dissabte, 23 de gener del 2021

LA INNOCENT (Isabel-Clara Simó)

 



Fa uns dies, un equip del meu País, la U.E. Alcoià, va eliminar de la copa al totpoderós i galàctic Real Madrid, màxim representant de la Metròpoli, la reialesa i l’iber trenta-cinc. Com a bon aficionat al futbol que soc, calia celebrar aquest esdeveniment, cosa que es fa normalment brindant amb cava junt amb un grup d’amics aficionats. En aquest cas, per motius obvis, el cava podia ser substituït per café licor, preferentment, pel meu gust i per raons nostàlgiques, de la marca coneguda popularment per Burret. Per les limitacions de reunió motivades per la pandèmia de la covid-19, l’esdeveniment no podia realitzar-se i calia aplicar el pla B, consistent en llegir una novel·la d’alguna escriptora o escriptor d’Alcoi, ciutat de l’equip guanyador. Vaig acudir a les prestatgeries on descansen els meus llibres i vaig triar La innocent, d’Isabel-Clara Simó. Podria haver estat una altra. La tria de l’obra va ser, crec jo, intuïtiva o inconscient, però encertada. El cas és que l’edició (Bromera, 1995) té una lletra massa petita per la meua vista actual – fa vint-i-cinc anys, això no suposava cap dificultat— però en canvi la novel·la té dos elements que, pel meu gust, la fan molt agradable a pesar del hàndicap de la lletra: primer, és una novel·la negra amb tots els ingredients que caracteritzen el gènere, especialment la rama clàssica americana –narrador en primera persona, una mort violenta, una dona fatal, un detectiu amb un cert grau de marginalitat i d’etern perdedor, una crítica social subtil, encoberta rere la trama i sobretot, unes pinzellades d'humor— i que a mi tant m’agraden. Segon, en aquest cas, les pinzellades d’humor són tan intenses i tan freqüents que són la característica més important i molt apropiades per l’actualitat, un temps difícil en què la tristor ocasionada pel maleït virus –en els millors dels casos, els iaios, portem prop d’un any sense poder abraçar i besar les netes i els nets— ens pot abocar a situacions de depressió i desànim, fregant la desesperació. Un goig de novel·la.


Poc s’imaginava la iaia –així la coneixien afectuosament els seus alumnes d’institut quan ja era major— que algú aprofitaria la seua novel·la per a, en fer-ne la ressenya, inserir un comentari de futbol, però estic convençut que li faria gràcia que això passava perquè l’equip del seu poble, Alcoi, el de la famosa moral, hi havia eliminat de la competició de copa, contra tot pronòstic, al Real Madrid.

Novel·la recomanable per a tot el públic: adults, joves, lectors exigents, amants de lectures fàcils, aficionats, o no, al futbol, de l’Alcoià, del Barça, del Llevant U.E. ... Fins i tot del Madrid. No decep a ningú.

 

dimarts, 19 de gener del 2021

MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda

 


 
Després de prop de quaranta anys m’he retrobat amb Mercè Rodoreda. He rellegit Mirall trencat que havia llegit a principi de la dècada dels vuitanta. En principi temia el reencontre, per si no trobava el gaudi de la primera vegada. Temor infundat, la capacitat de la Rodoreda de semblar una fidel confident del lector, compartint-ne sentiments i emocions, les descripcions detallades, precises, exactes, no sols de les percepcions físiques sinó fins i tot de les psíquiques, la fan inconfusible. Ha estat un plaer, senyora...