DÈFICIT

Des que governa Rajoy, ha augmentat l'atur, hem entrat en recessió econòmica i tot va pitjor. Don Mariano ha fet unes retallades salvatges que, en la campanya electoral, va prometre que mai no faria. La culpa, però, no és seua --segons ens diu-- sinó de l'anterior govern que va amagar la realitat del dèficit. Ara s'ha demostrat que qui va amagar el dèficit van ser les autonomies governades pels del seu partit, Camps i, especialment, la Desesperança Aguirre qui tenia un dèficit del doble del que havia declarat. Crec que parlen de 3.000.000.000 d'euros (cinc cents mil milions de pessetes, si no vaig errat: m'entra vertigen quan parlen d'aquestes xifres i possiblement ho he posat malament) Potser tota aquesta informació és mentida, perquè he posat les noticies del C9 i no n'han dit res. Ja sabem que tots tenim tres qualitats: ser del PP, ser intel·ligents i ser honests; tanmateix, de les tres sols en podem usar dues, i els responsable de C9 són del PP i intel·ligents.

VAGA DE L'ENSENYAMENT

 

Solidaritzar-se amb l'actual vaga de l'ensenyament no significa exclusivament solidaritzar-se amb les reivindicacions laborals d'uns treballadors, sinó molt més: significa posicionar-se a favor d'una educació de qualitat, sense la qual no és possible un futur just, no és possible una societat amb igualtat d'oportunitats i, en el cas dels valencians, no és possible la supervivència dels nostre idioma. És a dir, l'objectiu de la vaga és evitar un futur desafortunat pels nostres fills i néts. Em solidaritze. Solidaritzem-nos-en!

Vull TV3

Adjunte una petita mostra del que ens perdem per no veure TV3. També és una explicació del per què alguns no volen que la vegem. Jo li posaria de títol: Ni Berlanga ni Buñuel, Rajoy és el millor.

L'EXCURSIÓ A LA CREUETA

Joan Costa, President del Centre Excursionista de Pedreguer, en veure que no vaig poder publicar cap foto de l'excursió del 25 d'abril a la Creueta de la Llagosta, per avaria de la meua càmera, fet que vaig explicar i del que em vaig disculpar a l'entrada corresponent, ha estat força amable i me n'ha enviat unes quantes de les que ell va fer. N' he triat una que ara publique. Espere que us agrade. A mi m'encanta. Joan és un veterà i excel·lent aficionat a la fotografia. Gràcies Joan!

DANSES DE PEDREGUER A LA REPÚBLICA TXECA

El Grup de Danses de Pedreguer viatjarà a Bohèmia, concretament a la històrica --i cervesera-- ciutat de Pilsen on participarà en el XVI Festival Internacional de Folklore que se celebrarà el més de juny. Quatre dies d'actuacions i, posteriorment, dos dies per a visitar Praga. Jo sóc un hoolihan habitual dels nostres dansaires i els acompanyaré una vegada més. En tornar informaré en aquest blog i exposaré algunes de les fotos que espere fer. El Grup de Danses de Pedreguer s'ha convertit, durant els darreres anys, en el grup més internacional del nostre poble, amb actuacions a Austria, Holanda i, el mes vinent, a la República Txeca.

Nota.- La icona que apareix encapçalant el text, és la del Festival, i l' he aconseguida de la xarxa. La foto del grup la vaig fer, després de l'actuació a Innsbruck, davant de la cèlebre teuladeta d'or, l'any 2007.

Assistència psiquiàtrica gratuïta

Ja han entrat en vigor les noves taxes judicials a Catalunya, aplicables a l'àmbit civil i al contenciós administratiu. Per una altra banda, el govern de l'estat va aprovar, el passat 30 de març, un avant projecte de llei pel qual es revisen les taxes judicials vigents a nivell estatal que afectaran a l'àmbit civil, contenciós administratiu i social; fins ara, sols pagaven taxes a nivell de l'estat les persones jurídiques amb un determinat volum de facturació. A partir de la reforma, també hauran de pagar-les les persones físiques.

Si tots els ciutadans i ciutadanes eren--teòricament-- iguals davant la justícia, ara ja no ho seran. Vostè pot pagar les taxes judicials? Si la resposta és negativa, vostè no té dret a ser igual—davant la justícia-- que el seu veí que pot pagar-les.

Encarir les taxes per escoles municipals esportives--sols és un exemple--quan els ajuntaments no tenen cap competència respecte a l'ensenyament del futbol o del bàsquet, amb l'afegit que, tot i l'augment de les taxes, encara no es paguen els costos, no sols no és important sinó que resulta ridícul parlar-ne. Tots no aspirem a ser com Messi o Ronaldo —aspiració legítima, tanmateix-- però tots podem necessitar la justícia. L'esport com a part de la formació integral de l'infant s'ha d'ubicar a l'àmbit d'escola, és a dir de l'educació—en el nostre cas competència autonòmica-- i aquesta ha de ser obligatòria, gratuïta i de qualitat. I també ho ha de ser l'assistència sanitària i la Justícia. Atemptar contra qualsevol d'aquests tres serveis públics, és atemptar contra els drets humans. En una societat veritablement civilitzada, hom hauria de jutjar els governants que atempten contra aquests serveis. Ah!, i si qui els vota, i no se'n penedeix, necessita treballar per a guanyar-se la vida, ha de tindre dret a servei psiquiàtric gratuït. S'ho mereix.

1 de maig

A principi de la dècada dels huitanta, es commemorava amb cert èxit l'1 de maig; a poc a poc, potser per l'excessiva burocratització dels sindicats, potser pel relaxament dels treballadors, per causa dels escassos però sensibles avanços socials aconseguits, potser per les dues coses i, fins i tot, per alguna altra que jo ara no hi veig, va anar perdent poder de convocatòria i va esdevindre poca cosa més que un simple ritual, cada vegada més festiu que reivindicatiu. Durant aquesta època de relaxament es va publicar, en cert periòdic, un acudit en el qual un pare d'uns cinquanta anys arengava el seu fill que, somnolent i amb un cubata a la mà, i el cigarret als llavis, seia aclofat al sofà, mirant la televisió:

-- Quan jo tenia la teua edat ja lluitava per les llibertats!--deia el pare.

-- Quan jo tindré la teua també ho faré!--responia el fill (que ara té aproximadament l'edat que aleshores tenia son pare)

No va caldre retallar l'acudit per a guardar-lo. Va ser suficient conservar-lo en la memòria, absolutament convençut que no l'oblidaria, perquè coincidia plenament amb els pronòstics que jo feia i que, ara, un amic i company d'il·lusions em recorda:

-- Ens estem relaxant, perdrem tot el que hem avançat i, quan els joves veuran les orelles al llop --quan s'acabe l'estat de benestar i comencen fins i tot a patir fam-- hauran de lluitar per a reconquistar el que no volen defensar ara, quan portem camí d'aconseguir-ho-- deia al meu amic aleshores.

El que està passant és part de la teoria que explicaven els filòsofs de l'escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm...): la societat de benestar és pels treballadors, i a curt termine, un estat favorable, però retarda la vertadera solució, la constitució d'una nova societat sense explotadors ni explotats. No cal estar d'acord amb l'utòpic objectiu d'aquests filòsofs--utòpic en tant que és producte del pensament especulatiu-- per a reconéixer que estem perdent els pocs avanços socials que havíem aconseguit, i que la situació actual comença a ser--espereu que encara falta!-- un fort colp d'esperó als treballadors, que els portarà a llevar-se de damunt la somnolència i reemprendre una lluita que mai no devíem haver abandonat. Això ho dic tenint en compte que la classe denominada proletariat, a la qual al·ludia Carles Marx, ja no existeix, perquè el Capitalisme--la classe més marxiana de totes-- va saber crear un bastiment financer que forma un parany en el qual ha quedat enganxat la denominada classe mitjana, la insolidaritat de la qual és una garantia per al sistema. Però, quina diferència hi ha entre el proletariat i una classe mitjana-baixa, quan aquesta quasi no obté suficient ingressos per a menjar i pagar l'IBI i, a més a més, haurà de fer front a despeses d'assistència sanitària, taxes escolars per l'educació del seus fills i altres serveis bàsics que l'estat està suprimint i que, abans, aquesta classe mitjana, menyspreava, creient que no li feien falta?

A partir d'ara tornaran les reivindicacions i potser--tant de bo si passa així-- amb un objectiu a més llarg termini, més utòpic.