Crec que no erre si dic que la meua estimada Lluïsa és (junt amb les seues
germanes) una de les millors coqueres de la Marina Alta (que
parlant de coques, equival a dir del món) N’he provat de moltes classes i fetes
a molts restaurants, mercats, bars, forns, cases particulars. N’he provat de
bones i de millors. Cap d’elles com les que fa la Lluïsa, i com les feia sa
mare, és una qüestió d’herència cultural i potser genètica. I tot sense
publicitat, sense la parafernàlia dels mitjans de comunicació (TV, xarxes), amb
la discreció característica d’allò que és realment autèntic. Ara ho
he de dir, perquè sóc major i tinc por de morir-me sense haver-ho
declarat. Coques de pebrera i tomaca, d’espinacs, d’herbes, de ceba
i pésols, i companatge variat, botifarra, sobrassada, espineta,
anxoves... totes boníssimes, però jo em quede –qüestió de gust personal—amb la
de pebrera i tomaca. Per a beure? És igual, un bon vi o una bona cervesa, fins
i tot l’aigua és bona (coles i refrescos industrials, no, per favor). Sempre ho
acompanyem d’un bon encisam –a Pedreguer li diem encisam a una
ensalada de ceba i tomaca amb oli i sal—raïm, de moscatell o venci negre,
i meló d’Alger. A l’estiu, que són millors que mai, les fa junt amb
la seua germana Casi, al forn de la seua caseta, i és una festa en la
qual participa tot el món, fills, filles, gendres, nores, néts, nétes...
qui vulga menjar-ne ha d’ajudar d’una manera o altra. A mi em toca fer les fotos... Ja ho sabieu, no?
|
LA MEUA RACIÓ (DESPRÉS, D'AMAGAT, REPETISC) |