TRES ASSAIGS

Editorial Proa ha publicat en un sol tom tres assaigs (El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses) de Jaume Cabré. Reflexions sobre art en general i concretament literatura i música. Els tres assaigs s’acoblen harmoniosament i suposen un gaudi per a amants de l’art, especialment per a les persones apassionades per la lectura. Una reflexió feta art.

GUILLEM (Núria Cadenes)

 

En principi havia arribat a pensar que llegir aquest llibre quan he viscut en el temps en què Guillem Agulló va ser assassinat, quan he llegit moltes coses sobre aquest fet i les circumstàncies, quan he vist la pel·lícula “La mort de Guillem” quan conec personalment a la família, poques coses més em podria aportar. Però he comprat (i l’he llegit immediatament) en honor a Guillem i per respecte a l’autora a la qual admire com a persona i escriptora. Anit es va fer la presentació al Casal Jaume I de Pedreguer (gràcies, amigues i amics de la direcció del Casal). Una gran sorpresa en llegir el llibre per la forma en què ens explica coses que sabíem i altres que encara ignoràvem, i un plaer, un immens plaer, haver tingut l’oportunitat de gaudir de la presentació. Gràcies, Núria.

EL HOYO (Manuel Cerdà)

 

Un relat curt quant a extensió física, però llarg quant a capacitat per a fer pensar. Llegir-lo m’ha recordat els relats de Franz Kafka i he vist reminiscències de filosofia existencialista i de lliure pensador. També ens fa pensar en Nietzsche i està escrit amb una ironia dura. La trama: un home cau dins d’un pou. Aconseguirà eixir? Crec que això no és important, la pregunta correcta és si tu, si jo, podràs, podré, eixir del pou del desassosseg de les nostres limitacions, de les regles que ens imposa la societat, de les contradiccions internes. És, sobretot, una introspecció. Un relat recomanable per a totes aquelles persones que els agrade llegir llibres que fan pensar... i pensar lliurement.
Ah! Per als joves no té importància, però els majors que ja tenim la vista deficient, una bona edició amb lletra de tipografia generosa, com és el cas, és d’agrair.
Podeu adquirir-lo a:
https://www.amazon.es/El-hoyo-Manuel-Cerd%C3%A0/dp/B08KLT43VR/ref=sr_1_3?

GALÍNDEZ (Manuel Vázquez Montalbán)

Molta gent de la meua generació vam aprendre a llegir entre línies als finals de la dècada dels anys seixanta i principi dels setanta del segle XX, gràcies, entre alguns altres, a Vázquez Montalban. Els seus articles a Triunfo i les seues novel·les –amb Pepe Carvallo, Biscuter...—ens van fer gaudir i pensar. Encara queden algunes novel·les de qui en un temps va ser un dels meus autors preferits, que no he llegit. Una d’aquestes assignatures pendents era Galíndez, acabada de llegir a final de l’estiu d’enguany.
En llegir a Vázqyez Montalbán cal fer-se preguntes contínuament. Per exemple: per què investigar la figura d’un representant del govern basc en l’exili i no, per exemple, un representant del govern republicà en l'exili? És casualitat o conseqüència d’alguna circumstància aleatòria? Clar que no. Per què la investigadora és una sociòloga estatunidenca i no canadenca, europea o sud-americana? És una qüestió sense gens d'importància i podria haver tingut una altra nacionalitat? Clar que no. Or de la dictadura de Trujillo, l’acció podria haver ocorregut a una altra dictadura sud-americana? Transcorre a la República Dominicana, per casualitat? Clar que no.
La trama de la novel·la hi hauria tingut el mateix interés i el mateix desenllaç si el polític haguera sigut representant del govern de la república en l’exili, si la investigadora haguera sigut argentina, si en compte de la República Dominicana haguera passat a Panamà. Però el missatge de Vàzquez Montalbán no existiria, perquè Trujillo és anomenat “generalísimo”, perquè la policia política d’USA investiga, als anys vuitanta –democràcia-- a una ciutadana del seu estat. Tot això ens fa pensar en el franquisme i la seua policia política. I que significa els serveis d’intel·ligència d’USA i la seua relació amb una ciutadana del seu estat? Per què Galindez, un independentista basc? Alguna relació amb l’Espanya postfranquista?

PROLETKULT. (Wu Ming)

 

Es tracta d’una novel·la històrica que tracta de la revolució russa, des dels seus inicis a principi de segle XX fins a la celebració del 10é aniversari de la revolució el 1927, amb les seues contradiccions i lluites internes.

Com a recurs per a dotar-la d’una trama que cree interés i basant-se en les creacions literàries d’un dels protagonistes principals, Aleksandr Alesandrocitx Malinouski (o Saixa), més conegut com a Bogdànov, l’autor –en realitat autors, Wu Ming, Sense Nom en xinés, és el pseudònim d’un col·lectiu— crea un personatge, la Denni, que afirma ser originaria de Nacum, un planeta d’una galàxia llunyana. Però Nacum no sols és una fantasia de ciència-ficció per a aportar interés a la història, és a més a més, una utopia basada en la idea que té Bogdànov de la futura societat socialista, que no dependrà de la tutela ni direcció del Partit ni de l'Estat i que hi ha “d’esbandir les velles jerarquies” Fer la revolució no és solament que el proletariat prenga el poder sinó canviar la mentalitat de la societat, com diu Saixa “Haver defenestrat el tsar no vol dir que el tsar ja no sigui –i tocant-se el cap, afegeix— és aquí, a la ment”
I l’instrument que proposa Bogdànov per a canviar la mentalitat és el PROLETKULT, la cultura del proletariat. Però què és?, com es fa? Aconseguirà l’objectiu?
Els personatges ens mostren el sofriment personal pel trauma de la guerra, l’heroïcitat que suposa la lluita per la revolució i la frustració o el desencant per no aconseguir l’objectiu tal com l’havien previst.
I com resoldrà l’autor la dicotomia d’una part històrica i una altra que sembla ciència-ficció? Per a saber-ho, llegiu la novel·la, no us penedireu.

LA BÍBLIA I EL TIRANT

A partir de demà, divendres, estarà a la venda la meua novel·la “La Bíblia i el Tirant”, en principi a la Llibreria Mestral de Pedreguer i, supose que en uns dies, també en altres llibreries de la Marina Alta. M’hauria agradat fer una presentació de llibre a la manera tradicional, parlar personalment amb vosaltres, firmar llibres, xerrar i fer-nos un vinet o una cervesa, però no he volgut que juguem a la ruleta del possible contagi del Covid 19. Consegüentment la disjuntiva és o ajornar la presentació fins a la disponibilitat d’una vacuna, o fer una presentació telemàtica. He optat per la segona. La presentació es publicarà el dia 24 de juny. Organitzarem el següent joc: si algú prefereix llegir la novel·la abans de la presentació i fer algun comentari o alguna pregunta, podrà fer-ho fins al dia 20 de juny, en el que es gravarà el vídeo de la presentació. Els comentaris o preguntes podeu gravar-les en vídeo (en horitzontal) o per escrit, i en qualsevol cas, enviar-me-les per e.mail a josepcastellovives@gmail.com  (Publique la foto de la coberta i contracoberta)
Amigues, amics, moltes gràcies per la vostra comprensió i participació en aquesta presentació telemàtica. Una abraçada virtual.

NATURA QUASI MORTA (Carme Riera)

He acabat la lectura de”Natura quasi morta” de Carme Riera, una novel·la negra amb una trama ben desenvolupada, més transparent o menys complexa que la clàssica novel·la negra americana. L’acció transcorre en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, ambient ben conegut per l’autora, un món que retrata amb les seues virtuts i petites misèries.
Al contrari del que és característic de la novel·la negra en la qual el protagonista principal és un detectiu privat o policia amb molta personalitat i uns tics inconfusibles, ací la força queda diluïda entre l’inspector Josep Lluçanés i la sotsinspectora Manuela Vázquez –homenatge al pare literari de Carvalho— que presenten certes pinzellades identitàries però perden importància per la fragmentació, a més de ser persones “massa normals” pel meu gust, normalitat, però, que atorga versemblança. Si comparem amb la novel·la negra americana, també falta el personatge de Dona Fatal que ací és substituït per Home Prepotent, una novetat, o una substitució, en el gènere que propose comptabilitzar a favor de Carme Riera, tot i que, en literatura, jo sóc fan de les dones fatals.
I l’humor negre? Xe, substituir un animalet de carn i ossos per un de plàstic té molta gràcia. És humor negre, sarcàstic, burleta o... exigències del guió?
Una lectura interessant, entretinguda i agradable. Que qui és l’assassí o assassina? Home, això no es diu. Llegiu-la.

L’ANY QUE VA CAURE PARIS (Francesc Vilanova)

Francesc Vilanova  porta a terme una investigació respecte a les opinions, publicades en periòdics i revistes o no publicades en l’época sinó escrites en dietaris, referents a la II guerra mundial i més concretament en els mesos previs i posteriors a la caiguda de França en mans dels nazis. Són articles dels intel·lectuals franquistes de Barcelona, germanòfils, i els dietaris de liberals aliadòfils –no publicats fins la mort de Franco— que esperaven silenciosament la victòria de les democràcies amb l’esperança de poder tombar el règim dictatorial franquista i la reinstauració d’una democràcia liberal a Espanya.

La retòrica feixista dels articles publicats en La Vanguàrdia, Solidaridad Nacional o Destino posa els pèls de punta i són, més que cròniques periodístiques, mítings polítics. Poden criticar la falta de llibertat a Gran Bretanya, per exemple, pel fet de detindre les autoritats a un dirigent nazi anglés –en plena guerra contra l’Alemanua nazi—al 1940, quan les tropes alemanyes han envaït França i és evident l’atac contra Anglaterra, mentre afalaguen la disciplina férria, incondicional i sense escletxes dels alemanys respecte l’autoritat del Fürer i la persecució de jueus.

Quan  a l’estat espanyol del 2020, en plena crisi del coronavirus, llegisc opinions dels coneguts com a “demòcrates de tota la vida” –alguns dels quals, armats amb cadenes, feien de reforç a la policia en les manifestacions sindicals o polítiques del finals dels anys setanta, o punxaven rodes als cotxes dels opositors al franquisme— criticant l‘autoritarisme del govern social-liberal de “la Nación” que nega drets als espanyols en la seua lluita contra la pandémia, pense que les coses, i la mentalitat de la dreta espanyola, han canviat molt poc des de 1940 al 2020.

FRAGMENT DEL DIETARI "L'AVENTURA DEL CONFINAMENT" (III)

DIVENDRES10. Dia 27

...

La meua reflexió de hui és respecte a la relació entre turisme a la nostra costa i preu dels nostres productes agrícoles (per exemple els cítrics). Si jo fóra jove i tinguera ganes de treballar, faria un treball d’investigació per a desenvolupar la següent tesi: La inviabilitat econòmica dels productes agrícoles d’exportació valencians és una estratègia del sistema capitalista global europeu per a possibilitar que els treballadors europeus puguen passar unes setmanes de vacances anuals a un lloc de clima agradable, i a un preu que els siga assequible, de manera que les vacances a bon preu supose una vàlvula d’escapament a la pressió del treball, atés que si les vacances foren massa cares per les seues possibilitats, el malestar els portaria a altres reivindicacions laborals. Si el preu dels productes agrícoles d’exportació valencians (taronges) tingueren un preu que permetera viure econòmicament bé (imaginem-nos entre vuit i deu euros l’arrova en bancal segons qualitat i varietat) els treballadors valencians preferirien treballar al camp que al sector terciari i el salari de cuiners, cambrers, personal de neteja, de jardineria pujaria i convertiria el turisme en un luxe que no estaria a l’abast de treballadors i funcionaris europeus, cosa per la qual reivindicarien drets laborals. Resultat: Mercat laboral europeu pacificat gràcies als valencians.
Ara entendríem perquè a Europa s’importen taronges de Sud-àfrica o Marroc, si la Unió Europea va nàixer, entre altres coses, per a protegir els productes i comerç dels països membres.
Per a demostrar-ho: a) fer una taula amb els preus dels productes agrícoles d’exportació valencians des d’abans del boom turístic fins ara amb relació amb l’IPC. b) Fer una taula amb els salaris dels treballadors de diferents punts d’Europa i els valencians. c) Fer una taula comparativa dels preus de determinats productes turístics (des de preu d’una cervesa o un dinar estàndard o una copa al lloguer d’un apartament) a la nostra costa amb diferents llocs d’Europa. d) Fer una taula amb l’evolució dels conflictes laborals a Europa des d’abans del boom turístic a la nostra costa fins a l'actualitat.
Crec que amb tot això, entre altres dades, es demostraria la meua tesi.

FRAGMENT DEL DIETARI "L'AVENTURA DEL CONFINAMENT" (II)

Dimarts 7. Dia 24 del confinament.
Hi ha un virus tant o més perillós que el coronavirus, tot i que no és mortal biològicament, però que ataca a la capacitat humana d’analitzar i de pensar. No sé com es diu però va inserit en els missatges que s’envien per les xarxes socials. Els símptomes són: qui el sofreix es creu tot el que li diuen per les xarxes sense gens d’esperit crític i, a més a més, ho repeteix i ho comunica a tothom ben orgullós, de manera que la irracionalitat o la falta d’aplicació d’allò que es diu lògica axiomàtica (expressió que popularment es coneix com a sentit comú) passa a dominar el cervell del subjecte passiu —crec que es diu ostatge.
Hi ha persones intel·ligents que si els dius una cosa que xoca amb la lògica, no s’ho creuen i t’ho fan saber raonant el perquè. Però si a la mateixa persona li dius la mateixa cosa per mitjà de les xarxes socials, no filtra la informació pel sedàs de l’anàlisi de la lògica, s’ho empassa i, a més a més, ho conta a altres com si haguera fet un descobriment important. Ho he comprovat en distintes ocasions i no m’atreviria a afirmar que jo no haja caigut alguna vegada en el mateix parany, però ara explote perquè la més recent –tot i que ja fa setmanes que la veig—em fa enfadar. Es tracta d’una publicació que ix en Facebook i que demana que qui la llegisca que responga amb un “hola” perquè de sis-centes amistats que té sols vint-i-cinc poden veure el que publica i tots els que responguen podran veure-ho a partir de la resposta. Però (lògic!) sols poden respondre aquelles persones que ho han llegit prèviament, cosa per la qual no necessitarien respondre per a poder-ho llegir. I comprove que persones molt intel·ligents –o això cec jo— reprodueixen el missatge perquè les seues amistats puguen seguir les seues publicacions. Si a curt termini el virus –li hauré de posar nom— té eixos efectes, quins no tindrà a llarg termini!, idiotitzar totalment i absoluta a totes les persones? Que tots deixem de pensar i fem allò que ens manen fer sense qüestionar-nos res? Estic pensant a abandonar Facebook i totes les aplicacions de les xarxes —aïllar-me, confinar-me— encara que, per una altra banda, estic convençut que ben usades ajuden al coneixement. Què hi faré?

FRAGMENT DEL DIETARI “L’AVENTURA DEL CONFINAMENT” (I)

DIVENDRES 27. Dia 13
Hui també ha fet una pluja intermitent i suau, fina, com si no en tinguera gana, com jo, com molts. La inactivitat genera apatia i l’apatia genera inactivitat, un cercle viciós. Diuen que el sol –els seus raigs ultra violeta— és una de les millors armes per a destruir la majoria de virus, inclòs el coronavirus. Per això, diuen, no hi ha grip a l’estiu. Que vinga, doncs, el sol i la calor i que acabe amb aquest malson. Diguem malson perquè no estem avesats a patir. Imaginem les persones que viuen –si es pot dir viure— a Síria o a països d’Àfrica, bombardejats quasi diàriament, passant fam, caminant molts kilòmetres per a abastir-se d’una marraixa d’aigua, assotats per epidèmies de malalties més mortals que el coronavirus, que fugint de la mort, naufraguen i moren a la Mediterrània, o arriben a Europa on no els deixen entrar i viuen confinats en campaments en condicions infrahumanes. Nosaltres vivim un malson?
Ací la gent cerca responsables, uns donen la culpa al govern per haver actuat tard i malament, uns altres a l’oposició que quan va governar va destruir gran part de la sanitat pública existent aleshores. No pensen que és el sistema el que no ens val. M’agradaria que la ciutadania, al final de la crisi –que durarà més del que la gent creu— tinguera clara una cosa: que la sanitat pública és més important que tots els polítics junts, inclosos tots els reis, que és més important que tots els bancs junts, que l’IBEX 35, que l’exercit i la policia, que el Papa i l’església. Que governe qui governe hauria de posar-se com a objectiu la millor sanitat pública i la millor educació pública possible i la millor política social en benefici dels necessitats. I que totes les altres coses són prescindibles. Alguns diuen que l’exrcit i la policia està col·laborant. És cert, clar. Però si el pressupost de defensa, armament, munició, i altres s’eliminara i es passara a sanitat pública, a aquesta li sobrarien recursos materials i personals per a solucionar el problema sense la participació militar i molt millor que ara. I què faríem del personal militar? Passar-lo a sanitat, per exemple: metges, infermers, auxiliars, zeladors o personal de neteja dins dels hospitals, segons les aptituds de cadascú. Pot ser que algú ho dubte? “Però això no pot ser” diuen alguns, no perquè no puga ser, sinó perquè no els agrada la idea.
Quan passe la crisi del coronavirus caldrà que ens replantegem moltes coses.
...
Em diu l’Àlex que l’hospital comarcal està a vessar, però no col·lapsat, i a la residència de vells de Pedreguer diuen que no hi ha cap malalt de coronavirus. Ben fet pel personal que va tancar la residència quan tocava i que treballa molt bé. Però no abaixem la guàrdia
...
I les mascaretes. Empreses que donen tela i altres materials, i moltes dones que treballen a casa amb les seues màquines de cosir, fent mascaretes per la residència, per la policia local, pel centre de salut i per tot el voluntariat que treballa repartint aliments a casa de vells que no tenen família i de persones necessitades. La solidaritat pren força, tant de bó continue quan passe la crisi. Ens caldrà solidaritat i cooperació.
Després de la crisi sanitària, vindrà la crisi econòmica. Ja es parlava que estava pròxima poc abans del coronavirus. Ara, ha parat la producció (creixement negatiu), ha augmentat l’endeutament públic i privat, i –com sempre— els més dèbils econòmicament són els més perjudicats, produint-se els tres fets en els quals s’aboca qualsevol crisi econòmica, i tot això abans que arribara la crisi per causes endògenes del sistema. Què passarà després? Ens hem de posar les piles.

La investigació (Philippe Claudel)

Novel·la de l'absurd. Es tracta d’unes reflexions en les quals l’autor fa una crítica càustica sobre les injustícies i l’absurditat de la societat actual. Ens diu que l’home no és un llop per a l’home, perquè el llop és un animal social i civilitzat. L’home s’ha convertit en l’anti home, de la mateixa manera que els físics parlen de matèria i antimatèria. La novel·la és un crit contra la violència i la irracionalitat del gènere humà.
Segons Philippe Claudel, cadascú segueix disciplinadament el camí que té predeterminat. Els Investigadors—ací els qui pensen, els qui pregunten— són antisistema i seran exterminats, llençats al femer.
En La investigació trobem reminiscències de l’existencialisme, fet que suposa un doble record de Franz Kafka: la irracionalitat i l’angúnia existencialista.

SANT BLAI 2020 (1)

Sant Blai ha tingut enguany doble sessió de danses. Diumenge, al carrer que porta el nom del sant, ha tingut lloc la dansà, amb participació de dansaires de diferents pobles de la comarca que ens han honrat amb la seua companyia. Com ja és tradicional en aquesta actuació, en acabant hi ha hagut xocolate i fartons, organitzat per la rondalla del Grup de Danses Pedreguer, per a combatre el fred, tot i que enguany li haguera anat més bé granissat d’orxata, per l’oratge primaveral ben atípic per aquesta època de l’any. Adjunte algunes fotos de la primera part.

“El corto tiempo de las cerezas” (Manuel Cerdà)

Una novel·la històrica. Dit així, de manera tan senzilla, sembla poca cosa, però és tot el contrari. No és una novel·la de ficció dins d’un entorn històric correcte, sinó que l’autor, Manuel Cerdà, ens conta la història de la segona meitat del segle XIX i principi del XX introduint uns personatges de ficció que li donen interés al relat, sense perdre mai el rigor historicista, a allò que, d’una altra manera, seria un fred relat històric. Algun crític l’ha comparat amb Kenn Follet, amb certes matisacions. Per a mi les matisacions són: en primer lloc que Manuel Cerdà, com a historiador que és, ha posat el rigor històric i l’ètica personal de l’historiador per damunt de l’interés literari, sense que això, i ací radica el mèrit, disminuïsca l'interés de la novel·la. En segon lloc, Manuel Cerdà és un humanista, un expert en qualsevol manifestació artística –arquitectura, pintura, escultura, música...— i els seus coneixements com a professor de la història de l’art queden ben reflectits.
El personatge que fa de nexe entre les diferents parts del món i distintes èpoques, és Samuel —l’altre ego de l’autor?—nascut a Muro que, acabat de nàixer, es desplaça amb la seua família a Alcoi i és testimoni i cronista de les lluites obreres durant la revolució industrial a aquesta ciutat, una de les més representatives de la lluita obrera.
Samuel és partidari d’una revolució que cree una nova societat sense explotadors i explotats, però és un escèptic en el sentit que és conscient que una gran part de la classe treballadora és insolidària i no lluita per a alliberar-se col·lectivament, sinó que sols creu en la millora individual. Els diàlegs amb el seu amic Esclafit semblen reflexions del mateix autor respecte a les seues disquisicions entre les conviccions a favor de la lluita per l’alliberament de la classe treballadora i l’escepticisme respecte de l’èxit d’aquesta lluita per falta de solidaritat de la mateixa classe treballadora, com hem exposat anteriorment. Però Samuel és, primer que res i sobretot, el cronista de la segona meitat del segle XIX i principi del XX. Destacaré també l’habilitat de l’autor per a acabar el llibre, donant-li un toc creatiu al final més lògic i adient.
“El corto tiempo de las cerezas” i “Adiòs, mirlo, adiós (Bye bye Blackbird)” són dos llibres diferents que formen un conjunt que l’autor ha titulat”Tiempos de cerezas y adioses” Es poden llegir per separat i en qualsevol ordre però jo recomane fer-ho seguint l’ordre de l’autor perquè “Adiós mirlo Adiós (bye bye Blackbird)” és la històra del segle XX i lògicament és continuació cronològica de “El corto tiempo de las cerezas”
En qualsevol cas, lectura recomanable per a tothom i, gosaria a dir, imprescindible per als amants de la història. Ja em direu.