dissabte, 23 de desembre del 2023

 

Que una empresa incloga un llibre en la cistella de Nadal, és d’un mèrit immesurable, pel compromís amb la cultura i per la valentia que suposa tota innovació. Que siga un llibre escrit en valencià, el nostre català, en un temps que, institucionalment, està menyspreat i perseguit, mereix l’aplaudiment més entusiàstic dels que estimem i defensem el nostre idioma. Que siga un llibre del qual soc autor, La Bíblia i el Tirant, fa sentir-me esvanit i complagut. Gràcies, ROLSER.


dijous, 7 de setembre del 2023

A TEMPS PARCIAL (Arnau Castell)

 

A temps parcial és l’òpera prima d’Arnau Castell, jove escriptor de la Marina Alta (Xàbia 1990) establert a l’Empordà on ubica la trama de la novel·la, junt amb el Rosselló i el Vallespir. Andreu, el protagonista, trepitja, senders, vies forestals, masos abandonats, carreteres secundàries, pobles, monuments, cales, colls de muntanya, com anys enrere va fer Josep Pla o Jacint Verdaguer (el Canigó quasi sempre emblanquinat), camins trepitjats també durant anys per contrabandistes i exiliats del franquisme. Amb la lectura de A temps parcial s’endevina la passió, segurament atàvica, de l’autor per les muntanyes. Quedem a l’espera de la pròxima.


dijous, 24 d’agost del 2023

L'ESMORZAR DEL TREPÌG. FREDERIC NIETZSCHE (i II)

 

-- Això em sembla determinisme, idees antiquades i superades. Actualment, la majoria estem convençuts que tothom pot raonar i decidir el seu futur.

--Actualment! Amb aquesta paraula es refereix a la modernitat que portarà el món cap a un cataclisme final, que està afonant les institucions, governs i el mateix estat. Mire, li posaré un exemple, la institució del matrimoni. La raó del matrimoni residia en la responsabilitat jurídica exclusiva del marit... Residia també en la responsabilitat de les famílies pel que fa a l'elecció de cònjuges. Amb la creixent indulgència a favor del casament per amor, hom ha eliminat precisament la raó fonamental del matrimoni, allò que en feia una institució. El matrimoni no el fomenta l’amor, sinó l’instint de propietat: la dona i els fills. L’amor és desig de possessió, és l’expressió més natural de l’egoisme.

El meu convidat fa una pausa curta en l'explicació, mentre devora un parell de xulletes de xai. Es torca els llavis amb el tovalló i torna al seu monòleg sense haver perdut el fil de l’exposició.

--En un matrimoni, el marit posseeix i la dona és posseïda. Pel fet de ser objecte de possessió, la dona perd valor, el poc valor que podia tenir sent soltera. Ara, la modernitat ho vol canviar tot i fa desaparéixer les institucions que posaven ordre al món. Imagineu-vos un home i una dona que es coneixen en una festa, simpatitzen i creuen que s’han enamorat, cosa per la qual acorden casar-se. S’han carregat la institució del matrimoni per culpa de la modernitat. Però que s’han cregut? Qui són ells per a acordar ni decidir casar-se? Són les famílies que han de ponderar els pros i contra, per una banda i per l’altra, i decidir si convé o no convé el matrimoni. I una vegada casats, si aquest és el fet acordat per les famílies, serà l’home, el marit, qui decidirà en la nova família. Aquesta és la tradició, així ha sigut i així ha de ser en el futur.

--Senyor Nietzsche permeta'm que discrepe, si raonem...

-- Raonem...? Ja veig que vosté està influenciat pels filòsofs, els quals cometen un gran error: creuen en la raó. I també consideren que la raó ha d’estar per damunt dels sentits. Diuen que els sentits enganyen, que no podem creure en els sentits sinó en la raó. Falç absolutament falç, és la raó qui interpreta malament els sentits, els quals obrin el camí als instints per a arribar a la felicitat.

-- Perdone el que diré, però si vosté està en contra de la raó, significa que es creu posseïdor de la veritat.

-- Veritat? – el meu convidat està excitat, no pot ni vol amagar el seu mal humor originat per allò que ell considera les meues impertinències i errors. Després, continua.

—Però que diu vosté ara? Perquè m’entenga bé –perquè ja veig que vosté forma part del vulgus i no entén res—li ho diré en paraules vulgars: La veritat era verda i un burro se la va menjar. La veritat no és res més que aparença, no és res per si mateixa, és una convenció humana. Si acordem que una cosa és veritat, ho és; si acordem que no ho és, no ho serà. Consegüentment no és un valor absolut.

--Aleshores, si no existeix la veritat, seria absurd cercar-la, conseqüentment no cal pensar, és suficient creure en el que ens manen creure, tindre fe, per a dir-ho en una paraula.

--No. Vosté continua sense entendre res, es nota que forma part del vulgus. L’home superior es pregunta el perquè de les coses, pensa. L’home vulgar, per principis, no pensa, no es pregunta el perquè de res, sols creu amb el que li diuen que ha de creure, obeeix i té fe. Res a veure amb la veritat. Dos homes es pregunten el perquè de cert fet, pensen i arriben a conclusions diferents. Els dos homes són nobles, superiors i no existeix la veritat perquè discrepen. Sols si arriben a un acord, existirà la veritat per a ells... però no pels que discrepen d’ells. Ho ha entés ara?

--No estic segur... em queda un dubte... adés es pronunciava en contra dels filòsofs perquè raonaven i ara em diu que els homes superiors es pregunten el perquè de les coses... em sembla una contradicció.

-- Jo no hauria d’explicar-vos res més, ja he dit que escric i parle per a privilegiats i vostè no ho és, però també és cert que els homes superiors som generosos, al contrari de l’home vulgar que és egoista, i ara la meua acció de generositat consistirà a explicar el vostre malentés: l’error dels filòsofs consisteix a posar el raonament per damunt dels sentits i dels instints. Aquests tenen la funció de garantir la conservació de l’individu i, el que és més important, de l’espècie, i això està per damunt de tot, també, no ho dubte mai, per damunt del raonament. Hem de preguntar-nos el perquè de les coses, però sense qüestionar ni menysprear mai els instints.

-- Però alguns instints són dolents, no?

-- Instints dolents? Per a qui són dolents? Per la moral, potser? Aquells instints als quals la moral considera dolents, són oportuns, necessaris, són indispensables per a la conservació de l’espècie. Els esperits més forts són els que la moral considera més dolents, són els que segueixen els instints més dolents i els que major progrés han portat a la humanitat, els que més fan i han fet per la conservació de l’espècie.

-- Si em permet opinar, jo diria que els instints dolents creen dolor, infelicitat...

--Això que diu no té cap sentit. El dolor i el plaer van units: a major plaer, major dolor i al contrari. No té sentit dolor sense plaer o plaer sense dolor. Ací intervé la ciència, l’objectiu de la qual és disminuir el dolor i augmentar el plaer. L'única diferència és que el dolor vol conéixer la causa, el perquè. El plaer es complau en si mateix, no es preocupa del perquè, no s’interessa pel passat. Prenga bona nota: el dolor genera vida, és savi, ens avisa d’un perill i crea herois. L’home que en sentir dolor no fa cas i continua amb més força és l’heroi

--Aquestes paraules seues em recorda que en una ocasió Schopenhauer em va honrar esmorzant amb mi i em va explicar alguna cosa pareguda sobre el dolor, crec que deia que el dolor donava consciència de viure, el plaer no.

-- Schopenhauer va ser un dels grans esperits d’Alemanya. Tant de bo n’hi haguera hagut més com ell, però també va cometre alguns errors. Per exemple, deia que tot allò que existeix és, en essència, voluntat. Error, la voluntat per si mateix no és res, sols hi ha voluntat si hi ha intel·ligència... i sols els privilegiats, els superiors, tenim intel·ligència

--Schopenhauer és alemany, però no hem parlat gens de filòsofs de la Grècia antiga.

-- De qui vol que parlem, de Sòcrates? Un home lleig perquè el seu esperit no és superior. Es pot conéixer l’esperit de la persona mitjançant l’aspecte físic. Sòcrates era lleig, perquè era dolent. Ben sovint, la lletgesa és l’expressió d’una evolució encreuada, d’una evolució obstaculitzada per l’encreuament, una evolució decadent en definitiva.

He entés que ha dit que la lletgesa és conseqüència d’una evolució encreuada. ¿Vol dir que sols les races pures són belles i les mestisses, lletges? Millor no preguntar-li-ho, m’espanta imaginar la resposta. En canvi, pregunte:

--Vol dir que la cara és l’espill de l’ànima?

-- Correcte, és una altra manera de dir-ho. Sòcrates va ser executat.

-- Va ser condemnat a enverinar-se i va complir la condemna.

-- Per cert, ací té una altra prova de la seua debilitat. El verí sols mata al dèbil, però per al fort, per al ser superior el verí és reconstituent.

-- Bé, ja hem parlat de la lletgesa, però i la bellesa? Existeix?

-- Clar que existeix. Totes les coses grans, superiors, són belles. Per això, perquè són superiors no poden ser mai un bé comú “pulchrum est paucorum hominem”

-- Disculpe, m’ho tradueix?

-- El que és bell és cosa de pocs homes.

-- De qui és la frase?

-- Meua

-- I què em diu de Plató, deixeble de Sòcrates?

-- Plató és un covard que fuig de la realitat, no té coratge per a afrontar-la i es refugia en l’ideal.

-- Sembla que no li agraden els filòsofs grecs...

-- Qui ho diu, que no? Tucídides, per exemple, al contrari que Plató, té coratge, afronta la realitat, i compartisc amb Heràclit que la vida és moviment continu i que la matèria és és primer que l’esperit.

dilluns, 14 d’agost del 2023

L'ESMORZAR DEL TREPIG. FREDERIC NIETZSCHE (I)

 


Després de llegir La ciència gaia i El crepuscle dels ídols, he pensat que podria convidar a un esmorzar al Trepig a Frederic Nietzsche, reprenent un antic costum abandonat fa alguns anys, en la que esmorzava amb personatges importants, generalment filòsofs, després d’haver llegit algun dels seus llibres. Tot i que jo em sent bastant còmode en soledat, també és cert que, de tant en tant, vull dir esporàdicament, sense convertir-ho en res habitual, és bo xerrar amb algú, especialment durant els àpats –com a valencià, l’esmorzar és l’àpat per excel·lència—i en la corresponent sobretaula.

Però, la pregunta és: acceptarà el senyor Nietzsche compartir taula amb un vulgar treballador, privat d’espenta espiritual, demòcrata, altruista, antibel·licista, defensor de la igualtat i sense antecedents coneguts d’aristocràcia o noblesa? Com tots els meus lectors saben, Nietzsche odia tots aquests defectes, però el no ja el tinc, em vaig respondre a mi mateix, a més, de vegades la solució està en com es planteja la qüestió, i vaig decidir escriure-li una carta, convidant-lo a esmorzar. “Honorable senyor Nietzsche. Per la present em permet convidar-lo a esmorzar a la meua propietat a la partida El Trepig, terra de canyamel, descendent de la senyora de Pedreguer, Joana Escorna, terra trepitjada també pel cèlebre poeta Ausiàs March, senyor de Beniarjó i marit de la senyora... i comentar amb vosté algunes de les seues brillants opinions... No puc oferir bones referències meues per tal que accepte la invitació, soc una persona major, antiquada, que no ha fet res útil en la vida i que no ha pogut adquirir cap propietat com a producte del treball, sols dispose de petites propietats d’origen hereditari...”

Podeu comprovar que no he mentit en res. Si soc descendent de la senyora Escorna, em preguntareu? Clar que no, no em referia a mi, sinó a la propietat, no sé si per un error –qui no n’ha comés mai cap?— estarà mal redactat...

El cas és que, sorprenentment, el senyor Nietzsche va acceptar la meua invitació i per a esmorzar vam menjar uns nutrients naturals, senzills, però saborosos i que van satisfer el seu instint –i el meu, clar—de gaudir d'alimentar el cos.

Intentaré transcriure tan fidelment com em permeta la meua escassa habilitat literària -- i la fràgil i esquifida memòria— el diàleg que va acompanyar l’esmorzar i la corresponent sobretaula.

Per a esmorzar li vaig preparar unes xulles de xai torrades a la brasa. Res de menjar vegetarià. Com els lectors saben, el meu convidat diu que menjar en excés arròs condueix a l’ús de narcòtics, i les creïlles a l’ús de l’alcohol. Bé, res d’arròs ni de creïlles. L’únic menjar considerat vegetarià que li vaig servir va ser una llesca de pa de ségol torrat i untat de mantega. Si, sí... ja sé que untar el pa torrat amb mantega or de suc de tomaca i oli d’oliva és una aberració gastronòmica, però, què voleu? Es tractava de quedar bé amb un alemany que odia el menjar vegetarià.

--Senyor Nietzsche, vosté va dir en una ocasió que no escriu perquè l’entenguen tots sinó sols qui vosté vol.

--Si això vaig dir, i també que la meua autoritat rau en el fet que no m’entenguen. Jo escric perquè m’entenguen exclusivament els que saben llegir que, sortosament són una minoria, soc un privilegiat que escriu per a privilegiats, per la minoria, no per la massa, estic orgullós, esvanit que no m’entenga el vulgus.

-- Per cert, conec llicenciats en estudis universitaris que no entenen res del que vosté escriu, que no han llegit mai un poemari i que són incapaços de qualsevol intent de creació literària, per modesta que fora.

--Això és culpa del sistema que democratitza l’ensenyament. Han omplit les universitats de gent vulgar. L’educació superior ha de ser exclusiva per als privilegiats. A Alemanya les universitats s’han marcat com a objectiu formar gent per a treballar pel sistema. Tot plegat, és un error. Error és massificar les universitats, mesclar els superiors amb els esclaus, i error és pretendre que els treballadors siguen persones sabies i cultes per a rendir més en el treball. Els treballadors no tenen necessitat de ser cultes ni savis, ni convé que ho siguen. Per una altra banda, les Universitats no pretenen que els treballadors siguen cultes i savis, sinó que aprenguen a ser útils i efectius en el treball, cosa que va en detriment dels que no van a la universitat per a aprendre a treballar sinó per a fomentar la seua capacitat creativa i enaltir l’esperit sense pretensions d’eficàcia laboral, perquè no han de treballar ni ho necessiten.

-- Però convé que l’estat procure facilitar als ciutadans l’accés a la cultura, no?

--No! No convé, ja ho he dit. Això és democràcia, socialisme. A més l’estat i la cultura, no ens enganyem amb això, són antagònics. L’un viu de l’altre, l’un prospera a costa de l’altre. Totes les grans èpoques de la cultura són èpoques de decadència política: allò que és gran en el sentit de la cultura ha estat apolític i fins i tot antipolític

-- En el Crepuscle dels ídols vosté va escriure: “... la incapacitat de no reaccionar a un estímul no és sinó una altra forma de degenerescència...” Aquesta idea jo ho expressaria en paraules intel·ligibles per a tothom i diria: “Reprimir un estímul és una altra forma de degeneració”

El meu convidat pega un bot de sorpresa, tus i quasi llança el menjar que havia introduït a la boca.

--Vosté no sap escriure! On he vingut jo? Cal saber dansar amb la ploma, cal aprendre a escriure. Encara sort que sap llegir. Pel que sembla, el llenguatge ha estat inventat només per a coses mediocres, comunicables, segons l’opinió d’alguns filòsofs de la moral de sordmuts. Per als alemanys jo soc un enigma, no m’entenen. El vulgus diu: que savi és el senyor Nietzsche, quines coses més boniques i certes escriu. I si preguntes: I que diu el senyor Nietzsche en els seus escrits?, et contestaran: No ho sé, però que bonic i que ben dit.

-- Això em recorda un acudit entre dues beates comentant l’homilia de la missa major d’un orador sagrat.

-- No m’ofenga comparant-me amb religiosos cristians. El cristianisme ha estat fins ara la més gran desgràcia de la humanitat. Va canviar la cultura per la moral. Els grecs van situar la cultura en el lloc correcte, en el cos. El cristianisme en l’ànima, creant una moral que va en contra dels instints. Van heretar dels jueus el concepte de lliure albir. La Llibertat, quina estafa! Perquè la gent t’obeïsca t’ha de tindre por; perquè et tinga por, l’has d’amenaçar en castigar-lo per no obeir-te; i per a castigar-lo per no obeir-te, ha de ser LLIURE per a decidir si t’obeeix o no; perquè si no és lliure en triar, no el pots castigar per triar el que tu no vols que trie. Per això els profetes i teòlegs han inventat la farsa del lliure albir, per a justificar el càstig que sofrirà qui no obeïsca

--Vosté està en contra de la llibertat?

-- En contra de la llibertat, diu? La llibertat tal com la concebeix la tradició judeocristiana, no existeix; els humans estem condicionats per moltes circumstàncies que ens limiten la pràctica de la llibertat. Sap que és llibertat? Llibertat significa fer cas als instints i no a la moral, llibertat significa que els instints virils que exulten amb la guerra i amb la victòria dominen sobre els altres instints, per exemple sobre el de la 'felicitat’. L’home lliure és guerrer. Llibertat és estar contra la moral. Els moralistes aconsellen tenir autodomini, és a dir, reprimeix els instints per a obeir el que et manen. Qui seguisca el consell mai serà lliure, s’empobreix i mai no coneixerà res nou ni diferent. Vosté es creu lliure perquè li permeten votar cada quatre anys entre quatre o cinc, o deu candidatures. Això no és llibertat, han limitat la seua llibertat a quatre o cinc o deu candidatures, però no té llibertat per a votar a qui vulga o el que vulga si allò que vol votar o vol fer no està inclòs dins d’aquests límits.

--Això que acaba de dir em sona a anarquisme.

-- Anarquisme, diu? L’anarquisme és decadència. Quan l’anarquista, com a portaveu de capes socials decadents, clama dret, justícia, igualtat davant la llei, ho fa tan sols perquè es troba sota la pressió de la seua incultura... Quan l’anarquista se sent malament, pobre, sense recursos, pensa que la culpa ha de ser d’un altre ... Si jo soc un miserable, llavors també ho hauries de ser tu, pensa l’anarquista. És partint d’aquesta lògica que es fa la revolució. Donar la culpa als altres, crea plaer. Tot el que és altruista, tot el que no és egoisme, com l’antibel·licisme, l’anarquisme, el socialisme, la democràcia, és decadència.

--Aleshores, si vosté considera decadent la democràcia i també l’anarquisme, si considera que llibertat no significa anar a votar entre tres, quatre o deu candidatures, quina seria la solució?

--La societat és com un ramat, ha d’ser dirigida per un pastor, una persona superior que pertanya a una cultura superior. Aquest home excepcional és conseqüència de l’atavisme d’un poble i dels costums d’aquest poble...

-- Atavisme?, raça?... Costums, cultura... Està pensant amb la raça ària com una raça i una cultura superior?

-- La humanitat ària és pura, genuïna, si és això el que em pregunta.

-- Vosté és conscient que les seues opinions podrien haver inspirat el nazisme de Hitler?

- No hi veig perquè

-- Després de vostè morir Hitler va crear un partit polític basat en la ideologia que la raça ària i Alemanya com a bressol, havien de dominar tota Europa per ser la raça i la nació genuïna, pura i superior i que calia eliminar les impureses, fer desaparéixer els jueus, els gitanos i altres races i cultures per ser inferiors...

--Em sembla molt bé, però jo no soc responsable del que pensen o facen uns altres... o del que hagen fet els nazis

-- És un fet que Hitler pensava com vosté i, uns anys després de vostè exposar les seues idees, va actuar en conseqüència.

-- Està cometent un error. Que un fet precedisca un altre no vol dir que és la seua causa, són fets que succeeixen cronològicament l’un a continuació de l’altre, però això no suposa causa i efecte. Però parlant de Hitler he de dir que, segons el que m’han contat, ha estat el personatge més gran que ha donat Europa des de Napoleó. Són els dos grans genis d’Europa. L’un al segle XIX, l’altre al XX. El vostre segle XXI no ha donat cap personatge verdaderament superior, genial, fora de sèrie. M’haguera agradat conéixer’l.

-- Un geni? Com pot ser un geni un dirigent que mana executar matances massives, que va envair països provocant una guerra amb milions de morts.

-- La guerra és heroïcitat, és glòria i honor. És la mare de tot el que és bo. Fins i tot, la bona prosa es crea amb la guerra. Té l’exemple amb Lleó Tolstoi, entre altres. Vosté hauria de prendre nota per a millorar la seua escriptura.

-- Per una altra banda, Hitler no respectava la igualtat davant la llei, ni de les persones ni dels pobles, ni de les cultures...

-- Igualtat! Ja tenim ací la parauleta màgica de la Revolució Francesa, l’esdeveniment més nefast de la història de la humanitat. Igualtat, el verí més verinós que s’haja inventat mai. La igualtat no existeix ni pot existir. Hi ha éssers superiors i éssers inferiors i, sortosament, no hem sigut, ni som, ni serem mai iguals.

-- Però vosté, senyor Nietzsche, critica a les persones sense capacitat de dirigir el seu destí i que cauen en el ramat deixant-se guiar pel pastor.

-- Clar que ho critique, però la majoria de gent és així, ni jo ni ningú podem evitar-ho, estan condemnats a obeir i a deixar-se portar irremissiblement pel pastor. És el destí de les persones vulgars. Sols i exclusivament els privilegiats no ens deixem guiar per ningú. Aquesta és la diferència entre els éssers superiors, aquells que pertanyem a la noblesa, els que hem heretat una cultura i una capacitat creativa i el vulgus que no té i mai no podrà tindre aquestes virtuts. L’home superior – que ha de sentir-se orgullós de ser-ho— i l’esclau que accepta ser-ho.                                                 .../...


dijous, 10 d’agost del 2023

El teu gust. Isabel-Clara Simó.

 


No sabria dir si es tracta d’un assaig sobre la mort en format de novel·la, o una novel·la que tracta de la mort –- i la vida. Vida i mort són indestriables, clar— com si fos un assaig. El fet que l’autora escrivira l’obra conscient que s’acostava el seu final, que es va produir una volta enllestida, però que es va publicar poc després de la seua mort, li dona al relat una força especial, una reflexió lúcida però també dramàtica.

I l’art: música, pintura, literatura. Ens diu l'autora: “Les arts, amics meus, no són estris ni serveixen de res. Són art. Allò que et talla la respiració davant d’un llibre, d’un quadre, o d’una simfonia. Sense cap utilitat. Els útils són per a construir coses: cases o nines, castells o cromos. La dignitat de l’art ha estat esborrada pel mercadeig i per simuladors que escriuen, pinten o componen per fer bonic. I no és això. No, no és això”

Recomanable. Per a mi la millor novel·la de la iaia.