Núria Cadenes ha esdevingut una gran escriptora. Em recorda la Mercé Rodoreda, però no em pregunteu el perquè, potser algun crític literari podria explicar-m’ho. Cabria que fora perquè llegir-la és com escoltar-la, com si em parlara cara a cara, els dos sols, a cau d’orella, xiuxiuejant amb intimitat, com si se'm confessara. O potser perquè sap mostrar l’ànima --l’ànima?-- dels personatges, o perquè ens descobreix l’esperit --l’esperit?-- no sols dels individus sinó col·lectivament la d’un poble.
“La clau no és el què, sinó el verb que ho precedeix: vull” ens diu referint-se als capricis de la senyora, la muller del senyor notari, i no podem evitar recordar les maneres de determinat president de determinat estat hegemònic.
Si en “Ingrata pàtria” --del qual he publicat una ressenya en la darrera entrega d’aquest blog-- Martí Domínguez ens descriu el drama dels afusellaments del franquisme, Núria Cadenes en “Qui salva una vida” ens descriu l’altra cara de la moneda, l’heroïcitat de les persones que es juguen la vida per a salvar la d’altres persones perseguides per totalitarismes de qualsevol signe, sense preguntar qui ets, d’on vens ni on vas. I si en aquell trobàvem drames personals insofribles, ací també n’hi ha, drames de consciència difícils de suportar, exposats de manera subtil i que gaudireu de descobrir si llegiu el llibre, csa que recomane.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada