(Continua la tertúlia de sobretaula)
T. Bé, crec que puc escriure que vostés sempre són partidàries de la llibertat.
LA. Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat d’acció ha d’estar limitada. L’acció d’una persona no ha de poder perjudicar unes altres persones, per exemple: si un comerciant ven uns productes a un preu elevat i els consumidors protesten, i amb aquestes protestes aconsegueixen que baixe el preu dels productes, han perjudicat el comerciant. No poden tenir dret a perjudicar a altres.
T. No estic d’acord, però passem a un altre punt, en cap cas voldria ser intemperant amb les vostres opinions.
(Però posaré un altre exemple, pel meu compte, a les benvolgudes lectores i lectors d’aquesta crònica: si unes famílies paguen de lloguer una quantitat elevada (proporcionalment amb el seu salari), i organitzen protestes, amb les quals aconsegueixen que els baixen els lloguers, han perjudicat el propietari de l'habitatge, cosa per la qual, segons les autores, no haurien de tenir el dret de convocar protestes. No és cert estimades lectores i lectors que hi ha propostes que es veuen més clares si es pensen amb exemples actuals?)
LA. Nosaltres acceptem que tots ens sentim molestos quan se’ns discuteix de manera intemperada; tanmateix, no sabríem dir quan una opinió és intemperada, ni creguem que ningú puga senyalar els límits de la temprança.
T. Aleshores...?
LA. Les coses han canviat molt des del temps en què les pressions dels homes forts es trobaven en un estat continu de rebel·lió contra les lleis i de les ordenances, i, per tant, requerien ser encadenades per possibilitar que les persones al seu entorn estigueren segures.
(En arribar ací, jo he proposat a les autores la següent reflexió: Qui fa les lleis? El poder. Qui es rebel·la: el perjudicat pel poder. Qui s’ha de sentir segur? El poder. A qui beneficia la vostra teoria? Al poder. Aleshores, sembla que hi ha una contradicció entre el principi amb què se situen a favor del dèbil i el discurs que elaboren). Les autores s’enroquen en què la ment humana no tria el que més li plau sinó que es deixa portar pels costums i després parlen de la natura humana i critiquen el calvinisme. En aquest punt ja no entenc res, em sembla metafísica, cosa que evite dir per a no importunar excessivament i que l’esmorzar no esdevinga desagradable)
LA. Aquell que es comporta segons el costum no fa cap tria, el despotisme dels costums és el perpetu impediment per al progrés humà. La lluita entre el Progrés (llibertat i millora) contra l’imperi del costum és l’interés principal de la història de la humanitat.
T. Una anàlisi moral, em sembla a mi, contra l’anàlisi materialista de Marx i Engels que postulen la lluita de classes com a motor de la història.
LA. La tolerància és la qualitat més profunda. Les condicions per al desenvolupament humà són la llibertat i la diversitat. La individualitat és igual a la llibertat i igual al progrés. Aquestes qualitats no les tenen les teories de Marx i Engels.
T. A parer meu són plantejaments diferents
LA. Nosaltres estem a favor de la diversitat i en contra de l’assimilació. La culpa és l’educació per a tots, la tendència a rebaixar les classes altes i elevar les baixes.
T. Aquest plantejament sobre l’educació em recorda Nietzsche, i a parer meu és un plantejament antidemocràtic
LA. El que volem dir és que les cessions individuals a la societat, quan siguen convenients, s’han de procurar en l’educació, no imposar-les.
(Però qui educa i com? A mi em sona com si “procurar” tinguera una connotació d’adoctrinar... les autores continuen)
LA. El desig d’acaparar més del que et pertany és una de les causes que una opinió siga rebutjada.
T. Ací la qüestió rau a dilucidar què li pertany a aquest subjecte que desitja acaparar. És algú que té poc i desitja tenir com el que més o algú que desitja viure dignament i no te prou recursos?, o és el que té més que la majoria i desitja augmentar el que té?
LA. Els mals treballadors són majoria i volen cobrar igual que els que tenen més responsabilitat. És monstruós que s’intente legislar sobre les diferències (sobre la plusvàlua, diria Marx). Un treballador és lliure de triar el treball que vol fer i abandonar-lo si no li agrada.
T. Com si aquesta suposada llibertat no estiguera limitada per la necessitat d’alimentar-se, vestir-se, tenir un habitatge digne! Aquesta és un dels principis del liberalisme que vostés propugnen: Diu l’empresari “jo soc lliure de pagar-te el que vull i tu eres lliure d’acceptar o no el treball. No ho considere just, la societat, els governs han de legislar al respecte.
(Ara són les autores les que, veient que no ens posarem d’acord en determinats assumptes i per no provocar discussions desagradables, canvien de tema).
(continuarà)
