diumenge, 18 de desembre del 2016

Cançoner de Petrarca.





En l’època de batxiller vaig llegir algun sonet aïllat de Petrarca, en castellà, en alguna antologia. Ara Proa ha publicat una traducció del cançoner de Petrarca al català, a càrrec de Miquel Desclot. Es tracta d’una magnífica edició que consta de tres parts: la primera una introducció sobre l’obra de Petrarca i la seua biografia amb la corresponent cronologia. La part central, la més important, és el cançoner en bilingüe, italià-català. I finalment una explicació de cada poema, amb el significat, el motiu , etc. És un plaer llegir el cançoner en italià i a continuació la traducció al català –o al contrari, com ho faig jo—i quan no acabes d’entendre el significat, la intenció o la motivació de l’autor, consultes la tercera part. Per això les estrofes estan numerades per a facilitar la consulta.  Un gran encert, probablement la millor idea editorial del 2016.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Problema català?



 Espanya –o l’espanyolisme, o el nacionalisme espanyol si voleu—està reaccionant tard i sense idees clares ni decidides en allò anomenat –mal anomenat-- problema català. Dic mal anomenat perquè el problema fort no és per a Catalunya sinó per a Espanya. Una part important de la ciutadania catalana vol la independència. Està al voltant de la meitat, més o menys, segons opinen els independentistes o els unionistes. Dels unionistes, més de la mitat volen un estat federal. I aproximadament un 20 % --més o menys, repetisc—vol que es quede tot com està. A aquestes dades uniu el fet que la ciutadania catalana és pacífica i estima la convivència. Passe el que passe Catalunya resoldrà el problema, però i Espanya? El camí cap a l’estat federal hauria de ser tan ràpid, i és tan difícil, que pràcticament és inviable. I no ho dic jo, pobre de mi!, sinó Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, intel·lectual reconegut i autoritat amb prestigi internacional quant a dret constitucional. Que també diu que el recurs i la sentència contra l’estatut de Catalunya van ser inconstitucionals (!!!) i que Catalunya en aquests moments està fora de la Constitució Espanyola (Atenció: Pérez Royo no és antisistema, ni independentista). Les advertències d’un gran periodista, assenyat, temprat, objectiu, políticament independent, com Iñaqui Gabilondo (no és antisistema ni independentista), des de fa temps, i del mateix Pérez Royo, sense parlar dels intel·lectuals juristes, periodistes i polítics independentistes, no han aprofitat perquè l’espanyolisme (polítics, intel·lectuals, periodistes) hagen reaccionat ràpidament i bé. Tot junt significa que Catalunya camina amb pas decidit cap a la independència, amb un pla ben preparat, mentre que els altres resten mirant-se el melic. Rajoy i el PP estan carregant-se la unitat d’Espanya, però no passa res, ni cap estat ni cap partit, ni cap res, són sagrats, ni immutables, ni eterns, perquè la vida no ho és. Sols la mort és segura... (i encara no ho sé). L’única solució –per a Espanya—és acceptar el referèndum i mentre s’organitza, començar a oferir un nou model d’estat, millor federal, sense zones fosques, amb referèndum monarquia-república inclòs, i que siga atractiu per una part important dels independentistes, esperant que guanye el no. Per al meu gust, si he de dir la veritat, preferisc que continue la política del PP (la del PSOE és molt pareguda i està a punt de trencar-se per aquest motiu) fins al final.

diumenge, 4 de desembre del 2016

Referéndum italià


Si jo fóra italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea  Camilleri. Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables, no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions, per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini. Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?
Enric Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.

Però, què voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.

dimarts, 29 de novembre del 2016

L’herència dels càtars (Pep Castellano. Esplai. Edicions del Bullent)


Una novel·la amb una estructura narrativa que m’és familiar i que m’agrada, clar. Comença en l’actualitat, una història de l’Edat Mitjana basada en uns papers trobats casualment, un tresor, unes històries d’amor i, finalment, tornar a l’actualitat. Els càtars, l’orde dels Templers, i les lluites de l’Edat Mitjana, amb un missatge contundent en contra de la guerra que sempre la paga el poble, amb sang i amb diners. Una novel·la entretinguda per a gent jove, cosa que no vol dir que no puga llegir-la amb gust algun iaio com jo.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Hum... Rita. L’home que ensumava dones. (Isabel Clara Simó)


Un relat inserit en un altre. La dona (una professora jubilada) que li fa desfici, jo diria que por, reunir-se amb les amigues de facultat per no comprovar la realitat del pas del temps, tot i que finalment accepta aquesta realitat, que es troba un manuscrit (relat inserit) que conta la història d’un jove marginal amb dots naturals per a sentir i diferenciar els olfactes més amagats, i la seua amant. Un cant a la llibertat sexual, al feminisme i a la solidaritat.
Escrita amb els recursos literaris d’una mestra dels relats, que usa els flashback en els moments oportuns, que inclou cites literàries en el manuscrit que la primera narradora coneix o cerca per conéixer, donant-li una aparença de fet real, una versemblança sorprenent. I una tesi sobre la comunicació, que no depén de les paraules sinó de la voluntat de comunicar-se. I unes circumstàncies estranyes per demostrar la realitat dels fets narrats, tot i que al final et posa a la boca un somriure un tan trist, però que ha fet reflexionar.

dilluns, 21 de novembre del 2016

FESTA DEL BÀSQUET



Tardor 1988. 1r. partit a Casa. Pati del Col·legi l'Alfàs
Novembre 2016. Han passat 28 anys Pavelló municial










Diumenge es va celebrar la festa anual del bàsquet. Enguany ha estat una celebració força especial, en la que pràcticament no ha faltat ningú. El motiu, com supose que tot el món sabrà, era que s’havia fet realitat la històrica reivindicació del CB Pedreguer: Volem pavelló. Ara, Ja tenim pavelló. El basquet de Pedreguer no sols ha sigut constant en la reivindicació sinó que, a més a més, ha tingut paciència. És a dir, ha aguantat fred, vent i rosades, i tot el que ha calgut, sense baixar mai els ànims. Ha resistit. La prova és que des de l’any 1988 que es va crear el club amb uns quants xicons entre divuit i vint anys (amb un xiquets juvenils i un equip femení juvenil que es va formar el 1989) fins hui, el club ha anat pujant en quantitat i qualitat i actualment Pedreguer té, entre el club i l’escola municipal, fama reconeguda per tot el País Valencià, i és un referent de basquet. Publique unes fotos de jugadores i jugadors en actiu i retirats, diumenge al pavelló municipal i alguns dels primers equips, des de fa 28 anys. Si algú no és conscient del pas del temps, que observe les caretes. De dinar uns cus-cus excel·lents. L’enhorabona a totes i tots els aficionats al basquet, a l'esport en general i a l’Ajuntament per l’esforç. Ara a gaudir.

1r. equip femení 1989









Obrint pas. Tècnica i passió

Xàbia 1990
La taula
20-11-2016 Pavelló municipal de Pedreguer








20-01-90 Pati Col·legi Alfàs
Qui va per ells? Pedreguer!!!
Les celebracions es feien al Trepig 18
Juvenil. Gener 1991
Campió de lliga
Campió de Lliga Femení 205-06
Una gran temporada 2005-



Molts anys reivindicant pavelló. Ja en tenim!



El Trull. Un equip intractable







A per totes. Així es va guanyar una paella
que va ser la primera celebració


dimecres, 16 de novembre del 2016

La imatge desitjada (J. Vicent Viel)



Una novel·la policíaca ambientada en la València de l’edat Mitjana, en la que el cap de guaita ha de descobrir, sota la pressió d’un senyor negociant, ric i important amb ambicions polítiques, qui ha robat una imatge de la mare de Déu propietat del citat senyor. Té els elements d’una novel·la negra, però crec que no és apropiat parlar d’aquest gènere en un relat que té lloc al segle XIV. Per una altra banda, el cap de guaita juga amb gran avantatge respecte a un detectiu del segle XX o XXI, perquè algunes confessions s’aconsegueixen gràcies a les accions ben expeditives de l’època, i no gràcies a l'enginy del detectiu. Podem dir que és entretinguda i, al mateix temps, està ben ambientada en la València de l’edat mitjana.

divendres, 11 de novembre del 2016

L'amor també mata (Josep Franco)

Novel·la negra (curta) de Josep Franco, en la que una prostituta es converteix en escriptora per a narrar un cas d'un inspector de policia jubilat amb qui conviu i ha compartit algun projecte empresarial fracassat. Com a característica de qualsevol novel·la negra té el seu rerefons politicosocial, i el puntet d'humor imprescindible que ací es converteix quasi en una novel·la d'humor. El relat, en primera persona --característica del gènere-- és desimbolt i té l'espontaneïtat que se li suposa a la narradora, amb les limitacions que, de vegades, l'imposen els correctors, i que ella ho adverteix amb una gràcia que sols pot tindre la mestria literària de Josep Franco. Es llegeix d'una sola tirada.

dimecres, 9 de novembre del 2016

TRUMP-RAJOY-SUSANA


Em quede bocabadat de veure votants del PP espantats perquè a USA han guanyat els republicans. Rajoy és igual que Trump! Estic observant més dramatisme en l'elecció de Trump que en la de Rajoy com a candidat més votat o com la del PSOE investint a Rajoy. M'agradaria que algú m'explicara la diferència.

El fet sobre el qual cal reflexionar, és perquè americans d'origen hispà, afroamericans, musulmans, treballadors... poden votar a Trump. O si voleu, ho dic d'una altra manera: el que cal reflexionar és perquè a Espanya, la majoria de classe mitjana, destruïda pel PP, de treballadors mal pagats convertits en treballadors parats sense paga o amb paga miserable, voten al PP o al PSOE, que al cap i a la fi, ha permés el govern de Rajoy per por a la independència de Catalunya o per por al radicalisme de Podemos-IU.

I si voleu, us diré --i si no voleu, no ho escolteu, però ho diré igual-- quin és el resultat de la meua reflexió: El vot als partits de dreta, per part de les classes populars, creix directament proporcional a la moderació o dretanització dels partits d'esquerre.

Potser algun politòleg, polític, sociòleg, filòsof, teòleg, historiador o matemàtic no estiga d'acord amb això, però serà perquè de tan savis que són, miren coses tan abstractes que estan cecs i no veuen el que tenen davant dels ulls. 

P.S. El que he escrit ho haguera pogut escriure d'una manera políticament més correcta, però no ho he fet perquè no m'ha donat la gana. Val?

dissabte, 5 de novembre del 2016

A Trenc d’alba (Agustí Colomer)



 Llibre de memòries, escrites per un fill, en primera persona clar, narrant la joventut de son pare, des del principi de la república fins al final de la guerra. Un jove que compagina harmònicament la seua fe cristiana, conseqüència de l’educació religiosa rebuda als salesians d’Alcoi (Patronat de la joventut obrera) i els moviments revolucionaris, a l’institut Obrer de València, on va ser militant anarquista.

dimecres, 2 de novembre del 2016

Roses negres a Kosovo




Una novel·la en forma de crònica. Se suposa que els personatges que apareixen en la novel·la són ficticis. És l’única cosa per la qual podem qualificar de novel·la aquest llibre de Jesús Cortés. Però que probablement aquets noms també són reals, tot i que anaven en caravanes diferents a les que relata l’autor. Perquè tot i que siga ficció, més aviat podem parlar de crònica. Una crònica de expulsions, migracions massives amb caravanes de la mort (de fam, de sed, de metralletes de l’exercit servi, dels franctiradors de les milícies servies, de bombes de l’OTAN, caigudes on no tocava per errors tècnics, allò que es diu danys colaterals, assassinats, sofriments, tot portat a terme amb alevosia i nocturnitat. Odi i més odi. Després el sofriment dels campaments de refugiats. Aquests fets són recents, encara els guardem en la memòria, quan estan produïnt-se uns altres idèntics a Síria. Tot i que no és imprescindible, convé llegir la novel·la amb un mapa davant, a no ser que el lector conega ben bé la situació geogràfica de les ciutats de Kòsovo, Macedònia i Albània. Pel meu gust, la novel·la hauria pogut anar acompanyada d’una trama paral·lela, que fera el relat més amable, però queda clar que l’autor ha volgut fer un relat dur, real, una crònica com ja hem dit, potser per a moure consciències i no ha volgut suavitzar uns fets tan horrorosos com els que es van viure a Kòsovo.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

ABSTENCIÓ PER IMPERATIU?


Resultat d'imatges de FLOR DEL PSOE Primer que res he de dir que la decisió del PSOE d’investir Rajoy amb l’abstenció, no m’ha escandalitzat (ja no), ni m’ha frustrat, ni m’ha decebut, ni m’ha sorprés. Aquest era el meu pronòstic des de fa temps, des d’abans de l’eslògan NO És NO. I no perquè siga un mag endevinador, sinó perquè qualsevol persona políticament ben informada, observant la trajectòria del PSOE hauria de saber on anava a parar. He sigut militant del PSOE després d’haver passat per Convergència socialista i PSPV, però fa molts anys que estic lluny d’ell, molt lluny i cada dia més, però els conec. He de dir també que l’actitud de Pedro Sánchez, de qui he discrepat molt, ha estat digna, lògica, honrosa i l’única possible. Qui ha estat secretari general i vol tornar-ho a ser no pot ser indisciplinat, però no podia ajudar a investir Rajoy, cosa per la qual, sols li quedava una sortida. Ben fet. M’ha alegrat que el PSC haja sigut valent i s’haja desmarcat de la disciplina del PSOE. Tant de bo --per ells i pels treballadors catalans-- que desconecten totalment. El meu respecte i admiració –per la valentia i coherència—dels socialistes que han votat no. Però considere que “abstención por imperativo”, és hipocresia, no voler-se mullar i voler fer creure que la militància de base és estúpida. Està bé això de votar la constitució per imperativo legal, però quin imperatiu legal els obliga a l’abstenció a la investidura de Rajoy, quina llei? La constitució dóna dret a cada diputat i diputada a votar en consciència, sense pressions ni imposicions. Una altra cosa és que tinguen por de perdre el lloc de treball o dit d’una manera políticament incorrecta, perdre el pessebre que concedeix la direcció del partit i al mateix temps quedar-se amb la consciència tranquil·la o quedar bé amb la militància de base. Mal fet, o esteu a un costat o a l’altre, però als dos a la vegada a més d'una estafa és una burla.

Referent als diputats al Congrés del PSOE valencià, és una llàstima que no hagen tingut la valentia dels catalans, tot i que, com sabem, el seu estatus és diferent. Però mirant la cara d’aquests diputats, no es pot esperar res més.

El gran problema del PSOE és que en els seus debats interns, xoquen, com dos trens a gran velocitat, el discurs ideològic racional i els interessos privats. Ai!

divendres, 28 d’octubre del 2016

La maledicció dels Palmisano


Rafael Nadal ens presenta una novel·la de tema antibel·licista –també antifeixista-- en la qual ens mostra el sofriment de la gent d’una comarca, d‘un poble i, concretament, unes famílies –al sud d’Itàlia-- com a conseqüència de les dues guerres mundials. Comença amb un pròleg narrat en primera persona un dia d’agost del 2012, continua el cos central de la novel·la amb narrador omniscient, que transcorre des del principi de la primera guerra mundial fins al final de la segona, i un epíleg que és la continuació del pròleg i, conseqüentment, torna a la narració en primera persona, el mateix dia d’agost unes hores més tard.
El relat va guanyant interés capítol a capítol, mostrant l’horror i el sofriment, l’odi, l’amor i la solidaritat, i arriba al final a ser força emotiu. Però una genialitat de l’autor, expressada en clau simpàtica en l’epíleg –com la sal i el pebre que li faltava a un bon guisat-- deixa el lector amb un somriure a la boca.
Tot i que el poble central del relat –i els personatges i la trama central—són ficticis, la resta es desenvolupa en un entorn, llocs i fets, reals.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Pio Baroja


 Las inquietudes de Shanti Andía
La darrera setmana he tornat la vista enrere i he llegit Pio Baroja. La seua narrativa em recorda la de Josep Pla (o al revés, tant fa). No sols per l’estil realista, senzill, elegant, sinó perquè també tenen elements comuns: el coneixement de la mar –i del món que viu de la mar i en la mar—el plaer dels passejos per les muntanyes, el lèxic precís però no rebuscat, les descripcions detallistes. Més aventurer Baroja –o els seus relats—més tranquil i reflexiu Pla. A banda de l’idioma, un escriu en espanyol i l’altre en català, tot i que com a corresponsal de premsa també ho va fer en castellà. No debades Josep Pla admirava Baroja. Crec que no vaig molt errat si afirme que Baroja és un dels millors escriptors en llengua espanyola de la primera meitat del segle XX, tot i que potser la seua llengua materna era l’euskera. És curiós que els millors escriptors en llengua espanyola siguen de la perifèria o iberoamericans.“Las inquietudes de Shanti Andia” són les memòries d’un mariner aventurer. Unes aventures que no crec que tindrà res a veure amb la vida de Baroja, però ben emmarcades dins dels fets històrics dels vaixells negrers, i pirates del mar. Les descripcions del poble de l’aventurer, Lúzaro –nom fictici—del port, dels seus voltants, de la temible bravura de la mar, el drama dels naufragis, fa pensar en Donostia, la seua ciutat natal.
Després li ha tocat el torn a “Zalcaín el aventurero” també de Baroja. Aventures basades en la guerra carlina. Sense llevar-li mèrits a Baroja, el ben cert és que vaig llegir fa unes quantes setmanes una altra novel·la sobre la guerra carlina –“La filla del capità Groc” que vaig ressenyar en aquest blog—que supera la de Baroja, tant en la profunditat dramàtica, com en la incursió en els problemes socials que provoca la guerra, com en la capacitat narrativa de l’autor per a donar-li interés. Cosa que vol dir que la literatura en català té un nivell de qualitat molt elevat.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Llibertat d'expressió


Primer que res he de dir que estic en contra de manifestacions i actes que impedisquen la llibertat d'expressió, com per exemple la de Felipe González de fa uns pocs dies. Sense apel·latius: això no és democràtic. Tot el món té dret a la llibertat d'expressió.
Dit això: Si tot el món té dret a la llibertat d'expressió, la pregunta és: les persones que van impedir la conferència del senyor González, tenen les mateixes oportunitats d'usar la seua llibertat d'expressió que té ell? Podem exigir el mateix respecte a les llibertats dels altres a aquells que no poden exercir les seues que a aquells que tenen accés a tots els drets i a totes les llibertats? Sols un exemple: Té les mateixes oportunitats d'expressar-se una mare fadrina que no té treball i que no pot pagar la hipoteca i el banc la fa fora de casa, que el polític que no fa una llei que --d'acord amb la constitució!-- ho impedisca? I si aquesta dona per a protestar va a manifestar-se davant de la casa del polític, s'ha de considerar que està fent un escrache il·legal i pot anar la policia i detenir-la? No han impedit el seu dret a la llibertat d'expressió?
Les declaracions i tot el renou dels mitjans de comunicació a favor del dret d'expressió de l'expresident de govern --i no sé de quants consells d'administració, però crec que, fins i tot de El País!-- i en contra dels que han impedit la seua conferència és, conscientment i amb alevosia, desproporcionada. En l'exemple anterior --no m'ho invente, hem viscut casos així-- els mitjans de comunicació què hi han subratllat i on han posat la nota? En l'impediment de la llibertat d'expressió de la dona desnonada o en la suposada il·legalitat de la manifestació dita escrache?

dilluns, 17 d’octubre del 2016

L’EXTENSIÓ DEL TEMPS



“En una conversa de café de fa pocs dies, algú va dir que havien estat tants els escriptors al llarg de la història que sempre seria possible trobar-ne un encara per descobrir” Aquest text extret de “L’extensió del temps” em ve pintat. Fins ara no havia descobert a Xulio Ricardo Trigo, amb l'agreujant que el llibre el tenia en una prestatgeria, oblidat probablement des de feia anys.
En la descripció de Compostel·la, de la ciutat vella, caminant per les rues, amb les seues cases i tavernes, amb la pluja persistent sobre les lloses, recordant estades anteriors, compagina una tècnica descriptiva perfecta amb aquella imaginació que naix d’un estat d’ànim indestriable de l’enyor que sent per la ciutat. Sols he estat una vegada a Santiago –perdó a Compostel·la—però si tinc oportunitat de tornar, m’enduré el llibre amb mi i llegiré algun fragment prenent-me un vi o una cervesa Estrella de Galícia, en alguna d’aquelles tavernes, si tinc la sort que continuen igual. Crec que no, ja he dit que han passat massa anys.
El llibre, que no és tant una novel·la com un llibre de viatges barrejat amb crítica literària i reflexió filosòfica i dietari, mostra els coneixements de l’autor, que estima la literatura, especialment la poesia, catalana i també la gallega... i els clàssics universals. Quant a les seues reflexions més originals està aquella que diu que en la reflexió, és a dir en el pensament especulatiu, l’art és la tercera via entre la deducció i la inducció. He reflexionat llargament mirant de rebatre-ho, però no puc, he arribat a la conclusió que és cert.
Maleït siga el follet que em va amagar aquest llibre! (el perdone, però, perquè al final ben cert és allò de més val tard que mai).

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Vida, obra i secrets d’Helena Mascort



Divendres 30 de setembre es va celebrar a Dénia l’entrega dels premis de difusió de cultura popular que atorga (i publica el llibre) Edicions del Bullent. Com en totes les edicions l’editorial va tindre la gentilesa de regalar-nos un llibre als assistents. Enguany m’ha tocat la novel·la juvenil “Vida, obra i secrets d’Helena Mascort” La novel·la té l’aurèola d’haver sigut Premi de narrativa juvenil Enric Valor, que atorguen la mateixa editorial i l’Ajuntament de Picanya, cosa que li dóna prestigi i fa suposar que és excel·lent, però no a tots els lectors adults els agrada la literatura juvenil. A mi si, tot i que no és la més preferida. A més, aquesta col·lecció (Esplai) té una lletra de grandària suficient per a la meua visió ja un poc deteriorada. Però enguany es donaven determinades circumstàncies que feien que el regal fóra més d’agrair.
Per un costat estic jubilat, per l’altre he estat tot l’estiu i part de la primavera passada patint una cruel ciàtica a conseqüència d’una artrosi que suporte des de fa anys però que darrerament s’ha agreujat. Això m’ha suposat una certa immobilització. Les dues coses juntes han fet que darrerament ha augmentat el meu temps per la lectura. Però la mateixa malaltia (fisioterapeuta, algunes medecines, etc.) han buidat la meua butjaca. Total, que actualment tinc molta més capacitat de lectura que de comprar llibres, cosa per la qual, la novel·la que en un altre temps potser inconscientment hauria pogut anar a una prestatgeria on hauria estat en una llarga llista d’espera –com he dit en altres ocasions—l’he començada tan aviat com he acabat el que em portava entre mans. I l’he llegida tota d’un colp.

Aquesta novel·la m’ha sorprés. L’autora, Dolors Garcia i Cornellà, psicòloga i educadora, ha usat molt bé els seus coneixements de la ment i el comportament humà i de les tècniques d’ensenyament. És una apologia a la lectura, dirigida a la gent jove i una lliçó per a interpretar tot allò que l’autor-autora d’una novel·la ens diu entre línies i de manera més o menys velada, voluntàriament o involuntària, conscientment o inconscient. "Escriure, de vegades, és portar dues vides, i no tothom ho sap fer bé". Si jo fóra professor de literatura, la recomanaria a l’alumnat de finals d’ESO o de batxiller. La novel·la, quant a la trama –la part més visible—ens mostra els secrets d’una escriptora i, finalment, el més important de tots. Però... queda un enigma a resoldre pels lectors: Què significa l’última lletra aïllada i gran, com una lletra capital, del final de la novel·la?

dimecres, 5 d’octubre del 2016

El camí de les estrelles. Emili Piera



A mi no m’ha interessat mai el camí de Sant Jaume ni els pelegrins, dit siga amb tot el respecte a un i altres. Però vaig comprar el llibre. Supose que era l’any 2010 –és l’any de l’edició—Jo passejava per la fira del llibre de València, unes hores abans –o després?—de fer la presentació de la meua novel·la infantil “El Montgó i l’esbarzer”, si no vaig errat, quan vaig veure Emili Piera dins d’una caseta. Al seu davant un munt d’exemplars de "El camí de les estrelles. Pelegrins a Santiago”  El vaig saludar. No crec que puga dir que som amics, però hem compartit alguna tertúlia i una bona taula, un bon putxero de Pedreguer, cosa que és important en les relacions entre persones com Emili i jo. Em va dir que el llibre eren les memòries d’un viatge de pelegrinatge a Santiago amb bicicleta. El vaig comprar i me’l va firmar. El llibre es va quedar en una prestatgeria perquè estaria llegint algun altre llibre i, cosa que em passa de vegades, va quedar en llista d’espera, que de tan llarga –com la de molts malalts a Marina Salut—va quedar oblidat.
Bé, el cas és que ara l’he trobat i li ha tocat el torn. Conta el viatge amb bici (ell, Laura i Paco) però no ho fa d’una manera lineal: comença per l’arribada a Santiago. Diu Piera que el camí no s’acaba a Santiago sinó que comença a Santiago. Després conta el viatge per etapes, del final al principi, al mateix temps que va incrustant records d’un altre viatge, a peu, de 1986.
Supose que hauran canviat moltes coses des que l’autor va fer els viatges i quan jo ho he llegit, però crec que l’esperit és el mateix. Un camí que a molts els aprofita, o fins i tot el fan, per reflexionar. L’autor també fa alguna reflexió entre teològica o metafísica, però en qualsevol cas, panteística. Un llibre de viatges que no està escrit a la manera clàssica en el que l’autor parla d’ell en tercera persona, ni està escrit de forma lineal però que té totes les qualitats dels bons llibres de viatge. En fi, un camí de sacrifici per a gaudir del paisatge i de la gent “sense necessitat de voler demostrar res”.

divendres, 30 de setembre del 2016

Bola de greix




Pilar García em va recomanar el conte de Guy Maupassant, Bola de Greix, per la seua semblança amb la pel·lícula La diligència. El tema va sortir quan parlàvem de Franz Kafka i jo vaig trobar una semblança de La Cabina dels Germans Marx, amb determinat passatge de la novel·la El Castell, però no m’atrevia a dir si els Marx es van inspirar en Kafka o si es tracta de dues idees paral·leles. El mateix dubte va exposar Isabel respecte Bola de Greix i La diligència.


Trobar aquest conte m’ha costat molt de temps, però finalment he pogut llegir-lo, en un llibre en el qual es recopilen diversos contes, però em referiré exclusivament a "Bola de Greix" Estava molt interessat en la lectura, perquè la Diligència és, en la meua opinió, una gran pel·lícula, no sols per la direcció i les interpretacions, sinó també, en gran mesura, pel guió.


Està claríssim que hi ha una gran similitud en el plantejament d’ambdues obres que fa pensar que el guionista de La diligència es va inspirar en Bola de greix, com molt bé deia Pilar. En La diligència hi ha més personatges, és a dir, cada persona és un personatge diferent. En Bola de greix --l'acció també té lloc majoritàriament en una diligència-- hi ha diferents persones que formen el mateix tipus de personatge. Crec que és més completa La diligència. Tanmateix crec que  Bola de greix és més impactant. La hipocresia i l’egoisme dels rics i poderosos, i fins i tot de les bones monges catòliques, tot i la seua humilitat, o el "laissez faire" del revolucionari republicà són d’un realisme aborronador i esfereïdor.

dimecres, 28 de setembre del 2016

EDICIONS DEL BULLENT PREMI BLOC DE PROGRES JAUME I DE L'ALCÚDIA

L'editorial Edicions del Bullent, rebrà el Premi Joan Fuster que concedeix el Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia. Vull expressar la meua enhorabona a totes les persones que formen part i les que n'han format de l'equip de l'editorial, i especialment als seus caps.

És una gran alegria per tres motius. En primer lloc perquè durant molts anys (dues generacions!) han treballat per la nostra cultura d'una manera exemplar. Qualsevol persona que estime la nostra cultura, el nostre idioma, les nostres tradicions, se sentirà orgullosa que li concedisquen aquest premi de prestigi a Edicions del Bullent. En segon lloc, perquè són amics des de molts anys, i no sols amics meus, vull dir que s'han guanyat l'amistat de moltíssima gent, autors, editors, llibreters... En tercer lloc --i de menor importància, clar-- perquè el fet que m'hagen publicat tres llibres fa que senta una satisfacció especial, com si jo haguera posat una petita pedra a aquest gran marge que és l'editorial Edicions del Bullent. Repetisc, enhorabona a tots, espacialment a Gabriel i Maribel, a Núria i Gabriel fill..

dilluns, 26 de setembre del 2016

ORIENT-OCCIDENT Dues històries d’amor



 Fa uns mesos, en una llibreria, vaig tenir el llibre entre mans, dubtant si comprar-lo o no, per raons massa extenses per a explicar-les ara. Finalment vaig optar per comprar-lo i el vaig deixar en una prestatgeria. Quan li ha tocat el torn de llegir-lo he tornat a dubtar, però finalment l’he llegit.

Es tracta d’una novel·la amb dues històries d’amor, o quatre, o de desamor, amb un flashback que comprèn quasi la totalitat del relat, amb altres flashbacks interiors, ben estructurada i amb recursos que atrauen l’interés del lector. En un d’ell, pel meu gust, ha abusat un poquet, però ja sabem que sobre gustos no hi ha color.

La trama transcorre principalment entre Natzaret i Jerusalem, i en menor mesura a Barcelona i Palma. Fa una bona descripció urbana, social, política de les ciutats palestines, amb les injustícies sofrides pels palestins i la doble injustícia de les dones palestines, que a més a més han d’estar sotmeses al domini ofegador del pare, del marit o dels germans. No falta la tragèdia conseqüència del fanatisme religiós.

Parla, amb coneixement de causa naturalment, del món i les dèries dels escriptors, de les vanitats de les enveges i gelosies, de les relacions a vegades difícils amb els editors....

En definitiva, una bona novel·la de Maria de la Pau Janer. Ah! Sobre altres qüestions, i recordant que l’acció principal passa a Natzaret, direm allò de: “Qui estiga lliure de pecat, d’erros o de contradiccions, que llance la primera pedra”

dimarts, 20 de setembre del 2016

FRANCO UNA HISTORIA ALTERNATIVA


L’amic i veí Carles Martí m’ha deixat un llibre –gràcies Carles—d’un gènere al qual no tinc afecció: es tracta d’història alternativa o ucronia, com diuen alguns. L’he llegit, clar que si, per curiositat i perquè en tota mena de gèneres pot haver coses bones. El llibre “Franco una història alternativa” està compost per vuit relats.
El primer, “Ñ” no el podia suportar, em cauïa de les mans i l’he deixat caure. El segon “Luz Inhumana” l’he pogut llegir per allò del missatge, de la trama subjacent, com diu el crític de guions cinematogràfics Robert Mckee. És un relat antinuclear, en el que la història alternativa sols és un suport anecdòtic, i jo m’apunte sempre a la lluita antinuclear. “El Àngel Rojo” m’ha resultat entretingut per allò de les pel·lícules de superherois, hereus dels còmics i perquè denúncia el feixisme. El que m’ha agradat pel seu sentit de l’humor ha estat “El derbi”. La trama es desenvolupa al voltant d’una final de la copa del Generalísimo (amb Franco, Hitler, Goebbels i altres presents) entre el franquista Real Madrid i el falangista Atletico de Madrid. Quan algú li explica a Goebbels que s’ha inventat la televisió i que tots en tindran un aparell a casa, respon: “Amb aquest aparell dominarem l’opinió i la voluntat de la gent” I penses que, efectivament, Goebbels i els seus amics encara viuen i controlen les televisions. Molta gràcia el dubte del protagonista al final del relat, que no revele per si algú vol llegir-lo.
Dels altres, poc que ressenyar. Decididament, el gènere com a tal, no m’agrada

dimecres, 14 de setembre del 2016

Ramon Llull (Contes exemplars)



De tant en tant, però sense abusar, m'agrada fer una incursió per la literatura clàssica i antiga, que de vegades és clàssica sense ser de l'antiguitat. Atés que l'estiu dóna per a tot, i aprofitant que enguany és l'any Llull, he llegit Contes exemplars que no és res més que una recopilació de contes extrets del Llibre de les meravelles i de l 'arbre de les ciències, entre altres, No qüestionaré --ni pensar-ho-- la qualitat de l'obra de l'escriptor mallorquí ni la seua vida ni la importància de la seua obra en la història de la literatura catalana. Però estem parlant de l'Edat Mitjana que ens queda molt lluny.
Ramon Llull vol convéncer a jueus, musulmans i no creients sobre la importància més gran de la religió cristiana i, en definitiva, que és l'única vertadera. Proposa dos mètodes: un és el raonament mitjançant fets i arguments (els contes exemplars entre altres) amb els quals pretén demostrar la millor virtut del cristianisme. Però aquests arguments estaven dirigits a persones amb una formació cultural suficient per a poder entendre'ls, tot i que --en la meua modesta opinió-- qualsevol anàlisi racional, els invalida en el seu objectiu. Pel poble pla --i ací és on vull anar a parar-- el fet que el cristianisme és la religió vertadera s'ha de demostrar mitjançant els miracles.
Qui escriu aquestes ratlles,sense ànim d'ofendre ningú, entén que això vol dir que al poble li han de CONTAR uns miracles. I quan dic contar em referisc a l'accepció que la paraula té com a ficció. I em ve al cap que el millor predicador, el millor conversor de tots els temps, va ser el nostre Vicent Ferrer a qui, com molts sabeu, li tinc un afecte especial. El seu gran miracle, a banda del xiquet de Morella que va refer i tornar a la vida després que sa mare el guisara trossejat per a convidar a dinar el futur sant, va ser convertir a Ferran d'Antequera en rei dels Valencians, catalans, mallorquins i aragonesos.
Però, per a què ningú m'interprete malament, faig constar el meu respecte, al gran clàssic mallorquí. Ramon Llull, va abandonar fortuna i família, va estudiar i treballar molt per predicar i defensar, pacíficament, les seues conviccions. Cosa que li va portar pobresa, empresonament i maltractament. Com els nostres polítics d'avui en dia vaja.

divendres, 9 de setembre del 2016

La filla del capità Groc


La filla del capità Groc (Víctor Amela. Edicions Planeta)
Guanyadora del Premi Ramon Llull 2016, aquesta novel·la històrica relata les tragèdies de la guerra dels Carlins a les comarques del Maestrat i Ports de Morella, comarques de l’interior del País Valencià, amb els seus masos on vivien famílies que tot i les dificultats climàtiques, podrien haver sigut feliços, en contacte amb la natura, la solidaritat de les diferents famílies de masers i la seua economia de supervivència però sense necessitats inventades o imposades, com les de la majoria de l’actualitat. Però la guerra, especialment per ser una guerra civil on a pobles menuts on tot el món es coneix i es veuen diàriament, quedaran enfrontades per delacions, traïcions i fins i tot mort o col·laboració amb la mort de familiars per part de veïns i amistats.
L’autor usa molt bé els localismes idiomàtics d’aqueles comarques i demostra el coneixement de la seua societat i del seu estil de vida. La vida del Groc un capità carlí admirat i seguit per una gran part dels seus veïns és ”...una vida que és metàfora d’entrega a una causa més enllà de tota raó i tota mesura...” diu l’autor en epíleg personal de l’obra.
Una obra dominada per la fatalitat, com en una tragèdia grega, on la mort, d’una manera determinada i concreta, és l’única solució a un final digne. Et trobes en la contradicció de l’empatia que provoca una persona honesta i fidel a les seues idees, i el rebuig a violències innecessàries. Si algú ha conegut algun carlí convençut—jo si—l'ajudarà a entendre determinades maneres de ser d’algunes persones.
“... fill, tant de bo mai veges una cosa així! Tant de bo no hi haja guerres a Espanya quan tu creixes...” li diu el pare al seu fill acabat de nàixer. Però el xiquet complirà 48 anys –això ja no forma part de la novel·la—i coneixerà la tragèdia d’una altra guerra, la de 1936-1939.
És una coincidència estranya i curiosa que jo haja llegit en unes poques setmanes de diferència, una altra novel·la amb les tragèdies de la guerra, en els masos de les mateixes comarques, escrita per Martí Domínguez –La Sega—de la que vaig escriure unes opinions en aquest blog fa unes setmanes, i aquesta que hui he ressenyat. Emoció, dramatisme, fatalitat.

dimarts, 6 de setembre del 2016

La vella capitana (Josep Maria Espinàs)



A l'estiu tots llegim més, potser a causa de les vacances, fins i tot jo mateix que tinc vacances permanents des de fa anys. Per això alguns periòdics aprofiten per a recomanar llibres o demanar a personatges famosos que en recomanen. Per aquesta raó, m'he decidit a llegir un dels llibres que he vist recomanats a Vilaweb, La vella capitana (Ed. la campana), no sé si el morbo que els vells tenim respecte a la mort ha tingut alguna cosa a veure. Diré, tot i que té poca importància que l'he llegit en format digital, per un costat perquè em costa uns eurets més barat i per l'altre, i més important, perquè puc augmentar la grandària de la lletra, fet que em permet una lectura més còmoda (els anys no passen debades).
El llibre, curt i com a recull d'articles, és agradable i fàcil de llegir. No és un tractat teològic, ni metafísic ni filosòfic sinó, més aviat, un llibre costumista amb una forta dosi d'ironia, escrit amb un estil desenfadat i columnista, com correspon a un escriptor periodista com és Josep Maria Espinàs. Divertit i entretingut, ben adient per a l'estiu.

dimecres, 31 d’agost del 2016

Coses de poble (Bernant Capó)


Costumari valencià/1. Coses de poble, de l'escriptor i periodista (i Premi d'Honor al mèrit cultural de Pedreguer, tot cal dir-ho) Bernat Capó, editat per Edicions del Bullent, és un llibre de lectura agradable. Una recopilació d'articles publicats en Informació d'Alacant, si no vaig errat, en el que ens conta coses de poble --costums, festes, oficis, jocs, tradicions, etc.-- que estan desapareixent o han desaparegut-- per culpa principalment de la tecnologia i els canvis socials que ha provocat. Un dels llibres que li ha donat a Bernat Capó la fama del millor escriptor costumista de la nostra comarca, i que caldria que llegiren els joves perquè trobaran paraules que els resultaran desconegudes per estar en desús pel motiu, abans indicat: estris antigament usats per uns oficis (uns oficials) que han desaparegut. Una persona major s'alegrarà de tornar a llegir algunes de les paraules escrites en aquest llibre, un dels pocs --o potser l'únic-- que em faltava llegir de l'amic Bernat.

dilluns, 29 d’agost del 2016

El falconer de Beniarjó de Joan Mestre




Feia temps que volia llegir aquest poemari de Joan Mestre i Fornes, amb coberta dissenyada per Constantí, per diferents raons: la curiositat de llegir un poeta de Pedreguer que conec de tota la vida però de qui ignorava la seua habilitat per la poesia. També pel títol tan atractiu. el falconer de Beniarjó sols es pot referir a una persona a qui, òbviament, va dedicat el poemari i que és un dels grans poetes valencians de tots els temps. I, finalment, perquè intuïa, i no podia ser d'una altra manera, que alguns dels poemes estarien dedicats a la meua senyora, la segona esposa del falconer i poeta, Joana Escorna, senyora de Pedreguer i del Trepig, on estiuetge tots els anys. Ha estat un plaer.

dilluns, 22 d’agost del 2016

La Rosa de Alejandria

Afegeix la llegenda
Darrerament, i per motius que ara no ve al cas relatar, la meua capacitat --i temps i ganes-- per llegir és superior a la disponibilitat de diners per comprar llibres. Això fa que he hagut de recórrer a familiars i amistats --que per cert han respost molt generosament-- i fins i tot he rebuscat entre les prestatgeries. De vegades et trobes amb algun llibre bo que convé rellegir, perquè és com si llegires un altre llibre, perquè les persones anem madurant i canviant.

Cercant, doncs, per les prestatgeries de la caseta m'he trobat una novel·la (La Rosa de Alejandria) de Manuel Vázquez Montalban. Al principi suposava que l'havia llegit, perquè jo sóc animal de costums fixes --que trenque contínuament-- segons les quals, la novel·la negra, i conseqüentment La rosa de Alejandria de Vázquez Montalban, es llegeixen a l'estiu, cosa que justificaria que el llibre estiguera a una prestatgeria de la caseta del Trepig on passe --recordant la meua senyora Joana Escorna-- els mesos de calor i bon oratge. Però no recordava haver-lo llegit i m'he posat a la feina. Trobar-te amb l'amic Biscuter, aquell geni de la cuina avantguardista, o al mateix Pepe Carvalho, sempre un bon sibarita, o amb el fet que els fulls dels llibres s’usen per encendre el foc, no demostra que has llegit el llibre, clar. Però quan he trobat una referència a quan Carvalho va ser agent de la CIA i va redactar un informe per comunicar a la Secretaria d'Estat, sobre les remors d'un possible desembarque de forces internacionals per a desbancar Franco i posar al seu lloc a Juan Goytisolo, he deduït que no l'havia llegit perquè, a no ser que m'haguera oblidat del fet com a conseqüència de fer-me vell --que també potser perquè la realitat és la realitat-- una bomba com aquesta no en vindria de nou.

Bé, el cas és que quan un sofreix un procés fortíssim d'artrosi, com és el meu cas i, com a conseqüència, un dolor horrorós de ciàtica que, amb una obstinació, perseverança, persistència i constància de crueltat indescriptible, dura mesos i mesos i que, conseqüentment, provoca una depressió fosca i rastrera, llegir Manuel Vázquez Montalban no et curarà l'artrosi, ni tampoc la ciàtica però alegra la vida de tal manera que t'oblides de la depressió i fins i tot la superes.

Llegir Vázquez Montalban –havia oblidat la seua mestria narrant històries complexes-- també porta a trobar-te amb alguna reflexió d'una lucidesa extraordinària, com quan una senyora alcaldessa --atenció: alcaldessa com a muller del senyor alcalde, que l'evolució i el feminisme avancen a poc a poc-- li diu a Pepe Carvalho: "Aquí hay franquismo desde siglos antes que mandara Franco" I un pensa que continuarà haguen-ne per secula secolorum, a no ser que peguem a fugir col·lectivament i política.

Bé, el cas és que ara pagaria per trobar algun exemplar de la revista Triunfo --potser en algun racó me'n queda algun exemplar arnat-- i poder llegir aquella columna "La Capilla Sixtina" que firmava un tal Sixto Càmara. Amb això sí que es curava fins i tot l'artrosi (en aquella època no en tenia, tot siga dit)

Potser algun dia contaré el succeït d'una vegada --d'estiu, és clar-- que llegia una novel·la de Manuel Vázquez Montalban, crec que Mares del Sur, però no posaré la mà dins del foc, fet que em va posar en una de les situacions més compromeses de la meua vida i de la que vaig sortir-me'n d'una manera poc intel·ligent i menys diplomàtica. Però ara no puc, que aquesta entrada ja és massa llarga.

divendres, 19 d’agost del 2016

Sancho Panza gobernador de Barataria

Afegeix la llegenda

A finals de juny vaig anar a la inauguració d'una exposició de l'artista, i amic, Ramón Pérez Carrió dels quadres originals de les il·lustracions del llibre Sancho Panza gobernador de Barataria. No vaig comprar cap quadre però vaig comprar el llibre, cadascú arriba on arriba.He de confessar amb molta satisfacció que els quadres em van entusiasmar. Quede clar, doncs, que vaig comprar el llibre per les il·lustracions, el text és el mateix d'un capítol del Quixot, que siga dit amb tot el respecte al senyor Cevantes, ara no m'apetia rellegir. Però admirant les il·lustracions --l'edició és molt bona, però amb un petit defecte, la lletra un poc menuda per la meua vista deteriorada pels anys, la lectura i la contemplació de coses boniques-- no vaig poder resistir la temptació de llegir-lo. Potser un dels motius és que no tenia res més a mà, o també perquè sóc dels que pensen que els llibres que  es compres s'han de llegir. Però vaig quedar satisfet per la gràcia i ironia de l'autor que fa que el seny --que no seria català aquest senyor, o valencià de Xixona?-- i la saviesa popular deixen en ridícul als il·lustres pedants. Enhorabona Ramón per les il·lustracions són molt boniques.

Alguna de les il·lustracions, junt amb altres obres de Ramón Perez Carrió es poden veure en la seua pàginahttp://www.ramonperezcarrio.com/