El Grup de Danses de Pedreguer va mostrar el nostre millor folklore a la urbanització La Sella, divendres passat. Dissabte de la setmana que ve ho farà a Múrcia.
Terra i indústria de Joana Escorna, senyora de Pedreguer, també trepitjada pel seu marit, el poeta Ausiàs March
dimarts, 30 d’agost del 2011
Grup de Danses Pedreguer
divendres, 26 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (i 6) (Relats de ficció)
Mentre el meu convidat parla jo vaig menjant; supose que no és cap falta de respecte per part meua, atès que jo l'escolte amb atenció, tot i anant engolint al mateix temps...
--Menge menge, per favor—li dic jo per a neutralitzar la meua poca cortesia per haver començat a menjar sense esperar-lo—menge, que no sols de paraules viu l'home.
--No sols de pa viu l'home, voldrà dir vostè si es refereix a la frase de Jesús de Natzaret.
--Disculpe que haja fet broma amb una frase evangèlica, canviant el sentit de la frase de Jesús per un altre més pragmàtic.
--No es preocupe, no és vostè l'únic que ho fa. La jerarquia eclesiàstica ho fa per sistema. Tant l'església com qualsevol organització política o religiosa, estan disposats a sacrificar els principis ideològics del fundador, siga qui siga, per aquells altres que garanteixen la permanència i perpetuació de l'organització, que és el que de veritat els interessa.
--Ja comprenc perquè està vostè considerat com un heretge, la seva actitud crítica front a la jerarquia explica aquest prestigi. Supose que vostè creu més en Crist que no en l'església de Crist.
--Jo crec que Crist va ser una persona amb un nivell molt alt de virtut moral, però no crec que fora els millor dels homes, ni tampoc que fora fill de Déu, perquè no crec en Deu. Tampoc no crec que fora immortal perquè no crec en la immortalitat. Cap dels arguments que pretenen demostrar l'existència de Déu o que hi ha vida després de la mort no em convencen, al contrari hi veig que són falsos. L'únic fet que porta a l'home a creure amb Déu o amb la vida eterna és la ignorància que l'impossibilita a explicar fenòmens que la seua intel·ligència no compren i la por a la mort. No són els arguments racionals els que fan creure en Déu i en la vida eterna, sinó les emocions; i la més important d'elles és la por. En quant a l'església, vostè mateix podrà comprovar que es basa en dogmes i els dogmes són incompatibles amb la racionalitat.
--Però vostè acceptarà que l'Església és útil per a certes coses.
--Oh! Què diu ara? Jo respecte aquella persona que crega sincerament amb Déu i amb la Religió, tot i discrepar, però no accepte la utilitat social com a argument que justifique un sistema de dogmes tot i considerar que és o potser fals. Aquesta és la pitjor fal·làcia, la més danyosa.
--Senyor Russel, jo l'he convidat a esmorzar per a parlar amb vostè, per a escoltar les seues opinions, però també vull que esmorzem—jo ja he començat i perdone la meua impaciència—i voldria que vostè també ho fera. Com estic veient que no esmorzarà fins que no acabem amb aquesta conversa, permeta'm una pregunta final basada en les seues declaracions anteriors: Si no creu en Déu ni en la vida eterna, si està en contra dels sistemes polítics dogmàtics i dictatorials com el nazisme i el comunisme i si és escèptic amb el funcionament de la democràcia... en què creu vostè?
--Jo tinc esperança en què la humanitat aconseguirà allò que necessita: racionalitat, tolerància i la comprensió de la interdependència de les diverses parts de la família humana.
--Gràcies senyor Rusell pels seus ensenyaments i ara, per favor intente gaudir d'aquest esmorzar que he preparat amb tanta il·lusió i d'aquest jardí tan senzill com acollidor.
--Menge menge, per favor—li dic jo per a neutralitzar la meua poca cortesia per haver començat a menjar sense esperar-lo—menge, que no sols de paraules viu l'home.
--No sols de pa viu l'home, voldrà dir vostè si es refereix a la frase de Jesús de Natzaret.
--Disculpe que haja fet broma amb una frase evangèlica, canviant el sentit de la frase de Jesús per un altre més pragmàtic.
--No es preocupe, no és vostè l'únic que ho fa. La jerarquia eclesiàstica ho fa per sistema. Tant l'església com qualsevol organització política o religiosa, estan disposats a sacrificar els principis ideològics del fundador, siga qui siga, per aquells altres que garanteixen la permanència i perpetuació de l'organització, que és el que de veritat els interessa.
--Ja comprenc perquè està vostè considerat com un heretge, la seva actitud crítica front a la jerarquia explica aquest prestigi. Supose que vostè creu més en Crist que no en l'església de Crist.
--Jo crec que Crist va ser una persona amb un nivell molt alt de virtut moral, però no crec que fora els millor dels homes, ni tampoc que fora fill de Déu, perquè no crec en Deu. Tampoc no crec que fora immortal perquè no crec en la immortalitat. Cap dels arguments que pretenen demostrar l'existència de Déu o que hi ha vida després de la mort no em convencen, al contrari hi veig que són falsos. L'únic fet que porta a l'home a creure amb Déu o amb la vida eterna és la ignorància que l'impossibilita a explicar fenòmens que la seua intel·ligència no compren i la por a la mort. No són els arguments racionals els que fan creure en Déu i en la vida eterna, sinó les emocions; i la més important d'elles és la por. En quant a l'església, vostè mateix podrà comprovar que es basa en dogmes i els dogmes són incompatibles amb la racionalitat.
--Però vostè acceptarà que l'Església és útil per a certes coses.
--Oh! Què diu ara? Jo respecte aquella persona que crega sincerament amb Déu i amb la Religió, tot i discrepar, però no accepte la utilitat social com a argument que justifique un sistema de dogmes tot i considerar que és o potser fals. Aquesta és la pitjor fal·làcia, la més danyosa.
--Senyor Russel, jo l'he convidat a esmorzar per a parlar amb vostè, per a escoltar les seues opinions, però també vull que esmorzem—jo ja he començat i perdone la meua impaciència—i voldria que vostè també ho fera. Com estic veient que no esmorzarà fins que no acabem amb aquesta conversa, permeta'm una pregunta final basada en les seues declaracions anteriors: Si no creu en Déu ni en la vida eterna, si està en contra dels sistemes polítics dogmàtics i dictatorials com el nazisme i el comunisme i si és escèptic amb el funcionament de la democràcia... en què creu vostè?
--Jo tinc esperança en què la humanitat aconseguirà allò que necessita: racionalitat, tolerància i la comprensió de la interdependència de les diverses parts de la família humana.
--Gràcies senyor Rusell pels seus ensenyaments i ara, per favor intente gaudir d'aquest esmorzar que he preparat amb tanta il·lusió i d'aquest jardí tan senzill com acollidor.
dimarts, 23 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (5) (Relats de ficció)
Ens hem entusiasmat raonant i m'he oblidat d'oferir-li l'esmorzar. Em precipite a parar taula, a traure unes safates amb un plat de tomaques tallades sobre les quals he posat lletsons recent collits, un altre amb rostit de pebrera i albergina, ambdós ben inundats d'oli d'oliva, pa torrat, llet i un poc de formatge. No havia caigut en el compte que els anglesos no són gens afeccionats a les verdures ni a l'oli, però el senyor Russell no sembla massa interessat, ni positivament ni negativa, pels aliments.
--Aquestes tomaques les he fetes jo en la meua horta. Supose que el treball invertit, atès que ha tingut profit—les tomaques que ara ens menjarem--no hauria d'haver estat una activitat plaent, però és ben cert que m'ho passe bé cultivant l'hortalissa.
--És natural que s'ho passe bé i això no és contradictori amb el que acabe de dir-li per dos motiu: En primer lloc perquè vosté ha fet el que li hi ha plagut, sense que ningú no l'obligue. I en segon lloc perquè, tot i ser un treball profitós eixe profit es limita a la satisfacció personal de les necessitats de la mateixa persona que ha realitzat el treball. No ha suposat un excés de treball per part de qui el fa a canvi d'un augment de l'oci aliena.
--Bé, tornant als seus assaigs, si no ho he entés mal, vostè ha posat dins la mateixa cistella, la cistella de la classe dominant, a governants i intel·lectuals o universitaris; això vol dir que els governs governen d'esquena al poble perquè són intel·lectuals o universitaris?
--No exactament. El que he dit és que els governants i els intel·lectuals o universitaris són classe dominant perquè no produeixen bens de consum, però existeix una gran diferència entre ells; generalment els intel·lectuals mantenen una certa independència de l'estat i això garanteix la preservació de les llibertats. Per això te tanta importància que les universitats siguen independents de l'estat. Els governants tenen la tendència de controlar-ho tot, de manera que en alguns llocs, com en Estats Units, les universitats públiques estan més controlades pel poder de l'estat i les privades són més lliures.
--Però si les universitats privades funcionen gràcies als diners privats i aquests sempre miren el seu profit, per més independents de l'estat que siguen no abastiran la llibertat suficient per a defensar els interessos dels treballadors que són la majoria!
--Per això sóc partidari de les universitats públiques europees amb la seua tradició d'independència respecte al poder de l'estat i dels propietaris dels mitjans de producció.
--Fins a cert punt...
--Si, fins a cert punt, però en qualsevol cas una universitat pública i independent és una garantia de democràcia. Perquè hem de tindre en compte que si en una democràcia, la majoria exercix el poder sense restriccions, i sense prendre en consideració les opinions de la minoria pot convertir-se en la pràctica en una tirania com la d'una dictadura.
--La dictadura de la majoria?
--Si, però sense generalitzar. Les decisions verdaderament democràtiques es poden prendre seguint dos criteris: Quan un assumpte requereix una acció conjunta ha de prevaldre la voluntat de la majoria, perquè l'acció conjunta és la conseqüència d'una acció única per a un objectiu determinat. Però si l'acció conjunta no és estrictament necessària, és desitjable la diversitat.
(continuarà)
Foto: El lletsó anomenat dent de lleó creix en abundància pel jardí de la meua caseta i habitualment forma part de les ensalades dels desdejunis del Trepig.
--Aquestes tomaques les he fetes jo en la meua horta. Supose que el treball invertit, atès que ha tingut profit—les tomaques que ara ens menjarem--no hauria d'haver estat una activitat plaent, però és ben cert que m'ho passe bé cultivant l'hortalissa.
--És natural que s'ho passe bé i això no és contradictori amb el que acabe de dir-li per dos motiu: En primer lloc perquè vosté ha fet el que li hi ha plagut, sense que ningú no l'obligue. I en segon lloc perquè, tot i ser un treball profitós eixe profit es limita a la satisfacció personal de les necessitats de la mateixa persona que ha realitzat el treball. No ha suposat un excés de treball per part de qui el fa a canvi d'un augment de l'oci aliena.
--Bé, tornant als seus assaigs, si no ho he entés mal, vostè ha posat dins la mateixa cistella, la cistella de la classe dominant, a governants i intel·lectuals o universitaris; això vol dir que els governs governen d'esquena al poble perquè són intel·lectuals o universitaris?
--No exactament. El que he dit és que els governants i els intel·lectuals o universitaris són classe dominant perquè no produeixen bens de consum, però existeix una gran diferència entre ells; generalment els intel·lectuals mantenen una certa independència de l'estat i això garanteix la preservació de les llibertats. Per això te tanta importància que les universitats siguen independents de l'estat. Els governants tenen la tendència de controlar-ho tot, de manera que en alguns llocs, com en Estats Units, les universitats públiques estan més controlades pel poder de l'estat i les privades són més lliures.
--Però si les universitats privades funcionen gràcies als diners privats i aquests sempre miren el seu profit, per més independents de l'estat que siguen no abastiran la llibertat suficient per a defensar els interessos dels treballadors que són la majoria!
--Per això sóc partidari de les universitats públiques europees amb la seua tradició d'independència respecte al poder de l'estat i dels propietaris dels mitjans de producció.
--Fins a cert punt...
--Si, fins a cert punt, però en qualsevol cas una universitat pública i independent és una garantia de democràcia. Perquè hem de tindre en compte que si en una democràcia, la majoria exercix el poder sense restriccions, i sense prendre en consideració les opinions de la minoria pot convertir-se en la pràctica en una tirania com la d'una dictadura.
--La dictadura de la majoria?
--Si, però sense generalitzar. Les decisions verdaderament democràtiques es poden prendre seguint dos criteris: Quan un assumpte requereix una acció conjunta ha de prevaldre la voluntat de la majoria, perquè l'acció conjunta és la conseqüència d'una acció única per a un objectiu determinat. Però si l'acció conjunta no és estrictament necessària, és desitjable la diversitat.
(continuarà)
Foto: El lletsó anomenat dent de lleó creix en abundància pel jardí de la meua caseta i habitualment forma part de les ensalades dels desdejunis del Trepig.
dilluns, 22 d’agost del 2011
HOMENATGE A ENRIC VALOR
En homenatge a l'escriptor de Castalla faré un incís en la sèrie "Desdejunis del Trepig". Tots hem deprés molt d'un dels nostres escriptors més populars. Investigava caminant poble per poble, recopilant mots, girs, expressions (com també ho van fer Cinto Verdaguer). Hui hem de llegir (o hem de començar a llegir) tots alguna cosa d'Enric Valor. Jo propose, com a mínim, una de les seues rondalles. A la seua memòria... i per a gaudir.
divendres, 19 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (4 ) (Relats de ficció)
--Crec que vostè s'ha pronunciat en diferents vegades en contra dels nacionalismes. Podriem dir que vostè és antinacionalista? Podríem dir que vostè està en contra de les aspiracions dels nacionalistes escocesos o catalans, per posar un exemple?
--En primer lloc he de dir que jo no soc antinacionalista. Critique el nacionalisme, és a dir no sóc nacionalista perquè sóc internacionalista; però ser internacionalista o no ser nacionalista no significa necessàriament ser antinacionalista. Jo sóc una persona amb ideals democràtics, i això significa ser antimilitarista, antifeixista i anticomunista, però no necessàriament antinacionalista. Antinacionalista sols ho sóc quan el nacionalisme és expansionista, com és el cas dels feixisme i del comunisme, o també dels americans quan envaeixen Iraq amb l'excusa de portar-hi la democràcia quan en realitat, i com ja gairebé tot el món sap, el que volien era imposar el dòlar americà com a moneda de canvi pel petroli iraquià.Vostè em parla del nacionalisme escocés i català, però ni Escòcia ni Catalunya tenen estat. Quan jo he criticat el nacionalisme perquè amb els seus aranzels perjudiquen els interessos de la majoria internacional, és evident que no em referisc a Escòcia ni Catalunya, perquè ni uns ni altres tenen estat i per tant no imposen cap política aranzelària. Quan critique el nacionalisme perquè una nació envaeix militarment una altra per motius econòmics—les guerres no tenen cap altre motiu, com ja he dit—no estic criticant el nacionalisme d'unes nacions que no tenen estat i, consegüentment, no tenen exercit ni envaeixen altres nacions.
--Però vostè ha escrit en diferents ocasions qu és partidari d'un estat mundial, i que admira als Estats Units perquè és una nació que avançat gaire en la uniformitat.
--Jo he dit que em sembla que en el futur la societat mundial estarà governada per un sol govern i que això serà beneficiós per la societat, però la internacionalitat no s'ha d'imposar sinó que s'ha d'arribar a ella de manera consensuada; i també he dit que la uniformitat té avantatges i desavantatges.. Si vostè haguera llegit be els meus escrits trobaria—consulte "homogeneïtat moderna", al final de l'assaig—que considere que la uniformitat va unida a una concepció equivocada de la democràcia. Estats Units considera que democràcia significa que tots els hòmens han de ser igual, perquè si no hi ha igualtat significa que uns tenen privilegis sobre els altres. I faig referència a diferents professions que a Europa estan considerades diferents entre elles, cada una amb les seues virtuts i tradicions diferents a les altres, sense que això supose que ningú és superior a ningú. Acabe dient que aquesta concepció es tan democràtica com l'altra i, a més a més ho compare amb una orquestra en què tots els músics tocaren el mateix instrument. Canvie vostè les professions per nacions i obtindrà—seguint el raonament deductiu que sempre propose—que l'existència de diferents nacions és més democràtica que una sola nació dominant tot i que, al mateix temps, puc propugnar la conveniència d'un govern mundial. El feixisme alemany i el comunisme soviètic pretenien una sola nació dominant la resta. Aquest nacionalisme és al que jo m'opose.
--Es a dir, un govern mundial amb nacions confederades sense que cap d'elles tinga pretensió imperialista?
--Ja comencem a entendre'ns
(continuarà)
(La foto, com totes de B.Russell, la he aconseguida de la xarxa i desconec el nom de l'autor)
dijous, 18 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG (Bertrand Russell (3) (Relat de Ficció)
--Si, coincidisc amb Lafargue en el sentit de la defensa de la mandra, però tenim una diferència abismal. Jo opine que una societat perfecta serà aquella que cerque la socialització de l'oci. Per a aconseguir-ho caldrà un sistema de govern socialista, en el que els mitjan de producció seran propietat de l'estat. Les persones podran tenir propietats privades, fins i tot de luxe, no han de tindre tots la mateixa riquesa, però els mitjans de producció seran de l'estat per tal que no generen beneficis privats que resten oci als treballadors i...
--Lafargue també defensa que els mitjans de preocupació han de ser propietat de l'estat—li talle jo de manera poc respectuosa, ho reconec, però ell continua:
-... i això s'ha d'aconseguir explicant el sistema i convencent a la major part del poble. Com que això és convenient per a la major part del poble, si s'explica correctament, serà acceptat per tots, llevat d'una minoria insignificant. Lafargue, al contrari, postula que s'ha d'obligar al treballador a treballar menys, obligar-los per la força, mitjançant una dictadura. I en això jo no puc estar d'acord. Lafargue acusa els treballadors d'implorar treball perquè són viciosos i que se'ls ha d'obligar a treballar la meitat. Jo el que dic és que els treballadors els obliguen a treballar més del necessari mitjançant l'engany (recorda el concepte del deure?). La solució no és insultar-los i obligar-los com diu Lafargue, la solució, tal com jo ho veig, és convéncer-los, primer a ells i després a la resta de la societat, que treballar menys és millor per a la gran majoria.
--A Xile es va donar un fet aclaridor en aquest sentit. Allende va proposar una via democràtica al socialisme, tal com vostè propugna. Va guanyar les eleccions i va començar a governar democràticament, nacionalitzant les finances i part dels mitjans de producció. Però va fracassar perquè els americans van promoure un colp d'estat i va pujar al govern el general Pinochet per la força bruta instaurant uns anys negres de feixisme, amb una dictadura cruel i horrible, amb milers de morts i torturats, suspenent les llibertats individuals i col·lectives de tots aquells que opinaven de manera diferent a ell.
--Aixó va passar per dos motius, un d'ells perquè la immensa majoria de la societat no estava convençuda, no estava prou madura; l'altra per culpa del nacionalisme, el nacionalisme nord americà en aquest cas, que va intervenir com ho havia fet a altres llocs, com Vietnam per exemple, i que continuaria fent posteriorment, com ara a Iraq i a Afganistan.Les guerres sempre es fan per motius econòmics i domini nacionalista.
(continuarà)
(La caricatura de B.Russell la he aconseguida de la xarxa i està signada pel seu autor)
--Lafargue també defensa que els mitjans de preocupació han de ser propietat de l'estat—li talle jo de manera poc respectuosa, ho reconec, però ell continua:
-... i això s'ha d'aconseguir explicant el sistema i convencent a la major part del poble. Com que això és convenient per a la major part del poble, si s'explica correctament, serà acceptat per tots, llevat d'una minoria insignificant. Lafargue, al contrari, postula que s'ha d'obligar al treballador a treballar menys, obligar-los per la força, mitjançant una dictadura. I en això jo no puc estar d'acord. Lafargue acusa els treballadors d'implorar treball perquè són viciosos i que se'ls ha d'obligar a treballar la meitat. Jo el que dic és que els treballadors els obliguen a treballar més del necessari mitjançant l'engany (recorda el concepte del deure?). La solució no és insultar-los i obligar-los com diu Lafargue, la solució, tal com jo ho veig, és convéncer-los, primer a ells i després a la resta de la societat, que treballar menys és millor per a la gran majoria.
--A Xile es va donar un fet aclaridor en aquest sentit. Allende va proposar una via democràtica al socialisme, tal com vostè propugna. Va guanyar les eleccions i va començar a governar democràticament, nacionalitzant les finances i part dels mitjans de producció. Però va fracassar perquè els americans van promoure un colp d'estat i va pujar al govern el general Pinochet per la força bruta instaurant uns anys negres de feixisme, amb una dictadura cruel i horrible, amb milers de morts i torturats, suspenent les llibertats individuals i col·lectives de tots aquells que opinaven de manera diferent a ell.
--Aixó va passar per dos motius, un d'ells perquè la immensa majoria de la societat no estava convençuda, no estava prou madura; l'altra per culpa del nacionalisme, el nacionalisme nord americà en aquest cas, que va intervenir com ho havia fet a altres llocs, com Vietnam per exemple, i que continuaria fent posteriorment, com ara a Iraq i a Afganistan.Les guerres sempre es fan per motius econòmics i domini nacionalista.
(continuarà)
(La caricatura de B.Russell la he aconseguida de la xarxa i està signada pel seu autor)
dimarts, 16 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (2) (Relats de ficció)
--Socialitzar l'oci?--li pregunte al meu invitat.
--Efectivament, vostè ho ha dit, socialitzar l'oci. Repetisc, és cert que gràcies a la classe ociosa, la que ostenta el poder s'han aconseguit millorar la societat: la filosofia, l'art, la ciència és producte de l'oci. Sense la classe ociosa la humanitat mai no haguera sortit de la barbàrie. Fins i tot els alliberadors dels oprimits han sigut membres de la classe ociosa. Però tots tenim dret a gaudir de l'oci. Els universitaris, intel·lectuals, els científics han adquirit una formació més vasta que la resta de la societat, han perfeccionat els seus mitjans d'expressió, exerciten el poder. Però el poble no disposa dels mitjans similars i el resultat és que acaben formant dos móns diferents que estan incomunicats, no s'entenen. Sembla que parlen idiomes diferents; les opinions dels savis no arriben al poble i, al mateix temps, no s'assabenten realment de les necessitats i inquietuds d'eixe poble que governen. Socialitzat l'oci el problema quedaria solucionat: els governants, els intel·lectuals, la classe dominant en una paraula, entendria millor les necessitats del poble i governaria millor; per l'altra banda el poble aprendria d'ells i milloraria.
--Però vostè reconeixerà que hi ha treballadors que quan es jubilen i paren de treballar s'avorreixen, fins arribar al punt de fer-se malalts.
--´Es clar que si. Com a conseqüència precisament d'haver passat la vida treballant sense ser educat per l'oci. Cal fer veure als treballadors que l'objectiu del treball no és el treball en si, sinó l'oci, és a dir l'oci és gaudir de fer el que cada vullga, no per necessitat sinó per pur plaer. La màxima seria treballar per a treballar menys—i afegeix un somriure sarcàstic, amb complicitat
--Seria correcte si jo diguera que el plaer consisteix en fer allò que no té cap profit.
--Crec que entenc el sentit en què vostè ho diu i, efectivament, seria correcte, però observe que, dit així, això implica una contradicció: si fer allò que no té cap profit crea plaer... ja en té un, i ben gran, el major de tots els profits, el plaer.
(continuarà)
(Foto: una de les plantes de les que podreu gaudir si desdejuneu a la meua caseta del Trepig)
divendres, 12 d’agost del 2011
DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (1) (Relats de Ficció)
La primera virtut de Russell que he admirat—la primera cronològicament parlant però potser també la més important—ha estat el seu pacifisme militant. Va ser als anys seixanta del segle passat i com a conseqüència de la guerra del Vietnam quan vaig tindre les primeres notícies del nostre convidat de hui, el primer convidat a compartir amb mi els desdejunis del Trepig. El rep, doncs, a la meua caseta, sota el parral on generalment prenc el meu desdejuni, al costat de la monstera(esquelet, li diem a Pedreguer) que creix sobre un test natural que forma la soca seca d'una antiga palmera sobre la que cau en cascada un canyaret ben desenvolupat.
La meua costum, però, és començar les converses amb temes intranscendents, pensant que d'aquesta manera no incomode l'invitat, o potser ho faig inconscientment degut a la meua timidesa.
--Senyor Russell, una persona tan activa, estudiosa, inquieta com vostè potser s'escandalitza de la meua frivolitat pel fet de dedicar el temps a organitzar uns esmorzar a l'aire lliure, gaudint del jardí que ens envolta; uns esmorzar sense pressa dominats per la mandra, pel plaer de no fer res.
La resposta de Russel s'inicia en un llarg somriure. Em llança una mirada tendra, paternal i tarda un moment en respondre'm, deixant passar el temps, donant-me a entendre que accepta el meu joc de la tranquil·litat.
--Què poques coses meues ha llegit vostè si pensa això de mi. En diferents assaigs he defensat la idea que l'oci és necessari i que cal treballar menys del que es treballa.
--Treballar menys en treball útil, però no en treballs intel·lectuals, supose.
--Suposa bé. Ja he dit en diferents oportunitats que sols s'ha de treballar el que calga per a produir els bens imprescindibles per a cobrir les necessitats vitals. La resta del temps s'ha de destinar a l'oci: pensar, raonar, crear art o contemplar la bellesa de la naturalesa, com fa vostè.
--Però el món no aniria avant si no es treballara més del necessari.
--No és cert. Al contrari, com més temps lliure més temps per a pensar. Pensant es poden inventar màquines, per exemple, amb les quals es produirà més ràpidament i conseqüentment hi haurà més temps lliure. La societat perfecta seria aquella en la que no calguera treballar per a viure, aquella en què les màquines substituïren el treball que abans feien les persones.
--I si és tan fàcil, com és que tota la vida s'ha treballat tant?
--Des de l'antiguitat, les persones que exercien el poder van idear un concepte nefast per la humanitat. Es tracta del concepte del deure. Es tracta d'un mitjà emprat inicialment pels sacerdots i els guerrers per a induir a tots els altres a treballar més del necessari per tal de produir allò que ells volien consumir i no produïen. No li negaré que, en ocasions, gràcies al temps lliure de qui ostentava el poder, es van produir obres d'art importants que, en definitiva, venen a configurar al nostra civilització. Però en l'actualitat, i gràcies a la nova tecnologia, la gent podria gaudir de més temps lliure i això redundaria en més educació, més cultura i, en definitiva, més civilització. El millor objectiu d'un bon govern, d'un govern democràtic, és una distribució justa de l'oci. (continuarà)
(La foto de Bertrand Russell, d'autor no identificat la he aconseguida de la xarxa. La de la monstera (esquelet) és una foto meua feta l'estiu passat a la meua caseta del Trepig
La meua costum, però, és començar les converses amb temes intranscendents, pensant que d'aquesta manera no incomode l'invitat, o potser ho faig inconscientment degut a la meua timidesa.
--Senyor Russell, una persona tan activa, estudiosa, inquieta com vostè potser s'escandalitza de la meua frivolitat pel fet de dedicar el temps a organitzar uns esmorzar a l'aire lliure, gaudint del jardí que ens envolta; uns esmorzar sense pressa dominats per la mandra, pel plaer de no fer res.
La resposta de Russel s'inicia en un llarg somriure. Em llança una mirada tendra, paternal i tarda un moment en respondre'm, deixant passar el temps, donant-me a entendre que accepta el meu joc de la tranquil·litat.
--Què poques coses meues ha llegit vostè si pensa això de mi. En diferents assaigs he defensat la idea que l'oci és necessari i que cal treballar menys del que es treballa.
--Treballar menys en treball útil, però no en treballs intel·lectuals, supose.
--Suposa bé. Ja he dit en diferents oportunitats que sols s'ha de treballar el que calga per a produir els bens imprescindibles per a cobrir les necessitats vitals. La resta del temps s'ha de destinar a l'oci: pensar, raonar, crear art o contemplar la bellesa de la naturalesa, com fa vostè.
--Però el món no aniria avant si no es treballara més del necessari.
--No és cert. Al contrari, com més temps lliure més temps per a pensar. Pensant es poden inventar màquines, per exemple, amb les quals es produirà més ràpidament i conseqüentment hi haurà més temps lliure. La societat perfecta seria aquella en la que no calguera treballar per a viure, aquella en què les màquines substituïren el treball que abans feien les persones.
--I si és tan fàcil, com és que tota la vida s'ha treballat tant?
--Des de l'antiguitat, les persones que exercien el poder van idear un concepte nefast per la humanitat. Es tracta del concepte del deure. Es tracta d'un mitjà emprat inicialment pels sacerdots i els guerrers per a induir a tots els altres a treballar més del necessari per tal de produir allò que ells volien consumir i no produïen. No li negaré que, en ocasions, gràcies al temps lliure de qui ostentava el poder, es van produir obres d'art importants que, en definitiva, venen a configurar al nostra civilització. Però en l'actualitat, i gràcies a la nova tecnologia, la gent podria gaudir de més temps lliure i això redundaria en més educació, més cultura i, en definitiva, més civilització. El millor objectiu d'un bon govern, d'un govern democràtic, és una distribució justa de l'oci. (continuarà)
(La foto de Bertrand Russell, d'autor no identificat la he aconseguida de la xarxa. La de la monstera (esquelet) és una foto meua feta l'estiu passat a la meua caseta del Trepig
dimecres, 10 d’agost del 2011
Alerta!
Un article de R. Ventura Melià al periòdic Levante titolat "La bestia rubia" planteja que el principal enemic de la tradició democràtica europea no és tant l'exterior (integrisme islàmic, per exemple) com interior (partits feixistes, nazis, franquistes… l'extrema dreta europea en una paraula). L'avanç electoral d'aquestes formacions i fets com el d'Oslo demostren que els partits d'extrema dreta trauen profit de la crisi econòmica que suposa una terra en saó per a difondre les seues idees racistes i xenòfobes. Ja vaig alertar d'aquest perill en una entrada al bloc quan es van produir el fet d'Oslo. La prova que demostra la intensitat del perill, i que RVM sembla que encara no ha vist, la tenim en el fet que no sols trobem manifestacions xenòfobes en els partits d'extrema dreta sinó, a nivell individual, dins de partits suposadament progressistes. Alerta!
dilluns, 8 d’agost del 2011
Somriures
El somriure és un reflex muscular facial conseqüència d'un estat de felicitat o alegria. Per exemple, quan t'encontres amb una persona i et somriu generalment està expressant que s'alegra de veure't, cosa que és d'agrair. Hi ha diferents tipus de somriure, des de molt suaus, com subtils, fins a molt pronunciats. El prototip de somriure subtil, com tots sabem, és el de la Gioconda. N'hi ha de pronunciats i sincers però uns altres són artificiosos, falsos, que mostren les dents com si fora una amenaça, com si ens volgueren mossegar. Quin espant! Millor no somriure. Fotos: la primera és de cert polític treta de la xarxa, la segona l'he aconseguida des d'una postal i la tercera la vaig fer jo personalment. Després les he retallades per a preservar l'anonimat d'una de les models.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Pep Botifarra a l'Arraval de Teulada
La festa de l'Arraval de Teulada de divendres passat, amb l'actuació del cantant socarrat Pep Jimeno "Botifarra", prometia ser una perfecta demostració de festa popular; és a dir, cost raonable, espectacle amb l'idioma i cultura del poble, participació de la gent (que sopa, canta i balla al carrer), una festa amb més diversió i art que no "glamour" i exhibicionisme. Les previsions es van complir, fins que la pluja ho va fer malbé i vaig marxar en suspendre's l'actuació del cantant de Xàtiva, probablement la millor veu actual del País Valencià. Una Altra vegada serà, Pep! En les fotos, Pep Botifarra acompanyant el Grup de Danses de Pedreguer en l'actuació del 9 d'octubre del 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)