-- Això em sembla
determinisme, idees antiquades i superades. Actualment, la majoria estem convençuts
que tothom pot raonar i decidir el seu futur.
--Actualment! Amb
aquesta paraula es refereix a la modernitat que portarà el món cap a un
cataclisme final, que està afonant les institucions, governs i el mateix estat.
Mire, li posaré un exemple, la institució del matrimoni. La raó del matrimoni
residia en la responsabilitat jurídica exclusiva del marit... Residia també en
la responsabilitat de les famílies pel que fa a l'elecció de cònjuges. Amb la
creixent indulgència a favor del casament per amor, hom ha eliminat precisament
la raó fonamental del matrimoni, allò que en feia una institució. El matrimoni
no el fomenta l’amor, sinó l’instint de propietat: la dona i els fills. L’amor
és desig de possessió, és l’expressió més natural de l’egoisme.
El meu convidat fa
una pausa curta en l'explicació, mentre devora un parell de xulletes de xai. Es
torca els llavis amb el tovalló i torna al seu monòleg sense haver perdut el
fil de l’exposició.
--En un matrimoni,
el marit posseeix i la dona és posseïda. Pel fet de ser objecte de possessió,
la dona perd valor, el poc valor que podia tenir sent soltera. Ara, la
modernitat ho vol canviar tot i fa desaparéixer les institucions que posaven
ordre al món. Imagineu-vos un home i una dona que es coneixen en una festa,
simpatitzen i creuen que s’han enamorat, cosa per la qual acorden casar-se.
S’han carregat la institució del matrimoni per culpa de la modernitat. Però que
s’han cregut? Qui són ells per a acordar ni decidir casar-se? Són les famílies
que han de ponderar els pros i contra, per una banda i per l’altra, i decidir
si convé o no convé el matrimoni. I una vegada casats, si aquest és el fet
acordat per les famílies, serà l’home, el marit, qui decidirà en la nova
família. Aquesta és la tradició, així ha sigut i així ha de ser en el futur.
--Senyor Nietzsche
permeta'm que discrepe, si raonem...
-- Raonem...? Ja
veig que vosté està influenciat pels filòsofs, els quals cometen un gran error:
creuen en la raó. I també consideren que la raó ha d’estar per damunt dels sentits.
Diuen que els sentits enganyen, que no podem creure en els sentits sinó en la
raó. Falç absolutament falç, és la raó qui interpreta malament els sentits, els
quals obrin el camí als instints per a arribar a la felicitat.
-- Perdone el que
diré, però si vosté està en contra de la raó, significa que es creu posseïdor
de la veritat.
-- Veritat? – el
meu convidat està excitat, no pot ni vol amagar el seu mal humor originat per
allò que ell considera les meues impertinències i errors. Després, continua.
—Però que diu vosté
ara? Perquè m’entenga bé –perquè ja veig que vosté forma part del vulgus i no
entén res—li ho diré en paraules vulgars: La veritat era verda i un burro se la
va menjar. La veritat no és res més que aparença, no és res per si mateixa, és
una convenció humana. Si acordem que una cosa és veritat, ho és; si acordem que
no ho és, no ho serà. Consegüentment no és un valor absolut.
--Aleshores, si no
existeix la veritat, seria absurd cercar-la, conseqüentment no cal pensar, és
suficient creure en el que ens manen creure, tindre fe, per a dir-ho en una
paraula.
--No. Vosté
continua sense entendre res, es nota que forma part del vulgus. L’home superior
es pregunta el perquè de les coses, pensa. L’home vulgar, per principis, no
pensa, no es pregunta el perquè de res, sols creu amb el que li diuen que ha de
creure, obeeix i té fe. Res a veure amb la veritat. Dos homes es pregunten el
perquè de cert fet, pensen i arriben a conclusions diferents. Els dos homes són
nobles, superiors i no existeix la veritat perquè discrepen. Sols si arriben a
un acord, existirà la veritat per a ells... però no pels que discrepen d’ells.
Ho ha entés ara?
--No estic segur...
em queda un dubte... adés es pronunciava en contra dels filòsofs perquè
raonaven i ara em diu que els homes superiors es pregunten el perquè de les
coses... em sembla una contradicció.
-- Jo no hauria
d’explicar-vos res més, ja he dit que escric i parle per a privilegiats i vostè
no ho és, però també és cert que els homes superiors som generosos, al contrari
de l’home vulgar que és egoista, i ara la meua acció de generositat consistirà
a explicar el vostre malentés: l’error dels filòsofs consisteix a posar el
raonament per damunt dels sentits i dels instints. Aquests tenen la funció de
garantir la conservació de l’individu i, el que és més important, de l’espècie,
i això està per damunt de tot, també, no ho dubte mai, per damunt del
raonament. Hem de preguntar-nos el perquè de les coses, però sense qüestionar
ni menysprear mai els instints.
-- Però alguns
instints són dolents, no?
-- Instints
dolents? Per a qui són dolents? Per la moral, potser? Aquells instints als
quals la moral considera dolents, són oportuns, necessaris, són indispensables
per a la conservació de l’espècie. Els esperits més forts són els que la moral
considera més dolents, són els que segueixen els instints més dolents i els que
major progrés han portat a la humanitat, els que més fan i han fet per la
conservació de l’espècie.
-- Si em permet
opinar, jo diria que els instints dolents creen dolor, infelicitat...
--Això que diu no
té cap sentit. El dolor i el plaer van units: a major plaer, major dolor i al
contrari. No té sentit dolor sense plaer o plaer sense dolor. Ací intervé la
ciència, l’objectiu de la qual és disminuir el dolor i augmentar el plaer.
L'única diferència és que el dolor vol conéixer la causa, el perquè. El plaer
es complau en si mateix, no es preocupa del perquè, no s’interessa pel passat.
Prenga bona nota: el dolor genera vida, és savi, ens avisa d’un perill i crea herois.
L’home que en sentir dolor no fa cas i continua amb més força és l’heroi
--Aquestes paraules
seues em recorda que en una ocasió Schopenhauer em va honrar esmorzant amb mi i
em va explicar alguna cosa pareguda sobre el dolor, crec que deia que el dolor
donava consciència de viure, el plaer no.
-- Schopenhauer va
ser un dels grans esperits d’Alemanya. Tant de bo n’hi haguera hagut més com
ell, però també va cometre alguns errors. Per exemple, deia que tot allò que
existeix és, en essència, voluntat. Error, la voluntat per si mateix no és res,
sols hi ha voluntat si hi ha intel·ligència... i sols els privilegiats, els
superiors, tenim intel·ligència
--Schopenhauer és
alemany, però no hem parlat gens de filòsofs de la Grècia antiga.
-- De qui vol que
parlem, de Sòcrates? Un home lleig perquè el seu esperit no és superior. Es pot
conéixer l’esperit de la persona mitjançant l’aspecte físic. Sòcrates era
lleig, perquè era dolent. Ben sovint, la lletgesa és l’expressió d’una evolució
encreuada, d’una evolució obstaculitzada per l’encreuament, una evolució
decadent en definitiva.
He entés que ha dit
que la lletgesa és conseqüència d’una evolució encreuada. ¿Vol dir que sols les
races pures són belles i les mestisses, lletges? Millor no preguntar-li-ho,
m’espanta imaginar la resposta. En canvi, pregunte:
--Vol dir que la
cara és l’espill de l’ànima?
-- Correcte, és una
altra manera de dir-ho. Sòcrates va ser executat.
-- Va ser condemnat
a enverinar-se i va complir la condemna.
-- Per cert, ací té
una altra prova de la seua debilitat. El verí sols mata al dèbil, però per al
fort, per al ser superior el verí és reconstituent.
-- Bé, ja hem
parlat de la lletgesa, però i la bellesa? Existeix?
-- Clar que
existeix. Totes les coses grans, superiors, són belles. Per això, perquè són
superiors no poden ser mai un bé comú “pulchrum est paucorum hominem”
-- Disculpe, m’ho
tradueix?
-- El que és bell
és cosa de pocs homes.
-- De qui és la
frase?
-- Meua
-- I què em diu de
Plató, deixeble de Sòcrates?
-- Plató és un
covard que fuig de la realitat, no té coratge per a afrontar-la i es refugia en
l’ideal.
-- Sembla que no li
agraden els filòsofs grecs...
-- Qui ho diu, que no?
Tucídides, per exemple, al contrari que Plató, té coratge, afronta la realitat,
i compartisc amb Heràclit que la vida és moviment continu i que la matèria és és primer que l’esperit.
.jpeg)
