dilluns, 30 de març del 2015

Amén




29 de març.(del dietari)




Hui ha sigut un dia de primavera en tots els sentits: ha lluït el sol, ha fet una temperatura agradable, hi ha flors --els cirers emblanquinats retallats sobre un blau esmolat del cel estaven preciosos-- i oronetes volant…  i hem celebrat l'excursió poètica de la Foradà. Es tracta d'una activitat lúdica que és com un còctel en el que es mesclen esport --no competitiu-- contacte directe amb la natura, cultura i gastronomia. Després de dinar unes bones tertúlies. Es pot demanar res més? Recitals de poesia -- a l'ombria d'un cingle, a la carena de la serra, sota l'arc de la Foradà, dins d'una cova allumenada amb bugies a la que ens han rebut amb l'obsequi d'uns dàtils ben dolços per a reposar forces-- cants, música de corda, esmorzar amb cava i dinar amb plats típics dels pobles de l'interior de la Marina.
Hem gaudit d'artistes consagrats cantant o recitant fins a artistes infantils que garantixen un futur musical i poètic ben esperançador. Cent trenta-cinc participants segons l'organització --quinze segons la policia, va afegir algú perquè no faltara un toc d'humor-- de diferents pobles de la Marina Alta, la Safor, la Ribera, de la mateixa ciutat de València, d'Alcoi, demostren la repercussió que té aquest esdeveniment que hem celebrat per tercer any consecutiu.

Set quilòmetres aproximadament de marxa de muntanya, amb més de 400 metres d'altura acumulada, deixen a una persona de la meua edat -- a mi, no sé què els passarà als altres-- físicament cansat, però mentalment reconfortat i optimista, com molt més jove que ahir, amb més ganes de viure, satisfet de veure que al món, que al meu món, encara hi ha vida i porta camí d' haver-ne per molts i molts anys. Amén.

No vull pensar si l'any vinent podré anar-hi o no, vull pensar que l'any vinent el Casal Jaume I tornarà, un any més, a convocar i organitzar aquest esdeveniment i tindrà igual o més èxit. Amén.

dilluns, 23 de març del 2015

PRIMAVERA



23 de març.
         Ho he mirat al calendari diferents vegades. Fa un parell de dies que estem a la primavera. M'ho confirma, també, unes quantes oronetes que he vist  revolar nervioses al voltant dels nius on van nàixer l'any passat. Elles no necessiten calendari, el porten dins de la seua genètica, saben quan han de venir i quan han de tornar. És sàvia la natura. L'únic motiu de preocupació és que cada anys en venen menys d'oronetes. Antigament no podia contar-les, centenars d'elles volaven voltant els antics nius construïts sota les eixides de les teulades, per totes les eixides de tots els carrers. Ara sols queden, per ací on visc jo, dos o tres nius a la casa d'enfront de la meua. Vicent, l'inquilí de la casa és respectuós amb els animals i no tomba els nius. Recorde que quan era xiquet, a la casa on visc ara, que encara no estava acabada, tenia les finestres tapiades, però quedava uns petits orificis, aproximadament d'un pam quadrat, deixats perquè correguera  l'aire per dins la cambra. Per aquest orificis entraven les oronetes i feien els nius en la cambra, on vivim ara la Lluïsa i jo. Quan mon pare va acabar de construir la casa, va tombar les tàpies i va posar finestres de fusta amb vidres, cosa necessària per a viure les persones, però les oronetes no van poder entrar. Potser eren les avantpassades de les que ara niuen a la façana de Vicent, sota la cornisa. Abans també construïen els nius en galeries i riuraus, però els humans vam procurar expulsar-les de casa nostra per motius d'higiene, atès que tiraven els excrements a terra. Semblava una convivència impossible la dels humans i les oronetes. Ara, cada any en venen menys, son ja molt poquetes les que passen l'estiu amb nosaltres, cosa que fa que cada any hi haja més mosquits i mosques. Caldria investigar i assajar la construcció de nius de manera artificial o crear les condicions adients perquè elles pogueren construir-los, prop d'on habitem les persones però sense que els seus excrements ens perjudiquen, perquè les oronetes ens fan falta.

         Deia que les oronetes m'han confirmat que no existeix error i que, efectivament, estem en primavera. Sols falta que ho confirme, també, l'oratge. Dies nuvolats amb pluges intermitents i fred, és la resistència de l'hivern a abandonar-nos, a perdre el seu domini cruel i dèspota. Tranquil, home!, d'ací uns mesos tornaràs a tindre la teua oportunitat. Deixan's gaudir del bon temps, de poder caminar pel camp sense risc de gelar-nos de fred, de prendre el sol, mig nuets i nuetes, banyar-nos a la mar salada o a les piscines amb clor,suportant la seua olor tan higiènica com, potser, malsana. Descansa una temporadeta i permet que nosaltres descansem també, que puguem deixar d'anar arrupits i carregats  de roba. De tota manera el rellotge no para --el de les oronetes que és el més infal·lible-- i tard o prompte el calor et vencerà… temporalment, clar.

divendres, 20 de març del 2015

SOBRE LES VELETES


19 de març (del dietari)
         Hui m'han qualificat de ser veleta. No ha estat cap mena d'insult, sinó una dita exempta d'ira, sense malícia ni rancúnia. Però això m'ha fet pensar. Opine que paga la pena reflexionar al respecte --no sols per mi, benvolgudes amistats, sinó per a tots-- perquè el tema és força interessant. Sóc veleta? Sou vosaltres veletes?. Crec que primer que res cal convenir què és ser veleta, decidir la seua definició, acordar què entenem per veleta.
         Si ser veleta és ser còmode, deixar-se portar sense defensar les idees ni criteri propis, sense lluitar, jo gosaria dir, sense por d'equivocar-me, que no ho sóc. Una gran part de la meua vida he anat contra corrent i, quan he anat riu avall, ha estat per convicció no per interés personal.
         Hi ha dos classes de persones. Les de pinyó fixe, que no necessiten pensar ni escoltar ningú perquè mai no canviaran, no poden canviar perquè les seues idees són molt clares i estan en possessió de la veritat. Per una altra banda estan les persones intel·ligents que escolten i poden canviar d'opinió si arriba algú i els convencen que estaven en un error, o si descobreixen l'error per ells mateixos. Observeu que fins i tot la santa església catòlica apostòlica i romana, tan infal·lible, dogmàtica, monolítica i granítica, ha acceptat ja, després de segles, això si --i potser encara amb alguna ombra d'indecisió-- que el planeta Terra gira al voltant del Sol i no al contrari. 
         Si conseqüentment amb aquest argument, la segona classe de persones, en canviar d'opinió, s'han convertit en veletes, aquestes veletes poden anar con tra corrent. Per una altra banda, es pot ser veleta i força coherent. Jo crec que sóc les dos coses. I vosaltres benvolgudes amistats que esteu escoltant-me --si és que m'escolta algú-- també ho podeu ser. La meua opinió i actitud sempre és conseqüència de la meua consciència i el meu enteniment en un moment donat. Ahir, hui i demà. Però com la consciència pot dependre de l'enteniment, i aquest --que és producte del coneixement i de l'experiència que ens atorga la vida-- canvia en les persones intel·ligents, l'opinió i l'actitud poden canviar sense deixar, per això, de ser coherents.
         El problema de la intel·ligència són els sentiments. També cal comptar amb això. La intel·ligència i els sentiments solen estar en una lluita cruel i permanent. Però jo ara plantejaré una altra qüestió. Les persones que sempre tenen d'acord, en pau i plàcida convivència els sentiments i la intel·ligència, no seran, sense saber-ho, persones de pinyó fixe? I encara pitjor, hi ha persones que tenen intel·ligència i no tenen sentiments. Els grans malfactors de la humanitat, durant tota la història, han estat persones intel·ligents i sense sentiments. Tot i que potser el que destaca en aquest tipus de persones no és la intel·ligència sinó l'habilitat per a semblar intel·ligents.
         Tornem, però, al principi. Sóc un veleta? Potser un poquet, si. I vosaltres?


dimarts, 17 de març del 2015

BAJOQUERES

(Del meu dietari) 
16 de març
         Hui he sembrat bajoques. He aprofitat que ja estem a la segona quinzena de març i que fa lluna vella. Només sóc un petit llaurador amateur, però els meus avantpassats per part de mare van ser llauradors professionals especialitzats en hortalisses, concretament bajoques, i jo em limite a seguir els seus ensenyaments. Això de transmetre el saber pràctic de generació a generació es diu cultura popular, i en aquest cas li podem afegir el segon cognom: rural. Sóc conscient que encara pot fer fred i que això perjudicarà que broten les llavors fins i tot poden arribar a perdre's, però si voleu bajoques primerenques --són les que el meu avi Colau i els seus fills venien més cares al "prado"-- cal arriscar un poc. Sempre esteu a temps de ressembrar.
         Diuen que si se sembren en lluna nova els brots creixen massa i tota la força va a les rames i no queda energia per a fer fruïts que és el que interessa. Per això convé sembrar-les en lluna vella. No es cap superstició. De tota manera, si per causes insuperables les sembrem en lluna nova, podrem solucionar els inconvenients, explicats anteriorment, tallant els ulls i evitant el creixement excessiu.
         Per a sembrar-les he fet dos cavallons paral·lels orientats llevant-ponent. Per a fer els cavallons rectes, com tot el món sap, convé posar un cordell ben tens nugat a dos estaques clavades sobre la terra. Abans de fer el cavalló he posat fem, en forma de filera i, per damunt, el cavalló. La direcció llevant-ponent permet fer els clots a la part de migdia del cavalló, de manera que rebran el sol de manera més perpendicular i estaran més a reser del fred que pot portar el vent de tramuntana.
         És convenient sembrar les bajoques aprofitant una bona saó i no regar-les després. Si la terra fa crostra degut al reg, pot dificultar l'eixida de les plantes. Jo no ho fet així, perquè actualment no reguem a fila i, si no plou, no pots triar. Per a solucionar-ho, tape les llavors --cinc, o millor sis, per clot-- amb turba i després les arruixe. Massa complicat si es tractara d'un cultiu extens destinat a la comercialització, però el meu és domèstic i no es massa faena. La turba no fa crostra i, si convé, podem tornar-les a regar.
         Quan hagen eixit posaré les gomes de degoteig i després les canyes. Es pot posar un plàstic negre sobre les gomes, cosa que evitarà l'herba, però jo normalment no ho faig. Quan es regava a fila això no es feia.
         Per a evitar que un possible vent fort tombe les canyes amb les bajoqueres, cal clavar les canyes ben fondes. També es pot reforçar amb uns cordells que tensen en direccions contràries per a major resistència al vent.
         Després, a regar-les quan tinguen sed i a collir-les ben tendres. Jo no tire insecticida. Si veig alguna xinxa, l'elimine amb els dits --ja sé que fa una pudor fastigosa, però podeu posar-vos guants de plàstic-- i si hi ha poll, arranque les bajoqueres afectades i les creme abans que es propague. I si no té remei i se sequen totes, mala sort. La professió del llaurador sempre és arriscada i depenent de l'oratge. Què hi farem! Per a menjar bajoques enverinades no cal treballar tant.



dilluns, 9 de març del 2015

"en ves de"

Del meu dietari

9 de març


         Un dels castellanismes que més desfici em fa escoltar és aquell que substitueix "en compte de" o "en lloc de" per "en vez de" De vegades intente proposar que es diga com es deia a Pedreguer antigament, per tal d'aconseguir acabar amb el castellanisme amb una proposta atractiva i popular. Quan jo era xiquet, la frase era, dita tal com sona, " or de". El fet de no trobar aquesta paraula --en el sentit que està dit-- en cap diccionari m'ha obsessionat. Dissabte ho parlava amb Jaume Avellà mentre comentaven el llibre  "Paraules en xarxa", un llibre que naix d'un grup de faceebok, en el que diferents persones aporten paraules en desús o completament desaparegudes però que s'usaven habitualment fa anys. Han fet un llibre interessant, però ningú no ha posat el sintagma "or de" com a sinònim de "en compte de".
         També havia comentat aquest tema amb amigues o amics filòlegs, però sembla que ningú no tenia constància d'haver llegit mai "or de" ni d'haver-ho sentit dir en llengua col·loquial.
         Hui, però, he trobat una possible solució que propose perquè els filòlegs ho analitzen i donen la seua opinió, més docta que la meua, que no ho és gens. La meua proposta seria: A Pedreguer, en compte de dir "en lloc de" deien "en hora de". Perquè l'alternativa ha d'estar en l'espai i no en el temps? Per una altra banda, en castellà es diu "en vez de" que també fa referència a un lloc en el temps. (comproveu la paradoxa. Evitaré desviar-me amb disquisicions sobre les conseqüències de la teoria de la relativitat, massa difícil per a mi). Si dir "en hora de" és correcte i a Pedreguer quan parlem tenim la costum de menjar-nos la meitat de les lletres, és possible que quan jo, de xiquet, sentia dir "or de" el que estaven dient-me era "en hora de".
         No sé si el meu raonament tindrà algun fonament des del punt de vista sociolingüístic o filològic, però crec que m'ha fet superar una antiga obsessió. I si, a més a més, alguna autoritat lingüística em donara la raó, seria molt feliç. I si em digueren que no, no passaria res, ja m'he calfat massa el cap amb aquest tema de tan poca importància.

         Rectifique, una cosa si que és important: cal eliminar el castellanisme "en ves de", per ser un barbarisme, per ridícul i perquè sona malament.

dijous, 5 de març del 2015

8 de març



Quan jo era jove a l'estat espanyol no se celebrava el 8 de març, dia de les dones treballadores, perquè el règim dictatorial de Franco no ho permetia. Tampoc no celebraven l'1 de maig, o se celebrava distorsionat ideològicament com a festivitat religiosa de Sant Josep Obrer. Ara, amb la nova llei mordassa --jo li diria llei boç que, per ser una paraula més basta i matussera, resulta més realista-- no m'estranyaria que pròximament no es poguera celebrar o que se celebrara posant en perill la integritat física de les --i els-- manifestants i lluitadores per la igualtat. Vinc a dir-ho perquè seria bo --i aquest és l'objectiu-- que arribara un dia que no se celebrara perquè no calguera, és a dir no perquè hi hagueren lleis opressores sinó perquè la igualtat fora tan evident i estiguera tan consolidada i inserida dins la mentalitat ciutadana, dins de les lleis i les costums, que aquesta reivindicació poguera considerar-se com a un fet històric i obsolet, o que si se celebrara que fora com a un record d'un temps considerat quasi prehistòric.
Però mentre això no arribe --i no té pinta d'arribar aviat-- cal continuar la lluita, Una lluita en la que el col·lectiu Femme Força està tenint un protagonisme i un lideratge exemplar, que hem d'aplaudir fins i tot els homes que ens sentim solidaris amb aquesta lluita, i que els desitgem un èxit total i definitiu.
La forma més tràgica i dramàtica --no l'única-- de la desigualtat és sofrir l'agressió, a vegades física, a vegades psicològica, de les seues parelles o exparelles, uns homes que no accepten que les dones tinguen dret a decidir el seu futur ni el seu present i que pretenen que han d'estar submises a les ordres dels homes, arribant a agredir-les fins i tot ocasionant-les la mort. No m'he parat a contar-ho però és possible que, en els darrers anys, el nombre de dones mortes com a conseqüència del maltractament masclista siga superior, dins de l'estat espanyol, a morts per causa d'actes terroristes. Si els governs i els poders mediàtics dedicaren a les dones maltractades la mateixa atenció, i el mateix interés en solucionar el problema, que dediquen --amb tota justícia, vull dir-ho també-- a altres assassinats, ajudarien a combatre  un dels càncers socials més greus de l'actualitat, un càncer vergonyós perquè la seua existència no és natural sinó artificial i, a més, és evitable.