PONT DE CENDRA

 En pont de cendra, Raül Romeva ens relata dues històries previsiblement convergents, però ho fa de manera sorprenent i emocionant. És una novel·la en la qual barreja antibel·licisme amb l’horror de l’odi racista i les històries d’amor i solidaritat. Està ambientada en la guerra dels Balcans i fa referència literària al “viatge al centre de la Terra” de Verne. Recomanable.

EL PAÍS DE L'ALTRA RIBA (Maite Salord)

 

Un xiquet jueu recorre tota Europa amb l’avi, fugint dels nazis que assassinen els seus pares i germans. S’estableixen a Algèria on viuran la guerra d’independència d’aquell país. Guerra, violència, desgràcies personals i familiars. L’autora crea una atmosfera en la qual, al mig d’extremes discrepàncies polítiques i ideològiques entre Daniel i Michel, sura el sentiment d’amistat i respecte personal d’aquests dos personatges. “Una guerra et duu a situacions que no voldries i a reaccions que no pots triar” Quina és la diferència entre el malvat i el bondadós? El malvat se sent orgullós d’haver-ho estat i la persona bondadosa té mala consciència per haver-hi sobreviscut on altres han perdut la vida.

CONCERT DE FIRA

 

El concert que, any rere any, ens ofereix la banda “Centre Artístic Musical” de Pedreguer el dia de la Puríssima als Porxes, és un esdeveniment que forma part de la meua vida. Assistir a aquest concert de fira és, per a mi, una tradició que m’agrada seguir. No em pregunteu per què, no sabria contestar-vos. Però és ben cert que alguna cosa important hi ha de passar perquè jo no hi vaja. Que recorde, dues voltes he fallat, el dia del soterrament de ma mare (EPD) i el dia del naixement de la meua neta Rosa.

El naixement i la mort, els dos únics elements imprescindibles en la vida s’uneixen en la meua memòria respecte a aquesta tradició.
El de l’any 2021, per a mi, té un motiu especial que fa que em senta orgullós: és el primer concert de fira en el que participa com a músic el meu net Joan, a qui desitge llarga vida, molta salut i continuar en aquest menester.

Publique algunes fotos.

BANDA DEL CENTRE ARTÍSTIC MUSICAL DE PEDREGUER

 

Ahir dissabte, el meu net Joan Castelló Palacio (3r. Curs de trompa en conservatori professional) junt amb Anna Antequera Far (flauta), Mireia Fernández Pérez (saxo) i Miquel Calafat Sivera (percussió) van ingressar oficialment a la Banda de Música “Centre Artístic Musical” amb motiu de la celebració a Pedreguer de la patrona Santa Cecília. Extraoficialment havien participat en el concert del 9 d’octubre i, a València, en el darrer concert del gran Paquito. Enhorabona als quatre i a gaudir de la música per molts anys, la vostra afició.

MOLTES GRÀCIES.

 

El passat dia 2, dins dels actes de la celebració del Correllengua, em van concedir el premi Jaume I que atorga el Casal Jaume I de Pedreguer, organitzadors dels actes. Vull deixar constància per escrit del meu agraïment, reproduint les meues paraules en l’entrega del premi.

“Bona nit.
Em sent molt honrat amb el premi Jaume I per dos motius. El primer, per concedir-lo qui el concedeix, El Casal Jaume I, una associació, per a mi una institució, que admire profundament. En segon lloc, però no menys important, per les persones premiades anteriorment, totes amb molts més mèrits que jo. No repassaré la llista de tots, però permeteu-me recordar el més recent, l'any passat, a Núria Feliu i el que a mi em resulta més entranyable, el concedit a la família de Guillem Agulló i a la seua memòria. Des d’ací la meua salutació cordial a totes les persones premiades anteriorment i dir que em sent molt honrat d’ocupar un lloc entre elles.

Soc una persona vella i per l’autoritat que m’atorguen setanta-set anys d’errors, gosaré dir-vos unes paraules per si poden ser-vos de profit. Direu que sóc negatiu si sols recorde els errors, no hi ha encerts? No ho sé, és possible, però no m’interessa ara parlar dels encerts, perquè de la mateixa manera que dels errors aprenem, si reflexionem sobre ells, poden generar una miqueta de saviesa, l’autocomplaença amb els encerts genera immobilisme i conformisme. Soc vell, però no tant, espereu-vos, encara no pense quedar-me immòbil i conformat.

Quan reivindiqueu el nostre idioma, els nostres drets idiomàtics, els drets culturals del País Valencià, poseu-vos com a meta allò que semble impossible. I si algú vos diu: ”Això és impossible, reivindiqueu tal altra cosa que és possible” Contesteu: “No el que ens oferiu com a possible no aprofita per a aconseguir els objectius que volem. I allò que ens digueu impossible, voleu que ho siga, però no ho és, perquè el límit entre possible i impossible rau en la meua capacitat, en la teua capacitat, en la nostra capacitat de treballar i lluitar per a aconseguir-ho. I si un dia vos diuen: Volíeu l’impossible i ho heu aconseguit, podeu estar contents, aleshores respongueu: No, no era impossible com ho demostra el fet que ho hem aconseguit i no estem contents perquè ara volem un altre impossible.

Amigues i amics del Casal Jaume I, sòcies, socis, simpatitzants, persones individuals, empreses, associacions i institucions públiques que col·laboreu amb el Casal, però especialment i sobretot, a qui formeu part de la Junta Gestora: Gràcies pel premi, materialitzat en aquest magnífic gravat del nostre rei Jaume I, de Ramon Pérez Carrió, que m'obliga a continuar escrivint, però moltes gràcies pel vostre treball i lluita incansable i impenitent en defensa del nostre idioma i cultura, en defensa de la identitat del País Valencià, marcant-vos objectius que poden semblar impossibles, però que, per a vosaltres, no ho són. Continueu. El premi que em concediu m’obiga a mi també a continuar. Podem cridar junts, el futur és nostre!

I vosaltres, amigues i amics ací presents. Pel fet de participar en les activitats del Casal Jaume I, pel fet d’haver llegit les meues històries, si les heu llegides, i si no, també, pel fet d’estar ací, gràcies, moltes gràcies. Ara Gaudiu de la música i bona nit."

Aquí mano jo (Maribel Torres)

 

De tant en tant va bé una novel·la negra, per a relaxar-vos. Un gènere que porta implícit una crítica social, en aquest cas els problemes laborals de les Kellys. Les dones més pobres i vulnerables són les que més sofreixen maltractament masclista. La detectiva Adriana Miralles accepta l’encàrrec d’investigar l’assassinat d’un novel·lista i el suïcidi de la suposada assassina, víctima de violació (que la policia dona com a cas tancat), sabent que és un encàrrec que no cobrarà, però que ha d’acceptar per ètica professional i personal. Una trama ben treballada que, pel meu gust, li falta salpebrar amb un polsim més d’humor. Recomanable.

Trabajo, consumismo y nuevos pobres (Zygmunt Bauman)

 

Es tracta d’un assaig sobre l’evolució de la societat des de la revolució industrial a la societat de consum o societat postmoderna i com canvia el concepte de “pobre” durant aquest procés. Una frase que sintetitza el sistema: “Quan parle l’economia que calle l’ètica”
Aquest assaig, publicat per primera vegada el 1998, exposa una situació que adquireix una actualitat sorprenent. Ve a dir que no poder consumir és motiu de depressió, crea problemes mentals. Una afirmació que ve a corregir la meua opinió sobre quin és el motiu de la depressió i problemes mentals que ha creat la pandèmia del covid-19 i especialment el confinament. No és –com jo creia—la por a la pandèmia, la por a una malaltia estesa per tot el món que pot ocasionar una catàstrofe mundial. No és tampoc el fet de perdre mobilitat, per si mateix, sinó el fet de no poder consumir com voldríem.
Una conclusió: El sistema no accepta l’oci, sinó el descans com a un carburant per a reposar forces i continuar treballant i consumint. El dret a la mandra suposaria donar prioritat al que “es pot fer” sobre el que “cal fer”, és a dir, treure la productivitat de la lògica del mercat, cosa que seria una contradicció vista des d’aquesta lògica.
El menyspreu i la violència als indigents té com a objectiu que els treballadors accepten la conveniència de treballar a qualsevol preu i en les condicions que els imposen per por a veure’s abocats a la indigència.
El neoliberalisme, ens diu l’autor, no vol regularitzacions, normes; però els consumidors tampoc en volen. El que no perceben els consumidors és que, com a treballadors que són, la desregularització els deixa desemparats.
Hui no és pobre qui no treballa, sinó qui no consumeix. Hi ha un bon pobre? Sí, el pobre invisible, aquell que assumeix el seu destí de pobre i passa inadvertit per a no molestar als no pobres, als consumidors.