JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (i V)

 

    (Continuació de la tertúlia de sobretaula)

LA. Nosaltres acceptem que la societat impedisca algunes conductes que l’experiència demostra que perjudiquen el mateix individu (brutícia, alcoholisme, ociositat, joc). Però la societat no hauria de castigar conductes inapropiades o imprudents, atès aquestes estan ocasionades per una educació inadequada per part de la societat quan eren infants,

(Això em fa reflexionar sobre si amb l’educació als infants, la societat limita l’exercici de la seua llibertat. Però no ho plantege, perquè obriríem un debat llarg i complex que ara no ve al cas.)

LA. També ens oposem a certes llibertats de les minories. Per exemple, no acceptem la poligàmia dels mormons per la seua asimetria, amb l’agreujant de ser una imposició del costum. És cert que la dona mormona té dret a triar si vol casar-se o no, però aquesta llibertat està limitada per la dificultat de viure de la dona fadrina en aquella societat.

(Al principi he advertit que no faria distinció en el que diu cada una de les persones que considere autores del llibre “Sobre la llibertat”, sinó que les consideraria com una sola persona, les autores, però les meues benvolgudes lectores i lectors, endevinaran, estic ben segur, qui ha dit aquesta darrera frase. Per una altra banda, observe que ara si que consideren la limitació de llibertat de la dona, cosa que no acceptaven anteriorment respecte a la limitació de llibertat de qui necessita menjar, que també podria ser una dona)

LA. Una de les idees que defensem, perquè porta progrés, i és ben útil, és la doctrina del lliure mercat. Aquesta doctrina ha de ser la base de tota política d’un govern que vulga servir al seu poble.

T. Ja sé que aquesta doctrina és la base del liberalisme polític i que vostès la proposen sense fissures, és a dir, sense excepcions.

LA. Efectivament, es tracta d’un principi innegociable, per bé de tots.

T. Actualment, els accidents provocats per automòbils, són nombrosos i amb multitud de víctimes mortals, i està demostrat que molts d’aquests accidents són provocats per conductors ebris. La meua pregunta és: vostés estarien d’acord amb la prohibició de beure si es condueix un vehicle a motor?

LA. Si, en aquest cas, estem a favor de limitar la llibertat personal del conductor, perquè pot provocar víctimes mortals. La llibertat d’aquest conductor no pot estar per damunt de la llibertat a viure de la possible víctima.

(Ara em ve al cap aquella campanya de determinat polític neoliberal espanyol que es rebel·lava contra una llei que deia “si beus no conduïsques”. També les protestes de persones de la mateixa ideologia perquè es limitava la velocitat.)

(Indubtablement quan s’escriu en el llibre Sobre la llibertat: “... en el poder gairebé despòtic dels marits sobre les seues esposes... donar a les esposes els mateixos drets... que a la resta de les persones...” (pàg. 179-180) Harrier, una de les feministes del s. XIX, dictava aquests paràgrafs. Dic Harrier i no Helene, la seua filla, per què aquesta va ajudar a JSM en la redacció d’aquest assaig després de la mort de sa mare, però supose que ho va fer recordant les idees de sa mare més que aportant idees pròpies.)

T. Educació pública o privada?

LA. Privada, mai pública. Estem a favor de l’educació universal, però la volem privada, estem en contra que la dirigisca l’estat. L’única obligació de l’estat ha de ser pagar la matrícula. L’estat no ha d'adoctrinar

T. El poder econòmic que explota una escola, si que té dret a adoctrinar?

LA. No, en aquest cas no hi ha adoctrinament, perquè ensenya el que volen els pares. Mire, nosaltres estem en contra de la intervenció de l’estat en l’activitat econòmica, per tres raons. Primera, la persona privada defensarà el seu interés millor que el funcionari l’interés de tots. Segona, en el cas que no fora així, aprofitarà per a aprendre i obtenir experiència. Tercera, si fora possible la intervenció de l’estat, augmentara excessivament el seu poder.

(Ací, més important que allò que diuen, és el que no diuen: que la intervenció de l’estat en l’activitat econòmica limitaria el poder del capital, i de l’individu (capitalista), però podria anar a favor de la comunitat, de tots, de la societat en definitiva, i per tant de la majoria dels individus. Però es feia tard i calia posar fi a la sobretaula de l’esmorzar. Ens vam acomiadar amb la desitjable cortesia protocol·lària).

JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (IV)

 

    (Continua la tertúlia de sobretaula)

T. Bé, crec que puc escriure que vostés sempre són partidàries de la llibertat.

LA. Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat d’acció ha d’estar limitada. L’acció d’una persona no ha de poder perjudicar unes altres persones, per exemple: si un comerciant ven uns productes a un preu elevat i els consumidors protesten, i amb aquestes protestes aconsegueixen que baixe el preu dels productes, han perjudicat el comerciant. No poden tenir dret a perjudicar a altres.

T. No estic d’acord, però passem a un altre punt, en cap cas voldria ser intemperant amb les vostres opinions.

(Però posaré un altre exemple, pel meu compte, a les benvolgudes lectores i lectors d’aquesta crònica: si unes famílies paguen de lloguer una quantitat elevada (proporcionalment amb el seu salari), i organitzen protestes, amb les quals aconsegueixen que els baixen els lloguers, han perjudicat el propietari de l'habitatge, cosa per la qual, segons les autores, no haurien de tenir el dret de convocar protestes. No és cert estimades lectores i lectors que hi ha propostes que es veuen més clares si es pensen amb exemples actuals?)

LA. Nosaltres acceptem que tots ens sentim molestos quan se’ns discuteix de manera intemperada; tanmateix, no sabríem dir quan una opinió és intemperada, ni creguem que ningú puga senyalar els límits de la temprança.

T. Aleshores...?

LA. Les coses han canviat molt des del temps en què les pressions dels homes forts es trobaven en un estat continu de rebel·lió contra les lleis i de les ordenances, i, per tant, requerien ser encadenades per possibilitar que les persones al seu entorn estigueren segures.

(En arribar ací, jo he proposat a les autores la següent reflexió: Qui fa les lleis? El poder. Qui es rebel·la: el perjudicat pel poder. Qui s’ha de sentir segur? El poder. A qui beneficia la vostra teoria? Al poder. Aleshores, sembla que hi ha una contradicció entre el principi amb què se situen a favor del dèbil i el discurs que elaboren). Les autores s’enroquen en què la ment humana no tria el que més li plau sinó que es deixa portar pels costums i després parlen de la natura humana i critiquen el calvinisme. En aquest punt ja no entenc res, em sembla metafísica, cosa que evite dir per a no importunar excessivament i que l’esmorzar no esdevinga desagradable)

LA. Aquell que es comporta segons el costum no fa cap tria, el despotisme dels costums és el perpetu impediment per al progrés humà. La lluita entre el Progrés (llibertat i millora) contra l’imperi del costum és l’interés principal de la història de la humanitat.

T. Una anàlisi moral, em sembla a mi, contra l’anàlisi materialista de Marx i Engels que postulen la lluita de classes com a motor de la història.

LA. La tolerància és la qualitat més profunda. Les condicions per al desenvolupament humà són la llibertat i la diversitat. La individualitat és igual a la llibertat i igual al progrés. Aquestes qualitats no les tenen les teories de Marx i Engels.

T. A parer meu són plantejaments diferents

LA. Nosaltres estem a favor de la diversitat i en contra de l’assimilació. La culpa és l’educació per a tots, la tendència a rebaixar les classes altes i elevar les baixes.

T. Aquest plantejament sobre l’educació em recorda Nietzsche, i a parer meu és un plantejament antidemocràtic

LA. El que volem dir és que les cessions individuals a la societat, quan siguen convenients, s’han de procurar en l’educació, no imposar-les.

(Però qui educa i com? A mi em sona com si “procurar” tinguera una connotació d’adoctrinar... les autores continuen)

LA. El desig d’acaparar més del que et pertany és una de les causes que una opinió siga rebutjada.

T. Ací la qüestió rau a dilucidar què li pertany a aquest subjecte que desitja acaparar. És algú que té poc i desitja tenir com el que més o algú que desitja viure dignament i no te prou recursos?, o és el que té més que la majoria i desitja augmentar el que té?

LA. Els mals treballadors són majoria i volen cobrar igual que els que tenen més responsabilitat. És monstruós que s’intente legislar sobre les diferències (sobre la plusvàlua, diria Marx). Un treballador és lliure de triar el treball que vol fer i abandonar-lo si no li agrada.

T. Com si aquesta suposada llibertat no estiguera limitada per la necessitat d’alimentar-se, vestir-se, tenir un habitatge digne! Aquesta és un dels principis del liberalisme que vostés propugnen: Diu l’empresari “jo soc lliure de pagar-te el que vull i tu eres lliure d’acceptar o no el treball. No ho considere just, la societat, els governs han de legislar al respecte.

(Ara són les autores les que, veient que no ens posarem d’acord en determinats assumptes i per no provocar discussions desagradables, canvien de tema).

(continuarà)

JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (III)

 

    (Continua la tertúlia de sobretaula)

T. En defensa vostra jo diria que no sou dogmàtics.

--LA. No es pot ser dogmàtic perquè ningú té la veritat absoluta. El que ahir era veritat (era considerat com a veritat) demà podrà no ser-ho i que el que ací és veritat (és considerat veritat) en un altre lloc pot no ser-ho. Sols podem estar convençuts que la nostra opinió és correcta si hem escoltat opinions en contra i hem reflexionat sobre elles. Això vol dir que no som infal·libles, però no vol dir que no actuem d’acord amb les nostres conviccions perquè això suposaria que no ens mouríem.

T. Estan dient-me que no ens hem de fiar de res, però sí de les nostres conviccions? No fiar-se de res però sí de les mateixes conviccions, o cultura, d’alguna manera, em recorda Descartes

(No veieu ací, estimades lectores, certa contradicció?

LA. Descartes, com qualsevol altra persona, té part de la veritat. Un gran pensador té com a primer deure seguir el seu intel·lecte cap a qualsevol de les conclusions on el porte. Sense prejudicis i sense por de ser acusat d’heretge, però el seu intel·lecte començarà necessàriament d’un punt de partida, d’una convicció (o d’una cultura). Acceptem com a bones certes creences sense qüestionar-les, no perquè siguen veritats sinó perquè ens són útils, perquè no sabríem què fer sense elles. No és cert el tòpic que la veritat sempre acaba guanyant a la mentida,

T. A propòsit de la veritat, Nietzsche va dir, després de vostés, que la veritat no existeix per ella mateixa, sinó que és una convenció. Si dues persones es posen d’acord en una cosa, aquesta cosa és veritat.

LA. No va desencaminat, perquè només aquells que han atés les dues bandes de manera impersonal i han intentat veure les raons de cadascuna d’elles són capaços de conéixer la veritat.

(Aquestes frases fan pensar que estem davant unes autores que podem considerar com a lliurepensadores, lliures de prejudicis. Per una altra banda, les autores escriuen sobre la pràctica de les discussions com a experiència pròpia, però les solucions que intenten aportar sempre es basen en una pretesa bona fe de les parts oposades. Tanmateix, accepten que tots se senten molestos quan se’ls discuteix de manera intemperada, però no saben dir quan una opinió és intemperada, ni creuen que ningú puga assenyalar els límits de la temprança. Però posteriorment es contradiuen dient que hi ha mentides que després de molts anys acaben descobrint-se com a tals i renaix la veritat.)

T. Consegüentment, podem dir que si dues persones es posen d’acord en un tema, aquest acord és la veritat.

LA. No necessariament. Això podria ser treure una frase del seu contexte, perquè si posem això com a dogma, deixa de ser veritat. Si una opinió és verdadera, però és sostinguda com a prejudici, és superstició, encara que siga veritat.

T. ... Comprenc... en fi, els apeteix un te?

Les autores em diuen que no tenen costum de prendre té a aquestes hores, però com que la tertúlia de sobretaula és agradable, accepten.Els oferisc una infusiód’herbes aromàtiques que cultive a la caseta; herballuïsa, herba-sana i melissa. Els agrada... o això diuen, potser per cortesia.

LA. Nosaltres som de l’opinió que si dues opinions antagòniques no es poden expressar amb la mateixa llibertat i vigor (si no tenen les mateixes oportunitats) un bàndol pujarà i l’altre baixarà. Proposen que les dues opinions encaixen i arriben a la conciliació.

T. Molt bonic, però i si no arriben a la conciliació?

LA. En cas contrari hem de concedir més dret a l’opinió que resulte minoritària.

T. Ací jo obriria una reflexió: El poder econòmic, amb els seus comunicadors, i mitjans de comunicació de la seua propietat, té més oportunitats i més possibilitats de ser majoritari. Consegüentment, segons vostés ha de tenir més dret a ser escoltada i defensada la part oposada als interessos del poder econòmic, i ací ve la pregunta clau: Qui ho defensarà? Qui té poder per a competir amb el poder econòmic? L’estat? Vostés no volen, seria donar-li massa poder a l’estat, tant com al poder econòmic?, home això vostés no volen. Com pot haver-hi conciliació si un té els mitjans (el poder econòmic ) i l’altre no? Si no hi ha conciliació, com pot haver-hi democràcia? Aleshores... Acceptem la intervenció de l’estat per a garantir la democràcia?)

LA. No neguem que vosté pot tenir part de raó. Totes les opinions tenen o poden tenir elements certs, part de la veritat. Reconeguem que la tendència de totes les opinions a esdevenir sectàries no queda resolta per mitjà de la lliure discussió... el mal més terrible no és el conflicte entre parts de la veritat, sinó en la supressió de la meitat d’aquesta.

(Les autores escriuen sobre la pràctica de les discussions com a experiència pròpia, però les solucions que intenten aportar sempre es basen en una pretesa bona fe de les parts oposades).

(continuarà)

JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (II)

 

    (Continuem amb la tertúlia)

T. Quan diuen que si una  societat és menor d’edat no té dret a la llibertat, estan  justificant l’imperialisme europeu --i concretament el britànic-- del segle XIX?

LA.  Sempre pot haver-hi excepcions. Per exemple, un individu pot ser obligat (i per tant perd la llibertat) a evitar un dany a un altra persona, salvar-li la vida. Però podem aplicar una excepció? Quan? Per a solucionar-ho apel·lem a la consciència. 

(A mi em sembla que ací consciència te una connotació moral. Per una altra banda, no puc considerar que hagen respost a la meua pregunta, però ho deixe a criteri de les persones que tinguen la paciència de llegir aquest relat. Davant del meu silenci, elles continúen)

LA. Ja no és necessari, suposem, apuntar cap argument en contra d’un poder executiu o legislatiu que no s’identifique amb l’interés de les persones i que pretenga imposar les seues opinions.  

(Davant aquesta afirmació de les autores jo em pregunte si no ho hauré entès bé, si és ironia  o, potser,  pura ingenuitat, perquè els he de suposar bona voluntat. Jo continúe reflexionant en silenci. Probablement s’adonen dels meus dubtes i miren de de convencer-me)

LA.  Respecte als seus dubtes sobre una societat menor d’edat, li direm que la diferència podríem ubicar-la en si un país és o no constitucional. Per exemple, en general, als països constitucionals, tant si són completament responsables davant del poble, com si no ho són, no es comú que el govern intente sovint controlar la llibertat d’opinió. 

T. Ja que estem posant exemples, els EUA. és un país constitucional? I si ho és, com s’explica que el seu president actual, Mr Trump,  considera terroristes als periodistes que opinen en contra de les seues mesutes de govern i els priva d’assistir a les rodes de premsa que organitza?

LA. Hem dit generalment, aquest cas és una excepció.

T. Dacord, en posaré un altre. Si el poder (l’económic, per exemple) compra un opinador, és a dir, li paga a una persona individual o un sistema, una xarxa de comunicació virtual (això no existia en el vostre temps) per a divulgar idees a favor del govern, (o d’aquest poder) entre el poble, adoctrinar, sobre allò que li convé al poder, es podria afirmar que aquest poder està coartant la llibertat d’opinió del poble? Ho diré d’una altra manera: comprar opinions no està en contra de la llibertat d’opinió? De la llibertat d’opinió de qui no té capacitat econòmica per a comprar opinions?

LA. Però aixó no i mpedeix que vostè opine d’una altra manera.

T. Però si la meua opinió, o la d’una altra persona aliena al poder, no pot difondre llur opinió com ho fa el poder, on està la llibertat d’opinió?

LA. Estem d’acord, això també ho defensem nosaltres. Si dos opinions antagóniques no es poden expressar amb la mateixa llibertat i vigor (si no tenen les mateixes oportunitats) un bandol pujarà i l’altre baixarà. Proposen que les dues opinions encaixen i arriben a la conciliació. En cas contrari hem de concedir més dret a l’opinió que resulte minoritària.

T. El poder econòmic, amb els seus comunicadors, i mitjans de comunicació de la seua propietat, té més oportunitats i més possibilitats de ser majoritàri. Consegüentment, segons vostès, ha de tenir més dret a ser escoltada i defensada la part oposada als interessos del poder econòmic, i ací ve la pregunta clau: Qui ho defensarà? Qui te poder per a competir amb el poder econòmic? L’estat? Vostès no volen, seria donar-li massa poder a l’estat. Com pot haver conciliació si un té els mitjans (el poder económic ) i l’altre no? Si no hi ha conciliació, com pot haver democràcia? Aleshores... Acceptem la intervenció de l’estat per a garantir la democràcia?

LA.  Vostè té part de la raó. Totes les opinions tenen o poden tenir elements  certs, part de la veritat. Nosaltres reconeguem que la tendència de totes les opinions a esdevenir sectàries no queda resolta per mitjà de la lliure discussió... el mal més terrible no és el conflicte entre parts de la veritat, sinó en la supressió de la meitat d’aquesta.

 (Crec que ho veuen de la perspectiva de la moral, però les autores contnúen)

LA. Perquè entenga la nostra proposta: si tota la humanitat pensa A i un sol individu pensa B, tan il·legitim és que la humanitat silencie B com que l’individu, si tinguera el poder, silenciara A.

T. Crec que ací estaríem d’acord tots els demòcrates. Per exemple, jo tinc llibertat per escriure les meues idees en el blog TREPIG i ningú NO té cap dret a silenciar-me.

LA. El poder és igual perjudicial o més quan s’exerceix d’acord amb l’opinió pública que quan s’imposa en contra d’aquesta.

(La seua defensa de la llibertat d’opinió i del dret a discrepar és inqüestionable, però...a vegades em sembla que els seus arguments són metafísics i que viuen en un món d’àngels. També els trobe contradiccions. Probablement en tenen, cosa que es podria explicar en el fet que no expresen l’opinió d’una persona --que, com a qualsevol individu, podria no estar exent de contradiccions-- sinó de tres persones.)

JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (i)

En principi volia convidar a esmorzar a l’autor del llibre “Sobre la llibertat”. Tot i que l’autor, segons la firma, és John Stuart Mill, se sap que va estar força influenciat per la seua muller Harrier Hardy (Taylor és el cognom del seu primer marit) i la filla de Harrier, Helen Taylor.

El mateix JSM va reconéixer que ell era la ploma i Harrier qui aportava les idees. També va reconéixer que Harrier no va voler que apareguera el seu nom com a coautora per motiu de màrqueting (tots sabem que en el segle XIX, que és quan es va escriure aquest llibre, no estava ben vist que les dones foren escriptores), Per una altra banda, supose que les aportacions d’Helen probablement va ser menys d'idees pròpies que idees de sa mare que ella recordava, perquè la seua participació va tenir lloc durant poc temps i després de la mort de Harrier. Des de la perspectiva història podem afirmar que aquest assaig és el manual del liberalisme polític.

Així doncs, vaig decidir convidar a les tres. En la resposta de cadascuna, vaig advertir --o això em va semblar-- certa sorpresa i, a la volta satisfacció, probablement pel fet d'invitar-les a les tres juntes, com si abans no ho haguera fet ningú.

Havia pensat fer una cosa molt senzilla, un té, llet i unes galetes, pensant erròniament que els britànics eren persones força frugals. I potser ho són, però no a l’hora de l’esmorzar, segons em va advertir, sortosament, Bill Batalla, nascut, criat i educat a Londres. Mongetes, ous fregits, béicon, em va dir. I si a més pose llengonisses, vaig preguntar. Molt bé!

Doncs així ho vaig fer. L’esmorzar va tenir lloc a la meua modesta caseta del Trepig, com és habitual en aquests esmorzars, al final de la tardor, però un dia assolellat. I tot i que la perspectiva paisatgística no era com a la primavera o l’estiu --arbres revestits de fulles, amb tot el seu resplendor, rosers adornats amb les roses fresques, l’aroma de les alfàbegues i l’herba lluïsa, les margarides plenes de vigor, el gesmiler d’un verd brillant i les motetes que formen les flors presumint d’un blanc enlluernador, la gespa de grama ben verda i viva-- sinó més aviat un color trist i decadent, és ben cert que els meus convidats es van sentir a gust gaudint del bon oratge que ens acostuma a regalar la natura en aquesta comarca.

Vull anunciar a les possibles persones que m’honoren amb la lectura d’aquesta diguem-ne crònica que en referir-me a l’autoria del llibre, diré “les (persones) autores”, i conteste qui conteste les meues preguntes o quan qualsevol d’aquestes persones done la seua opinió sobre la llibertat, indicaré que qui ho fa són les autores, sense especificar si és John, Harrier o Helen, perquè considere que aquestes tres persones van actuar, pel que respecta al tema de la llibertat, com una sola persona.

Puc dir, ben desvanit, que van quedar satisfets amb l’esmorzar i després de frases de cortesia, com és costum, vam entrar en el diàleg previst.

TREPIG. Supose que no vaig errat si afirme que el tema del vostre assaig és Llibertat contra autoritat. Podrien ampliar-me un poc més?

LES AUTORES. La tesi podria ser: “L’únic propòsit pel qual el poder pot ser exercit legítimament sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada en contra de la seua voluntat és el de protegir la resta” És a dir, no es pot privar una persona de fer una cosa que sols l’afecte individualment, encara que li faça mal, si no afecta a altres. Per exemple no es pot negar el dret al suicidi. Amb aquesta doctrina, l’eutanàsia és un dret fonamental.

T. Supose que qualsevol persona demòcrata convindrà amb mi que, considerant aquesta doctrina des del s. XIX, com a oposició a l’antic regim, contra les monarquies absolutistes, és un avanç ideològic. Però probablement seria precipitar-nos. Continuen, per favor.

LA. Sobre si mateix, el seu cos i la seua ment, l’individu és sobirà. Però aquesta doctrina no es pot aplicar a infants perquè no tenen capacitat. I per la mateixa raó (que els discapacitats no poden decidir, ser lliures,) queden fora d’aquesta consideració els estadis de la societat on la mateixa raça humana es troba en una minoria d’edat.

T. La meua pregunta és, com se sap o qui decideix que un poble, regió o nació és menor d’edat? Per exemple, la població de Rússia era menor d’edat i, per tant, era legítima la dictadura d’Stalin? Ho dic perquè vostés s’oposaven al manifest comunista de Marx i Engels perquè coartava la llibertat individual.

LA  El principi de la llibertat no és aplicable fins que la societat no és capaç de millorar mitjançant la discussió lliure i igualitària.

T. I si aquesta discussió no condueix a una millora? En què consisteix la millora? Qui jutja si hi ha hagut millora o no? Millora per a qui? A mi personalment els arguments a vegades em semblen abstractes

LA. No volem pretendre que la llibertat siga un concepte abstracte sinó ÚTIL, que tinga utilitat. (Ho diuen remarcant la paraula ÚTIL)

(Útil per a qui? Repense totes les preguntes anteriors, però  calle, si no, no acabarem mai).

(continuarà...)

QUI SALVA UNA VIDA (NÚRIA CADENES)

 

Núria Cadenes ha esdevingut una gran escriptora. Em recorda la Mercé Rodoreda, però no em pregunteu el perquè, potser algun crític literari podria explicar-m’ho. Cabria que fora perquè llegir-la és com escoltar-la, com si em parlara cara a cara, els dos sols, a cau d’orella, xiuxiuejant amb intimitat, com si se'm confessara. O potser perquè sap mostrar l’ànima --l’ànima?-- dels personatges, o perquè ens descobreix l’esperit --l’esperit?-- no sols dels individus sinó col·lectivament la d’un poble.

“La clau no és el què, sinó el verb que ho precedeix: vull” ens diu referint-se als capricis de la senyora, la muller del senyor notari, i no podem evitar recordar les maneres de determinat president de determinat estat hegemònic.

Si en “Ingrata pàtria” --del qual he publicat una ressenya en la darrera entrega d’aquest blog-- Martí Domínguez ens descriu el drama dels afusellaments del franquisme, Núria Cadenes en “Qui salva una vida” ens descriu l’altra cara de la moneda, l’heroïcitat de les persones que es juguen la vida per a salvar la d’altres persones perseguides per totalitarismes de qualsevol signe, sense preguntar qui ets, d’on vens ni on vas. I si en aquell trobàvem drames personals insofribles, ací també n’hi ha, drames de consciència difícils de suportar, exposats de manera subtil i que gaudireu de descobrir si llegiu el llibre, csa que recomane.

INGRATA PÀTRIA. Martí Domínguez.

 

     En un temps en què els partits d’extrema dreta guanyen electors i seguidors en tot el món occidental, en què la democràcia perd al·licients per a una gran part de la població, perquè no soluciona els problemes de la majoria, en què la joventut considera “un vellet simpàtic” al dictador Franco, apareix Martí Domínguez, una volta més, per a mostrar-nos uns fets relacionats amb la realitat històrica del franquisme, en el seu llibre “Ingrata pàtria”, una novel·la històrica que narra l’afusellament d’un eminent metge, catedràtic, rector de la Universitat de València i polític demòcrata i republicà –efectivament, ho heu encertat, el doctor Peset— i uns altres tres presos polítics. Tots ells han estat condemnats a mort mitjançant judicis sumaríssims, sense garanties. Judicis en què els advocats defensors procuraven no esforçar-se massa en la defensa per por a ser represaliats. La novel·la és, entre altres coses, un homenatge al professor.

    Els tres acompanyants de Peset han participat en aldarulls, però no han comés delictes de sang. Alguns fins i tot havien protegit a monges de la ira dels més radicals. El professor que en un primer judici no havia estat condemnat a mort, ha estat denunciat posteriorment per un col·lega i, en un segon judici, se’l condemna a mort perquè en un discurs universitari va dir que calia defensar la república i lluitar contra els colpistes. (!)

    Què se sent quan t'afusellaran? T’ho creus? Et queda l’esperança que no siga veritat, que arribe un indult a última ora, que es tracta d’un malson? Quan assumeixen que no hi ha remei, els condemnats pensen en la família, dona, fills, la mare; què serà d’ells? A alguns els pot quedar una “mala consciència”: Si no haguera volgut solucionar el món, si haguera passat de tot, continuaria vivint i treballaria per a tirar avant la meua família. Ingrata pàtria.

    I una volta més l’autor ens recorda una altra tragèdia, la de la traïdoria. Algú ha pogut delatar per por, per haver estat torturat, una dona ha delatat on s’amagava el marit per a evitar que violaren la filla. Com viuran (dormiran) les persones que s’han vist en aquesta tràgica situació?

    Una reflexió: un possible indici de mala consciència he vist en alguns repressors que, per a justificar-se, pressionen tant com poden perquè els condemnats signen la seua conformitat amb l’execució. Ai!

    No vull ignorar que alguns diuen, amb raó, que durant la guerra va haver-hi violència en els dos bàndols. Però aquests actes, i altres similars, no van passar en temps de guerra, sinó després, en temps de pau, durant aquells “25 AÑOS DE PAZ”. Quina pau!

    M’agradaria que aquests jovenets –i els no jovenets— que reneguen de la democràcia –a mi tampoc no m’agraden els resultats de la democràcia actual, però pense que la solució no és renegar de la Democràcia, és treballar per a millorar la que tenim— que els resulta simpàtic aquell vell general que firmava sentències de mort mentre desdejunava xocolata amb xurros, que enyoren la “dialèctica de los puños i las pistolas”, m’agradaria que llegiren aquesta novel·la.

    I si la llegiu els que preferiu una societat lliure de violència, solidària, sense injustos privilegis, que no hi haja opressors i oprimits, segur que vos donarà força per a continuar lluitant per aquest món millor, per aquesta utopia que un dia farem realitat.

EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (i II)

 

    Simone de Beauvoir ha estudiat les propostes de diferents filòsofs, com Hegel i Engels, però considera que aquestes filosofies no aconseguiran l’alliberament de la dona, perquè no es pot aconseguir cercant la felicitat ni el bé comú (com ja he dit, per algunes dones, la felicitat o el bé consisteix en la seguretat de la dependència). No és suficient l’actitud individual perquè el problema és històric, social i per a ser eficaç ha de ser col·lectiu. Però quan la dona s’haja emancipat, cada dona podrà decidir individualment el seu futur, un futur obert, indefinit, indeterminat, sense límits.
    Beauvoir refuta totes les opinions que s’oposen a la possibilitat que la dona s’allibere. Una d’elles és que es perdrà l’interés sexual entre homes i dones. Ella ho nega, diu que alliberar la dona significa que no siga objecte sexual, però no impedirà que gaudisca de la sexualitat sinó al contrari, homes i dones, tots podran gaudir més. (en la meua opinió, ningú millor que ella per afirmar-ho perquè estava emancipada i vivia lliurement amb un home). Però per a fer possible l'emancipació, s’ha de començar en l’educació, que no siga sexista, ni joguets ni predeterminacions de treballs futurs diferents per a home i dones, sense cap diferència entre xiquets i xiquetes. “El fet de ser un ésser humà és infinitament més important que totes les singularitats...”
    En la conclusió ens diu que per a convertir el món en el regne de la llibertat, cal que els homes i les dones afirmen sense equívocs la seua fraternitat, independentment de les seues diferències naturals.
Es podria parlar més llargament de Beauvoir i EL SEGON SEXE, i probablement ampliaré la ressenya amb el format d’Els esmorzars del Trepig, usat per a altres autors en aquest blog. De moment recomane la seua lectura que podreu trobar en internet i gratuït, en format DVD (en castellà en aquest cas) o la lectura crítica de Susana López Pavon, que ens facilita l’editorial Diàlogo, que resulta de gran ajuda. També existeix una edició de Publicacions de la Universitat de València que no he pogut trobar, probablement està descatalogat. I en qualsevol cas, seré feliç si aquesta modesta ressenya vos ajuda, encara que siga un poquet, a entendre Simone de Beauvoir, una de les intel·lectuals més importants del segle XX, representant de l’existencialisme.

EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (I)

    Per a llegir Simone de Beauvoir, el primer que cal tenir en compte és el seu principi filosòfic de l’existencialisme, perquè li aprofita de base, de partida, per a pensar i investigar.
    En el Segon sexe, Beauvoir es pregunta si existeix la dona i, si de cas, què és ser dona. Podríem concretar ràpidament explicant que l’autora afirma que “la dona no és sinó que es fa”, però anem a pans.

    L’autora ens explica que la filosofia de l’antiga Grècia considerava la dona com un home imperfecte o inacabat (Aristòtil, Pitàgores), el judaisme la considera una part de l’home, una xulla (El Gènesi), per al cristianisme medieval la dona és una essència, i per tant la dona sols és una idea; el nominalisme nega la seua existència individual, actualment (el llibre està escrit a mitjan s. XX) es diu que s’està perdent la feminitat, que les dones estan deixant de ser dones. Tot això porta Beauvoir a preguntar-se si existeix la dona.
    En la seua investigació constata que la dona existeix, aleshores es pregunta què és la dona. La dona té un paper secundari, subsidiari respecte a l’home. L’home és positiu i neutre, la dona és negatiu. Quan es parla del gènere humà s’utilitza el terme home (l’home és mortal, es diu referint-se a la humanitat), mentre que la dona és alteritat, és l’altra. Dit amb unes altres paraules: la dona es defineix en referència a l’home (i per a explicar-ho posa l’exemple de la línia obliqua que es defineix com una línia no paral·lela amb una línia vertical. És a dir, no es defineix per ella mateixa sinó a partir de la vertical). Amb la dona passa el mateix i l’autora es pregunta per què.
    Per a la seua investigació, Beauvoir utilitza el mètode existencialista, renúncia al fet biològic o fisiològic com a determinant, no accepta el destí com a causa de la submissió. Diu que l’origen de l’alteritat de la dona és històric. La maternitat, la seua debilitat física, la criança dels fills l’ha portada a no fer treballs remuneratius (ni antigament les activitats de risc, com la guerra, la caça) i, com a conseqüència, dependre de l’home que s’ha aprofitat per a posar-la en un pla de dependència. La moral religiosa, l’interés del poder econòmic, la conveniència de l’home que no vol perdre la seua posició de prestigi i de privilegi, l’educació sexista –també la comoditat d’algunes dones que prefereixen sentir-se segures i sense responsabilitat— fa que a hores d’ara la dona continue sent subsidiària, impedint-li l’alliberament, posant-li un sostre invisible que la manté presonera (Ací neix, si no vaig errat, el concepte de sostre de cristall que usen les feministes del s. XXI).

    Diu l’autora que per a saber sobre la dona no podem confiar en l’opinió dels homes, perquè són jutges i part. Tampoc de les dones que acceptant la seua submissió no serien objectives, ni tampoc ho són si lluiten per l’alliberament. L’única solució és una dona que siga neutral, que no tinga gens d'interès previ perquè ja s’ha alliberat individualment i l’únic interès que té és el de trobar la veritat. (Això jo li dic, si se’m permet la meua opinió, una lliurepensadora. I l’única que pot fer-ho segons aquesta proposició és la nostra autora)

    Coherent amb la teoria de l’existencialisme, Beauvoir diu que la dona no és, la dona es fa, és a dir, decideix el seu futur. Però es troba i es trobarà amb les dificultats que hem ressenyat anteriorment. Per això afirma que cal començar per una educació d’igualtat, no sexista. Un dels arguments que usa (no l’únic, clar) per a demostrar que la debilitat física no pot ser determinant perquè la dona elegisca un treball dur (com carregar un camió) és que actualment es carrega usant un teclat que mou unes màquines, treball que pot fer una dona (o un home dèbil, clar, podríem afegir)

Les belles imatges (Simone de Beauvoir)

    Una xiqueta d’11 anys que, a conseqüència de parlar amb una amigueta major, pren consciència del sofriment de molta gent, cosa que no la deixa dormir i té malsons, pregunta a sa mare: perquè existim? Sa mare (Laurance) no vol que patisca però tampoc vol dir-li que no pot fer res per solucionar-ho; que hi haja misèria, fam, patiment és inevitable i per tant el que ha de fer és ignorar el sofriment dels altres. Laurance s’angunia, perquè no vol enganyar la filla, vol que siga solidària i desitja que tinga esperança. 

    El món, la imatge del món, és una mentida, és com un calidoscopi.

    Laurance diu que gràcies a la tecnologia, l’any 1990 no hi haurà fam al món i tothom disposarà d’una vivenda digna. (Ai! Si obrirà els ulls!)  “Cada dia llegim coses horribles, i continuem ignorant-les” dirà en una altra ocasió.

    Laurance no llegeix diaris. És com autodefensa per a no patir?

    “Tot el mal de la societat ve d’haver multiplicat les seues necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d’acontentar-se amb un mínim vital. En crear noves necessitats, es generen noves frustracions” I posa com a exemple pobles pobres, subdesenvolupats, on hi ha més solidaritat, on els diners no han corromput les persones. 

    El pare de Laurence diu que per damunt de la moda hi ha valors, veritats. Hui (1962-64) no es valora l’humanisme. Tot comença, diu ell, quan van preferir la ciència a la saviesa. Ara sols una revolució moral, no social ni política, ni tècnica, ens tornarà a la veritat.  (Supose que es refereix a la moral existencialista)

    Els lavabos de les vivendes no són suficientment adients a les necessitats humanes, però si els fan més bons –diuen els arqui-

tectes— encarerien les vivendes dels treballadors, que ja són cares. I reduir beneficis?, pregunta algú. Però no obté resposta. Això dit a França a principi de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Més de mig segle després ací estem pitjor.

    Laurence destrueix l’automòbil per evitar atropellar un ciclista que se li creuava davant. El cotxe és car. Jean Charles, marit i propietari del cotxe, s’ha enfadat. Laurence valora la vida humana per damunt d’un bé material, però dubta si haguera actuat igual en cas de portar les seues filles al cotxe (angúnia existencialista). Son pare diu que ha fet bé, que la vida humana és més important que tot.

    (Qui escriu aquest comentari, creu recordar un debat d’aquella època, provocat per l’autora del llibre i Jean Paul Sartre, entre altres, en el que es dilucideix què és més important, Notre Damme de Paris o la vida d'una persona, però d’aixo parlarem en una altra ocasió).

    Els dubtes, els canvis d’opinió, són una constant de Laurance (alter ego de Simon ?) Es pregunta si les nostres opinions són nostres o estàn influenciades per les opinions d’altres que ens han arribat per qualsevol conducte? Senbla una pregunta retòrica, la invitació a una reflexió que ems portarà inexorablement a acceptar-ho com a cert.

    Laurence lamenta haver estat domesticada, però per damunt de tot vol evitar que les filles ho estiguin, defensarà enèrgicament la llibertat de les filles. En el “Segon sexe” esdevindrà súmament important el tema de la llibertat i igualtat en l’educació com a instrument per a l’emancipació de la dona. (Ja en parlarem)

Hi ha una altra subtrama que no expose per a evitar convertir aquest text en un spolier (potser ja ho és massa), en el que sembla fer reflexionar el lector en què és més important la llibertat a costa de soledat o la companyia? 

    Per acabar ens fa –o es fa— una pregunta dramàtica: es pot estimar després de la primera flamerada sexual?

    Si llegiu la novel·la, cosa que recomane, tot i que potser he explicat massa coses, vos portarà a introduir-vos un poc en la filosofia existencialista i del pensament de Beauvoir (més important que la trama en si) que espere ampliar en uns dies amb els comentaris a EL SEGON SEXE.

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA. NOAM CHOMSKY (i IX)

 

 

 L’ESPIRAL ARMAMENTÍSTIC

Segons Chomsky, els EUA prevé poder atacar des de l’espai exterior, cosa a la qual s’oposa la Xina i els estats d’Europa occidental. Això augmentarà la inseguretat mundial.

Si els EUA augmenta el seu potencial d’ADM i els altres països el segueixen, com més caps nuclears existiran, més possibilitats d’un llançament involuntari. Està demostrat amb documents desclassificats que Stalin i després Kruschof van proposar pactes amb els EUA per a frenar la cursa nuclear, però els EUA es va negar. L’objectiu de la Unió Soviètica era recuperar la seua economia malmesa per culpa d’aquesta cursa. L’objectiu dels EUA era, probablement, afonar l’economia de l'URSS, tot i que no es pot demostrar documentalment aquesta darrera afirmació.

Els planificadors nord-americans saben que la globalització econòmica, cada volta major, augmentarà la diferència entre les diferents classes socials, cosa que crearà malestar, subversió i terrorisme (“el terrorisme d’ells en contra nostra”) i els EUA han d’estar preparats per a fer front.

Segons Chomsky els EUA pretén tenir el monopoli de la violència al món i afegeix que mai en la història un estat ha tingut aquest monopoli.

Els avanços tecnològics respecte al control de l’espai exterior a efectes militars és, cada volta més, un greu perill per la humanitat. Però el sistema de valors de les potències econòmiques i militars és que l'hegemonia és més important que la supervivència. 

Els EUA s’ha negat a unir-se al tractat de l’espai exterior per a finalitats pacífiques. També ha bloquejat moltes conferències que intentaven evitar l’ús d’armes químiques i biològiques, no sols per motius de defensa militar, sinó també en defensa de la seua indústria químic-farmacèutica.

Molts analistes conclouen que la via per evitar que els EUA tinguen el monopoli de la violència és que altres països tinguen també ADM. (armes de destrucció massiva) per a dissuadir els EUA “Sols es pot mantenir a ratlla els EUA mitjançant la dissuasió” (Kennet Waltz) “Les ADM. són l’únic mitjà per a dissuadir els EUA” Polítics dels EUA han confirmat que si es va envair Iraq i no Corea del Nord és perquè Corea suposava un risc greu. Consegüentment, la política imperialista dels EUA propícia la proliferació d’ADM. I la proliferació d’ADM. portarà a la destrucció de la vida en el planeta Terra.

Chomsky és optimista i diu que això ho pot evitar la segona superpotència mundial, l’opinió pública internacional i la seua capacitat de mobilització i protesta. I cita a Bertrand Russell que també va ser optimista. Per a justificar el seu optimisme, aporta un fet: el 1968, el president de l’Estat Major va considerar que no tenia prou forces d’ordre per a reprimir les protestes en cas d’enviar més soldats al Vietnam. Jo afegiria: que a Bilbo i altres localitats, el públic haja impedit el final d’etapes de la Vuelta ciclista a España, és una altra prova del poder de la segona superpotència.

 

Aquest llibre va ser publicat el 2004, però té plena actualitat. La recent (setembre del 2025) demostració de capacitat armamentística de la Xina com a resposta als EUA, la situació de destrucció i fam a Gaza, la multitud de periodistes víctimes (que informaven del terror a Gaza, prova de la importància de la informació i la propaganda), la denúncia dels estats d’Europa occidental, tot i que alguns tímidament contra Israel, la guerra d’Ucraïna, entre altres situacions, ho demostren sense cap mena de dubte.

 

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VIII)

 

 

LES GUERRES JUSTES

Chomsky exposa les condicions de la guerra justa que, per cert, no es compleixen. Veiem alguns exemples. La universalitat és el principal element de la teoria de la guerra justa. És a dir, si un fet motiva que una guerra siga justa, ho serà per a tots els estats, no sols per a un. És a dir, la llei és igual per a tots (Els bombardejos dels EUA com a lluita contra el terrorisme ha provocat milions de morts innocents directament per les bombes i per la fam posterior. Segons aquest principi, Cuba i Nicaragua tendrien dret a bombardejar els EUA)

Principi de proporcionalitat: Els EUA ha fet molt més mal a la població de l'Iraq que els islamistes de l’11S a la població americana, per la qual cosa, la invasió de l'Iraq no va ser una guerra justa.

No es pot considerar guerra justa la guerra preventiva. Aquesta sempre es porta a terme contra països militarment dèbils, sense risc per a l’invasor, i l’atac suposa uns beneficis econòmics per l’invasor.

 

DEMOCRÀCIA I PROPAGANDA OFICIAL

A desembre del 2002, segons les enquestes, sols el 10 % de la població fora dels EUA era favorable a la guerra de l’IRAQ. La premsa va dir “Podria continuar havent-hi dues grans potències internacionals, els EUA i l’opinió pública internacional” Quan diu els EUA es refereix a l’Estat, Bush, no a la ciutadania.

David Hume ja diu que el control de la informació és la base de tot govern, sobretot en les societats més lliures, on l’obediència no pot imposar-se mitjançant la violència. Per al president Wilson ha de ser una elit qui dirigisca la “bèstia”, és a dir, el poble. La missió del poble és votar periòdicament quin sector de la elit vol que governe, però sense participar. Aquest és el concepte de democràcia que té la classe dominant.

Quan la immensa majoria de la població mundial estava en contra de la invasió a l’Iraq o el bombardeig de l'Afganistan, la premsa oficial al servei de Washington deia que “sols s’oposen els pacifistes recalcitrants”.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern a permetre la invasió. (!!!)

Segons la propaganda americana, la intervenció militar dels EUA a Timor i a Kosovo es fan per raons humanitàries, però Chomsky assegura que es fan per mantenir l'hegemonia dels EUA (pàg. 81 i següents).

 

Els EUA ha vetat acords de l’ONU d’usar armes bacteriològiques i gasos verinosos, cosa que passa desapercebuda perquè la propaganda oficial ho silencia. A més, pel fet d’haver estat vetat, no consta com a resolució, no ha existit històricament.

La propaganda oficial de Washington té molta importància. Deia que alguns països volien expulsar els EUA del món.

Chomsky, assegura que l’electorat dels EUA sap que el partit republicà governa en contra dels seus interessos, perjudiquen els treballadors, però són eficaços en defensa. Per això els republicans ataquen altres països quan s’acosta una campanya electoral assegurant que és una defensa, per a aconseguir vots dels treballadors. Aquesta és la raó per la qual les invasions coincideixen amb l’inici de campanyes electorals. Evidentment, a parer meu, això suposa una manipulació mitjançant propaganda electoral, de l’opinió popular, cosa que afebleix la qualitat de la democràcia.

L’autor ens fa veure que, en un debat electoral, l’atenció es dirigeix més a les qualitats personals dels candidats que a les qüestions o programes. Els polítics poden fer votar un treballador en contra dels seus interessos per qüestions secundàries o raons patriòtiques. Jo proposaria un exemple: un treballador que li agrada la festa dels bous pot votar un partit que està en contra d'augmentar el salari mínim interprofessional o la reducció de la jornada laboral, perquè aquest partit subvencionarà les corregudes dels bous. Mitjançant la comunicació, la propaganda electoral, amaga el que és important i mostra el que és secundari per governar en contra dels interessos del poble. Podem convenir que és una forma d’enganyar el poble mitjançant la propaganda, cosa que desvirtua la democràcia.

Per a Chomsky la dificultat que la democràcia siga acceptada pel poble, pels treballadors (sobretot en països subdesenvolupats) és que s’identifica amb el neoliberalisme (el sistema econòmic de la globalització) que empobreix cada vegada més als treballadors. (Caldria reflexionar sobre si el creixement actual de l’extrema dreta pot tenir, entre altres, aquesta causa).

La propaganda oficial de Washington ignora els fets terroristes dels EUA. I si no els pot ignorar els interpreta favorablement. Quan els palestins maten a un indefens jueu americà, minusvàlid, ho consideren, amb raó, un crim horrorós. Però els crims portats a terme per Israel subvencionat pels EUA, amb major nombre de víctimes i també innocents, es presenta com un error lamentable, conseqüència d’un atac legítim.

Per una altra banda, quan l’ONU ha condemnat la violència d’Israel o EUA, aquest veta la resolució, amb la qual cosa no consta la violència i en conseqüència no ha existit. L’any 2000, Washington va aplaudir la cruel repressió de Turquia al poble Kurd de l’any 1994, per considerar lloable la lluita contra el terrorisme dels EUA ajudant a Turquia contra els kurds. La propaganda oficial dels EUA amaga els crims dels seus aliats (clients, els diu Chomsky), fent com que no existeixen.

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VII)

 

EUROPA I ELS SEUS IMPERIS.

     Els imperis europeus han actuat de manera similar, tot i que ara representen la zona més democràtica del món, segons Robert Cooper (conseller d’exteriors de Tony Blair) qui afegeix que, si cal, han d’usar la força perquè altres països siguen democràtics (amb lleis i justícia) i ha d’usar la llei de la selva quan actue en la selva.
     A mi personalment em sorprén el senyor Cooper: Quin dret te d’actuar a la selva, fora del seu país? Atorgar-se aquest dret és imperialisme, perquè la qüestió és: qui decideix que és selva i que no, i per què?
     Chomsky, tot i fer referència als antics imperis europeus, també opina que Europa és actualment el sistema més democràtic. I adverteix: “Els països d’Europa oriental són un cavall de Troia que els EUA ha introduït a Europa per a evitar que aquests països (els de l’Europa occidental) s’allunyen de la influència dels EUA.

OTAN-BALCANS

     L’autor ens recorda que segons el comandant de l’OTAN “l’impuls realment decisiu” que va estimular la campanya de bombardejos de l’OTAN no van ser les violacions de drets humans per part de Milosevic a KOSOVO abans de 1999, ni tampoc treure’l del poder mitjançant els bombardejos. El que bàsicament importava era la necessitat d’imposar la voluntat de l’OTAN sobre un líder que desafiant, primer a Bòsnia i després a Kosovo, minava la credibilitat de la diplomàcia dels Estats Units i d’Europa, a més del poder de decisió de l’OTAN.

     El recurs a la força a Bòsnia per part de Clinton el 1995 i el bombardeig de Sèrbia el 1999 “no van ser, com es va dir, per a detenir la neteja ètnica o com a resposta a un cas de consciència, sinó per a prevenir amenaces a la cohesió de l’OTAN i la credibilitat del poder estatunidenc” (Andrew Bacevich)

ENFRONTAR-SE AL TERROR

     L’origen del terrorisme islàmic és la marginalitat econòmica, social i política. Les mesures de força poden descapotar un moviment terrorista islàmic, però els seus seguidors, i uns altres nous, continuaran si no se soluciona des de l’arrel (la marginació)
     Els serveis d’intel·ligència d’Europa i dels EUA sabien que la invasió de l'Iraq portaria un augment del terrorisme islàmic.
Ami Ayalon, cap del Shabak (Servei d’intel·ligència d’Israel) des de 1996 a 2000 va dir que la victòria de les armes no solucionaria el problema del terrorisme islàmic. Liri Sagie director de la intel·ligència militar opinava paregut i els dos van afirmar que el terrorisme islàmic no cessarà mentre no es respecten els palestins i s’accepte el seu dret a l’autodeterminació. G.W. Bush va preguntar, “perquè ens odien?). Els musulmans, diu Chomsky, no odien els americans, sinó la política dels seus governs. Si partim d’aquesta premissa, la solució al terrorisme és fàcil, afegeix Chomsky.
     Intel·lectuals àrabs afirmen que el terrorisme és la reacció a la injustícia que porta la política dels EUA. Jordans prooccidentals afirmen que la invasió de l'Iraq va desprestigiar la democràcia a tota la regió d’Orient Pròxim.
     Republicans influents van declarar que estaven disposats a aprofitar-se del terrorisme com a excusa per a fer política d’extrema dreta. Colòmbia i Turquia són països que destaquen per terrorisme d’estat i que més armes han comprat als EUA. L’excusa a Colòmbia és lluitar contra la droga, però el resultat ha estat crear una classe desheretada que viu miserablement, mentre els EUA ignora informes científics que proposen cultius alternatius rendibles que acabarien amb la fam, mentre que ara amb les fumigacions que es porta a terme amb el patrocini dels EUA –continua Chomsky— produeixen una terra improductiva, fam i malalties. L’objectiu real és arruïnar la zona, que els natius l’abandonen i usar el territori per a extreure carbó i crear agricultura industrial en mans de multinacionals o de la classe dominant de Colòmbia aliats dels EUA .(En altres entrades he remarcat l’actualitat d’aquest llibre tot i haver estat escrit el 2004. No s’assembla als actuals atacs de Trump a Veneçuela i Colòmbia? Què ha canviat?)
     Turquia exterminava la població Kurda i els EUA ho permetia perquè usava les bases dins del territori turc. Quan Turquia es va negar a permetre que els EUA continuara usant aquestes bases per a atacar l'Iraq per terra, perquè el 95% de la seua població estava en contra, EUA va criticar públicament i efusivament l’extermini de kurds. Aryeh Nier va denunciar: Nosaltres (els americans) vam tolerar els abusos soferts pels kurds.
     Chomsky, en contra de l’opinió que diu que el terror és l’arma dels pobres, afirma que és l’arma dels poderosos, com totes les armes.
     Israel ha practicat terrorisme d’estat per tal d’expandir-se ajudat militarment, econòmica i diplomàtica pels EUA. Però la propaganda oficial sols parla del terrorisme de l’OLP quan mata un diplomàtic, cosa que Israel aprofita per a augmentar el seu terrorisme.
     Recordem l’embargament de l'Iraq i l’impediment que entrara ajuda humanitària, com s’ha explicat en pàgines anteriors.
     Per a Chomsky els fets suggereixen una forma molt senzilla de reduir l’amenaça del terror: deixar de participar-hi.

HEGEMONIA O SUPERVIVÈMCIA (VI)

 

Noam Chomsky.
Foto aconseguida
 a internet

Crec que no vaig errat si afirme que, de totes les intervencions nord-americanes, a la que més tinta dedica Chomsky en aquest llibre, és a la invasió de l'Iraq.

La guerra de l'Iraq és una guerra preventiva amb l’excusa de destruir un malvat (que abans ho havia estat seguint ordres dels EUA, però ara abandonava la influència americana). Van convéncer la ciutadania que Sadam Hussein era l'inductor dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. La guerra preventiva no és avançar-se a un altre, és atacar a un altre país perquè se suposa (sense proves) que en el futur, podria ser una amenaça.

Les guerres preventives coincideixen en el principi de les campanyes electorals: es crea un enemic malvat que fa perillar la població dels EUA i el destrueixen, salvant la ciutadania i com a conseqüència, guanyar les eleccions. Diplomàtics de tots els àmbits, pregunten quanta llibertat han de concedir als EUA per a gestionar el petroli de l'Iraq.

La CIA, l'FBI, experts en terrorisme i altres agències d’intel•ligència occidentals van informar que atacant l'Iraq provocarien un augment del terrorisme islàmic. L’atac a l'Iraq també provocaria la proliferació d’ADM. Però això no era important per Washington. ”important és aconseguir l’obediència del món”  “No esperem amor, sinó obediència”

Paul Bremer (exsecretari executiu d’estat dels EUA) va declarar que “l’autoritat de la coalició (es refereix al govern que va substituir a Sadam Hussein, imposat per les potències invasores, sota el patrocini de la diplomàcia americana) serà l'ambaixada més gran del món que té Amèrica (pàg. 333). Supose que amb aquesta afirmació a ningú li quedarà cap dubte sobre els veritables motius de la invasió de l'Iraq.

Abans de la invasió de l'Iraq s’havia portat a terme un embargament que l’havia convertit en un país de fam i misèria. Organitzacions de defensa dels drets humans advertien que una guerra podia generar una crisi sanitària sense precedents. Segons UNICEF, O.M.S, Creu Roja Internacional han acusat EUA i Regne Unit d’evitar que arribara ajuda humanitària (fins i tot aigua) a la població de l'Iraq, abans de la invasió. (Això em recorda Gaza). Els EUA condemna les mateixes víctimes de Sadam per a fer justícia, però en realitat és per a aconseguir que la població done la culpa a Sadam.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern (!!!)