dilluns, 23 de desembre del 2019

SATÈL·LITS (Elisenda Solsona)



Aquesta recopilació de relats ha estat una agradable sorpresa. Imaginació, fantasia, amor i desamor, lluna i no lluna. Elisenda Solsona és una mestra de l’estructura narrativa. Recorda els contes d’Andersen que tenen la lluna com a narradora, però ací és tot el contrari: no sols no relata la lluna sinó que, quan devia estar la lluna plena, ha desaparegut.
Una de les constants dels relats són les relacions de parella, amb tempestes meteorològiques que anuncien tempestes emocionals de les parelles, plenes de paràboles: l’atracció de la Terra sobre la lluna deixa d’existir i el satèl·lit se’n va amb un altre planeta.

dimecres, 27 de novembre del 2019

TERENCI DEL NIL (Terenci Moix)




Fa aproximadament cinquanta anys, Terenci Moix era un dels meus autors preferits, però en llegir-lo sempre tenia la sensació que, potser perquè jo no era suficientment madur o per ingenuïtat, no li treia tot el suc a la seua obra. Ell, sols dos anys major que jo era una persona intel·lectualment madura, tot i que ho negava. Per fi, després de molts anys d’espera, he decidit tornar-lo a llegir. He començat per “Terenci del Nil”, i això que “El dia que va morir Marilyn”, per raons subjectives que ara no explicaré, és la que més m’agradava.
Agraïsc a Maria Aurèlia Capmany la seua ajuda mitjançant el pròleg en el qual adverteix, entre altres coses, que es tracta d’un llibre de viatges romàntic i que Terenci (Ramon Moix Messeguer) va anar a Egipte a la recerca del seu passat, del seu origen, de la seua vida anterior.
Sóc de l’opinió que Terenci Moix va anar a Egipte a cercar l’explicació del misteri més gran de la vida: el misteri de la mort. Per a T.M. la mort és una interrupció de la vida, com un tall, però la vida continua i continuarà mentre hi haja el pas del temps, l’altre gran misteri de la vida (“... la supervivència més enllà de la mort...”). L’obra de T.M. és passió i sentiment, però també angúnia, l’angúnia de l’anonimat, de ser ignorat i oblidat, que és l’altra cara de la mort.
És cert el que diu Maria Aurèlia Campmany, “Terenci del Nil” és un llibre de viatges, però no un llibre de viatges escrit amb objectivitat –que és el que en principi se suposa—sinó prenyat de passió i de subjectivisme.
També és curiós detectar que rellegir un llibre al cap de cinquanta anys, no solament suposa una lectura diferent en quant el lector ha canviat, ha madurat, sinó també perquè les circumstàncies sociològiques del final dels anys seixanta del segle passat eren diferents de les actuals. I en aquest cas han canviat negativament a la vora del Nil. Al final de la dècada dels seixanta a Egipte encara --diu l’autor-- hi havia dones que portaven vel al cap. Ara, quasi no n’hi ha que no en porten. I si he dit negativament, ho he fet per considerar el vel com a senyal de submissió, a la religió o al masclisme.
T.M. ens mostra un Ramon nu i la seua vocació hedonista, però també la seua tendència a gaudir de les coses petites, intranscendents, senzilles, banals i quotidianes.
És crític amb el turisme occidental i el considera com una forma moderna de colonialisme. El turisme és un producte de consum i a Egipte ha comés un greu sacrilegi. El turisme suposa una explotació del poder sobre les persones originàries del lloc turístic, però al mateix temps, també, un domini alienador sobre el turista colonialista. I això no sols a Egipte, sinó també, si en reflexionem, a casa nostra.
No sé si, com diu Maria Aurèlia Capmany, T.M. va anar a Egipte a cercar el seu origen, el seu passat, però sí que és cert que el va trobar. S’identifica amb el jove rei Smenkhare ( “... Ell com jo, només era un pobre noi perdut en les angoixes irresoltes de la vida...”) i de la seua terra (“... el meu país és blau arran de mar naixent, és terra de titans que no han estat valents...”)
(“Perquè Egipte és com la meua terra. Perquè Smenkhare sóc jo. Perquè també sobre la meua ciutat s’hi pongué el sol, i ningú sap si hi tornarà a sortit mai més”).
T.M. s’identifica amb Smenkhare perquè va ser assassinat, per heterodox, pels defensors a ultrança de les lleis ortodoxes, dels dogmatismes i de la intransigència del poder. Però el més greu per a T.M. és que van esborrar el seu nom, negant-li el dret sagrat a passar a la història, i conseqüentment condemnar-lo a ser ignorat i oblidat, és a dir, a la mort de veritat. Per això el fa renàixer, el torna a la vida com a Terenci del Nil. I aquest fet és el que justifica el llibre i el viatge.
He passat en net les notes que havia pres durant la relectura i he reflexionat: Crec que ara ho he entés millor, però continue amb la sensació que encara em falta maduresa per a entendre bé a Terenci Moix i concretament a Terenci del Nil. Intuïsc que caldrà tornar-lo a llegir d’ací uns altres cinquanta anys, però crec que abans caldria viatjar a les valls del Nil.

dilluns, 25 de novembre del 2019

JOAN A LA BANDA DE L'ESCOLA DE MÚSICA



El meu nét Joan (12 anys, primer curs de Conservatori professional) va debutar dissabte dia 23 a la Banda de l’Escola de Música de Pedreguer. El concert que va tindre lloc a l’Espai Cultural, corresponia a la celebració de Santa Cecília de 2019 i va suposar un gran èxit. Enhorabona Joan, a gaudir de la música.




dimarts, 3 de setembre del 2019

PRÒRROGA DE VACANCES I PENSAMENT ÚNIC



La pròrroga de les vacances al parlament britànic durant un mes i quatre dies, decretat per la reina Elisabet a instàncies del primer ministre, dóna peu a multitud d’interpretacions sobre la intencionalitat de Johnson, sobre la dificultat de negociar un Brexit suau o sobre el futur de la Unió Europea. Però poca gent se n'adona d’un fet important: l’abús del poder executiu, fins i tot en països de tradició democràtica com el Regne Unit. Suspendre el parlament –encara que siga en forma de pròrroga de vacances—en una època en què s’han de prendre decisions tan importants com el Brexit, és una mostra de l’escalada autoritària dels governs. Per molt que siga constitucional o legal.
I el més dolorós, el més dramàtic, el que més en preocupa és que persones amb tradició democràtica no se n'adonen. I no se n'adonen per estar immersos en el sopor que produeix la inèrcia, la immobilitat i la rutina legalista.
Quan parlen d’aquesta escalada antidemocràtica, els independentistes catalans adverteixen “demà pots ser tu” Poc s’esperaven els parlamentaris britànics que a ells també els podia passar. No és tan greu com dissoldre el parlament català com va fer l’aplicació de l'article 155 de la constitució, però d’alguna manera a ells també els han impedit la missió més important d’un parlament: parlamentar, debatre, dialogar, votar, decidir. En la meua opinió el que està passant és que hi ha una crisi dels fonaments democràtics, i que n'hi ha perquè al poder real (no necessàriament reial) que abans li diem poder fàctic, està guanyant la partida en la qual ens vol imposar la distòpia del pensament únic.

dimarts, 20 d’agost del 2019

COQUES



Crec que no erre si dic que la meua estimada Lluïsa és (junt amb les seues germanes) una de les millors coqueres de la Marina Alta (que parlant de coques, equival a dir del món) N’he provat de moltes classes i fetes a molts restaurants, mercats, bars, forns, cases particulars. N’he provat de bones i de millors. Cap d’elles com les que fa la Lluïsa, i com les feia sa mare, és una qüestió d’herència cultural i potser genètica. I tot sense publicitat, sense la parafernàlia dels mitjans de comunicació (TV, xarxes), amb la discreció característica d’allò que és realment autèntic. Ara ho he de dir, perquè sóc major i tinc por de morir-me sense haver-ho declarat. Coques de pebrera i tomaca, d’espinacs, d’herbes, de ceba i pésols, i companatge variat, botifarra, sobrassada, espineta, anxoves... totes boníssimes, però jo em quede –qüestió de gust personal—amb la de pebrera i tomaca. Per a beure? És igual, un bon vi o una bona cervesa, fins i tot l’aigua és bona (coles i refrescos industrials, no, per favor). Sempre ho acompanyem d’un bon encisam –a Pedreguer li diem encisam a una ensalada de ceba i tomaca amb oli i sal—raïm, de moscatell o venci negre, i meló d’Alger. A l’estiu, que són millors que mai, les fa junt amb la seua germana Casi, al forn de la seua caseta, i és una festa en la qual participa tot el món, fills, filles, gendres, nores, néts, nétes... qui vulga menjar-ne ha d’ajudar d’una manera o altra.  A mi em toca fer les fotos...  Ja  ho sabieu, no?













LA MEUA RACIÓ (DESPRÉS, D'AMAGAT, REPETISC)



divendres, 24 de maig del 2019

PEDREGUER: DEBAT ELECTORAL 26M



Enguany hem tingut un llarg període electoral que està arribant al final. Ahir, a l’Espai cultural de Pedreguer, vaig assistir al debat de les eleccions locals que organitza, des de 1999, el Casal Cultural Jaume I. L’enhorabona al Casal (enguany amb importants novetats tecnològiques) l’enhorabona a Telepessic que va retransmetre el dabat via youtube, l’enhorabona a Lluís Pons que va tornar a ser el moderador i l’enhorabona als quatre candidats, crec que cadascú va estar a l’altura del que esperava el seu electorat.
En el debat, el candidat de PP va marcar territori des del principi “l’ajuntament és una empresa i la ciutadania la clientela” i a continuació va vindre a dir que l’ajuntament s’ha de gestionar segons les lleis de Mercat. Ideologia neoliberal pura, expressada sense complexos. De llibre. També va fer crítiques a la gestió del govern anterior.
En l’altre costat ideològic, David Prats,el candidat de la CUP-Alternativa municipalista, tot i que també va expressar algunes crítiques a la gestió del govern anterior, es va centrar especialment a exposar la seua proposta programàtica consistent en què el protagonista de la gestió municipal ha de ser el poble, la gent del poble. Aquesta jàssena es recolza en dos pilars robustos i sòlids: a) La municipalització dels serveis públics. b) Participació ciutadana transversal.
Les intervencions del candidat de Compromís va ser la que li pertoca al candidat que en la legislatura anterior ha ostentat el govern: bàsicament defensar la gestió. Això és el que li haguera aconsellat un bon assessor de campanya electoral i això és el que va fer. Les propostes per a la nova legislatura en un segon plànol d’importància.
El candidat del PSPV-PSOE també va intervenir segons el que li pertocava. Un partit que ha governat Pedreguer durant més de la meitat de l’època de la democràcia, que ha tingut sis regidors durant molt de temps i que ara en té dos, ha de ser crític i arriscar el màxim. Sense deixar a banda el programa. Això li haguera aconsellat un bon assessor de campanya i això és el que va fer.
I a continuació, diumenge 26M, a votar.

dijous, 2 de maig del 2019

CONTES DES DE LA PRESÓ. (Oriol Junqueras)



No hi ha barrots de presó, ni distàncies siderals que puguen impedir que un pare bondadós, coratjós, intel·ligent, honest, il·lusionat, estime i eduque al seu fill i la seua filla. No hi ha barrots de presó ni repressió estatal que puga impedir que un poble amb il·lusió, decidit, coratjós puga ser lliure. L’actitud d'Oriol Junqueras, autor de “Contes des de la presó”, és exemplar i emotiva.

dimarts, 30 d’abril del 2019

Naixement d’Islàndia



Un viatge ben aprofitat el de  Carles Mulet, que amb Naixement d’Islàndia s’ha superat. Ha plasmat el cos i l’ànima d’Islàndia en aquest poemari. El cos amb entranyes incloses i l’ànima amb la tradició precristiana dels viking inclosa, classificant els poemes en els quatre elements tradionals, la terra, l’aigua, l’aire i el foc. I, clar, sense faltar les referències eròtiques d’ esculls i  fiords. Si algun dia viatge a Islàndia –cosa que no crec que passe, però—m’ènduré aquest poemari com si d’un breviari  es tractara,  com a lectura ritual diària. Enhorabona Carles.

dimarts, 16 d’abril del 2019

Notre Dame de Paris



La destrucció per un incendi de la catedral Notre Dame de Paris és una pèrdua irreparable d’un element importantíssim del patrimoni artístic mundial. Encara que siga reconstruïda, mai no serà igual. Ha caigut una icona de la història i cultura francesa, del cristianisme i, -- recordem Geroge Steiner— d’Europa. Veure l’incendi per televisió o internet en directe ha sigut una experiència dramàtica i dolorosa.
I dit això, diré que una de les primeres coses que em va vindre al cap, va ser una reflexió d’un filòsof que vaig llegir aproximadament al principi dels anys setanta del segle passat, no estic segur si en un assaig o en algun debat. La meua memòria no em permet recordar amb seguretat l’autor, però crec que era Jean-Paul Sartre, o Simone de Beauvoir, o tots dos participant en un debat amb altres intel·lectuals francesos de l’època. Tampoc no estic segur de com era la frase exacta que va encetar la polèmica però era una pregunta semblant a la següent: “Si et donen a triar, salvaries Notre Dame d’una destrucció o la vida d’una persona” A primer cop de vista, la pregunta sembla un parany immoral, una disjuntiva perversa. Jo salvaria els dos. Punt final. Però la pregunta va provocar un fort debat i va aprofitar per a despertar consciències. Veure Notre Dame cremant, veure caure l’agulla més alta, tan majestuosa, tan superba, ha tocat la sensibilitat de moltes persones de bé, moltíssim més, per desgràcia, que la mort de centenars o milers de persones migrants en la Mediterrània que fugen de la guerra, la fam, la misèria. Reconec que totes les persones hem de morir i que, potser per això, no li donem tanta importància a la mort. Però també tot el que han construït les persones ha de morir. Grans palaus, castells, catedrals han sucumbit, i continuaran sucumbint, per la força de terratrémols, bombes, incendis fortuïts o provocats.
De quina pasta estem fets els membres de l’espècie homo sapiens que ens estremim quan mor en la plaça un torero (en el treball) en el camp un futbolista (en el treball), un polític en el parlament (en el treball) i ens passa desapercebuda la mort d’un treballador de la construcció que cau del bastiment (en el treball) o la mort d’una dona assassinada pel seu marit? De quina pasta estem fets que ens commou si cau, víctima de les flames, Notre Dame i mirem cap a un altre costat davant la mort de milers de persones innocents, incloses xiquetes i xiquets, en tantes guerres injustes, innecessàries i evitables?

La pregunta de Sartre, o qui fora, no era tan perversa. A no ser que entenguem el qualificatiu com l’intent de pervertir l’ordre establert.

dimarts, 9 d’abril del 2019

El racó de Penèlope



Hui toca parlar d’“El racó de Penèlope” de Pasqual Alapont, una agradable novel·la juvenil, amb pinzellades de novel·la negra, uns personatges ben definits, amb l’al·licient de l’acció ubicada al País Valencià, a la Ribera Baixa, amb aroma de mar. Una trama atractiva per a la joventut i amb l’encert d’aprofitar tot això per a retre homenatge a una icona de la literatura universal: L’Odissea.

dimarts, 12 de març del 2019

SÀPIENS (Yuval Noah Harari)



“Sàpiens” és un tractat de filosofia a partir de la història de l’homo sàpiens i imaginant les possibilitats d’evolució natural o artificial de l’espècie. De manera que, en un futur relativament pròxim podria donar-se un canvi d’identitat i de consciència tal que podriem considerar que l’homo sàpiens esdevé una espècie diferent.
L’autor ve a dir que en 70.000 anys d’existència, l’homo sàpiens, una espècie en principi insignificant, pot destruir el planeta Terra i la pròpia espècie i està convertint-se en un déu. I conclou: “hi ha res més perillós que un déu insatisfet i irresponsable que no sap el que vol?”.

dijous, 21 de febrer del 2019

FUNGUS (El rei dels Pirineus)


La darrera obra d’Albert Sánchez Piñol continua amb la línia fantàstica d’obres anteriors (La pell freda, Pandora al Congo) i, com sempre, ens mostra la impenitent contradicció de la naturalesa humana. Fungus és, sobretot, una reflexió sobre el poder i l’ambició desmesurada dels humans per a ostentar-lo. “(Els poderosos) devien el seu poder només a                 la imbecil·litat monstruosa dels seus súbdits... l’essència del poder no era res més que l’estultícia dels que obeïen”.  La conclusió final és que un altre món és possible. I acabarà dient on radica realment el poder.
L’habilitat fabulista de Sànchez Piñol queda manifestada una vegada més.

dimarts, 19 de febrer del 2019

FRENAR L’EXTREMA DRETA.



El 28 d'abril estem convocats a les urnes. Començaré per a anunciar que jo votaré, cosa que sempre he fet en democràcia. La possibilitat que la dreta-extrema dreta puga governar, provoca por, molta por. Alguns fomenten la participació –amb intenció d’atreure vots per a la seua candidatura— responsabilitzant els abstencionistes del seu possible fracàs electoral sense plantejar-se si, a més de por, ofereixen alguna cosa a aquest sector electoral. Altres diuen que votar opcions minoritàries que no trauran escons és obscé. Jo crec –i ho dic amb tots els respectes—que el que és obscé és aquest plantejament. Ho és per diferents motius. Primer perquè és antidemocràtic pel fet de pressuposar que un altre no traurà representació. Segon perquè és un plantejament prepotent i conseqüentment és políticament un error greu i gratuït que pot provocar rebuig. Jo pregunte als partits progressistes, amb teòricament més possibilitats de treure representació, què ofereixen als electors de partits teòricament minoritaris. Negociar el programa electoral amb els minoritaris? Oferir algun lloc d’eixida a algun dels seus militants? M’alegraré molt si es fa així i aplaudiré força. Una altra solució per a millorar el resultat és formar candidatures úniques –o separades però amb un sol candidat per candidatura—a les eleccions al Senat per a evitar que el PP amb la seua majoria absoluta al Senat bloquege mesures progressistes, com ha fet en l’actual legislatura. Però els partits com PSOE, Compromís, Podemos, tindran suficient interés a frenar la dreta-extrema dreta per a prendre una mesura tan lògica? Espere que les candidatures progressistes tinguen el trellat que el poble mereix. I que després d’aquestes mesures, sols després, ens demanen el vot. A propòsit, a mi no m’envieu paperetes per correu, per favor, no sóc tan inútil com per a no saber agarrar-les al col·legi.

dimarts, 5 de febrer del 2019

NÚRIA FELIU

Foto cedida per Casal Cultural Jaume I
Foto cedida per Casal Cultural Jaume I



El Casal Cultural Jaume I de Pedreguer celebra enguany el 20è aniversari, amb una programació que sobreïx tant per la quantitat com la qualitat. Per a tancar gener, ens ha ofert una lectura de poemes (DESVETLLANT POEMES) a càrrec de Núria Feliu, acompanyada al piano pel nostre notable paisà Àlex Velázquez. El local del Casal ens va obrir les portes amb una decoració amable i refinada, amb ramells de flors, ciris i espelmes, per a rebre a aquesta gran artista i amiga com ella es mereix.
Núria, en la presentació, ens va emocionar dient que estima Pedreguer com al seu segon poble, des de fa 32 anys que va venir per primera vegada. Sí, ho recorde, a la primavera de 1987, amb Jaume Avellà. Hi ha coses que, tot i l’escassa memòria que m’ha donat la natura, no oblidaré mai.

L’actuació d’Àlex excel·lent com sempre, o potser millor que mai perquè va harmonitzar perfectament amb Núria i l’ambient que s’havia creat. Núria, no caldria dir-ho, magnífica amb aquesta espontaneïtat i expressivitat artística que la caracteritza i el seu encant natural que no se sap d’on el treu, però que encisa i enamora.





dilluns, 14 de gener del 2019

AIRE NEGRE



Agustín Fernandez Paz en la seua novel·la “Aire Negre” (escrita en gallec, traduïda al català per Josep Franco i editada per Bromera) crea una ambient genuïnament gallec i una trama amb misteri i suspens –el desenllaç sols és previsible cap al final del relat— entretinguda i ben estructurada que ens recorda allò que diuen els gallecs: “non creo en meigas, pero hai, hai”

dimecres, 9 de gener del 2019

Feixisme



El gran problema polític d’Espanya és l'elevat dèficit de cultura democràtica de la ciutadania, no sols motivat per la llarga nit de la dictadura franquista, sinó també, i ací està la clau, la falta de vocació pedagògica dels partits d’esquerra, especialment d’aquells que diuen que a la seua esquerra no hi ha ningú. Falta de vocació pedagògica i falta de visió de futur. Aquests partits han considerat com a cosa més important guanyar les eleccions a curt termini, renunciant si cal, com a qüestió estratègica diran, a objectius ideològics per pragmatisme –“ara no toca”—i els líders consideraran prioritari controlar l’estructura interna, i tot amb un posat simpàtic i graciós encara que aquesta imatge simpàtica siga a llarg termini adob per a la dreta.
Algunes opinions diuen que l’augment de la dreta extrema –jo no crec que haja augmentat sinó que sempre ha estat però amb diferents noms, per exemple, abans estava dins del PP junt amb una dreta que volia dir-se “Centre”— és culpa del feminisme, de l’homosexualitat, de l’independentisme, de la defensa dels drets humans i d'actituds polítiques que cerquen solucions atacant l’arrel dels problemes, és a dir, radicals. Això ho diuen els líders de la dreta extrema i, en part, ho assumeixen i repeteixen dirigents i militants de base d’altres partits democràtics, o que s’autodefineixen com a democràtics i, fins i tot, d’esquerres.
Discrepe. Hi ha una terra amb molt bona saó per a fer créixer el feixisme i és el dèficit de cultura democràtica. Observem que una gran part de la ciutadania, especialment hòmens, mantenen la següent actitud: contar acudits o fer gràcies burlant-se de les dones com a dones (“alerta amb aquell cotxe, que va conduït per una dona”, “dona havia de ser”, “les dones sols saben tafanejar”, “aquesta dona el que necessita és un bon mascle” i moltíssimes altres expressions d’aquesta índole, sense parlar de les agressions físiques). També fan acudits i burles de “maricons i tortilleres”. Critiquen que a les escoles o als instituts s’ensenye amb el català i altres llengües minoritàries, perquè és una despesa inútil, atés que el valencià, per exemple, no aprofita per a res. Estan eufòrics quan la selecció espanyola de qualsevol esport guanya algun campionat, perquè això els fa augmentar la seua autoestima com a bon espanyols que són. Defensen enérgicament que Espanya és una i indivisible perquè així ho ha estat sempre i ho ha d’estar, i la prova radica en què els Reis Catòlics –diran Reyes Católicos—van fer la unitat d’Espanya (no diferencien entre els conceptes unitat dinàstica, unitat política, unitat d’estat i unitat nacional). I si algú els planteja propostes que puguen suposar un canvi en profunditat en drets socials, muntaran un canyaret perquè tocar les estructures de la societat capitalista o anar massa apressa en drets socials o drets humans, provocarà un caos.
Aquestes actituds que són les que defensa la dreta extrema, el feixisme, que diuen que acaba d’aparéixer, la practiquen també un muntó de persones per tot arreu, inclús votants o militants de partits oficialment dits d’esquerres, i fins i tot alguns dels seus dirigents. Observeu-ho, per favor. Hi ha excepcions, jo tinc bons amics que no són així però, per desgràcia, són excepcions. Ara, alguns polítics diuen “no permetem que el feixisme ens retorne a l’època del franquisme”. El problema, per desgràcia, és que, en molts aspectes, no hem eixit del franquisme.
Ben aviat hi haurà eleccions. Sospite que un missatge que rebrem des de diferents candidatures serà: “No tireu el vot i voteu-me per a evitar que guanye el feixisme” És a dir, continuarem sense canviar res, o si hi ha algun xicotet canvi, serà lampedusià i el que és pitjor: cada partit progressista aprofitarà la falsa aparició del feixisme per a agranar vots cap a casa seua. Xe que trist.