trista imatge dels indigents dormint als bancs dels jardins públics de la ciutat, amb la qual cosa intenta posar un toc d'optimisme al plantejament negatiu de l'amiga Mar. En què consisteix aquesta idea tan imaginativa i social per a acabar amb els indigents dormint al ras? Han fet posar una travessa al mig del banc de manera que no càpia una persona allargada. Veus Mar com encara hi ha qui es calfa el cap a favor dels més desvalguts?

Andrea Camilleri

Una petita dosi --petita però bona-- de novel·la negra ha estat suficient per a superar el mono. No serà la millor literatura però diuen que una bona alimentació es basa en la varietat; doncs una novel·la negra --o dues-- a l'any aporta a l'organisme, entre altres coses, un poquet de bon humor. A Andreu Martín, guanyador del premi de novel·la Ciutat d'Alzira 2013 amb "Les escopinades dels escarabats"  ja el conec de fa molt de temps (Barcelona Connection, l'home que tenia raor... ), però he descobert, amb massa retard, Andrea Camilleri guanyador de BcNegra 2014 i el seu personatge el comissari Montalbano, homenatge al creador del meu vell amic Pepe Carvalho. Una de les característiques que jo aprecie en la bona novel·la negra és el punt d'humor. L'Andrea, de vegades et provoca un somriure, de vegades una rialla forta. Es burla de tothom, comença per ell mateix i en acabant ho fa de tota la societat, de la qual ens mostra les seues misèries reals i dramàtiques. Mireu que diu un personatge de l'autor sicilià (jo crec que podria ser valencià): "Com si els nostres senyors diputats no se la passaren per allà on els sembla, l'opinió pública! Es droguen, van de putes, desfalquen, menteixen, es venen, cometen perjuri, fan negocis amb la màfia, i què els passa? Que surten a la premsa un parell o tres dies i para de comptar, després tothom se n'oblida..." Us sona de res?

BCNEGRA

            Tot i que jo estime Pedreguer per damunt de qualsevol poble, ciutat o metròpoli, aquesta setmana m'agradaria viure a Barcelona. Ara estic perdent-me BCNEGRA, cosa que em posa d'una mala llet impossible de dissimular. Si em trobeu pel carrer i us espente o escridasse, si no cedisc la vorera a una senyora, si em comporte d'una manera mesquina -- més mesquina del que és normal en mi, vull dir-- és perquè necessite unes vacances, abandonar per una setmaneta la vida sana, afable, bucòlica, sociable, tranquil·la de Pedreguer i anar a Barcelona, assistir a les conferències i exposicions de BCNegra i introduir-me de nit, per algun carreró del barri gòtic, en un ambient marginal, malsà, en un pub de soterrani, amb música de jazz en viu, o un negre tocant el piano, i el local ple d'un fum de tabac que es pot tallar amb la navalla --hosti! Havia oblidat que ja no es fuma a l'interior dels locals... tot canvia... què hi farem!-- i una dona fatal que em mira i ja m'ha entrampat en la seua xarxa per a portar-me cap a la perdició irremissible...
            En fi... em conformaré llegint Andreu Martín i Andrea Camilleri... Però no es poseu prop de mi durant uns dies. Esteu avisats.

LA RAMPA

La veritat és que a mi no m'importa si la Senyoreta baixa la rampa caminant o amb infantamòbil per motius de seguretat, però aquesta situació porta inevitablement a una reflexió: l'interior d'una presó és un lloc segur? Si no ho és, i suposant que la infanta --de moment no es pot afirmar ni negar-- fora condemnada a ingressar a la presó, caldria posar a la seua cel·la un parell de guardaespatlles? O seria millor no tancar-la per qüestions de seguretat? Perquè no reconeguem d'una volta que la Justícia no és igual per a tots? I si ho reconeguem, serrà com acceptar que el règim actual no és una democràcia? Massa preguntes?

OCAIVE 2014
II Mitja Marató i Marxa de Muntanya
Pedreguer, 26 de gener de 2014

 

 

Organitzat conjuntament per dos associacions esportives de Pedreguer, amb llarga i atapeïda experiència en esdeveniments esportius de participació massiva (Centre Excursionista de Pedreguer i Club d'Atletisme Cametes), diumenge 26 tindrà lloc la II Mitja Marató i Marxa de Muntanya Ocaive. El muntanyisme combinat amb la mitja marató, és un esport sà --competitiu o no, a gust de consumidor, cadascú s'ho pren com li convé-- i divertit. Jo col·laboraré, molt modestament, en l'organització, i conseqüentment no podré participar en la marxa. La mitja Marató sols és apte per a persones entrenades i amb condicions físiques adients. Aquesta Marxa és fàcil per qualsevol persona habituada a caminar. En qualsevol cas, podeu participar animant els esportistes i gaudir de la festa, però no s'ho perdeu. Sort i ànims a tots-totes.

LA VIA CATALANA (i IV)

LA CAUSA SOCIOLÒGICA.

           En el post anterior he opinat sobre la causa política per la qual és possible, a curt termini, la independència de Catalunya. Ara explicaré quina és, en la meua opinió, la causa sociològica.      
          Es comprensible que, a Catalunya, els immigrants procedents de La Manxa, Aragó o Andalucia, se sentiren més còmodes si es consideraven i estaven dins de l'estat espanyol. Es comprensible que sentiren animadversió per l'idioma català per ser un idioma que no coneixien,  i per ser el que parlava la classe mitjana a la que ells no pertanyien i els empresaris que els explotaven. I per tot això és comprensible que aquest ampli sector de la població se sentira espanyol i contrari a la independència. Però ara, els fills i néts dels immigrants, integrats a Catalunya, se senten catalans d'origen andalús o catalans d'origen manxec, però catalans. I molts d'ells no se senten espanyols,  i són favorables a la independència. 

           Aquest procés d'integració és tan important que acabarà per a ser definitiu per a guanyar la independència. I aquest fet no hauria d'estranyar-nos perquè...  quan es va independitzar Mèxico o Cuba i el altres estats d'Amèrica? Va ser quan els indígenes van ser independentistes?  No. Va passar quan els néts i besnéts dels immigrants i repobladors es van sentir mexicans, cubans, americans. I ara una gran part dels descendents dels xarnegos, son catalans, se senten catalans i volen la independència. O potser no --potser jo estic equivocat-- però és l'hora de preguntar-ho per a saber-ho.