divendres, 30 de setembre de 2022

FRONTERES (Vicent Partal)

 

Si dic que Vicent Partal és un gran periodista, crec que no m’ho discutireu ningú, ni tan sols els que no compartiu les seues idees. Opine que un bon periodista és generalment un bon escriptor i, conseqüentment, no tenia cap dubte que el seu llibre Fronteres, m’agradaria. Però amb tot i això, m’ha sorprès positivament. Fronteres, que jo no sé com etiquetar —ni crec que calga— si com a llibre de viatges, si com a llibre d'història contemporània, si com a reflexió sobre la relació entre el poder dels estats i els pobles, però m’atrevisc a afirmar que és d’una categoria intel·lectual, cultural i humana admirable i, al mateix temps, d’una amenitat i una senzillesa tan agradable –convindreu amb mi que això és un gran mèrit— que el converteixen en un llibre altament recomanable per a la gent del poble i hauria de ser d’obligada lectura per a la classe política i persones amb poder fàctic. Un llibre per a rellegir-lo.

Reproduïsc una frase que potser aclareix de què va el llibre, millor que no jo: “L’única manera d’aclarir-ho era arribar-m’hi a veure què passava”

diumenge, 24 d’abril de 2022

Josep Maria Costa i Costa, in memoriam (Josep Castelló i vives)

 

Corria el final de la dècada dels anys cinquanta quan a casa del pare Espasa a València, se celebrava periòdicament una tertúlia en la qual, a més de l’amfitrió, participaven Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Lluís Bausset Josep Maria Costa i alguns altres. Hi ha una anècdota, o llegenda, segons la qual algú, amb bon enteniment i millor sentit de l’humor, probablement Joan Fuster per la ironia, va dir assenyalant una gran llàntia que il·luminava la taula al voltant de la qual se celebrava la tertúlia: “Si ara caiguera aquesta llàntia, s’acabaria per sempre el nacionalisme valencià” Per sort la llàntia no va caure. Uns anys més tard, no puc assegurar si l’any 1960 o 1961 vaig tindre la sort que una coincidència, que ara no ve al cas explicar, va propiciar que Josep Maria, llicenciat en dret, opositor a notaria i habitual a tertúlies amb la més selecta intel·lectualitat del Cap i Casal, encetara un debat sobre filosofia materialista i especialment sobre la relació entre el pensament i l’acció, amb qui signa aquest escrit, aleshores un jove, inexpert i intel·lectualment pobre estudiant de batxiller, que no disposava de res més que una curiositat per saber, un interés pel pensament especulatiu i –això és important i s’ha de dir— l’ajuda d’un gran professor, el catedràtic de filosofia de l’institut Jorge Juan, en Fernando Puig, filòsof racionalista expedientat i depurat pel règim franquista. Jo vaig ser molt feliç amb el debat que va durar molts mesos i del que vaig aprendre molt. Crec que convé recordar que vivíem en una època on aquests debats no estaven permesos i que jo pertanyia a la generació que “veníem del silenci”.

A l'any 1962 la tertúlia de Pedreguer, davant de la Marabunta, bar que ocupava tota la planta baixa de l’edifici on ara està el bar Plaça, va anar ampliant-se gràcies a “Nosaltres els valencians” el llibre de Joan Fuster, que ens va portar Josep Maria Costa i el disc amb les cançons de Raimon (la cara al vent...!, i altres). Josep Maria, amb el llibre de Fuster i la Nova cançó creava a Pedreguer consciència sobre el nacionalisme valencià. En el que a mi respecta, les lectures en valencià (el nostre català) començaven a ser habituals, encara que ningú m’hi havia ensenyat a escriure’l. Però era la llengua materna i això era suficient i el més important. Uns anys després, a sol·licitud meua, Josep Maria Costa va acceptar dirigir un curset de valencià el qual vam participar un grup de joves, curset elemental, bàsic, però amb tanta il·lusió que va potenciar la lectura i, conseqüentment, la cultura del País Valencià i la nostra identitat nacional a Pedreguer. Crec que no exagere si dic que va encetar un llarc camí de normalització lingüística que ha sigut rellevant.

Despés arribaria el secretariat de la llengua i el valencià a l’escola que va acabar fent el miracle que hui a Pedreguer la major part de les persones, especialment els joves, saben llegir en valencià i que moltes persones l’escriuen prou correctament i tenen consciència idiomàtica. Però tot aquest miracle no haguera estat possible si un grupet de persones, tan reduït que haurien pogut desaparéixer si haguera caigut una llàntia, no hagueren portat a terme un treball intel·lectual de gran importància. I entre ells, i quant a Pedreguer, cal destacar la tasca de Josep Maria Costa i Costa, intel·lectual, dotat d’uns coneixements i cultura enciclopèdica producte de la seua impenitent curiositat, persona de caràcter, de conviccions fermes, però capaç d’escoltar altres opinions, de temperament fort, activista incansable, treballant arreplegant firmes per a evitar que es derruïra l’edifici de les escoles velles, actual Casa de Cultura, que enderrocaren els porxes, antic mercat públic, per a convertir-lo en un aparcament de cotxes i un gran plec de firmes per a la celebració de la missa en valencià, aprofitant el Concili Vaticà II (un concili que finalment es va quedar en poca cosa comparada amb la il·lusió que hi posaven els catòlics progressistes de l’època).
Ara, en desaparéixer Josep Maria Costa i Costa, ens deixa dos llibres importants “Imatges del meu temps" i “Una nació entre nacions” de la que recomane amb entusiasme l’article de Vicent Martínez i Sancho, a més de la lectura d’ambdues obres. Més un treball que portava a terme amb entusiasme, tot i saber que no li quedava temps per a acabar-lo, més una fundació amb el seu patrimoni i un objectiu cultural.


I sobretot, la memòria i respecte de tots aquells que, sobre tot jo, tant vam aprendre d’ell. Descansa en pau.





dijous, 24 de febrer de 2022

UCRAÏNA

L’any 2010 en un festival de folklore celebrat a Diepenheim (Holanda), on vaig anar acompanyant al Grup de Danses de Pedreguer, vaig conéixer aquestes persones de Khmelnitsky (Ucraïna). Ignore la seua ideologia política, si són prorussos o no. Sols recorde que els seus balls eren espectaculars. Què serà de totes aquestes persones?. Els desitge que visquen en pau, que la maleïda guerra s’acabe –la d'Ucraïna i totes— que s’impose el diàleg i el trellat, i els expresse la meua solidaritat i desig de pau.






dijous, 6 de gener de 2022

BENILLUNA (Carme Miquel)

 

El pas entre 2021 i 2022 l’he fet llegint Benilluna. Un plaer.

Carme Miquel ens introdueix en la psicologia femenina i en la capacitat que tenen les dones per a gestionar sentiments i emocions en situacions dramàticament adverses i ens mostra la capacitat de lluita per la igualtat de l’avantguarda feminista, cosa que fa amb sensibilitat i, al mateix temps, de manera realista i descarnada. A més, ens fa reviure, als de la seua generació, la nostra infància i joventut, analitzant sociològicament i amb precisió mil·limètrica, el nostre poble –el seu, el de la Marina Alta, el valencià— amb l’enyor que això suposa pels de la seua – que és la meua— generació, i aportant per als més joves el coneixement de fets històrics.

“Només seran societats sanes si recuperen la memòria, si no obliden els fets passats i les seues conseqüències. Si fan justícia històrica.”
Si em demanàreu que fera una llista d’escriptores clàssiques de la nostra literatura, Carme Miquel ocuparia, sense cap dubte, un lloc destacat.


dilluns, 27 de desembre de 2021

PONT DE CENDRA


 En pont de cendra, Raül Romeva ens relata dues històries previsiblement convergents, però ho fa de manera sorprenent i emocionant. És una novel·la en la qual barreja antibel·licisme amb l’horror de l’odi racista i les històries d’amor i solidaritat. Està ambientada en la guerra dels Balcans i fa referència literària al “viatge al centre de la Terra” de Verne. Recomanable.

dimecres, 22 de desembre de 2021

EL PAÍS DE L'ALTRA RIBA (Maite Salord)

 

Un xiquet jueu recorre tota Europa amb l’avi, fugint dels nazis que assassinen els seus pares i germans. S’estableixen a Algèria on viuran la guerra d’independència d’aquell país. Guerra, violència, desgràcies personals i familiars. L’autora crea una atmosfera en la qual, al mig d’extremes discrepàncies polítiques i ideològiques entre Daniel i Michel, sura el sentiment d’amistat i respecte personal d’aquests dos personatges. “Una guerra et duu a situacions que no voldries i a reaccions que no pots triar” Quina és la diferència entre el malvat i el bondadós? El malvat se sent orgullós d’haver-ho estat i la persona bondadosa té mala consciència per haver-hi sobreviscut on altres han perdut la vida.

dimecres, 8 de desembre de 2021

CONCERT DE FIRA

 



El concert que, any rere any, ens ofereix la banda “Centre Artístic Musical” de Pedreguer el dia de la Puríssima als Porxes, és un esdeveniment que forma part de la meua vida. Assistir a aquest concert de fira és, per a mi, una tradició que m’agrada seguir. No em pregunteu per què, no sabria contestar-vos. Però és ben cert que alguna cosa important hi ha de passar perquè jo no hi vaja. Que recorde, dues voltes he fallat, el dia del soterrament de ma mare (EPD) i el dia del naixement de la meua neta Rosa.

El naixement i la mort, els dos únics elements imprescindibles en la vida s’uneixen en la meua memòria respecte a aquesta tradició.
El de l’any 2021, per a mi, té un motiu especial que fa que em senta orgullós: és el primer concert de fira en el que participa com a músic el meu net Joan, a qui desitge llarga vida, molta salut i continuar en aquest menester.


Publique algunes fotos.