dilluns, 17 de desembre del 2018

LA VIDA AMARGA (JOSEP PLA)



Cada volta que llegisc Josep Pla –ara ha estat “La vida amarga”— em sorprenc del domini de la prosa, de la capacitat d’anàlisi de l’art, dels dots d’observació tan aguda i perspicaç i, entre altres virtuts, de la capacitat de comunicació que el caracteritzen, trobant sempre els adjectius més idonis i l’explicació més adient, que fan el seu text no sols comprensible sinó, a més a més, elegant, d’una bellesa natural. Llegir Pla és com contemplar la natura, el mar, el cel, els rius, les muntanyes, els boscos, les pedres de les catedrals, els campanars de les esglésies, però també l’esperit de les persones i dels col·lectius humans i dels seus costums, en llocs concrets en la seua època. Les descripcions són perfectes, inconfusibles, precises i, per si no fóra prou, agradables.
No cauré en la temptació d’explicar “La vida amarga” però permeteu-me una reflexió. Aquest llibre va ser escrit durant els anys 20 del segle passat com a conseqüència dels seus viatges –i estades— per diferents països d’Europa. Consegüentment, a tots els atributs anteriorment exposats, n’afegiré un altre: la lectura d’aquest llibre ens permet comprovar el canvi d’actituds de les persones i les societats durant el transcurs del temps. Un sol exemple: explica molt bé la vida dels rendistes, les persones que, al principi del segle XX, vivien sense treballar, gràcies als “cupons” que cobraven (per ser accionistes de societats anònimes). Viure a cop de cupons és, en principi i salvant les distàncies, com avui viure a cop de targeta Black. En un moment donat, parlant de la costa blava, concretament de Niça, diu “El cupó requereix moralitat perquè és la columna mestra de l’ordre social” Com ha canviat la societat en un segle! Algú pot imaginar el més mínim raig de moralitat entre els usuaris de les famoses targetes black?

dimecres, 5 de desembre del 2018

AUGMENTA L’EXTREMA DRETA?



Respecte a l’opinió de l’ascens espectacular de l’extrema dreta a l’estat espanyol, com a la resta d’Europa, voldria exposar la meua opinió personal.
Estic d’acord que Espanya és l’estat d’Europa on més força té l’extrema dreta, o un dels que més força té. Tanmateix, no estic d’acord amb qui diu que a Espanya, l’extrema dreta ha augmentat darrerament de forma espectacular. Crec que a l’estat espanyol l’extrema dreta té ara, aproximadament, la mateixa força –o un poquet més-- que tenia quan governava Aznar. Arribe a aquesta conclusió per diferents motius: a) Els líders de Ciudadanos i els de Vox han estat militants del PP. b) Aznar ha donat suport en diferents moments a Casado, a Rivera i a Abascal. c) Aznar va declarar fa poc que quan va deixar el PP, va deixar una dreta unida, i ara està desunida (és a dir PP-C’s-VOX van per separats però anaven junts i podrien anar junts) Conseqüentment aquells a qui ara els diguem extrema dreta, no són res nou sinó la dreta de sempre, a una part de la qual, ara li diguem —i no sé per què abans no li déiem—extrema dreta. És a dir, s’ha fet més visible, però no és res nou ni ha crescut espectacularment. Ha estat sempre present, tot i que no tan visible, més dissimulada.
El segon error que es comet, a parer meu, sobre aquest tema, és la responsabilitat del suposat ascens de l’extrema dreta. Molts diuen que és culpa de l’independentisme català. No sé si és un gran error o una enorme i flagrant manipulació dels creadors d’opinió. A Catalunya hi ha partidaris de la independència, partidaris d'estar dins d’una república federal espanyola, partidaris d’una Espanya de les autonomies i partidaris d’una Espanya centralista sense miraments. Això es diu, en principi, pluralitat política. No és cap dels elements que formen aquest conjunt el responsable en essència de cap extremitat. No és cap element sinó l’actitud d’algun element el què definirà si hi ha democràcia o no n’hi ha. El que defineix la falta de democràcia, és a dir l’extremisme, és la violència. Votar no és violència. Reprimir a qui vol votar amb antidisturbis i disparant bales de goma, sí que és violència. La il·legalitat del fet de votar és una excusa molt barata i de poc pes, per respondre amb violència. Per exemple: Al ministre Montoro i el president de govern Rajoy, no els han enviat –ni vull que ho facen, clar—els antidisturbis per haver decretat una amnistia fiscal que el TC ha declarat inconstitucional. Ni els han acusat d’estafar els espanyols i no estan tancats en presó preventiva. I quan el TC ha declarat que el govern, fins i tot quan està en funcions, està obligat a rendir comptes davant el parlament, tampoc s’ha enviat els antidisturbis ni s’ha tancat en presó preventiva a Rajoy per incomplir la llei quan no va acceptar el control parlamentari.
I parlant de violència, parlem de la violència més indigna, que és la injustícia que aplica la justícia. La Constitució espanyola diu que ningú no serà privat del dret a ser elector i elegible si no està expressament condemnat a perdre aquest dret. No sols ho diu la Constitució sinó, a més a més, la Declaració Universal de Drets Humans i el Conveni Europeu de Drets Humans, firmats per Espanya. No cal ser expert en lleis per a saber-ho. Bé, la Justícia espanyola, el jutge Llarena concretament si no vaig errat, va negar el dret a defensar la seua candidatura a President de la Generalitat Catalana a Jordi Sànchez. I no va permetre usar el dret d’electors a altres diputats en presó preventiva o exiliats. A més, quan els presos polítics, en presó preventiva, presenten un recurs al TC, aquest, tot i haver-los admés a tràmit, no els resol en 30 dies, incomplint la llei (el mateix TC!), per a evitar que els presos recurrisquen al Tribunal Europeu de Drets Humans que, segons l’experiència recent amb presos turcs, segurament condemnarà Espanya. Totes aquestes actituds de violència institucional són responsables de donar força a l’extrema dreta, d’animar-los a fer-se visibles. Quan el PSC va anar a manifestacions amb VOX en contra de l’independentisme, tot i ser un dret que ningú no li pot negar, el que va fer va ser ajudar al partit d’extrema dreta a fer-se visible i a donar-li legitimitat.
És a dir, ni l’homosexualitat, ni els immigrants, ni els negres, ni els independentistes, ni els rojos –on estan?—són responsables de l’actual visibilitat de l’extrema dreta. I si m’ho permeteu, exposaré una altra opinió: quan els partits d’esquerra es desplacen cap a la dreta per motius electoralistes, el que fan és espentar als partits de dreta més cap a la dreta. Però això tampoc és res nou.

dijous, 29 de novembre del 2018

CENTRE DE SALUT (2)





Entre dues-centes i tres-centes persones vam donar ahir a Pedreguer la benvinguda, d’una manera “carinyosa i afectuosa”, a la consellera de Sanitat, per tal de recordar-li  l’abandonament del projecte del Centre de Salut de Pedreguer. Quan ha marxat, hem quedat més defraudats del que estàvem abans de la visita, per una banda per la seua absoluta desinformació sobre el tema i per l'altra perquè sols ens ha promès estudiar-lo amb bona voluntat, és a dir, res de res. Cap garantia (ni interès) d’esmenar els pressupostos del 2019 per a incloure'l i cap garantia que dins d'aquesta legislatura es farà la reversió de l'àrea de salut de La Marina Alta que continua en mans privades (el Molt Honorable va dir en la seua visita a Pedreguer, ara fa aproximadament un any, que abans de l’estiu -passat- s’hauria fet la reversió). Si algú que no coneix Pedreguer es pregunta en quines condicions està el Centre de Salut per a provocar tant d'aldarull, descriuré què passa si una mare embarassada i amb un xiquet d’un parell d’anys visita la consulta de la comare o de la pediatra, per exemple... bé, no cal descriure-ho, simplement recordeu la pel·lícula “Los Intocables”, la famosa escena de l’escalera del final. Penseu només que si algú demanara una llicència d’apertura d’establiment per a muntar una perruqueria a eixe local, l’ajuntament no podria concedir-la per no reunir les condicions que hui en dia s’exigeixen. Però en canvi hi ha  una consulta de medicina familiar, una de comare i una de pediatra. Vergonya! La consellera ha dit que estudiaria la possibilitat d’instal·lar un ascensor. Més vergonya! Amb això (en cas de fer-ho) podria reduir encara més el poc espai que hi ha. A Pedreguer la llista d’espera és llarga per falta de personal, i les especialitats que ofereix són inferiors a la d’altres municipis amb una població semblant per falta d'espai. Sols hi ha una solució, un nou Centre de Salut, ja! ! La consellera parla de mirar de comprar un solar, “el solar està cedit des de fa molts anys” li diuen els representants de la Plataforma, “podríem començar per fer el projecte” diu la consellera, “el projecte està fet des de fa molts anys” li diuen, però la consellera al·lega que l’antic projecte ara no aprofita i que procurarà introduir una esmena als pressupostos del 2019 per a incloure un projecte nou. És a dir, encara estem més arrere de què pensàvem. Total, amb un poquet de sort muntarà una cadira salva-escaleres i ens dirà “i no vos queixeu o vos retirarem la promesa de tractar-vos amb bona voluntat”.
El P.P ens va maltractar durant molts anys i ara el Botànic ha fet igual. Ens veurem!

dilluns, 26 de novembre del 2018

CENTRE DE SALUT (1)



Si a Pedreguer no tenim un Centre de Salut amb les condicions que requereix aquest tipus d’instal·lacions per a una població de  huit mil habitants (Pedreguer i La Llosa de Camatxo), sempre ha sigut per culpa dels Consells del P.P. (el solar està concedit a la conselleria des de fa molts anys). Però ara ja no podem donar la culpa solament a qui ja no governa la Generalitat. En les darreres eleccions autonòmiques i municipals, totes les candidatures prometien que el Centre de Salut de Pedreguer seria una realitat durant l’actual legislatura. Estem arribant al final i no sols no s’ha fet realitat sinó que ni tan sols s’ha començat, ni tan sols està fet el projecte. Ara bé... promeses, sí. Però les promeses, a Pedreguer, ja no ens valen per a res. A les pròximes eleccions, a Pedreguer, passarem factura, fet que tots sabem que és un recurs democràtic. Però la democràcia no sols consisteix a passar factura electoral, també consisteix en la legítima mobilització popular en defensa dels interessos del poble. I això a Pedreguer ho sabem fer. Veritat que si? El primer “round”, estava convocat per al dimecres dia 28 a les 10.30, consistent en una concentració davant de la conselleria de sanitat a València, mentre els representants de la Plataforma per al Centre de Salut es reunien amb la consellera. Però la consellera de sanitat ha decidit que l’entrevista es fera a Pedreguer. Potser una gentilesa per a evitar el desplaçament dels manifestants a València, o potser per a allunyar el soroll de la seu de la conselleria, vés a saber. Bé, la concentració es trasllada a les 12.45 davant l’ajuntament de Pedreguer. La consellera, podeu estar segurs, ens prometrà el que ja ens han promés moltes vegades. Promeses. Però el poble de Pedreguer ja no accepta promeses vanes i oblits humiliants i sabrà respondre a aquest menyspreu del Consell del Botànic. Aquesta concentració solament és el principi de la lluita per a una assistència sanitària justa.

divendres, 23 de novembre del 2018

Per les eres del silenci



Ara que els anys i la salut no em permeten passejar pels senders de les muntanyes i pujar als estimats Pinyons de Laguar, una troballa inesperada m’ha permés tornar a sentir la muntanya, amb el seu aroma de cireres madures o la llum dels ametlers en flor, el soroll de les fonts amb l’aigua freda, l'ombria refrescant sobre la pell, la visió majestuosa dels pinyons, també anomenats, el cavall verd, el flaire de la bruixa morisca que es va exiliar però va deixar el seu esperit vagant per La Vall i, al fons, la Mar Nostra. La troballa a la qual em referisc és “Per les eres del silenci” un poemari de José Miguel Mut Ronda, veí de la Vall de Laguar i Orba i professor de l’IES de Pedreguer, responsable de despertar en alguns joves de Pedreguer –algun nét meu entre altres—l’estima pel teatre. També canta l’amor a la terra i als regals que ella ens ofrena, el vi, l’oli, l’aigua ... Recitaré, amb permís de l’autor, alguns poemes d’aquest llibre en la pròxima vetllada poètica que fem, de tant en tant, uns amics com a sobretaula dels nostres sopars estacionals. Un plaer, José Miguel i continua caminant pels senders de la poesia i del teatre. Gràcies artista, moltes gràcies!

dilluns, 12 de novembre del 2018

PRESENTACIÓ DE "EL DRAC OCAIVE" A PEDREGUER



Divendres dia 9 vàrem fer la presentació de "El Drac Ocaive" a Pedreguer, a la seu del Casal Jaume I. De totes les presentacions que he fet, a diferents llocs, dels llibres que he publicat, aquesta ha estat la més satisfactòria, la més especial i la més entranyable per la participació activa dels meus néts i nétes que van representar una taula redona dels personatges.
Vull donar les gràcies a totes les persones que van assistir,
 per la seua presència. I també a les que, per diferents motius, no hi van estar. També vull agrair el suport de la meua família, especialment a les nétes i néts, verdaders protagonistes de la presentació. Jordi, Lluís, Rosa, Carme, Joan i Pau, no trobe paraules per a expressar quant orgullós i esvanit estic de vosaltres ni quanta és la meua felicitat per haver-vos tingut al meu voltant. Sou únics.

dimecres, 7 de novembre del 2018

IMPOST SOBRE HIPOTEQUES



Bé, si algú no es volia creure que el tribunal Suprem –i la justícia espanyola en general— no eren cecs, amb la sentència sobre l’impost de les hipoteques, quedaran convençuts, supose. I no tant per la sentència sinó per la forma en què s’ha produït: primer a càrrec dels bancs, immediatament després –no sé si a conseqüència d’alguna amonestació verbal—ens diuen “espereu-vos que ho pensarem” i finalment a càrrec dels hipotecats. Ara tots donem la culpa a la justícia perquè no és imparcial. I no ho és, alguna de les sentències del Tribunal de Drets Humans i l’actitud de la justícia alemanya i belga ho confirmen. Ja està? El poder judicial ens governa i crea jurisprudència i els altres poders callen? Què fa el poder legislatiu? Si la gran majoria estem en contra d’aquesta sentència, perquè el poder legislatiu –Congrés de Diputats (diputades)—no aprova ja una modificació de la llei en la qual quede clar que l’impost ha de carregar-se als bancs? Perquè no modifica el codi penal i totes les lleis que calga perquè quede clar que votar no és delicte sinó un acte democràtic? Molt de queixar-nos del poder judicial, però al poder legislatiu, controlat pels partits polítics, els ve molt bé, els resulta molt còmode que els altres decidisquen allò en què ells estan d’acord però no gosen dir-ho.

dilluns, 5 de novembre del 2018

EL MISTERI D’ELX



El dissabte dia 27 d’octubre vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx. Era una assignatura pendent que anava ajornant any rere any. Enguany per ser any parell, i gràcies a la gestió del Casal Cultural Jaume I de Pedreguer –la gestió ha anat a càrrec d’Anna Aurora-- he tingut l’oportunitat d’assistir a una representació extraordinària, en realitat és un assaig general per a la representació del dia 1 de novembre, però que, a efectes artístics—no era qüestió de devoció-- puc considerar que s’ha complert l‘antic desig pendent i ajornat durant anys.
No volia morir-me sense veure el Misteri però, ara que ja ‘he vist, he de dir que tinc altres assignatures pendents. Moltes. Jo crec, i desitge, que quan arribe l’hora, la mort em sorprendrà amb moltes assignatures pendents perquè qui no té assignatures pendents ja està mort, per molt que encara respire.
Seria massa pretensiós per la meua part si intentara explicar-vos el Misteri. A les llibreries i també per la xarxa podeu trobar explicacions extenses i rigoroses, textos, vídeos i altres documents. Però a qui no haja assistit mai personalment a una representació li aconselle que ho faça. Com tantes altres coses, veureu-ho i escoltar-ho “in situ” és una sensació més viva i autèntica que el millor vídeo o àudio.


dilluns, 22 d’octubre del 2018

AGRAÏMENT












Les previsions de mal oratge van obligar a suspendre les activitats de la festa del comerç de Pedreguer a excepció de la desfilada que tenia lloc en els Porxes. Vicent, en representació, entre altres comerços, de la llibreria MESTRAL, va desfilar amb el llibre “El drac Ocaive” del que sóc autor.
Vull agrair a l’organització a Vicent i, especialment, a Encarna de la llibreria Mestral, que hagen tingut la deferència de presentar “El drac Ocaive” en un acte tan important dins de la Festa del Comerç de Pedreguer. Moltes gràcies.


diumenge, 30 de setembre del 2018

El Compromís de Casp (i III)



Hi ha un altre fet que cal senyalar. Durant els dos anys d’interregne hi van haver fortes diferència per interessos contraposats per part de catalans contra catalans i de valencians contra valencians, fets que van influir en el resultat final. Serna Muñoz diu que van ser la societat urbana de cada regne qui van marca el full de ruta i que quan es va convocar la reunió estava quasi tot cuinat. Però per a Rafael Arbona, amb l’única cosa que estaven d’acord les diferents societats urbanes és que no fóra elegit Jaume d’Urgell. Potser les dues opinions es complementen.
I em quede amb el convenciment que per a tothom, el pitjor rei era no tenir-ne.
Això si, està demostrat que els nou jutges –tres per cada estat—van ser proposats per Aragó (se suposa que per Benet XIII) i acceptat pels altres dos estats.
I una cosa que, tot i ser sabuda, convé dir: historiadors dels tres països, catalans, valencians i aragonesos, afirmen que la Corona d’Aragó era una confederació formada per tres ESTATS INDEPENDENTS. El seu objectiu era defensar Catalunya de França i Aragó de Castella. Ho deixe escrit per si ha arribat fins ací –no ho crec—algun lector d’aquells que creuen que Catalunya era un Comtat d’Aragó.
Un fet que, encara que semble anecdòtic, no ho és. A Casp s’usen tres llengües: llatí, català i aragonès. I tots respecten el parlar dels altres (no ho dic jo, ho diuen així les actes de Casp) I a més, els catalans accepten que el català a València es diu valencià, i els valencians accepten que el valencià que ells parlen és el català. (Antoni Ferrando). Miracle de Sant Vicent?
Una altra curiositat: els jurats d’Oriola s’identifiquen com de nació catalana i parlen d’uns altres, de la mateixa diòcesi, que són de nació castellana. Antoni Ferrando). Encara falten segles per a parlar de la nació espanyola.
Però, i després de Casp? Tot l’anterior té importància històrica, però el realment important és: quines van ser les conseqüències de l’elecció de Ferran de Trastàmara? Les conseqüències són nefastes per a valencians i catalans. Ferran i els seus successors reparteixen el regne de València entre els senyors castellans i debiliten les institucions. Catalunya i València que prosperaven democràticament –els parlaments i les societats urbanes cada dia augmentaven el poder enfront del rei-- tornen cap al feudalisme. El nostre idioma comença a ser marginat dels llocs de poder.

dilluns, 17 de setembre del 2018

El Compromís de Casp (II)



Ningú no posa en dubte que el Cisma d’Occident va ser determinant pel resultat final i l’entronització de Ferran d’Antequera com a rei dels tres estats de la Corona d’Aragó. El fet més clar i indiscutible és que el paper de Pedro de Luna (papa Benet XIII) és decisiu. Per a defensar que era el papa vertader Benet XIII necessitava el reconeixement de Castella i d’Aragó. Per això va pactar amb Ferran amb qui estava unit per una antiga amistat entre les famílies Trastàmara i Luna (Miguel Navarro Sorni) . També va comptar amb la inestimable ajuda del prestigiós predicador apocalíptic Vicent Ferrer, qui estava convençut, segons sembla, que Benet XIII era el papa vertader i que la seua obligació era ajudar-lo per a, així, aconseguir la unitat de l’Església (Alfonso Esponera). (Posteriorment canviaria d’opinió per motius teològics, segons algun dels ponents). Però en qualsevol cas, l'elecció de rei era tant una qüestió religiosa com qüestió d’estat.
Una cosa que he descobert: no és la primera vegada que un rei va ser elegit, no per testament sinó per acord dels parlaments (directament o indirecta). El mateix Martí l’Humà que estava a Sicília quan Joan I va morir sense descendència, va ser elegit rei pels parlaments de Catalunya i Aragó, convocats per les Generalitats de Catalunya i d’Aragó a Barcelona i Saragossa respectivament a iniciativa de les autoritats municipals. (José Angel Serna Muñoz, U.Z.) I a més, fins que va arribar el nou rei, van prendre (les corts) decisions importants que teòricament estaven reservades a la monarquia.
No és l’únic que diu que les ciutats –comerciants, baixa noblesa, lletrats, cavallers, artesans— estava guanyant protagonisme polític i imposaven els seus criteris per la seua força econòmica que començava a ser decadent per la noblesa. Sembla que ací naix la idea de ‘terra’, ‘pàtria’, ‘municipalisme’ com a sinònims de poder popular (Flacel Sabaté)
(Continuarà)

dijous, 13 de setembre del 2018

El Compromís de Casp (I)



El problema successori a la mort de Martí l’Humà –i concretament el Compromís de Casp-- m’interessa des de fa molts anys, des de l’època de batxiller quan el meu professor, Juan Macià, catedràtic d’història, ens el presentava com a tema d’obligat coneixement, i des d’aleshores l’interés ha anat augmentant per diferents raons.
Quan l'any 2012 em vaig assabentar de la celebració d’un congrés d’història referent al Compromís de Casp, em vaig prometre a mi mateix que estaria atent a la publicació de les ponències per a llegir-les i, a ser possible, aclarir alguns dubtes.
A principi d’enguany, pràcticament sis anys més tard del congrés, vaig saber de la publicació per la Institució Alfons el Magnànim del Llibre “Els valencians en el compromís de Casp i en el Cisma d’Occident” en el que es publiquen les ponències, i el vaig adquirir a abril a la fira del llibre de València. Fins a l’estiu no l’he llegit.
Seria massa pretensiós per la meua part voler fer una síntesi d’aquest llibre. Sols anotaré algunes coses que he deprés o que he pogut confirmar i que considere interessants però que presente amb les reserves de qui no és historiador.
Hi ha diferents opinions, entre els historiadors, respecte a quin candidat tenia més dret, o era més convenient, o tenia més dignitat per a ser rei. Però les pressions militars de Ferran d’Antequera i els exèrcits castellans –invasió del Regne de València amb la mort de més de 3.000 valencians en la batalla de Morvedre i el setge de Casp mentre se celebraven les reunions—són fets demostrats que, sense cap dubte, van tenir importància en la decisió dels jutges.(Pere Maria Orts)
continuarà...


dissabte, 8 de setembre del 2018

Per imperatiu legal



La fiscalia espanyola no vol investigar Juan Carlos I pels suposats negocis obscurs i cobrament de comissions possiblement il·legals perquè quan es van produir els suposats fets, era rei i, conseqüentment, no es pot processar Juan Carlos I, no perquè no hi haja indicis de corrupció, sinó perquè, per ser rei, fruïa d’inviolabilitat (he vist un vídeo en el qual ell canta "...però sigo siendo el rey..."). Això què vol dir? Jo crec que vol dir el següent: "no podem investigar i processar els reis, encara que hi haja indicis de culpabilitat, perquè els reis tenen butlla.”
I els espanyols engolint i engolint. Alguns diuen "orgullo de ser español". No, espanyol per imperatiu legal.

divendres, 24 d’agost del 2018

La despolitització



“La despolitització és un instrument del capitalisme mitjançant la qual desplaça les decisions polítiques i econòmiques des de l’àmbit nacional fins a un nou àmbit internacional... que resta en mans d’organitzacions internacionals amb l’objectiu de resistir la democratització” (Wolfgang Streeck)

dijous, 16 d’agost del 2018

Com acabarà el capitalisme (2014) i V



Síntesi: El capitalisme no serà destruït per altres sistemes alternatius sinó que s’autodestruirà tot sol. No perquè tinga una ferida greu sinó perquè té moltíssimes ferides greus i contradictòries. I perquè els remeis usats fins ara ja no són útils. La incògnita no és si desapareixerà sinó com serà l’alternativa i el trànsit a l’alternativa.
El capitalisme morirà matant i esdevindrà un caos en el sentit de l’absència d’un ordre en el qual les persones estaran incapacitades per a crear mecanismes col·lectius de defensa.
El conflicte d’interessos entre capital i treball obliga a aplicar unes solucions que a curt termini suposen un nou conflicte (és pitjor el remei que la malaltia) i així successivament. És a dir, el remei es converteix en problema.
Segons WS, al final del capitalisme hi haurà un gran caos econòmic (interregne) fins que arribe un altre ordre. Però no gosa afirmar com serà.

* * *
Amics lectors: per si de cas fóra cert, que jo crec que sí, cal començar a treballar abans que arribe el moment: autoorganització i autogestió, pensament global i acció local. Cercar solucions de baix cap a dalt, creant nuclis de producció i connectar amb altres nuclis com a xarxes complementàries i interdependents... Però sobretot, amb voluntat i imaginació, molta imaginació.

dimecres, 8 d’agost del 2018

Com acabarà el capitalisme? (2014) (IV)


Cinc trastorns. Diu Wolfgang Streekc  que els cinc trastorns actuals del capitalisme són: l’estancament, la redistribució oligàrquica, el saqueig de l’esfera pública, la corrupció, i l’anarquia global. La desigualtat i l ‘excés de deute públic estan relacionades amb el baix nivell de creixement. “El més plausible és imaginar l’escenari d’estancament amb la possibilitat de bambolles com una guerra de tots contra tots”.
Plutòcrates i saqueig. La desigualtat redueix el creixement. El diner fàcil augmenta la desigualtat perquè fomenta la inversió especulativa en lloc de la productiva. Els rics es comporten com si s’acabara el món: “guanyar diners, cremar els ponts i deixar darrere només terra cremada” És a dir, saquegen l’esfera pública.
La gàbia de ferro es rovella. El frau i la corrupció sempre han estat companys de viatge del capitalisme. L’ascens del sector financer, ha provocat que el frau i la corrupció s’hagen generalitzat: operacions bancàries ocultes, blanqueig de capitals, assistència a l’evasió de capitals a paradisos fiscals, venda d’actius tòxics (per ex. preferents) a clients desinformats...
Ara més que mai, capitalisme és sinònim de corrupció.
Un món que trontolla. El capitalisme global necessita un centre que controle la perifèria. Des de 1920 el centre era el Regne Unit i des de 1945 va ser EUA, però ara pot perdre el privilegi per culpa de l’endeutament privat i públic, el fracàs de les seues accions bèl·liques i les crisis que han ocasionat. Tot això suposa un desordre de difícil solució. Actualment el capitalisme és d’una cobdícia desenfrenada i immoral. D’acord amb l’historial és previsible una decadència acumulativa del capitalisme

divendres, 3 d’agost del 2018

Com acabarà el capitalisme? (2014) (III)




Les fronteres de la mercantilització
Wolfgang  Streeck ens explica que l’expansió del mercat té un límit. Hi ha tres mercaderies fictícies: el treball, la terra (o natura) i els diners. Mercaderia fictícia és un recurs al qual les lleis de l’oferta i la demanda s’hi apliquen d’una manera parcial (o no s’hi poden aplicar)
L’expansió del mercat més enllà dels límits prudents pot destruir els fonaments del sistema capitalista. Per exemple, una excessiva mercantilització dels diners, una oferta de crèdit barat, va generar una bombolla immobiliària. Això va ser provocat per la desregularització dels mercats financers a els EUA.
Quant a la natura: una expansió infinita, amb unes reserves finites, no és possible.
Quant a la mercantilització del treball s’ha arribat a un punt crític. Desregularització dels mercats laborals, els salaris s’han quedat molt enrere en relació a la productivitat, producció a baix cost en condicions d’explotació, etc.
El treball la terra i els diners s’hi han convertit simultàniament en zones de crisi, després que la globalització atorgara a les relacions de mercat i de cadenes de producció una capacitat inèdita de travessar els límits de les jurisdiccions polítiques i jurídiques nacionals. En conseqüència, impera una desorganització profunda dels organismes que havien domesticat els instints animals del capitalisme pel be del conjunt de la societat i del capitalisme mateix.

dissabte, 28 de juliol del 2018

El drac Ocaive

El drac Ocaive. Josep Castelló i Vives


El Llibre de l’Origen és la identitat i ànima del reialme de Marmut i Campell. La seua desaparició, suposaria la pèrdua de la identitat i, en conseqüència, la mort del poble. Fades, prínceps, cavallers (vinguts de totes les parts del món: Matoses, Mirabó, Aixa, l’Alfàs, l’Alberca, els Rosers la Sella, la Marjal...) el drac Ocaive i altres personatges, lluitaran per a protegir o eliminar aquest antic i valuós tresor.

Una novel·la infantil que també poden llegir persones adultes de qualsevol edat. Fantasia per a infants, amb reflexos de realitat per a adults, amb un lleuger toc d’humor. Especial també per a mares, pares, iaies, iaios i qualsevol altre contacontes amateur o professional. La trobaràs a la llibreria Mestral.
Autor de la novel·la: Josep Castelló i Vives.
Autor de la il·lustració de la coberta: Roger Batalla i Ginàs.




divendres, 27 de juliol del 2018

Com acabarà el capitalisme? (2014) (II)


Capitalisme sobre la corda fluixa?  Wolfgang  Streeck ens proposa pensar amb el final del capitalisme sense la necessitat d’una alternativa. Diu que  el capitalisme està desorganitzant-se i desorganitzant l’oposició. No vol que l’eliminen, sembla que vol autoeliminar-se tot sol, ha acabat amb els seus adversaris: sindicats, partits d’esquerre, ciutadania conscienciada (hui es reelegeixen democràticament governs que han fet fortes retallades en serveis públics bàsics). Però no tenir opositors no garanteix la supervivència del capitalisme. Quan les circumstàncies eren favorables, l’organització de la classe obrera servia fins i tot d’estímul de la productivitat. El capitalisme victoriós s’ha convertit en el seu propi enemic?, es pregunta l’autor.

dimecres, 25 de juliol del 2018

LLIBRERIA MESTRAL


Les llibreries són una de les institucions de més eficàcia quant a la difusió de la cultura. A Pedreguer tenim la Llibreria Mestral –abans Llibreria Server i abans Llar del Llibre—fundada per les germanes Server a la dècada dels anys setanta del segle XX, si la memòria no em falla i que, posteriorment, ha estat regida per Maria Luisa Fornés. Ara estarà regida per Encarna, la nova llibrera, qui ha encetat la seua tasca amb molta il·lusió, i a qui li desitgem sort i molt d’ànim, que se’n necessita per portat endavant un treball tan important. I agrair a Maria Luisa tot l’esforç i dedicació, durant molts anys, per la difusió de llibres, sense els quals, com tothom sap, no hi ha cultura.

dimarts, 10 de juliol del 2018

Com acabarà el capitalisme? (2014) (I)


Un llibre d’assaigs ben interessant al voltant de l’evolució del capitalisme des de la segona guerra mundial fins al 2014, data de publicació del llibre, en el que destaca “Com acabarà el capitalisme?” al qual em referiré a continuació.
Segons l'autor, Wolfgang Streeck, el sistema global capitalista finalitzarà en un futur no gaire lluny a conseqüència del desenvolupament de contradiccions internes —res nou fins ara—, malgrat la manca d’un règim alternatiu per a substituir-lo.
WS considera que els tres símptomes més importants de la crisi del capitalisme són: el creixement econòmic negatiu durant molt de temps, l’augment de l’endeutament i la desigualtat social. Els tres s’autoalimenten i tenen una durada molt llarga que cada volta els converteix en més greus. L’autor dubta que amb aquestes condicions es puga esperar una recuperació. Les solucions als problemes suposen un nou problema (el remei és pitjor que la malaltia)
Un altre pedaç. El sector financer s’ha recuperat perquè els bancs centrals proveeixen de diners barats (trets del no res) als grans grups financers (moneda fiduciària). Aquests diners s’inverteixen en més deute públic, mentre el creixement roman anèmic i la desigualtat va en augment. L’alternativa al diner fàcil és una reforma econòmica neoliberal que suposa més diferència social (i en conseqüència, més crisi).
Un problema amb la democràcia. Després de la segona guerra mundial es va arribar a un pacte entre el capital (temorós que la democràcia per la majoria de treballadors, poguera prohibir la propietat privada) i els representants del món del treball (partits d’esquerres, sindicats) que temien una altra dictadura com la de Hitler, imposada pel Capital. Segons el pacte, la democràcia acceptaria el dret a la propietat privada i el capital acceptaria que els governs democràtics garantirien una qualitat de vida digna als treballadors. Això va portar una època de progrés i benestar social, amb governs socialdemòcrates al Nord d’Europa. Però durant el temps ha deixat de funcionar per les contradiccions del capitalisme. Hui hi ha dubtes sobre la compatibilitat duna economia capitalista amb un sistema polític democràtic. Els polítics –afegeix l’autor—han perdut l’antic control sobre el capitalisme. La prova és la crisi fiscal de l’estat. A partir de la dècada dels 70, els estats han augmentat el deute de forma impressionant. Han substituït l’ingrés per imposicions (impostos sobre societats, impostos sobre les rendes més elevades) per endeutament. I després, el deute públic s’utilitza per a justificar les retallades en els serveis públics. Les polítiques econòmiques nacionals són sotmeses a una supervisió creixent d’organismes supranacionals al servei del capital (Comissió Europea, Banc Central Europeu, FMI...) El Neoliberalisme vol uns estats que s'adapten al mercat.
Una altra advertència de l’autor: La globalització amb els mercats internacionals ha generat un nou pensament únic (o el mercat vol imposar-lo): Les regles de l’economia sols són unes i no en poden ser unes altres. Són les que diu el mercat. (continuarà)


dilluns, 4 de juny del 2018

KOSSOVE



Escut de KosovoSèrbia anuncia un referèndum per a reconéixer la independència de Kossove. La Unió Europea va fer una conferència als Balcans per a tractar dels problemes de la zona. Rajoy (Espanya) no hi va assistir perquè això podia significar que recsoneixia Kossove (Espanya és un dels pocs estat europeus que no reconeixen Kossove). Sí que va signar l’acord perquè oficialment el document era prou neutre. Ai! La diplomàcia com és bona. Els anuncis oficials són una cosa i el que de veritat hom li va ser exigit a Sèrbia, era més contundent: o solució pacífica i democràtica o no entra en la Unió Europa (o faixa o caixa). Rajoy (Espanya) no va estar present i, conseqüentment, no es va assabentar de tot el que es va parlar. Sort ha tingut Mariano d’haver sigut expulsat del govern espanyol perquè la notícia és d’infart. Crec que Pedro Sánchez hauria de prendre nota de la indirecta, si voleu dir indirecta a un dard enverinat dirigit al cor. Clar que –diran alguns— ni Sèrbia és Espanya ni Kossove Catalunya. Clar que –dic jo— no hi ha més cec que qui no vol veure. En democràcia els problemes polítics no es poden resoldre amb càrregues policials, presons preventives i estats d’excepció. Europa ha dit a Sèrbia que ha de reconéixer Kossove i Sèrbia farà un referèndum perquè la seva constitució no accepta la independència de l’antiga regió. L’anunci és del 2 de juny. Preneu nota. És l’anunci de Sèrbia més que la presa de possessió de Pedro Sánchez el que ajudarà a canviar certes coses (i l’actitud ferma dels catalans, sens dubte). Al temps.

dimecres, 23 de maig del 2018

EMBOLIC


A veure si entenc l’embolic que ha passat a Catalunya. Si algun dels fets no és correcte, per favor, qui estiga millor informat que m’ho explique. El que jo entenc és:
1. El parlament de Catalunya va proclamar la República de Catalunya. El govern d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució, ratificat pel Senat, suspenent de funcions el govern de Catalunya, i assumint-les,  fins que hi haja un nou govern. A continuació va convocar eleccions autonòmiques.
2. La Comissió Permanent de les Corts Catalanes, impugna davant del Tribunal Constitucional l’aplicació de l’article 155. El Tribunal Constitucional, ho admet a tràmit però no suspèn cautelarment l’aplicació del 155. Per què? Perquè per a demanar al·legacions a les parts, resultarà que les dues parts –govern de l’Estat i govern de l’Autonomia—en aquell moment són la mateixa institució, el govern de l’Estat. Sembla raonable. Continuem.
3. Se celebren les eleccions, es constitueixen les Corts Catalanes, elegeixen President i mesa de les Corts. Elegeixen President de la Generalitat. El rei signa el nomenament. La Generalitat de Catalunya ja té un President nou ! (que agrade o no, és una altra història).
4. El President de la Generalitat designa un govern i ho notifica al govern de l’Estat per tal que ho publique al DOGC. El govern de l’Estat NO ho publica al DOGC, cosa per la qual a Catalunya no hi ha govern (pel fet de no publicar-se al DOGC) el govern de l’Estat continua governant a Catalunya i el Tribunal Constitucional continua sense poder suspendre cautelarment el 155.
5. El raonament del govern de l’Estat és que els consellers designats estan acusats – però NO CONDEMNATS!—per rebel·lió i sedició. Aquestes accions són secundades pels partits PP, PSOE i C’s.
6. Tot això s’ha fet d’acord amb la llei i conseqüentment és democràtic.
No em quadra. Algú pot explicar-me on està l’error?

dilluns, 21 de maig del 2018

CONTROL


Crec que no vaig errat si dic que l’església catòlica està perdent parroquians any rere any. A mitjan segle passat i fins i tot a les acaballes, la concurrència als temples era major que ara, amb molta diferència. Abans les religions, ací concretament la catòlica, exercia una influència important sobre la consciència del poble. Actualment el poder de l’església catòlica no radica en el control directe de les consciències de la majoria de la població, sinó en la influència sobre una minoria ben qualificada, aquella que controla els centres de poder real: governants, consells d’administració de les grans empreses i altres instàncies de la classe dominant. Que la majoria de la gent no assisteix als actes litúrgics és cosa sabuda. Que amb tot i això l’església catòlica encara gaudeix, entre d’altres, dels beneficis del Concordat i d'estar exenta del IBI gràcies als nostres governants, també. Que al segle XXI hàgem tingut o tinguem ministres d’interior que condecoren verges per a agrair la protecció a la policia, i ministres d’Economia que fan pregàries a la mare de Déu perquè l’economia de l’estat millore, són fets igualment de domini públic.
Però el fet que la majoria de la població haja deixat d’anar a missa, vol dir que ja no practica cap religió? O hi ha una altra religió més subliminar i menys evident? Perdoneu-me per gosar a dir que els informatius televisius, la majoria d’entrevistes i tertúlies que emeten les cadenes més importants, fins i tot els programes de concursos i els comentaris dels partits de futbol cerquen influir i influeixen ideològicament en l’opinió pública tant o més que les antigues o actuals homilies durant les misses.
Perquè l’objecte més important de la religió és col·laborar amb el poder constituït per a controlar el poble, mitjançant els gurús, sacerdots, profetes o 
 directors espirituals de qualsevol religió. Accepte que teniu el dret a dir-me que aquesta opinió està formada a partir de lectures de lliurepensadors com Bertran Rossell i altres filòsofs i que aquestes filosofies també suposen una religió perquè han format la meua opinió. Accepte que teniu dret a pensar-ho però permeteu-me que em defense dient que, com a mínim, la filosofia no té dogmes i el seu discurs és racional, els filòsofs generalment són d’esperit innovador i crític, al contrari que els religiosos i que, a més a més, no formen part de governs (ni de conferències episcopals) ni, sobretot, dels consells d’administració de les grans empreses. Però per controlar el poble, la religió usa dos instruments: la creació d’opinió mitjançant les homilies (o els informatius televisius) i l’adquisició d’informació dels pecats, defectes, virtuts, necessitats, debilitats de la població, cosa que anteriorment es portava a terme mitjançant la confessió i ara no. Ara, però, el poder té internet, allò que diem la xarxa on publiquem els nostres desitjos, de vegades fins i tot els inconfessables, els nostres projectes, les nostres idees, a vegades innòcues, però també potser, a vegades, perilloses per al sistema. Aquests pecats comesos per “l’internetaire”, poden ser captats, processats, analitzats i classificats pels serveis d’intel·ligència dels grans estats –estats que, com la religió, també està al servei del Poder— i tenir-nos controlats per a neutralitzar la nostra acció si anara a produir-se i no fóra convenient per qui mana.
Una característica de la confessió que cal remarcar és la discreció del confessor, el secret de la confessió és inviolable. La literatura i el cinema han produït obres famoses basades en fets, reals o ficticis, en els que el protagonista, el confessor, ha posat en perill la pròpia vida per no revelar el secret de confessió. Actualment el Poder (el Poder en majúscula) també ha imposat una mena de secret de confessió mitjançant les lleis de protecció de dades. Però tot i les possibles debilitats d’un capellà, em fie més d’una persona que no d’un sistema que ningú sap mai qui controla ni com. Crec que ningú no pot garantir que allò que tu escrius i deses en el “núvol”, no vaja un altre i ho trega... o que caiga a conseqüència d’una pluja, si em permeteu la broma. A més, les lleis – en plural perquè cada país té la seua, supose—tenen una vàlvula d’escapament ben curiosa que consisteix en el fet que quan tu dones les teues dades a hisenda, al banc, a l’assegurança, a la companyia del gas, a una operadora d'internet o al sistema sanitari et fan signar una autorització perquè puguen fer ús de les dades en determinades circumstàncies. Jo ja fa anys que no sóc catòlic practicant i no em confesse, però sí que practicava els sagraments de xiquet i de jove, i no recorde que cap capellà em diguera mai “d’acord, guardaré el secret de confessió d’allò que em diràs a excepció del que siga interessant per a l’organització a la qual pertany o que puga ser d’interés públic”.
El que volia dir, i perdoneu-me si m’he allargat massa per a tan poca cosa, és que podem canviar de religió però cada vegada estem més controlats. En definitiva, parafrasejant l’antic adagi: “de religió canviaràs però del control no escaparàs”

dilluns, 14 de maig del 2018

DEMOCRÀCIA PAUPÈRRIMA?



Fa uns dies, en un sopar tertúlia amb uns companys, vàrem debatre sobre la qualitat i salut de la democràcia espanyola. El tema va eixir a col·lació per un comentari meu sobre els presos polítics –presó preventiva— per haver complit amb el programa electoral amb què es van presentar, fet que, al meu entendre, demostra la poca qualitat de la democràcia. L’actuació dels antidisturbis, carregant contra ciutadanes i ciutadans, algunes ancianes, que sols pretenien votar pacíficament, és una altra prova de l’estat anèmic de la democràcia a l’estat espanyol. Un dels tertulians al·legava que la democràcia a Espanya gaudeix de molt bona salut, que els polítics independentistes estan tancats per haver faltat a la llei i que l’actuació de la policia i G.C. va ser correcta i proporcionada. Per a demostrar aquesta darrera asseveració, va aportar com a prova irrefutable que “no varen matar ningú”. En el seu dia ja vaig posar una entrada al Facebook dirigida a les meues amistats, en la que els reiterava aquesta amistat i estava orgullós d’ella, independentment del partit que foren i de si són sobiranistes o unionistes... però que s’abstinga de dir-me amic qui justifique la càrrega dels antidisturbis contra la ciutadania que volia votar pacíficament l’1 d’octubre. La prova de “l’absència de morts en les càrregues policials” va exhaurir la meua capacitat de mantenir la calma i el to de la discussió va pujar a un nivell de decibels perillosos per uns timpans dèbils per motiu de l’edat avançada.
Vaig exposar l’argument que si el referèndum era il·legal
–il·legal segons quina llei? L’espanyola, la catalana o la internacional?— sols calia que els tribunals invalidaren el resultat, però que, en qualsevol cas, les càrregues era un greu atemptat contra els drets humans i a la bona pràctica democràtica. He de dir que aquest argument és compartit per organismes tan poc radicals com Amnistia Internacional i l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU, atés que a l’informe anual de 2017 consta Espanya amb l’actuació dels antidisturbis l’1 d’octubre.
A continuació vaig exposar més arguments sobre l’escassa salut de la democràcia espanyola, com queda demostrat pel resultat de tantes sentències del tribunal de La Haya (uns joves que havien cremat un retrat del rei, Otegui que havia estat condemnat per un simple exercici de llibertat d’expressió, i altres condemnats polítics), pels processos oberts contra titellaires i cantants de rap... Recordem també els monuments, les plaques commemoratives, els noms dels carrers que encara reten homenatge al franquisme, i que costa tant de retirar, tot i una llei de memòria històrica que no acaba de complir-se, la renovació del ducat de Franco i l’existència d’una associació en honor del dictador que gaudeix de suculentes subvencions. També la reacció corporativista –salvem les excepcions individuals que calga— del sistema judicial, la seua sorpresa i mostra de dignitat ferida davant les protestes feministes per l'anomenada sentència de la “manada”, demanant un respecte al sistema que aquest no aplica a les dones quan són agredides per homes,
I per si no fóra poc, pensem en l’alt nivell de corrupció política, tant en quantitat com en qualitat. Bé, el cas és que al final vaig dir que “Actualment a Espanya hi ha tan poca democràcia com quan Franco” Vaig exagerar? Jo crec que sí. Ara recorde els cinc afusellats, ja en temps d’agonia del dictador, els morts de Vitòria, les tortures (també n’hi ha hagut en democràcia!) ... i lamente el que vaig dir. No es pot comparar res amb el temps de Franco. Tanmateix...
Em ve a la memòria un fet acadèmic de l’any 1960 (o 1961 no estic segur). Un professor d’institut, catedràtic d’història (*), ens va explicar la Reconquista. Va dibuixar un mapa de la península Ibèrica i va fer una ratlla que anava aproximadament des del centre dels Pirineus a la desembocadura del riu Segura, aproximadament he dit, doncs el dibuix era prou esquemàtic. I ens va explicar (en castellà, clar) que hi havia dues reconquistes. Una que va començar a Covadonga “que no es la nuestra” i una altra que va començar amb la Marca Hispànica, que és la nostra i que explicaré durant el present curs. Si al final de curs ens ha sobrat temps, potser veurem alguna cosa de “la otra” reconquista, va acabar dient.
Cap dels alumnes, ni el director de l’institut, ni cap pare d’alumne, ni el governador Civil, ni el ”delegado local del Movimiento”, ni el professor de “formación del espíritu nacional”, ni cap bidell possiblement vigilant de l’ortodòxia del Règim i confident de la “brigada politicosocial”, no van denunciar el meu professor d’història. Hui en dia, tal com estan el PP i C’s, en pla caça de bruixes al més pur estil macartista, no estic segur que no demanaren que fóra denunciat anònimament, empresonat preventivament i jutjat per adoctrinament escolar. No em negareu que si a aquella l'anomenaven democràcia orgànica, a aquesta podríem dir-li democràcia paupèrrima.

(*) No diré el nom del professor ni el de l’institut. El professor ja ha faltat, supose, però no em fie del que siga capaç de fer algun actual defensor i salvador de la Pàtria.

dimecres, 9 de maig del 2018

FI D’ETA

Resultat d'imatges de pau simbolHo plantege amb un poc de retard perquè el transcurs del temps fa analitzar les situacions amb més objectivitat i menys apassionament. Confesse que quan l’IRA va anunciar una treva, em vaig alegrar. Quan va signar la pau amb el Regne Unit, l’alegria va ser immensa. M’agradaria la desaparició de qualsevol tipus de terrorisme, com el d’Al Qaeda, i qualsevol tipus de violència.

Dit això, he de confessar el que podria ser considerat un greu pecat: En vaig alegrar moderadament el dia que ETA va anunciar una treva provisional, em vaig alegrar més quan va anunciar que abandonava definitivament la lluita armada, i m’he alegrat moltíssim quan ha anunciat la dissolució. És cert que no tinc familiars ni amics que hagen sigut víctimes del terrorisme d’ETA, i segurament aquesta circumstància em permet veure les coses de diferent manera de qui ha sigut víctima, però no entenc, no puc entendre de cap manera, que hi haja persones que no s’alegren o que posen “peròs” a la seua alegria per la dissolució d’ETA.

Comprenc que les víctimes de terrorisme --i de qualsevol violència— senten dolor, i em solidaritze amb elles, però m’agradaria que aquestes víctimes, i sobretot els polítics que diuen defensar-les, s’alegraren de saber que ningú més serà víctima del terrorisme d’ETA i posaren l’accent en aquesta alegria per damunt d’altres consideracions. Algú, de manera exemplar,  ho fa així, com la família d’Ernest Lluch. No podent evitar el passat, el que ara i ací importa és que no hi haurà més víctimes d’ETA. Tant de bo poguérem dir el mateix de tots els terrorismes... i de totes les violències.

divendres, 6 d’abril del 2018

AÏLLATS



Tan nefast va estar l’excés d’eufòria de l’espanyolisme quan van detenir Puigdemont a Alemanya, com l’excés de ràbia que ha vomitat quan la justícia alemanya l’ha deixat en llibertat. L’editorial de Jiménez Losantos és el botó de mostra més expressiu però no l’únic, per desgràcia. Els dos extrems del mateix discurs revelen que per part de l’espanyolisme –espanyolisme com a ideologia—no es pot esperar diàleg o vocació de trobar una via pacífica de negociació i resoldre el problema mitjançant la negociació política i democràtica. Sols es pot esperar que a Espanya hi haja també un col·lectiu suficient nombrós i amb l’autoritat política, moral i intel·lectual necessària per a construir una opció de trellat que porte a una solució civilitzada del problema.
L’actuació de la justícia alemanya, la belga, les declaracions del govern suís negant-se a què Falciani siga moneda de canvi amb Rovira, les investigacions del govern belga sobre espionatge espanyol dins de Bèlgica (targetes de geolocalitzadors a Puigdemont), la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg respecte als joves catalans condemnats per la justícia espanyola per injúries al rei, l’informe de l’Alt Comissionat de l’ONU declarant que a Espanya es van vulnerar els drets humans en les càrregues policials de l’1 O, la declaració que encomana Espanya a respectar els drets civils de Jordi Sànchez, units a la vergonyosa multitud de casos de corrupció política que arriba a extrems tan miserables com el cas del màster de Cifuentes, les baralles infantils de la casa reial, tot junt fa pensar que Espanya es quedarà en poc temps, completament aïllada del món civilitzat.
La declaració d’Ivo Vajgl, exministre d'Afers Estrangers eslové i actual eurodiputat “Si no aturem Rajoy, el corrent autoritari s’escamparà per tot Europa” és ben expressiva de la realitat política a Espanya i a Europa, però falta dir una cosa: a Rajoy l’ha d’aturar, abans que ningú, la ciutadania espanyola. I no sols és Rajoy, també és tot el PP i Ciutadans i la major part del Gran Poder Mediàtic Espanyol i fins i tot el PSOE que està tan marejat que no sap diferenciar entre Espanya i espanyols, entre interessos del poder econòmic i financer i interessos dels treballadors, entre lleis i democràcia.
Jo no veig per cap lloc eixa ciutadania espanyola capacitada i disposada a crear una alternativa a l’autoritarisme, a l’arbitrarietat, a la corrupció, al desgovern i a la misèria moral que actualment governa Espanya. La solució del Principat de Catalunya és clara i ferma. Els altres haurem d’encetar el mateix camí ben aviat o ens quedarem aïllats dins l’illa.

dimecres, 4 d’abril del 2018

De poble




Ser de poble, en molts aspectes, és una sort. Fins i tot en alguns aspectes intranscendents, com el de l’exemple que ara exposaré. Primer hauré de dir, que també els de poble podem ignorar fets que normalment atribuïm a gent de poble, de la mateixa manera que, una persona de ciutat pot tenir coneixements que normalment atribuïm a gent de poble. Fetes les excepcions, anem a la qüestió. He llegit en una novel·la el següent paràgraf:  “...  ni tan sols a eixes primeres hores de matí corria una miqueta d’aire...”  L’autor, que mereix tot el meu respecte i admiració, es referia a un dia d’estiu en el qual s’endevinava que seria calorós perquè a l’eixida del sol no corria l’aire. Ni tan sols a eixes primeres hores del matí.
L’autor és una persona de ciutat. Si haguera sigut de poble, si haguera anat alguna vegada a tirar sulfat a les tomaqueres o als ceps, o a tirar herbicida a l’herba roquera que creix a la vora dels màrgens o a la canyota que resisteix pels racons dels bancals, on no arriben les aixades de les mules mecàniques, hauria sabut que aquestes feines s’han de fer de bon matí i no a qualsevol altra hora del dia. Perquè és just a aquestes primeres hores del matí quan normalment no corre ni una miqueta d’aire i el sulfat no et crema els ulls ni l’herbicida no vola incontroladament a contaminar les hortalisses. I que, consegüentment, del fet que a les primeres hores del matí no corre ni una miqueta d’aire no podem deduir que farà un dia de calor, perquè això passa a qualsevol estació de l’any, i a continuació pot fer calor o fred.
Reconec que molta gent de poble no és llauradora i normalment no va a tirar sulfat ni herbicida, però als nostres pobles no és fàcil trobar algú que no hi haja fet ni vist fer aquestes feines o, si més no, n’haja sentit parlar alguna volta, encara que siga esmorzant amb els amics.


dimecres, 28 de març del 2018

Miguel Iceta



He deixat passar un poc de temps per tal d’asserenar-me respecte al tema del qual vull escriure, i fer-ho sense rancúnia ni  ressentiment. Iceta, el polític del PSC, és una persona que m’ha generat simpatia i ha merescut el meu respecte, independentment de compartir o no --a voltes si, a voltes, no-- les seues idees polítiques o la seua actuació com a polític. Perquè, entre altres coses, és una persona que ha lluitat amb dignitat i valentia contra la marginació d’un col·lectiu del qual forma part.
També he de dir que ara ja no mereix ni la meua simpatia ni el meu respecte com a polític. Com a persona, tots mereixem el mateix. El dia que les Corts Catalanes van aplaudir majoritàriament –molt majoritàriament—a les famílies dels presos independentistes catalans, no aplaudien la República de Catalunya, no aplaudien el procés d’independència, no aplaudien els polítics empresonats. No, el que aplaudien era a unes persones, a unes famílies que sofrien –com altres col·lectius que per sofrir mereixen respecte i solidaritat—estar separades del marit, de la muller, del pare, de la mare. Iceta, va negar el seu aplaudiment, la seua solidaritat, com també ho van fer la resta de diputats i diputades del PSC, dels quals esperava poc. De C’s i PP no cal parlar. I jo, a partir d’aquell moment, li negue la meua simpatia i el meu respecte com a polític. Si dimiteix a conseqüència d’aquell acte d’insolidaritat, potser li tornaré el meu respecte. Tinc por de negar-li el meu respecte com a persona i després penedir-me, perquè això de negar el respecte a una persona és molt fort. Però si diré que no considere a Miquel Iceta una bona persona. No. No ho és. Els socialistes catalans es mereixen uns altres liders... o un altre partit.

dissabte, 24 de març del 2018

Setmana Santa



Setmana Santa: Dedique a les meues amistats catòliques practicants el següent text bíblic:

“Atreure amb la força, amb els cops, amb els empresonaments a aquells que hom no ha pogut convèncer per la raó, és una heretgia execrable.” (Sant Anastasi. Llibre I)

En honor a les víctimes de les càrregues policials de l’1 O i els independentistes empresonats.

dimecres, 7 de març del 2018

PROGRAMES DE FESTES DE PEDREGUER



Tots els programes de festes de Pedreguer han estat digitalitzats i indexats per Antònia Server Ramis-Vives i disponibles a la nova web de l’Ajuntament, a disposició de qui vulga consultar-los. És un treball exhaustiu, portat a terme amb paciència durant molt de temps, com alguns sabem, que facilitarà futures investigacions històriques, sociològiques, econòmiques sobre Pedreguer. Els tipus de comerç i indústria, l’estil i el rerefons social de les col·laboracions literàries, les fotografies, la manera de ser d’un poble en una època determinada segons les seues festes, i altres dades, podran ajudar a qui tindrà curiositat per a conéixer la història recent de Pedreguer. I serà un instrument especialment interessant per als qui vulguen investigar i treballar des d’una perspectiva científica.
Amb aquesta idea algunes persones de Pedreguer, entre els quals em trobe, havíem col·leccionat els programes. Ara estan disponibles per tot el món, de manera fàcil i assequible.
En la meua modesta opinió és la millor aportació feta per a l’estudi de Pedreguer (per al període que va des de la meitat del segle passat fins a l’actualitat).
Gràcies i enhorabona, Antònia.

dilluns, 5 de març del 2018

DIA 8 DE MARÇ: LA VAGA.



El dia 8 de març, vaga de la Dona. Qui pense que és una lluita de les dones contra els homes, s’equivoca. Qui es pense que serà una vaga més, s’equivoca. És la vaga a partir de la qual, les coses canviaran i farem una societat justa. Molts homes manifestem el nostre compromís amb aquesta vaga i la nostra solidaritat. És l’anunci de la lluita. Després arribarem els jubilats, i es solidaritzaran els joves. Després els treballadors i les treballadores en atur i els mal pagats, i ens solidaritzarem els jubilats i els estudiants. Entre totes i tots aconseguirem una societat justa. La primera batalla la comencen les dones el dia 8 de març. Ànim!!!

divendres, 23 de febrer del 2018

LA TRANSICIÓ DEL BUNYOL



Valtònyc 3 anys i mig de presó, independentistes catalans a presó preventiva, censura a ARCO per fotos pixelades de presos polítics. Fins i tot la portaveu del PSOE afirma que li sembla correcte perquè això (la censura) “afavoreix la concòrdia” (és a dir, la crispació no és la conseqüència de falta de democràcia, sinó la causa). Uns tancats en presó preventiva per motius polítics, uns altres, condemnats, vivint lliurement a Suïssa. Una altra, amb diferents carreres universitàries, és innocent perquè no sabia què firmava. De la corrupció no cal ni parlar. Com pot ser que després de quaranta anys de democràcia, ara estiguem ací? Potser que la transició no havia acabat perquè és circular? Jo ho veig com la transició del bunyol.

dilluns, 29 de gener del 2018

T.C i T.S

 La sentència del T.C. diu que Puigdemont té dret a ser candidat a President de la Generalitat, però ha d’estar presente a les Corts Catalanes per a ser investit. Però per a estar present  ha de demanar permís al T.S.  

A veure si ho he entés: segons el T.C. el T.S. ha de donar permís necessariament a Puigdemont perquè en cas contrari el T.S. estaria sentenciant en contra del T.C. No? Què difícil ho fan! I què difícil ho expliquen les televisions!

dissabte, 27 de gener del 2018

respecte.

El govern d’Espanya, amb el vistiplau del Senat (i els partits P.P. C's i PSOE) van aplicar l’article 155 de la C.E, convocant noves eleccions a les corts catalanes, per a “democratitzar” Catalunya. S’han celebrat les eleccions i l’únic candidat que proposen les candidatures és Puigdemont, amb la previsió que pot ser elegit per majoria absoluta dels diputats elegits democràticament ( i “democràticament”) per la ciutadania catalana. Aleshores què hem de fer? Tornar a convocar eleccions fins que guanye algú que no siga independentista? Aquest és el concepte de democràcia que tenen P.P., C’s. I PSOE. Ni PP ni C’s ni PSOE no em mereixen ni el més mínim respecte. Jo crec que pel fet de no acceptar el resultat electoral no mereixen el més mínim respecte de ningú que es considere demòcrata.

dijous, 25 de gener del 2018

PROU PREGUNTES, XE


 Resultat d'imatges de INTERROGANTS Un espanyol amb poc recursos econòmics (classe mitjana i baixa. És a dir, la majoria de votants), ¿a qui està més predisposat a acceptar: als polítics corruptes que li roben l'assistència sanitària i l'educació de la seua família i que governen en benefici de les grans fortunes, però que són uns grans patriotes i llueixen la bandereta espanyola, o als polítics independentistes no corruptes? La pregunta de l'enquesta podria ser: ¿qui creus que té motius (o més motius) per a estar a la presó, Junqueras o Ricardo Costa? El plantejament d’aquesta qüestió podria ser absurd, però sembla evident –massa evident—que hi ha tota una estratègia política darrere de la qüestió. És a dir: Ricardo Costa exhibeix la bandereta per casualitat? L’esforç del govern espanyol per a evitar que Puigdemont puga ser investit President (o del T. Suprem mantenint Junqueras a la presó) no té res a veure amb el poc esforç en aclarir el problema de la corrupció del P.P? Si em permeteu una altra pregunta, deixaré de fer-ne durant una temporada: ¿La corrupció és una qüestió conjuntural o estructural a l’Estat Espanyol? D'acord, no la contesteu.

Ai!, una altra i aquesta sí que és l'última: i si fóra estructural, quina seria la solució?