PRO-SIS-TE-MA

Estic ben prop dels setanta-dos anys i m’he passat una gran part de la vida a favor de millorar allò que es diu el sistema, intentant posar-li vaselina, és a dir, suavitzar la seua duresa, la crueltad de la majoria poderosa contra la gran minoria. Resultat: fracàs absolut. Cada dia els poderosos són més .durs i cruels, cada dia el sistema és més injust.

De tant en tant, especialment quan els denominats anti sistema guanyen alguna posició –un exemple actual podria ser la CUP a Catalunya, respecte al procés d’independència--  surt algun representant de l’ala més dura del sistema, com ara els actuals  membres del govern d’Espanya, i acusen els col·lectius radicals –els que volen canviar-ho tot des de l’arrel—d’ an-ti-sis-te-ma, retallant les síl·labes en la pronúncia i elevant el to, per tal de comunicar la maldat extrema d’aquells col·lectius. És una manera d’estigmatitzar aquelles persones o grups que són radicals... que són anti sistema.

En un sistema en el que les guerres es fan per qüestions econòmiques i que els innocents que fugen d’ella moren en l’intent, sense rebre ajuda (o suficient ajuda) dels governs dels estats, en un sistema en el qual les dones són assassinades perquè els homes les consideren propietats personals, i l’única cosa que fan els governants és tot allò que no aprofita per a res,  en un sistema en el qual moltes famílies son desnonades perquè no poden pagar la hipoteca al banc, en un sistema en el qual està permès que els grans laboratoris no investiguen les malalties rares perquè no resulta rendible la inversió (des del punt de vista dels diners), en un sistema en el qual es permet que el benefici dinerari de les grans empreses justifique que es contamine el planeta en el que vivim, en un sistema en el que tots els partits pro-sistema estan més o menys bruts de corrupció, fins i tot gendres i filles de reis, en un sistema que genera que els alts càrrecs d’una església que va nàixer per defensar els pobres (és més difícil que un ric entre...)  i justifica part de la seua existència en la caritat, gaste el 80 % del que recapta per aquesta finalitat en el luxe superb dels seus dirigents, en un sistema –per no fer-ho més llarg— en el que la tecnologia i la ciència està molt avançada però no troba remei a la malaltia més mortal de totes, la més fàcil de curar però la de major mortaldat infantil, la fam, en aquest sistema,  l’única cosa decent i honesta que es pot ser és an-ti-sis-te-ma.

            Quan vulguem estigmatitzar algú per dir-li que és un indecent, cruel, egoista, corrupte, dèspota, criminal i fins i tot terrrorista, podem resumir-ho tot dient-li: “pro-sis-te-ma!”

LA INVESTIDURA DEL SR. MAS

La investidura del nou president de la Generalitat Catalana està resultant complicada per faltar-li a Mas un escó que no vol concedir-li la CUP. Les pressions que està rebent la candidatura d’unitat popular son molt fortes, no sols per part de periodistes amb tanta capacitat de comunicació com lleialtat a Convergència com és Vicent Sanchis, sinó també per part d’altres més independents com Vicent Partal, qui diu que és el moment històric de declarar la independència i que no arribar a un acord probablement serà perdre l’última oportunitat. Crec que té raó Vicent Partal.

Jo voldria tanmateix fer una reflexió, basant-me –tal com ho fa Partal—en fets històrics.

1.-  Diu Dario Foo en la novel·la històrica “Lucrècia Borja, la filla del papa” que Alexandre VI que, com tot el món sap va ser papa durant una època en que l ‘Església Catòlica i Romana va arribar al punt més elevat d’ostentació de riquesa i poder, va voler tornar-la a la humilitat que va predicar Jesús i els seus apòstols i que va demanar consell a Copèrnic per com fer-ho. Copèrnic va demostrar estar content d’aquest canvi –probablement no s’ho creia-- en el papa Borja, però va dir que els canvis radicals no funcionaven a no ser que el portaren a terme persones diferents als que havien estat en l’època anterior. Algú podrà dir que es tracta d’una novel·la. Bé, sols recordaré a l’actual arquebisbe de Valencia, Cardenal Cañizares o al senyor Rouco Varela, per demostrar que històricament l’església ha canviat ben poc –relativament gens—des de l’època d’Alexandre VI.

2.- Els canvis socials que suposa el trànsit de l’antic règim a la revolució burgesa estan molt ben tractats en la novel·la “El gatopardo” El príncep té un nebot que està al bàndol dels revolucionaris, però nebot i oncle estan d’acord en que ha de canviar tot perquè tot seguisca igual. D’acord, una altra novel·la, però algú qüestionarà l’evidència que en l’actual sistema, una minoria explota a una gran majoria i qui ostenta actualment el poder són els hereus de qui l’ostentava en l’època anterior? És a dir, és cert que no ha canviat res.

3.- Segons Marcuse, la revolució –és a dir, un canvi radical-- no arribarà si intenten fer-la els mateixos que han viscut en l’època anterior. Marcuse, com tots sabem, va ser un dels filòsofs inspiradors de la revolució de maig del 68 a Paris –jo pertany a aquella època— i dèiem que aquell moviment a favor d’una manera diferent de fer política ho canviaria tot. I els mateixos d’abans, una vegada més, van voler  fer els canvis. Algú és avui suficientment atrevit per gosar dir que ha canviat alguna cosa? Jo crec que no ha canviat res.

Dit això, sols vull recordar que el senyor Mas és qui va desobeir –sent president de la Generalitat-- el mandat de les Corts Catalanes i va pactar amb el senyor Zapatero retallar l’estatut que havien aprovat els representants del poble català amb el  vuitanta per cent dels vots. Voleu dir que no continuarà tot igual si la declaració d’independència la lidera el mateix d’abans?

Permeteu-me que ho dubte. El senyor Partal --no dubte de la seua bona fe, de la seua voluntat que Catalunya guanye la independència i que és una persona d’esquerres—hauria de cercar arguments per a pressionar, també, cap a l’altre costat.

XXXIX Aplec Excuirsionista dels PPCC. Pedreguer

Havent passat l'Aplec, és l'hora de fer inventari. La meua conclusió és que ha estat un dels millors aplecs  excursionistes dels PPCC  --segurament el millor-- als que he assistit. Per organització, pel programa força atapeït i de qualitat, per participació d'entitats associatives i empreses privades de Pedreguer, i persones a títol individual. Un gran èxit del CEP, però un  èxit, cal dir-ho ben  fort i clar --i algú ho havia de dir perquè potser no ha estat suficientment reconegut-- que no haguera assolit el mateix nivell sense la col·laboració desinteressada d'associacions com el Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses Pedreguer, la Banda de Música, els Traginers, coet i corda i altres. Fins i tot, el mateix dilluns, en una fireta als Porxes, la participació generosa d'empreses obsequiant orxata i altres productes, va tindre un èxit extraordinari. Enhorabona a tots. El 2016 a Esporles (Mallorca).

39 Aplec Excursionista dels PPCC

 El 39 Aplec excursionista dels PPCC el tenim a una cantalada. L'esforç de la gent del CEP (per a tot l'excursionisme dels Països Catalans, CEP significa Centre Excursionista de Pedreguer) és mereixedora d'un fort aplaudiment. Però també mereix menció d'honor tota la gent i totes les associacions de Pedreguer que, cadascú a la mesura de les seues possibilitats, han fet costat a CEP per a demostrar que a este poble tenim recursos, mitjans, voluntat, capacitat, caràcter... per a organitzar amb excel·lència un esdeveniment d'esta categoria. També han ajudat persones a títol individual i empreses.

Sóc conscient que, per la meua part, hauria de ser un poc més reservat i pensar que es poden cometre errors, poden sortir imprevistos, podria no acompanyar el temps i diluir-se l'excel·lència que jo vaticine. Si, pot passar, però l'esforç del CEP i la solidaritat d'altres grups i el prestigi de poble acollidor de Pedreguer, mereixen bona sort. I jo, és clar, ho desitge.

Més endavant vindran les crítiques, explicar que no tot han estat ajudes incondicionals, que fins i tot ha hagut alguna traveta, en fi, coses inevitables però mínimes i majoritàriament vingudes de fora, dificultats que han creat nerviosisme i estrès, però que no han impedit que tot anara rutllant. Ja en parlarem, ara cal tirar cap a endavant.

El dia 9 Pedreguer començarà a omplir-se de gent --potser participaran un miler de persones-- i tots hem de posar la nostra pedra per tal que el marge de l'esdeveniment siga ben sòlid. Ànim i endavant!

Nacionalismes

         Va el senyor Trueba, un director de cinema espanyol i, en l'entrega d'un premi nacional que li han atorgat, proclama, amb tota la naturalitat del món, que no és nacionalista. No passa res, això ho diuen tots els espanyols. Però Trueba va més enllà i ho explica "no em sent espanyol, mai no m'he sentit espanyol, fins i tot vull que perda la selecció espanyola" I aleshores tots els espanyols, que diuen no ser nacionalistes, s'escandalitzen, llancen espurnes d'indignació i s'estiren desesperadament els cabells.
         Ser nacionalista català o basc està mal vist, però ara ha quedat demostrat que hi ha una cosa pitjor: ser espanyol i no sentir-se espanyol, és a dir, no tindre sentiment d'espanyolista, no sentir-se orgullós de ser espanyol o dit d'una altra manera, no ser nacionalista espanyol. Conclusió:  Un bon espanyol és aquell que és  nacionalista espanyol i diu que no ho és. Crec que cal definir que és ser nacionalista i d'aquesta manera sabrem que és no ser-ho. I que cadascú decidisca lliurement si ho és o si no ho és --independentment de quina siga la seua nacionalitat--  sense reprotxar-nos uns als altres, si ho som o no, respectant-nos.
         Jo propose  que nacionalista és aquell que considera la seua Nació la cosa més important de la vida i que vol que aquesta nació seua siga tan important o més que la que més. Ultranacionalista és aquell que, a més a més, no vol reconèixer altres nacions com a tals o no vol que altres nacions, que tenen menys drets que la seua, en tinguen els mateixos. Com que algú ha de tirar la primera pedra, jo m'autoqualificaria d'internacionalista. Aclarim-nos: no internacionalista soviètic que per bé de la humanitat entenien com a internacionalista que una nació liderara a totes les altres, sometent-les, fins portar-les unides, victòria rere victòria, a la derrota final. No, internacionalista és creure en un concert mundial en el que totes les nacions tinguen els mateixos drets i que cap d'elles atropelle a l'altra. Per a dir-ho d'una manera senzilla, que Espanya tinga els mateixos drets que França o Noruega, que Dinamarca tinga els mateixos drets que Suècia o les altres i que Catalunya tinga els mateixos drets que Portugal, per exemple. I també que cadascuna d'aquestes nacions no estigueren sotmeses als interessos econòmics de les grans empreses multinacionals.
         Bé, disculpeu-me per haver-me allargat tant. En realitat sols volia manifestar el meu respecte al senyor Trueba i a tot aquell que no se senta orgullós de ser de la seua nació, ni de cap altra.

Rec a fila

Hui, durant el meu passeig matinal, i fent la ruta habitual, he passat per la partida els hortets de Pamis, i he tingut una gran sorpresa. De sobte m'he trobat amb un home --de 75 anys segons m'ha dit-- que estava regant el seu hort de tarongers a l'antiga modalitat de "a fila".  M'ha dit que tot i que té l'hort preparat per a regar a goteig, ell prefereix regar-lo a fila. "No és igual", m'ha dit ben convençut. "No, no és igual" he convingut amb ell. Supose que no serà igual pels arbres, no és igual pels pardalets, doncs regar a fila ocasiona més  clots d'aigua i els animalets poden beure. A més que a goteig l'adob químic va dins l'aigua i enverina els pardalets. I més que res, no és igual per les persones El plaer de veure avançar l'aigua entre els dos cavallons, de sentir el soroll característic i relaxant que fa l'aigua en caure des de la sèquia al bancal, l'aroma de terra mullada, l'enyor d'un temps anterior a l'economia de la globalització... No, no és igual. He fet unes fotos, clar, però l'home, com a bon llaurador, és humil i discret i no ha volgut ser fotografiat. Encara queda gent de trellat!

VIC (AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER)

Divendres de matí
 (29-8-2015) vam arribar a Vic procedents de Barcelona. Primer que res vam realitzar una visita guiada pel centre històric.  A la catedral, el guia ens va explicar, entre altres coses,  algunes característiques de la pintura de Sert, pintures que atorguen a aquesta catedral una singularitat que convé tindre en compte. Després de dinar, una becadeta interrompuda per un fenomen habitual a la Plana de Vic, però que la gent de la Marina Alta cada vegada trobem més a faltar: un bon ruixat d’aquells que us  alegren la vida a condició que estigueu a cobert, com era el nostre cas.

A continuació un bon gelat prop de la plaça –algunes senyores, bona tassa de  xocolata, no t’ho perdes!—,  i un nou passeig per la ciutat, pels carrerons estrets, torts i empedrats, plens de història, de records medievals i modernistes, carrers que, en el seu temps, va trepitjar també Cinto Verdaguer, en la seua època de seminarista. Durant el passeig entrem a una botiga de queviures, especialment d’embotits vigatans. De seguida ens envaeix l’aroma característic dels productes de la Plana, un aroma que no sols pot obrir l’apetit d’un abúlic sinó que pot, fins i tot, ressuscitar un mort. No parlaré del botiguer. Necessitaria una dotzena de fulls per a fer una breu aproximació a la seua personalitat, al seu específic i particular estil de venda, de tractar el client. Deixeu-me dir, sols, que  és l’antítesi de les grans superfícies.

Vic és una ciutat tranquil·la, pacífica, sense sorolls, poca gent pels carrers, un bon lloc per descansar.

 Sopem a la plaça, que és, n’estic segur, la plaça que té més balcons amb estelades per nombre d’edificis, de tota Catalunya. I després rebem la visita d’alguns membres de l’Esbart dansaire Castell de Tona, els nostres amfitrions, amb els qui acordem l’agenda de dissabte a Tona.

Dissabte vam tornar a la plaça on hi havia mercat. Un altre món. Si ahir Vic em va semblar tranquil·la i solitària, hui és tot el contrari per obra i gràcia del mercat. Ahir veia una pel·lícula muda en blanc i negre. Hui, en tecnicolor i so estèreo. Es tracta d’un mercat gran i sorollós com molts altres, però amb dos característiques: per una banda l’abundància de bolets de diferents espècies, tot i que encara son primerencs, fet que es dóna en altres mercats catalans. Per l’altra banda la important venda d’animals de granja vius: gallines, conills, ànecs, indians... no sols pollets o catxaps, sinó adults. M’expliquen que els compren, els alimenten uns quants dies amb el menjar que el resulta de confiança i després els sacrifiquen a casa. D’aquesta manera s’asseguren de la qualitat de la carn.

Ah! I paradetes de llibres i també de disquets musicals.

Un plaer haver estat a Vic amb el Grup de Danses Pedreguer.