(Continuem amb la tertúlia)
T. Quan diuen que si una societat és menor d’edat no té dret a la llibertat, estan justificant l’imperialisme europeu --i concretament el britànic-- del segle XIX?
LA. Sempre pot haver-hi excepcions. Per exemple, un individu pot ser obligat (i per tant perd la llibertat) a evitar un dany a un altra persona, salvar-li la vida. Però podem aplicar una excepció? Quan? Per a solucionar-ho apel·lem a la consciència.
(A mi em sembla que ací consciència te una connotació moral. Per una altra banda, no puc considerar que hagen respost a la meua pregunta, però ho deixe a criteri de les persones que tinguen la paciència de llegir aquest relat. Davant del meu silenci, elles continúen)
LA. Ja no és necessari, suposem, apuntar cap argument en contra d’un poder executiu o legislatiu que no s’identifique amb l’interés de les persones i que pretenga imposar les seues opinions.
(Davant aquesta afirmació de les autores jo em pregunte si no ho hauré entès bé, si és ironia o, potser, pura ingenuitat, perquè els he de suposar bona voluntat. Jo continúe reflexionant en silenci. Probablement s’adonen dels meus dubtes i miren de de convencer-me)
LA. Respecte als seus dubtes sobre una societat menor d’edat, li direm que la diferència podríem ubicar-la en si un país és o no constitucional. Per exemple, en general, als països constitucionals, tant si són completament responsables davant del poble, com si no ho són, no es comú que el govern intente sovint controlar la llibertat d’opinió.
T. Ja que estem posant exemples, els EUA. és un país constitucional? I si ho és, com s’explica que el seu president actual, Mr Trump, considera terroristes als periodistes que opinen en contra de les seues mesutes de govern i els priva d’assistir a les rodes de premsa que organitza?
LA. Hem dit generalment, aquest cas és una excepció.
T. Dacord, en posaré un altre. Si el poder (l’económic, per exemple) compra un opinador, és a dir, li paga a una persona individual o un sistema, una xarxa de comunicació virtual (això no existia en el vostre temps) per a divulgar idees a favor del govern, (o d’aquest poder) entre el poble, adoctrinar, sobre allò que li convé al poder, es podria afirmar que aquest poder està coartant la llibertat d’opinió del poble? Ho diré d’una altra manera: comprar opinions no està en contra de la llibertat d’opinió? De la llibertat d’opinió de qui no té capacitat econòmica per a comprar opinions?
LA. Però aixó no i mpedeix que vostè opine d’una altra manera.
T. Però si la meua opinió, o la d’una altra persona aliena al poder, no pot difondre llur opinió com ho fa el poder, on està la llibertat d’opinió?
LA. Estem d’acord, això també ho defensem nosaltres. Si dos opinions antagóniques no es poden expressar amb la mateixa llibertat i vigor (si no tenen les mateixes oportunitats) un bandol pujarà i l’altre baixarà. Proposen que les dues opinions encaixen i arriben a la conciliació. En cas contrari hem de concedir més dret a l’opinió que resulte minoritària.
T. El poder econòmic, amb els seus comunicadors, i mitjans de comunicació de la seua propietat, té més oportunitats i més possibilitats de ser majoritàri. Consegüentment, segons vostès, ha de tenir més dret a ser escoltada i defensada la part oposada als interessos del poder econòmic, i ací ve la pregunta clau: Qui ho defensarà? Qui te poder per a competir amb el poder econòmic? L’estat? Vostès no volen, seria donar-li massa poder a l’estat. Com pot haver conciliació si un té els mitjans (el poder económic ) i l’altre no? Si no hi ha conciliació, com pot haver democràcia? Aleshores... Acceptem la intervenció de l’estat per a garantir la democràcia?
LA. Vostè té part de la raó. Totes les opinions tenen o poden tenir elements certs, part de la veritat. Nosaltres reconeguem que la tendència de totes les opinions a esdevenir sectàries no queda resolta per mitjà de la lliure discussió... el mal més terrible no és el conflicte entre parts de la veritat, sinó en la supressió de la meitat d’aquesta.
(Crec que ho veuen de la perspectiva de la moral, però les autores contnúen)
LA. Perquè entenga la nostra proposta: si tota la humanitat pensa A i un sol individu pensa B, tan il·legitim és que la humanitat silencie B com que l’individu, si tinguera el poder, silenciara A.
T. Crec que ací estaríem d’acord tots els demòcrates. Per exemple, jo tinc llibertat per escriure les meues idees en el blog TREPIG i ningú NO té cap dret a silenciar-me.
LA. El poder és igual perjudicial o més quan s’exerceix d’acord amb l’opinió pública que quan s’imposa en contra d’aquesta.
(La seua defensa de la llibertat d’opinió i del dret a discrepar és inqüestionable, però...a vegades em sembla que els seus arguments són metafísics i que viuen en un món d’àngels. També els trobe contradiccions. Probablement en tenen, cosa que es podria explicar en el fet que no expresen l’opinió d’una persona --que, com a qualsevol individu, podria no estar exent de contradiccions-- sinó de tres persones.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada