diumenge, 24 d’abril de 2022

Josep Maria Costa i Costa, in memoriam (Josep Castelló i vives)

 

Corria el final de la dècada dels anys cinquanta quan a casa del pare Espasa a València, se celebrava periòdicament una tertúlia en la qual, a més de l’amfitrió, participaven Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Lluís Bausset Josep Maria Costa i alguns altres. Hi ha una anècdota, o llegenda, segons la qual algú, amb bon enteniment i millor sentit de l’humor, probablement Joan Fuster per la ironia, va dir assenyalant una gran llàntia que il·luminava la taula al voltant de la qual se celebrava la tertúlia: “Si ara caiguera aquesta llàntia, s’acabaria per sempre el nacionalisme valencià” Per sort la llàntia no va caure. Uns anys més tard, no puc assegurar si l’any 1960 o 1961 vaig tindre la sort que una coincidència, que ara no ve al cas explicar, va propiciar que Josep Maria, llicenciat en dret, opositor a notaria i habitual a tertúlies amb la més selecta intel·lectualitat del Cap i Casal, encetara un debat sobre filosofia materialista i especialment sobre la relació entre el pensament i l’acció, amb qui signa aquest escrit, aleshores un jove, inexpert i intel·lectualment pobre estudiant de batxiller, que no disposava de res més que una curiositat per saber, un interés pel pensament especulatiu i –això és important i s’ha de dir— l’ajuda d’un gran professor, el catedràtic de filosofia de l’institut Jorge Juan, en Fernando Puig, filòsof racionalista expedientat i depurat pel règim franquista. Jo vaig ser molt feliç amb el debat que va durar molts mesos i del que vaig aprendre molt. Crec que convé recordar que vivíem en una època on aquests debats no estaven permesos i que jo pertanyia a la generació que “veníem del silenci”.

A l'any 1962 la tertúlia de Pedreguer, davant de la Marabunta, bar que ocupava tota la planta baixa de l’edifici on ara està el bar Plaça, va anar ampliant-se gràcies a “Nosaltres els valencians” el llibre de Joan Fuster, que ens va portar Josep Maria Costa i el disc amb les cançons de Raimon (la cara al vent...!, i altres). Josep Maria, amb el llibre de Fuster i la Nova cançó creava a Pedreguer consciència sobre el nacionalisme valencià. En el que a mi respecta, les lectures en valencià (el nostre català) començaven a ser habituals, encara que ningú m’hi havia ensenyat a escriure’l. Però era la llengua materna i això era suficient i el més important. Uns anys després, a sol·licitud meua, Josep Maria Costa va acceptar dirigir un curset de valencià el qual vam participar un grup de joves, curset elemental, bàsic, però amb tanta il·lusió que va potenciar la lectura i, conseqüentment, la cultura del País Valencià i la nostra identitat nacional a Pedreguer. Crec que no exagere si dic que va encetar un llarc camí de normalització lingüística que ha sigut rellevant.

Despés arribaria el secretariat de la llengua i el valencià a l’escola que va acabar fent el miracle que hui a Pedreguer la major part de les persones, especialment els joves, saben llegir en valencià i que moltes persones l’escriuen prou correctament i tenen consciència idiomàtica. Però tot aquest miracle no haguera estat possible si un grupet de persones, tan reduït que haurien pogut desaparéixer si haguera caigut una llàntia, no hagueren portat a terme un treball intel·lectual de gran importància. I entre ells, i quant a Pedreguer, cal destacar la tasca de Josep Maria Costa i Costa, intel·lectual, dotat d’uns coneixements i cultura enciclopèdica producte de la seua impenitent curiositat, persona de caràcter, de conviccions fermes, però capaç d’escoltar altres opinions, de temperament fort, activista incansable, treballant arreplegant firmes per a evitar que es derruïra l’edifici de les escoles velles, actual Casa de Cultura, que enderrocaren els porxes, antic mercat públic, per a convertir-lo en un aparcament de cotxes i un gran plec de firmes per a la celebració de la missa en valencià, aprofitant el Concili Vaticà II (un concili que finalment es va quedar en poca cosa comparada amb la il·lusió que hi posaven els catòlics progressistes de l’època).
Ara, en desaparéixer Josep Maria Costa i Costa, ens deixa dos llibres importants “Imatges del meu temps" i “Una nació entre nacions” de la que recomane amb entusiasme l’article de Vicent Martínez i Sancho, a més de la lectura d’ambdues obres. Més un treball que portava a terme amb entusiasme, tot i saber que no li quedava temps per a acabar-lo, més una fundació amb el seu patrimoni i un objectiu cultural.


I sobretot, la memòria i respecte de tots aquells que, sobre tot jo, tant vam aprendre d’ell. Descansa en pau.





dijous, 24 de febrer de 2022

UCRAÏNA

L’any 2010 en un festival de folklore celebrat a Diepenheim (Holanda), on vaig anar acompanyant al Grup de Danses de Pedreguer, vaig conéixer aquestes persones de Khmelnitsky (Ucraïna). Ignore la seua ideologia política, si són prorussos o no. Sols recorde que els seus balls eren espectaculars. Què serà de totes aquestes persones?. Els desitge que visquen en pau, que la maleïda guerra s’acabe –la d'Ucraïna i totes— que s’impose el diàleg i el trellat, i els expresse la meua solidaritat i desig de pau.






dijous, 6 de gener de 2022

BENILLUNA (Carme Miquel)

 

El pas entre 2021 i 2022 l’he fet llegint Benilluna. Un plaer.

Carme Miquel ens introdueix en la psicologia femenina i en la capacitat que tenen les dones per a gestionar sentiments i emocions en situacions dramàticament adverses i ens mostra la capacitat de lluita per la igualtat de l’avantguarda feminista, cosa que fa amb sensibilitat i, al mateix temps, de manera realista i descarnada. A més, ens fa reviure, als de la seua generació, la nostra infància i joventut, analitzant sociològicament i amb precisió mil·limètrica, el nostre poble –el seu, el de la Marina Alta, el valencià— amb l’enyor que això suposa pels de la seua – que és la meua— generació, i aportant per als més joves el coneixement de fets històrics.

“Només seran societats sanes si recuperen la memòria, si no obliden els fets passats i les seues conseqüències. Si fan justícia històrica.”
Si em demanàreu que fera una llista d’escriptores clàssiques de la nostra literatura, Carme Miquel ocuparia, sense cap dubte, un lloc destacat.