GALÍCIA. LA COSTA DE LA MORT



Lluïsa al far de Villano

Sóc de la Marina. Això vol dir que veure la mar, amb platges, cales, morrons, caps, penya-segats que es despengen fins la bromera blanca que fan les ones quan rompen amb violència, no em sorprén. Amb tot i això, la costa de la mort a Galícia em va impressionar. tantes ries i tan profundes, tants quilòmetres de costa per quilòmetre quadrat de terra... de sobte apareix la boira i en un parell de minuts no veus un pam davant del nas. Gràcies al record d'una antiga lectura de Josep Pla --en sentit marí la Costa de la Mort s'assembla més a l'Empordà que a la Marina-- i haver vist personalment la costa Gallega he comprés quines són les circumstàncies que faciliten el contraban per aquelles contrades gallegues. Un contraban que és una característica d'aquest poble. L'altra són les meigues. La visita a Galícia m'ha permés entendre,--o això crec-- aquest fenomen. La màgia, les creences, les religions, les supersticions són el producte de la conjunció de dos elements que, junts, són explosius. Es tracta de la por i de la necessitat. En aquest cas, por a la mar i necessitat imperiosa d'enfrontar-se a ella per a poder menjar. A la Marina som de cultura mediterrània --la Grècia antiga és el nostre referent-- i sabem que Ulisses va sofrir tantíssim, perdut dins la mar, per culpa dels déus, i que finalment, es va salvar gràcies a ells. A Galícia tenen les meigues --ignore però supose que serà conseqüència de la cultura celta-- a les que convé tindre favorables per a evitar les desgràcies marines. Al far de Villano hi ha exposats uns mapes amb indicació gràfica dels vaixells afonats; una exposició que aborrona. Milers de vides perdudes, milers de viudes, orfes, mares, que han perdut el marit, el pare, el fill... Un gran trauma que s'haurà de superar. Marits, pares, fills, hauran de tornar a la mar per a poder menjar. Quedaran amb el seu dol, el cor atapeït per la por, però necessiten menjar i treure'l de la mar, i ho faran. La solució serà fer-se voler per les meigues, obtindre la seua protecció. Havia dit dos elements però n'hi ha un tercer: és el còmplice necessari que, al mateix temps, s'aprofita de les circumstàncies per a obtindre beneficis o eludir responsabilitats- És el profeta, aquell que interpreta la voluntat dels déus --o les meigues-- i ens diu què hem de fer i què no, per a obtenir el seu favor. Però els profetes és un altre tema, tot i que, normalment, profetes i caps del gran contraban, o els grans cacics, estan ben relacionats.

ODISSEA

El pretenents de Penélope—els nobles del regne d'Ìtaca-- estan destruint la hisenda d'Ulisses. El seu fill, Telémac, convoca una assemblea per a defensar l'honor i els bens de son pare. Mèntor, amic d'Ulisses, qui sap que aquest tornarà i castigarà els culpables de la desfeta del regne, es dirigeix al poble amb les següents paraules (reproduïsc textualment segons la traducció de Joan F. Mira)

"Qui ara m'indigna no són tots aquests pretenents orgullosos,

per la violència i per totes les seues intrigues malignes:

ells arrisquen el cap, prepotents, violents, quan es mengen

béns i riqueses d'Ulisses, pensant-se que aquell ja no torna.

Qui em fa ràbia i acuse, és la resta del poble: en silenci,

tots asseguts, no goseu ni tan sols aturar amb paraules

els pretendents, a pesar que són pocs, molt menys que vosaltres."

El poble d'Ìtaca és el poble valencià, Ìtaca és el País Valencià, Ulisses és el bon govern, i els pretenents de Penélope (els nobles) són els nostres governants. Quina visió de futur tenia Homer, 5 o 6 segles abans de JC !!!

Nota: ja sé que heu llegit l'Odissea, però recomane aquesta versió de Mira (als qui no la conegueu)

　

Quan direm prou?

La ciutadania tenim dret a saber quant cobren els polítics als quals votem, I tenim dret a opinar si ens pareix raonable o no que cobren en un dia més que un treballador  en un mes (a banda d'altres previlegis) I tenim dret a decidir si volem continuar pagant o preferim acomiadar-los i sortir-nos d'aquesta nefasta estructura política anomenada Europa. És paradògic que els paguem 30 vegades més que el que cobra un  treballador i que damunt ens diguen que hem d'acceptar retallades socials i retallades en el salari. Retallades que a ells no els afecta. Quan direm prou?
http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/bruselas-oculta-salario-comisarios-por-dignidad-2310379?fb_action_ids=702992909717433&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%22702992909717433%22%3A326562080796252%7D&action_type_map=%7B%22702992909717433%22%3A%22og.likes%22%7D&action_ref_map=%5B%5D

El bes de l'aigua, d'Elvira Cambrils

He trobat una nota--escrita per mi-- dins del llibre El bes de l'aigua, potser massa dogmàtica, que diu:

Hi han sensacions que sols les poden experimentar les dones. Eixes sensacions poden derivar en reflexions socials que, degudes al seu origen, sols poden donar-se en dones. "La responsabilitat de la reproducció encara és femenina, vaig pensar" Aixó ho diu la narradora (pàgina 130) i protagonista del temps actual (Maria Cambrils), després de narrar una situació que va resultar força cohibidora per la infermera que està preparant-la (a Maria) per a una intervenció quirúrgica en la que li extirparan els òvuls.

Em resulta difícil escriure una nota curta i concisa per a animar-vos a llegir aquest llibre... Crec que l'única solució és que el llegiu sense la meua recomanació i que després el recomaneu vosaltres.

LES VETLLADES DEL TREPIG. FRANZ KAFKA (i VI)

Praga. Cementeri jueu de l'època naz (dins del gheto).

Aquesta nit soc jo qui estic un poc anguniat: és l'últim sopar tertúlia amb l'amic Kafka i no estic segur d'haver-li tret tot el profit, o més ben dit, estic segur de no haver-li tret suficient profit. Això em porta a fer-li una pregunta directa i forta:

--Vostè creu que el govern diví és perfecte?.

--El govern diví?

--Si home, si. Diga-li govern diví o la Natura, diga-li com vullga però els dos sabem de què estem parlant...

--Podríem dir-li l'administració del Castell?

--D'acord, endavant.

--Un dels principis del treball de l'administració és que no compten mai amb la possibilitat d'error

--Vostè creu que Déu, perdó, l'administració s'equivoca?

--En principi sembla tot perfecte, està tot molt ben organitzat, però en un departament es decideix una cosa i en un altre la contrària. Falta coordinació, no hi ha coherència.

--Serà que Déu va crear l'home a la seua semblança, però no és perfecte, perquè la seua essència no és divina i conseqüentment no pot compendre Déu?

--Ser? Essència?. Els humans no som ser, no tenim essència, sols existim, aquest és el nostre drama. Si tinguérem essència podríem formar part de l'eternitat, no tenim els drets i deures dels habitants del cel; conseqüentment passem desapercebuts, i mai no ens integrarem en aquell sistema. el més greu és no tindre deures, perquè no tenint-los no pots ofendre i si demanes perdó, no poden perdonar-te perquè no t'han castigat, i et diuen: ¿Tu què t'has cregut, tu no ets ningú, no molestes!

--Sembla molt dur.
--Dur? És una superba cruel del Creador respecte els humans.
--Uf…!
--Li posaré un exemple; imagine una persona que existeix però que no té una identitat, no té --disculpe la comparació-- un DNI, o pitjor encara que és invisible. Això exactament és l'existència, això som els humans.

L'escassa llum de la lluna vella encara m'ha permés veure la mirada entre divertida i terroritzada d'aquest personatge, una mirada que denota un esperit turmentat que veu coses que ens està velat als humans que no estem tocats per una gràcia –digueu-li si voleu inspiració o genialitat-- sobrenatural… o no habitual, si voleu dir-ho d'una manera més prosaica o més racional.

--Vostè és immortal, senyor Kafka, ho és mitjançant la seua obra...

Però ell no sembla escoltar-me...

 

Nota final

. He reproduit un dibuix de "El

Roto" (mitjançant el mur de facebook de Mar Martí Morell. No sé si El Roto, en fer el dibuix, estava pensant en l'amic Franz Kafka, però crec que representa el seu esperit més fidelment que el conjunt de les "Vetllades del Trepig"

　

.-

LES VETLLADES DEL TREPIG. FRANZ KAFKA (V)

 

                   Hui hem sopat amb llum elèctrica exclusivament.  La lluna encara no havia eixit en acabant de sopar, quan vam començar la tertúlia. Aquesta circumstància no li desagrada al meu invitat, tot i que prefereix poca llum, però és millor que una tertúlia celebrada amb llum de dia.

--Vostè és un mestre montant i desmontant arguments contradictoris i excloents--li dic per començar la conversa.

--No, el que passa és que per molt que penses, per molts arguments que engegues, per molt que raones finalment ningú no pot fer res per a evitar que les coses siguen com són.

--Vol dir que això és el destí, la voluntat de Déu, del Déu del cel?

– Del Déu del cel o dels déus de l'Olimp, però és una fatalitat que m'angoixa.

--Fatalitat? Vol dir que no tenim llibertat per a decidir el nostre futur?

--Tenim una llibertat aparent, vigilada, retallada.

--Ve vegades, llegint El Castell, em semblava que vostè es burlava de mi.

--Vostè és molt vanitós. Què es creu, que és el melic del món? Jo no em burle de ningú en particular sinó que faig broma a costa del gènere humà, però és una broma respectuosa, paternal. Com que jo forme part del gènere humà, em burle també de mi mateix.

--I que ha fet la humanitat per meréixer la seua broma que, per una altra banda, i per a dir-ho tot, de vegades és molt vidriosa?

--La humanitat navega a la deriva, sense rumb, no sap on va, ignora d'on ve, no sap què fer ni que li passa.

--Un altre exemple de crítica vidriosa és el relat de la recerca d'un expedient (a l'arxiu de l'alcalde, si no ho recorde mal) i després les accions de tornar-los a arxivar. Crec que els germans Marx, un grup dels millors humoristes del cinema va enregistrar en cel·luloide una escena que sembla inspirada en el seu relat. ,

--Potser que s'inspiraren en El Castell o potser que es tracte d'idees paral·leles; en qualsevol cas, l'escena de la pel·licula és genial.

--El seu relat és més genial perquè és l'original.

--Gràcies, en qualsevol cas ha de saber que jo no he escrit pel públic sinó per a divertir-me, per a treure'm l'angúnia que envaïa el meu esperit. De fet, li vaig dir a M. B. que destruïra tots els meus papers, tot i que ell no ho ha fet.

--Ell es defensa dient que vostè sabia que no compliria aquest desig, cosa per la qual, si de veritat vostè haguera volgut que fóra destruït ho haguera encarregat a un altre.

--Això si que és una excusa kafkiana si m'és permés usar aquest qualificatiu tant de moda com sense sentit.

--I una cosa que no he acabat d'entendre és el fet que els funcionaris, en compte de passar-se els expedients, aquest estan sobre la taula i ells canvien de lloc. A què es refereix? M'ho podria dir amb paraules més intel·ligibles?

--No! Si ho haguera volgut dir amb unes altres paraules ho hauria fet. Ho he dit com he volgut i si vostè no ho entèn és el seu problema.

--Hauré de tornar a llegir El Castell...

--Jo no li ho prohibiré... tot i que no li ho aconselle.

                   I després d'aquestes paraules ens acomiadem fins la setmana que ve. Tot i això, encara  hem vetllat una estoneta en silenci i amb la llum elèctrica apagada, circumstància que, segons el meu invitat, fa que les persones siguem més comprenssives i solidàries.

 

 

 

.-

Les vetllades del Trepig; Franz Kafka (IV)

Catedral de Praga

 

El sopar amb Kafka corresponent a la setmana passada el vam ajornar; jo tenia un compromís amb els amics per ser les festes del poble. Al meu invitat no li va agradar la festa dels bous ni els coets, però va gaudir amb el folklore de les danses i amb el concert festiu del dia 18 a l'església.

Hem tornat a sopar a la caseta del Trepig, baix de la parra, amb bona cosa de cervesa que, com molt bé suposareu, no li va agradar tant com l'original de Pilsen ni la negra que serveixen al restaurant U FLEKÜ de Praga. En acabant de sopar vam seguir amb la nostra tertúlia.

--Senyor Kafka, el veig amargat, anguniat, perquè?

--Perquè no trobe explicació a res. Ignore qui sóc, a què he vingut a aquest món, sols sé que existisc, però quin és l'objecte de la meua existència? És estar malalt i morir jove? Quin sentit té això?, i quan s'acabe l'existència, cosa que em tem serà aviat, què serà de mi?

– On busca vostè explicació a totes aquestes qüestions?

– La busque en la teologia, en Déu però on està Déu? No el trobe, ningú no l'ha vist mai. La busque en el cristianisme perquè ells tenen sants que no tenim en el judaisme, però qui coneix els sants? Alguns diuen que els han vist però ningú no sap explicar com són, fins i tot els confonen i no se sap amb certesa si són els sants, perquè canvien contínuament d'aspecte. No se n'ha adonat que cada pintor els ha pintat d'una manera diferent.

--Déu és com el comte del castell? Vostè l'anomena al principi i no torna a parlar d'ell.

--Això és el que volia dir-li, no se sap on està, ningú no sap com és, i el cel no és res concret, és una estructura complexa, burocràtica, opaca i a la vegada invisible. Els que se suposa que ens han d'explicar què és la vida eterna i com arribar-hi, son simples graons d'una xarxa jeràrquica infinita. La percepció d'aquesta realitat em crea un buit infinit, l'angúnia per la que vostè em preguntava.

– Els cristians l'han ajudat?

--Els cristians són submisos, menfots, mai no qüestionen les ordres de l'autoritat.

--Tanmateix, quan Amàlia es rebel·la contra un funcionari que la maltracta, vostè la critica. Tampoc no està d'acord amb el protestantisme? Kiekergaard, tan admirat per vostè era protestant...

--Si però es va separar perquè aquesta protesta no va aportar llum a la qüestió que ens preocupa. Els protestants pretenen que interpretem el missatge del senyors, dels profetes, però qui som nosaltres per a interpretar els senyors, qui som nosaltres per a interpretar la Bíblia?

– Em sembla que ara és vosté el submís...

--Jo no sóc submís, el que passa és que vull que m'accepten però també que m'expliquen quina és la meua missió.

--Eixa és una altra: a vostè els cristians el maltracten, el menyspreen, l'humilien i vostè s'encabota en formar part de la seua comunitat, No li sembla absurd?.

--Nyas! ja torna a dir que actue d'una manera absurda, el valencianet torna a no veure la pròpia gepa. Els valencians sou maltractats pels espanyol, us menyspreen, us humilien i vosaltres s'encaboteu en ser espanyols i més espanyols que ningú. Si li parleu en el vostre idioma a un espanyl (castellà) us respon amb menyspreu "no me ladres" o potser, si és educat, "a mi me hablas en cristiano" i als valencians us falta temps per a passar-vos a l'espanyol. Torne a dir que els únics que actueu d'una manera absurda i irracional, a més del govern diví, sou els valencians.

-- I vostè és txec i escriu en alemany!-- li responc jo, un poc enfadat i a la defensiva.

– Això si que és una resposta estúpida, com la que donen els vostres polític quan els acusen de corruptes i diuen "i tu més" i d'aquesta manera s'evadeix el nucli central de la qüestió que es debat.

Franz Kafka, cansat i malalt està un poc exaltat, cosa que li provoca una tos seca i profunda. Crec que li convé descansar i li ho propose.

– Que li sembla si anem a dormir abans que ens puge massa la tensió?

--Sí, això podríem fer.