JOHN STUART MILL, HARRIER HARDI I HELEN TAYLOR (i)

En principi volia convidar a esmorzar a l’autor del llibre “Sobre la llibertat”. Tot i que l’autor, segons la firma, és John Stuart Mill, se sap que va estar força influenciat per la seua muller Harrier Hardy (Taylor és el cognom del seu primer marit) i la filla de Harrier, Helen Taylor.

El mateix JSM va reconéixer que ell era la ploma i Harrier qui aportava les idees. També va reconéixer que Harrier no va voler que apareguera el seu nom com a coautora per motiu de màrqueting (tots sabem que en el segle XIX, que és quan es va escriure aquest llibre, no estava ben vist que les dones foren escriptores), Per una altra banda, supose que les aportacions d’Helen probablement va ser menys d'idees pròpies que idees de sa mare que ella recordava, perquè la seua participació va tenir lloc durant poc temps i després de la mort de Harrier. Des de la perspectiva història podem afirmar que aquest assaig és el manual del liberalisme polític.

Així doncs, vaig decidir convidar a les tres. En la resposta de cadascuna, vaig advertir --o això em va semblar-- certa sorpresa i, a la volta satisfacció, probablement pel fet d'invitar-les a les tres juntes, com si abans no ho haguera fet ningú.

Havia pensat fer una cosa molt senzilla, un té, llet i unes galetes, pensant erròniament que els britànics eren persones força frugals. I potser ho són, però no a l’hora de l’esmorzar, segons em va advertir, sortosament, Bill Batalla, nascut, criat i educat a Londres. Mongetes, ous fregits, béicon, em va dir. I si a més pose llengonisses, vaig preguntar. Molt bé!

Doncs així ho vaig fer. L’esmorzar va tenir lloc a la meua modesta caseta del Trepig, com és habitual en aquests esmorzars, al final de la tardor, però un dia assolellat. I tot i que la perspectiva paisatgística no era com a la primavera o l’estiu --arbres revestits de fulles, amb tot el seu resplendor, rosers adornats amb les roses fresques, l’aroma de les alfàbegues i l’herba lluïsa, les margarides plenes de vigor, el gesmiler d’un verd brillant i les motetes que formen les flors presumint d’un blanc enlluernador, la gespa de grama ben verda i viva-- sinó més aviat un color trist i decadent, és ben cert que els meus convidats es van sentir a gust gaudint del bon oratge que ens acostuma a regalar la natura en aquesta comarca.

Vull anunciar a les possibles persones que m’honoren amb la lectura d’aquesta diguem-ne crònica que en referir-me a l’autoria del llibre, diré “les (persones) autores”, i conteste qui conteste les meues preguntes o quan qualsevol d’aquestes persones done la seua opinió sobre la llibertat, indicaré que qui ho fa són les autores, sense especificar si és John, Harrier o Helen, perquè considere que aquestes tres persones van actuar, pel que respecta al tema de la llibertat, com una sola persona.

Puc dir, ben desvanit, que van quedar satisfets amb l’esmorzar i després de frases de cortesia, com és costum, vam entrar en el diàleg previst.

TREPIG. Supose que no vaig errat si afirme que el tema del vostre assaig és Llibertat contra autoritat. Podrien ampliar-me un poc més?

LES AUTORES. La tesi podria ser: “L’únic propòsit pel qual el poder pot ser exercit legítimament sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada en contra de la seua voluntat és el de protegir la resta” És a dir, no es pot privar una persona de fer una cosa que sols l’afecte individualment, encara que li faça mal, si no afecta a altres. Per exemple no es pot negar el dret al suicidi. Amb aquesta doctrina, l’eutanàsia és un dret fonamental.

T. Supose que qualsevol persona demòcrata convindrà amb mi que, considerant aquesta doctrina des del s. XIX, com a oposició a l’antic regim, contra les monarquies absolutistes, és un avanç ideològic. Però probablement seria precipitar-nos. Continuen, per favor.

LA. Sobre si mateix, el seu cos i la seua ment, l’individu és sobirà. Però aquesta doctrina no es pot aplicar a infants perquè no tenen capacitat. I per la mateixa raó (que els discapacitats no poden decidir, ser lliures,) queden fora d’aquesta consideració els estadis de la societat on la mateixa raça humana es troba en una minoria d’edat.

T. La meua pregunta és, com se sap o qui decideix que un poble, regió o nació és menor d’edat? Per exemple, la població de Rússia era menor d’edat i, per tant, era legítima la dictadura d’Stalin? Ho dic perquè vostés s’oposaven al manifest comunista de Marx i Engels perquè coartava la llibertat individual.

LA  El principi de la llibertat no és aplicable fins que la societat no és capaç de millorar mitjançant la discussió lliure i igualitària.

T. I si aquesta discussió no condueix a una millora? En què consisteix la millora? Qui jutja si hi ha hagut millora o no? Millora per a qui? A mi personalment els arguments a vegades em semblen abstractes

LA. No volem pretendre que la llibertat siga un concepte abstracte sinó ÚTIL, que tinga utilitat. (Ho diuen remarcant la paraula ÚTIL)

(Útil per a qui? Repense totes les preguntes anteriors, però  calle, si no, no acabarem mai).

(continuarà...)

QUI SALVA UNA VIDA (NÚRIA CADENES)

 

Núria Cadenes ha esdevingut una gran escriptora. Em recorda la Mercé Rodoreda, però no em pregunteu el perquè, potser algun crític literari podria explicar-m’ho. Cabria que fora perquè llegir-la és com escoltar-la, com si em parlara cara a cara, els dos sols, a cau d’orella, xiuxiuejant amb intimitat, com si se'm confessara. O potser perquè sap mostrar l’ànima --l’ànima?-- dels personatges, o perquè ens descobreix l’esperit --l’esperit?-- no sols dels individus sinó col·lectivament la d’un poble.

“La clau no és el què, sinó el verb que ho precedeix: vull” ens diu referint-se als capricis de la senyora, la muller del senyor notari, i no podem evitar recordar les maneres de determinat president de determinat estat hegemònic.

Si en “Ingrata pàtria” --del qual he publicat una ressenya en la darrera entrega d’aquest blog-- Martí Domínguez ens descriu el drama dels afusellaments del franquisme, Núria Cadenes en “Qui salva una vida” ens descriu l’altra cara de la moneda, l’heroïcitat de les persones que es juguen la vida per a salvar la d’altres persones perseguides per totalitarismes de qualsevol signe, sense preguntar qui ets, d’on vens ni on vas. I si en aquell trobàvem drames personals insofribles, ací també n’hi ha, drames de consciència difícils de suportar, exposats de manera subtil i que gaudireu de descobrir si llegiu el llibre, csa que recomane.

INGRATA PÀTRIA. Martí Domínguez.

 

     En un temps en què els partits d’extrema dreta guanyen electors i seguidors en tot el món occidental, en què la democràcia perd al·licients per a una gran part de la població, perquè no soluciona els problemes de la majoria, en què la joventut considera “un vellet simpàtic” al dictador Franco, apareix Martí Domínguez, una volta més, per a mostrar-nos uns fets relacionats amb la realitat històrica del franquisme, en el seu llibre “Ingrata pàtria”, una novel·la històrica que narra l’afusellament d’un eminent metge, catedràtic, rector de la Universitat de València i polític demòcrata i republicà –efectivament, ho heu encertat, el doctor Peset— i uns altres tres presos polítics. Tots ells han estat condemnats a mort mitjançant judicis sumaríssims, sense garanties. Judicis en què els advocats defensors procuraven no esforçar-se massa en la defensa per por a ser represaliats. La novel·la és, entre altres coses, un homenatge al professor.

    Els tres acompanyants de Peset han participat en aldarulls, però no han comés delictes de sang. Alguns fins i tot havien protegit a monges de la ira dels més radicals. El professor que en un primer judici no havia estat condemnat a mort, ha estat denunciat posteriorment per un col·lega i, en un segon judici, se’l condemna a mort perquè en un discurs universitari va dir que calia defensar la república i lluitar contra els colpistes. (!)

    Què se sent quan t'afusellaran? T’ho creus? Et queda l’esperança que no siga veritat, que arribe un indult a última ora, que es tracta d’un malson? Quan assumeixen que no hi ha remei, els condemnats pensen en la família, dona, fills, la mare; què serà d’ells? A alguns els pot quedar una “mala consciència”: Si no haguera volgut solucionar el món, si haguera passat de tot, continuaria vivint i treballaria per a tirar avant la meua família. Ingrata pàtria.

    I una volta més l’autor ens recorda una altra tragèdia, la de la traïdoria. Algú ha pogut delatar per por, per haver estat torturat, una dona ha delatat on s’amagava el marit per a evitar que violaren la filla. Com viuran (dormiran) les persones que s’han vist en aquesta tràgica situació?

    Una reflexió: un possible indici de mala consciència he vist en alguns repressors que, per a justificar-se, pressionen tant com poden perquè els condemnats signen la seua conformitat amb l’execució. Ai!

    No vull ignorar que alguns diuen, amb raó, que durant la guerra va haver-hi violència en els dos bàndols. Però aquests actes, i altres similars, no van passar en temps de guerra, sinó després, en temps de pau, durant aquells “25 AÑOS DE PAZ”. Quina pau!

    M’agradaria que aquests jovenets –i els no jovenets— que reneguen de la democràcia –a mi tampoc no m’agraden els resultats de la democràcia actual, però pense que la solució no és renegar de la Democràcia, és treballar per a millorar la que tenim— que els resulta simpàtic aquell vell general que firmava sentències de mort mentre desdejunava xocolata amb xurros, que enyoren la “dialèctica de los puños i las pistolas”, m’agradaria que llegiren aquesta novel·la.

    I si la llegiu els que preferiu una societat lliure de violència, solidària, sense injustos privilegis, que no hi haja opressors i oprimits, segur que vos donarà força per a continuar lluitant per aquest món millor, per aquesta utopia que un dia farem realitat.

EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (i II)

 

    Simone de Beauvoir ha estudiat les propostes de diferents filòsofs, com Hegel i Engels, però considera que aquestes filosofies no aconseguiran l’alliberament de la dona, perquè no es pot aconseguir cercant la felicitat ni el bé comú (com ja he dit, per algunes dones, la felicitat o el bé consisteix en la seguretat de la dependència). No és suficient l’actitud individual perquè el problema és històric, social i per a ser eficaç ha de ser col·lectiu. Però quan la dona s’haja emancipat, cada dona podrà decidir individualment el seu futur, un futur obert, indefinit, indeterminat, sense límits.
    Beauvoir refuta totes les opinions que s’oposen a la possibilitat que la dona s’allibere. Una d’elles és que es perdrà l’interés sexual entre homes i dones. Ella ho nega, diu que alliberar la dona significa que no siga objecte sexual, però no impedirà que gaudisca de la sexualitat sinó al contrari, homes i dones, tots podran gaudir més. (en la meua opinió, ningú millor que ella per afirmar-ho perquè estava emancipada i vivia lliurement amb un home). Però per a fer possible l'emancipació, s’ha de començar en l’educació, que no siga sexista, ni joguets ni predeterminacions de treballs futurs diferents per a home i dones, sense cap diferència entre xiquets i xiquetes. “El fet de ser un ésser humà és infinitament més important que totes les singularitats...”
    En la conclusió ens diu que per a convertir el món en el regne de la llibertat, cal que els homes i les dones afirmen sense equívocs la seua fraternitat, independentment de les seues diferències naturals.
Es podria parlar més llargament de Beauvoir i EL SEGON SEXE, i probablement ampliaré la ressenya amb el format d’Els esmorzars del Trepig, usat per a altres autors en aquest blog. De moment recomane la seua lectura que podreu trobar en internet i gratuït, en format DVD (en castellà en aquest cas) o la lectura crítica de Susana López Pavon, que ens facilita l’editorial Diàlogo, que resulta de gran ajuda. També existeix una edició de Publicacions de la Universitat de València que no he pogut trobar, probablement està descatalogat. I en qualsevol cas, seré feliç si aquesta modesta ressenya vos ajuda, encara que siga un poquet, a entendre Simone de Beauvoir, una de les intel·lectuals més importants del segle XX, representant de l’existencialisme.

EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (I)

    Per a llegir Simone de Beauvoir, el primer que cal tenir en compte és el seu principi filosòfic de l’existencialisme, perquè li aprofita de base, de partida, per a pensar i investigar.
    En el Segon sexe, Beauvoir es pregunta si existeix la dona i, si de cas, què és ser dona. Podríem concretar ràpidament explicant que l’autora afirma que “la dona no és sinó que es fa”, però anem a pans.

    L’autora ens explica que la filosofia de l’antiga Grècia considerava la dona com un home imperfecte o inacabat (Aristòtil, Pitàgores), el judaisme la considera una part de l’home, una xulla (El Gènesi), per al cristianisme medieval la dona és una essència, i per tant la dona sols és una idea; el nominalisme nega la seua existència individual, actualment (el llibre està escrit a mitjan s. XX) es diu que s’està perdent la feminitat, que les dones estan deixant de ser dones. Tot això porta Beauvoir a preguntar-se si existeix la dona.
    En la seua investigació constata que la dona existeix, aleshores es pregunta què és la dona. La dona té un paper secundari, subsidiari respecte a l’home. L’home és positiu i neutre, la dona és negatiu. Quan es parla del gènere humà s’utilitza el terme home (l’home és mortal, es diu referint-se a la humanitat), mentre que la dona és alteritat, és l’altra. Dit amb unes altres paraules: la dona es defineix en referència a l’home (i per a explicar-ho posa l’exemple de la línia obliqua que es defineix com una línia no paral·lela amb una línia vertical. És a dir, no es defineix per ella mateixa sinó a partir de la vertical). Amb la dona passa el mateix i l’autora es pregunta per què.
    Per a la seua investigació, Beauvoir utilitza el mètode existencialista, renúncia al fet biològic o fisiològic com a determinant, no accepta el destí com a causa de la submissió. Diu que l’origen de l’alteritat de la dona és històric. La maternitat, la seua debilitat física, la criança dels fills l’ha portada a no fer treballs remuneratius (ni antigament les activitats de risc, com la guerra, la caça) i, com a conseqüència, dependre de l’home que s’ha aprofitat per a posar-la en un pla de dependència. La moral religiosa, l’interés del poder econòmic, la conveniència de l’home que no vol perdre la seua posició de prestigi i de privilegi, l’educació sexista –també la comoditat d’algunes dones que prefereixen sentir-se segures i sense responsabilitat— fa que a hores d’ara la dona continue sent subsidiària, impedint-li l’alliberament, posant-li un sostre invisible que la manté presonera (Ací neix, si no vaig errat, el concepte de sostre de cristall que usen les feministes del s. XXI).

    Diu l’autora que per a saber sobre la dona no podem confiar en l’opinió dels homes, perquè són jutges i part. Tampoc de les dones que acceptant la seua submissió no serien objectives, ni tampoc ho són si lluiten per l’alliberament. L’única solució és una dona que siga neutral, que no tinga gens d'interès previ perquè ja s’ha alliberat individualment i l’únic interès que té és el de trobar la veritat. (Això jo li dic, si se’m permet la meua opinió, una lliurepensadora. I l’única que pot fer-ho segons aquesta proposició és la nostra autora)

    Coherent amb la teoria de l’existencialisme, Beauvoir diu que la dona no és, la dona es fa, és a dir, decideix el seu futur. Però es troba i es trobarà amb les dificultats que hem ressenyat anteriorment. Per això afirma que cal començar per una educació d’igualtat, no sexista. Un dels arguments que usa (no l’únic, clar) per a demostrar que la debilitat física no pot ser determinant perquè la dona elegisca un treball dur (com carregar un camió) és que actualment es carrega usant un teclat que mou unes màquines, treball que pot fer una dona (o un home dèbil, clar, podríem afegir)

Les belles imatges (Simone de Beauvoir)

    Una xiqueta d’11 anys que, a conseqüència de parlar amb una amigueta major, pren consciència del sofriment de molta gent, cosa que no la deixa dormir i té malsons, pregunta a sa mare: perquè existim? Sa mare (Laurance) no vol que patisca però tampoc vol dir-li que no pot fer res per solucionar-ho; que hi haja misèria, fam, patiment és inevitable i per tant el que ha de fer és ignorar el sofriment dels altres. Laurance s’angunia, perquè no vol enganyar la filla, vol que siga solidària i desitja que tinga esperança. 

    El món, la imatge del món, és una mentida, és com un calidoscopi.

    Laurance diu que gràcies a la tecnologia, l’any 1990 no hi haurà fam al món i tothom disposarà d’una vivenda digna. (Ai! Si obrirà els ulls!)  “Cada dia llegim coses horribles, i continuem ignorant-les” dirà en una altra ocasió.

    Laurance no llegeix diaris. És com autodefensa per a no patir?

    “Tot el mal de la societat ve d’haver multiplicat les seues necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d’acontentar-se amb un mínim vital. En crear noves necessitats, es generen noves frustracions” I posa com a exemple pobles pobres, subdesenvolupats, on hi ha més solidaritat, on els diners no han corromput les persones. 

    El pare de Laurence diu que per damunt de la moda hi ha valors, veritats. Hui (1962-64) no es valora l’humanisme. Tot comença, diu ell, quan van preferir la ciència a la saviesa. Ara sols una revolució moral, no social ni política, ni tècnica, ens tornarà a la veritat.  (Supose que es refereix a la moral existencialista)

    Els lavabos de les vivendes no són suficientment adients a les necessitats humanes, però si els fan més bons –diuen els arqui-

tectes— encarerien les vivendes dels treballadors, que ja són cares. I reduir beneficis?, pregunta algú. Però no obté resposta. Això dit a França a principi de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Més de mig segle després ací estem pitjor.

    Laurence destrueix l’automòbil per evitar atropellar un ciclista que se li creuava davant. El cotxe és car. Jean Charles, marit i propietari del cotxe, s’ha enfadat. Laurence valora la vida humana per damunt d’un bé material, però dubta si haguera actuat igual en cas de portar les seues filles al cotxe (angúnia existencialista). Son pare diu que ha fet bé, que la vida humana és més important que tot.

    (Qui escriu aquest comentari, creu recordar un debat d’aquella època, provocat per l’autora del llibre i Jean Paul Sartre, entre altres, en el que es dilucideix què és més important, Notre Damme de Paris o la vida d'una persona, però d’aixo parlarem en una altra ocasió).

    Els dubtes, els canvis d’opinió, són una constant de Laurance (alter ego de Simon ?) Es pregunta si les nostres opinions són nostres o estàn influenciades per les opinions d’altres que ens han arribat per qualsevol conducte? Senbla una pregunta retòrica, la invitació a una reflexió que ems portarà inexorablement a acceptar-ho com a cert.

    Laurence lamenta haver estat domesticada, però per damunt de tot vol evitar que les filles ho estiguin, defensarà enèrgicament la llibertat de les filles. En el “Segon sexe” esdevindrà súmament important el tema de la llibertat i igualtat en l’educació com a instrument per a l’emancipació de la dona. (Ja en parlarem)

Hi ha una altra subtrama que no expose per a evitar convertir aquest text en un spolier (potser ja ho és massa), en el que sembla fer reflexionar el lector en què és més important la llibertat a costa de soledat o la companyia? 

    Per acabar ens fa –o es fa— una pregunta dramàtica: es pot estimar després de la primera flamerada sexual?

    Si llegiu la novel·la, cosa que recomane, tot i que potser he explicat massa coses, vos portarà a introduir-vos un poc en la filosofia existencialista i del pensament de Beauvoir (més important que la trama en si) que espere ampliar en uns dies amb els comentaris a EL SEGON SEXE.

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA. NOAM CHOMSKY (i IX)

 

 

 L’ESPIRAL ARMAMENTÍSTIC

Segons Chomsky, els EUA prevé poder atacar des de l’espai exterior, cosa a la qual s’oposa la Xina i els estats d’Europa occidental. Això augmentarà la inseguretat mundial.

Si els EUA augmenta el seu potencial d’ADM i els altres països el segueixen, com més caps nuclears existiran, més possibilitats d’un llançament involuntari. Està demostrat amb documents desclassificats que Stalin i després Kruschof van proposar pactes amb els EUA per a frenar la cursa nuclear, però els EUA es va negar. L’objectiu de la Unió Soviètica era recuperar la seua economia malmesa per culpa d’aquesta cursa. L’objectiu dels EUA era, probablement, afonar l’economia de l'URSS, tot i que no es pot demostrar documentalment aquesta darrera afirmació.

Els planificadors nord-americans saben que la globalització econòmica, cada volta major, augmentarà la diferència entre les diferents classes socials, cosa que crearà malestar, subversió i terrorisme (“el terrorisme d’ells en contra nostra”) i els EUA han d’estar preparats per a fer front.

Segons Chomsky els EUA pretén tenir el monopoli de la violència al món i afegeix que mai en la història un estat ha tingut aquest monopoli.

Els avanços tecnològics respecte al control de l’espai exterior a efectes militars és, cada volta més, un greu perill per la humanitat. Però el sistema de valors de les potències econòmiques i militars és que l'hegemonia és més important que la supervivència. 

Els EUA s’ha negat a unir-se al tractat de l’espai exterior per a finalitats pacífiques. També ha bloquejat moltes conferències que intentaven evitar l’ús d’armes químiques i biològiques, no sols per motius de defensa militar, sinó també en defensa de la seua indústria químic-farmacèutica.

Molts analistes conclouen que la via per evitar que els EUA tinguen el monopoli de la violència és que altres països tinguen també ADM. (armes de destrucció massiva) per a dissuadir els EUA “Sols es pot mantenir a ratlla els EUA mitjançant la dissuasió” (Kennet Waltz) “Les ADM. són l’únic mitjà per a dissuadir els EUA” Polítics dels EUA han confirmat que si es va envair Iraq i no Corea del Nord és perquè Corea suposava un risc greu. Consegüentment, la política imperialista dels EUA propícia la proliferació d’ADM. I la proliferació d’ADM. portarà a la destrucció de la vida en el planeta Terra.

Chomsky és optimista i diu que això ho pot evitar la segona superpotència mundial, l’opinió pública internacional i la seua capacitat de mobilització i protesta. I cita a Bertrand Russell que també va ser optimista. Per a justificar el seu optimisme, aporta un fet: el 1968, el president de l’Estat Major va considerar que no tenia prou forces d’ordre per a reprimir les protestes en cas d’enviar més soldats al Vietnam. Jo afegiria: que a Bilbo i altres localitats, el públic haja impedit el final d’etapes de la Vuelta ciclista a España, és una altra prova del poder de la segona superpotència.

 

Aquest llibre va ser publicat el 2004, però té plena actualitat. La recent (setembre del 2025) demostració de capacitat armamentística de la Xina com a resposta als EUA, la situació de destrucció i fam a Gaza, la multitud de periodistes víctimes (que informaven del terror a Gaza, prova de la importància de la informació i la propaganda), la denúncia dels estats d’Europa occidental, tot i que alguns tímidament contra Israel, la guerra d’Ucraïna, entre altres situacions, ho demostren sense cap mena de dubte.