dilluns, 27 de juliol del 2015

El quadern gris de Josep Pla


Estic llegint El quadern gris de Josep Pla, lectura que em provoca moltes reflexions. He escrit durant hores una introducció a la reflexió que vaig a fer, sense aconseguir explicar res que tinga un mínim d'interés per a un lector intel·ligent, cosa per la qual ho he esborrat tot i passe directament a reflexionar sobre una afirmació del nostre autor en el seu dietari, i procuraré fer-ho amb senzillesa que, segons el mestre, és la manera més difícil però més efectiva d'explicar les coses. 
Després que Josep Pla confessarà en el dietari que estava carregat de deutes, va escriure:  "... és un problema que sols pot resoldre's, com tots els reals, amb l'ajornament." Crec que és obvi, per pura lògica axiomàtica, que la solució que proposa és no pagar mai. Perquè no pot pagar i el que no pot ser, no és. I aquesta és la realitat. Punt final. I ara jo plantege la meua reflexió: ¿quina és l'única solució real per al deute que alguns estats tenen amb els especuladors financers internacionals?
            Josep Pla, un home conservador --ell es reconeixia com a tal-- va ser, no sols un magnífic i excel·lent escriptor que comunicava amb una bellesa i perfecció extraordinària, sinó, a més a més, com heu vist, va ser una persona amb una lucidesa i clarividència que podríem qualificar de profètica.

diumenge, 26 de juliol del 2015

XXXIX Aplec Excursionista dels PPCC

Pedreguer serà des del 8 al 12 d'octubre la capital de l'excursionisme dels Països Catalans, de la mà del Centre Excursionista de Pedreguer que comptarà amb la col·laboració del Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses de Pedreguer, Els Traginers, Colla l'Ocaive, la banda de Música del Centre Artístic Musical, Coet i Corda, Club de Pilota Pedreguer, batucà Catuba i altres associacions que potser oblide --us pregue em perdoneu, escric de memòria-- a més de personatges con Núria Feliu. Com veieu, el teixit associatiu de Pedreguer, la societat civil del meu poble s'ha bolcat per a ajudar al Centre Excursionista de Pedreguer en un esdeveniment important pel poble i que, si el temps no ho impedeix i no hi ha cap imprevist greu, posarà ben alt el llistó dels Aplecs excursionistes dels PPCC, com ja ho ha fet en altres ocasions el CEP.
Reconec que alguns dels meus lectors penseu que soc un poc donat a la hipèrbole i un tant apassionat, però us invite que mireu el programa d'activitats --podeu entrar a la pàgina web del Centre Excursionista de Pedreguer-- i que  traieu les vostres pròpies conclusions.
El programa està enllestit --que no és poc-- ara sols falta treballar de valent per a gestionar-lo. Ànim i endavant.

dimarts, 14 de juliol del 2015

La cara tràgica de la festa

Anit, en l'entrada de bous de mitja nit, es va produir una gran desgràcia.  Un home, tinc entès que francès, que estava fotografiant (o fent vídeo) a un bou que s'havia separat de la resta, va ser agarrat per l'animal ocasionant-li la mort immediata, sense apel·lacions, sense una segona oportunitat i el que és més tràgic, en presència de la seua família. Els serveis mèdics de la plaça no fan poder fer absolutament res, ni tan sols portar-lo a l'hospital. Descanse en pau. Acompanye amb el seu dolor a la família i amics.
Bé, aquesta festa té risc i tots el coneguem, no busquem culpables, Jo, de moment, sols demanaria que no li digueren cultura a aquesta festa. No ho és. No pot ser-ho, ni cultura ni art. I algunes manifestacions d'aquesta festa, com embolats i "serrils", no són ni tradicionals. Sols tenen uns quants anys. Prou.
Una altra cosa: quan a Pedreguer s'ha vist a un estranger fent fotos als bous, a la gent se li ha posat els pèls de punta: "per dins la màquina el bou es veu lluny",  "no coneixen el perill" han estat sempre els comentaris, i es ben cert.
Qui diu això --per si algú no em coneix i creu que parle sense criteri-- ha corregut moltíssimes entrades en la seua vida i ha fet fotos als bous. M'he divertit molt, però sempre amb el mínim risc, podeu creure-ho. Per si algun afeccionat a la fotografia vol fer fotos als bous, em permet donar uns senzills consells. Per a fer fotos sense risc --o amb el mínim risc-- cal ser conscient de la diferència entre la força i rapidesa de l'animal i la teua. Has de saber sempre on està l'animal (o els animals) on estàs tu i on està el lloc on fugiràs si el bou  va cap on estàs tu. Es bo comprovar que la gent que tens al voltant està atenta al bou i no està massa eufòrica. Pensa que en el moment que et poses la càmera davant la cara, eres el més dèbil de tots. Pensa que una imprudència teua pot posar en perill a la gent que tens al teu voltant. Sobre tot, has de tindre un gran respecte al bou. I una última cosa: és més difícil fer una bona foto amb teleobjectiu, però és més segur. Un artista, des de dalt d'un "palco" pot fer millors fotos amb una càmera compacta que qui no és artista des de davant del bou amb una càmera de grans prestacions.  Perdre la vida per fer fotos al bou és una cosa massa absurda.
Permeteu-me que publique unes fotos a la memòria i en honor de la víctima d'anit.





dissabte, 11 de juliol del 2015

DIPUTACIONS

         Que el PSPV i Compromís hagen pactat transferir les competències o funcions de la Diputació de València al Consell o a òrgans comarcals, m'ha suposat una gran alegria. De vegades pense que un dels meus defectes --un dels moltíssim defectes que tinc-- és avançar-me massa en el temps. En el Congrés Nacional del PSPV celebrat a Cullera, no estic segur a quin any però supose que el 1979, cercaré papers, vaig defensar una esmena a la ponència política, segons la qual les Diputacions cedirien les competències al Consell. Vam ser sis vots (aproximadament l'1%) Segurament serà que sóc poc convincent o tinc poca capacitat per a explicar les coses... o era massa prompte. Pep Seguí per convicció pura, Tere Villó per convicció o per solidaritat amb l'equip --Gràcies Tere, crec que no t'ho havia agraït mai, tu adverties que ens quedaríem sols però a nosaltres no ens importava-- i jo mateix, vam ser els únics vots de La Marina Alta a favor de l'esmena. En van eixir uns altres tres vots de l'Horta, motivats per raons personals com vam poder saber més tard. Vam quedar senyalats com a rarets i mal polítics, cosa que es va confirmar definitivament "per secula seculorum" en el Congrés de Benicàssim (tranquils, ho dic sense ira ni rancúnia ni ressentiment, sols explique uns fets),
         Després del Congrés de Cullera i de les eleccions, Manolo Girona i Vicent Soler van portar a terme un programa per a acostar la gestió de la Diputació de València a les Comarques. Però no estava escrit en cap ponència política i no va tenir possibilitat de continuació. Perquè posteriorment un dels votants a favor en el Congrés de Cullera, el nom del qual m'he callat, va ser president de la Diputació, però ja he dit que el seu vot era de conveniència personal, no de convicció, i no va fer res al respecte.
         Cal dir que encara va existir una altra oportunitat. Vicent Soler, que era conseller d'administració pública va intentar la comarcalització -- una part de la terra promesa d'allò que deien sector nacionalista-- que finiria les Diputacions. Però no el van deixar.
                   Ara resulta que no erem rarets --mals o bons polítics, sempre serà discutible-- sinó que simplement encara no era l'hora. Llàstima, s'han perdut molts anys  i molts diners...  i ha dificultat la recuperació dels senyals identitaris.
         Ara tenim quatre anys per davant per veure  complit aquest programa. Si no el compliu, us ho demandaré.



dimecres, 8 de juliol del 2015

CALOR

07 de juliol (del dietari)
Hui fa dos setmanes que m'han operat de "catarates" l'ull de l'esquerre. Posteriorment, l'ull de la dreta ha sofrit conjuntivitis, però ja està pràcticament bo. Segons les ordres de la doctora, demà puc començar a conduir, però el cas és que conduïsc des de fa uns dies, doncs m'he avançat al calendari de l'oftalmòloga.
De matí a caminar, sis kilòmetres, durant un poc més d'una hora. Des de les 7 i mitja a un quart per les nou. Hui he fet menys que altres dies. Després uns quants exercicis de musculació --per prescripció facultativa, que no crega ningú que pretenc lluir musculatura-- i un quart d'hora d'estiraments que hauria de ser un exercici obligatori per a totes les persones majors de cinquanta anys, edat que jo vaig superar ja en fa més de vint.
De vora migdia el calor es fa sufocant. Hui hem arribat a 45 ºC a Pedreguer. Una basca pesant, ofegadora, aclaparadora que ha estat substituïda per vent de ponent --de ponent ni vent ni gent… ni lleis-- que ha agreujat la situació, ha augmentat la sensació d'ofegament, de cansament, d'abatiment. El verd viu i saturat de l'hortalissa ha esdevingut un verd pàl·lid, trist. I les seues fulles, moixes, tot i que he augmentat el reg. Fins i tot he sentit una olor rara que no identificava. Finalment he cregut que era olor a terra seca, cremada, terra que a poc a poc es converteix en desert. Em sentia deprimit, malalt. Fins i tot el cervell, la ment, el pensament semblava quedar-se atordit, adormit, com de plom. Supose que com el que té normalment la senyora Punset i altres membres de Ciudadanos. 
Per a les persones de la meua edat que pateixen del cor i no disposen d'aire acondicionat --jo tampoc en tinc-- aquesta calor es perillosa. Pense amb els treballadors que hui treballen al sol, o en naus de sostre metàl·lic que es converteixen en verdaders forns.
No he pogut fer la sesta a l'hamaca. La lona cremava, he hagut d'amagar-me dins de la caseta. Els meus néts s'han passat el dia arruixant-se uns als altres amb la mànega d'aigua.
Si existira un infern… rectifique, si existira l'Infern teològic, que no existeix --no exposaré els meus arguments perquè són quasi tan irracionals (però irònics) com els que intenten demostrar que hi ha una vida després de la mort-- seria un lloc amb una calor com la que fa hui. Inferns, amb minúscula, per a entendre'ns, n'existeixen massa. 
Bevem molta aigua, com està manat, i de menjar, preferentment fruïts i verdures. Les tomaques i el meló d'Alger són ben adients per a dies de tanta calor.

dilluns, 6 de juliol del 2015

VOLDREU DISCULPAR-ME?


            M'he desafectat massa de la xarxa i he abandonat els lectors-lectores que tenia. A elles i ells els demane perdó, si encara queda algú despistat que torne a llegir el Trepig. Tres són les causes de la meua desafecció..
            En primer lloc, uns petits problemes oftalmològics que he començat a superar. La primera fase ha estat una intervenció quirúrgica de catarates que s'ha complicat amb una infecció de conjuntivitis en l'ull no operat. Supose que a finals d'any o principis del vinent m'operaran de l'altre ull i quedaré bé. Això espere. De tota manera, actualment comence a poder llegir i escriure.
            La segona causa de desafecció ha estat el meu retir espiritual al refugi del Trepig. Tombat en una hamaca, escoltant Bruce Springten i mirant l'hortalissa i, per damunt de les bajoqueres, la Sella i el Montgó, és un fenomen --li dic fenomen perquè no sé com qualificar-ho-- capaç de fer-vos oblidar qualsevol altra cosa mundana o extramundana.
            La tercera causa, però la més important i certa, és que suposava --i encara ho supose-- que estaríeu més tranquils i tranquil·les si us estalviava l'avorriment dels meus escrits. Deia Josep Pla en el seu dietari El quadern gris --ja he començat a llegir un  poquet-- quan els seus escrits encara pecaven, de tant en tant, d'alguna afectació, degut a la joventut, quan les seues cròniques encara no tenia la qualitat que van tenir en ser major, però que ja superaven en qualitat als millors escriptors actuals, responent a les crítiques agres del setmanari L'Avi Muné : "...els meus articles són pedants  i enrevessats,,, són això i moltíssimes coses més, si una desagradable, l'altra encara més. Sobre aquest punt enseguida ens entendríem" Si Pla s'ho reconeixia, què hauré de fer jo, pobre de mi?
            El cas és que vaig abandonar la xarxa en uns moments un tant convulsius: La lluita del govern de Grècia contra els abusos del poder econòmic europeu, i en defensa, indirectament de les classes populars de tot Europa, a qui desitge un final feliç --pitjor del que passa ara, impossible-- i el canvi polític al País Valencià.
            El problema de Grècia ha posat al descobert el  grau de cinisme, d'egoisme extrem, d'insolidaritat suïcida del sistema capitalista, quan al mig de la tragèdia de la fam i la misèria causats pels retallaments socials, arriba la NATO i li demana a Grècia que no retalle en despesa d'armament. Em pensava que ja no hi havia res que em poguera sorprendre. Estava equivocat:  estic sorprés, indignat i escandalitzat.
            Respecte al canvi polític al País Valencià, vull dir que estic content del resultat. Ara per ara. Els polítics estan demostrant que tenen capacitat de diàleg i trellat. Espere que el nou consell governe amb una política solidària i de defensa identitària que ens porte a sentir-nos orgullosos de ser valencians. Jo crec que ho aconseguiran, però la lluita front al govern d'Espanya, l'actual o el pròxim siga del color que siga, serà dura. També ho serà la lluita contra la dreta cavernària valenciana. Tots sabeu quan aplaudiré i quan no, perquè insistir ara? Faria massa llarg aquest article.

            Repetisc, amigues i amics, perdoneu la llarga absència. Ja torne.