EL SEGON SEXE. Simone de Beauvoir (I)

    Per a llegir Simone de Beauvoir, el primer que cal tenir en compte és el seu principi filosòfic de l’existencialisme, perquè li aprofita de base, de partida, per a pensar i investigar.
    En el Segon sexe, Beauvoir es pregunta si existeix la dona i, si de cas, què és ser dona. Podríem concretar ràpidament explicant que l’autora afirma que “la dona no és sinó que es fa”, però anem a pans.

    L’autora ens explica que la filosofia de l’antiga Grècia considerava la dona com un home imperfecte o inacabat (Aristòtil, Pitàgores), el judaisme la considera una part de l’home, una xulla (El Gènesi), per al cristianisme medieval la dona és una essència, i per tant la dona sols és una idea; el nominalisme nega la seua existència individual, actualment (el llibre està escrit a mitjan s. XX) es diu que s’està perdent la feminitat, que les dones estan deixant de ser dones. Tot això porta Beauvoir a preguntar-se si existeix la dona.
    En la seua investigació constata que la dona existeix, aleshores es pregunta què és la dona. La dona té un paper secundari, subsidiari respecte a l’home. L’home és positiu i neutre, la dona és negatiu. Quan es parla del gènere humà s’utilitza el terme home (l’home és mortal, es diu referint-se a la humanitat), mentre que la dona és alteritat, és l’altra. Dit amb unes altres paraules: la dona es defineix en referència a l’home (i per a explicar-ho posa l’exemple de la línia obliqua que es defineix com una línia no paral·lela amb una línia vertical. És a dir, no es defineix per ella mateixa sinó a partir de la vertical). Amb la dona passa el mateix i l’autora es pregunta per què.
    Per a la seua investigació, Beauvoir utilitza el mètode existencialista, renúncia al fet biològic o fisiològic com a determinant, no accepta el destí com a causa de la submissió. Diu que l’origen de l’alteritat de la dona és històric. La maternitat, la seua debilitat física, la criança dels fills l’ha portada a no fer treballs remuneratius (ni antigament les activitats de risc, com la guerra, la caça) i, com a conseqüència, dependre de l’home que s’ha aprofitat per a posar-la en un pla de dependència. La moral religiosa, l’interés del poder econòmic, la conveniència de l’home que no vol perdre la seua posició de prestigi i de privilegi, l’educació sexista –també la comoditat d’algunes dones que prefereixen sentir-se segures i sense responsabilitat— fa que a hores d’ara la dona continue sent subsidiària, impedint-li l’alliberament, posant-li un sostre invisible que la manté presonera (Ací neix, si no vaig errat, el concepte de sostre de cristall que usen les feministes del s. XXI).

    Diu l’autora que per a saber sobre la dona no podem confiar en l’opinió dels homes, perquè són jutges i part. Tampoc de les dones que acceptant la seua submissió no serien objectives, ni tampoc ho són si lluiten per l’alliberament. L’única solució és una dona que siga neutral, que no tinga gens d'interès previ perquè ja s’ha alliberat individualment i l’únic interès que té és el de trobar la veritat. (Això jo li dic, si se’m permet la meua opinió, una lliurepensadora. I l’única que pot fer-ho segons aquesta proposició és la nostra autora)

    Coherent amb la teoria de l’existencialisme, Beauvoir diu que la dona no és, la dona es fa, és a dir, decideix el seu futur. Però es troba i es trobarà amb les dificultats que hem ressenyat anteriorment. Per això afirma que cal començar per una educació d’igualtat, no sexista. Un dels arguments que usa (no l’únic, clar) per a demostrar que la debilitat física no pot ser determinant perquè la dona elegisca un treball dur (com carregar un camió) és que actualment es carrega usant un teclat que mou unes màquines, treball que pot fer una dona (o un home dèbil, clar, podríem afegir)