dimarts, 16 de desembre del 2014

DE BERGA A PEDREGUER

El  XXXVIII Aplec excursionista dels PPCC celebrat a Berga ha tingut lloc entre el 5 i el 8 de desembre. Bones excursions de muntanya, bones culturals i bones activitats complementàries. L'organització ha deixat el llistó alt. Es respirava en l'ambient que la pròxima edició anava a ser al País Valencià. El CEP no podia defugir el repte, tot i que els membres de la seua directiva preferien ajornar la responsabilitat per a més endavant i tindre temps per a preparar-se. Però no, finalment el Centre Excursionista de Pedreguer va acceptar, per tercera vegada, organitzar l'aplec, amb la circumstància que aquesta vegada tindrà lloc a Pedreguer. Primer problema: Normalment, la seu de l'aplec i el menjador per al sopar de germanor es fa en llocs amples com poliesportius, però a Pedreguer no en tenim. Segon problema: L'assistència a l'aplec pot ser entre 800 a 1500 persones, depenent de la capacitat de convocatòria, d'organització, de les dates en les que se celebre, entre d'altres. Té Pedreguer capacitat per a donar hostatge a tanta gent? Moltes dificultats i moltes incògnites. Però ací tenim bones muntanyes per a fer excursions excel·lents, disposem de bona oferta cultural i, el que és més important, molta gent disposada a treballar, capacitat organitzativa i imaginació per a resoldre els problemes. Gose a dir que el pròxim Aplec serà --o hem de treballar tots perquè ho siga-- el millor dels 39 celebrats fins aquell moment. Comença el compte arrere. Ànim i sort.






dijous, 11 de desembre del 2014

VIC







Finalitzat el 38 Aplec Excursionista dels PPCC, em vaig encaminar junt als meus companys de viatge, a visitar Vic, com a preàmbul a la visita al monestir de Sant Tomàs de Ruitortes, entre Calldetenes i Falgueroles, com ja he explicat en aquest blog i dins de la sèrie de Dietari.
Vic és una ciutat molt bonica --visiteu-la, per favor-- i jo tenia especial interés en veure la catedral. De jove, a l'institut Jorge Juan, vaig fer un treball d'història de l'art i vaig triar la catedral de Vic, per uns motius més sentimentals que no artístics o històrics, com crec que ja suposeu. El treball el vaig fer a partir del que havia estudiat en llibres. Un gran error, no ho recomane a ningú. A més de llibres convé veure "in situ" allò del que vols parlar. Quan he arribat a la catedral m'he endut un gran ensurt. En la meua memòria, ja fràgil per l'edat, veia una catedral gòtica. Ara una neoclàssica. En entrar vaig anar adaptant la memòria i la realitat. Començaré per dir que les pintures de Sert que m'impressionaven vistes en els llibres que havia estudiat --això si que ho recordava perfectament-- eren molt més impressionants del que jo creia. Quasi em fan por, em donen una sensació d'ofegament, però no qüestionaré, no ho faré mai, el seu valor artístic.
Previ pagament del tiquet d'entrada(!), vam accedir al claustre. Ara si, la memòria tornava de colp, i veia el claustre gòtic tal com el vaig estudiar i presentar en el meu treball d'institut, amb el monument funerari a Balmes al mig del pati.
Em vaig introduir clandestinament --ens havien avisat que no podíem entrar perquè se celebrava una missa-- a la cripta romànica: Un sol sacerdot celebrava i sols quatre fidels, dos seglars i dues monges que cantaven (elles) càntics gregorians. Ho confesse, passe de celebracions eucarístiques i d'adoracions, tot i que soc respectuós amb elles, però  he de dir que passant mig hora diària en aquest lloc, no caldrà prendre ansiolítics, ni antidepressius ni tranquil·litzants.
En sortir i tornar a veure la façana, ja havia retornat completament la memòria, era la mateixa catedral que jo havia estudiat.
Sepulcre de Sert coronat per una de les seues pintures.
Una vegada fora, vam admirar el campanar i posteriorment, la plaça quadrada amb el centre de terra i les cases modernistes, destacant el monumental Casino.

dimecres, 10 de desembre del 2014

DIETARI 08/12/2014


1920-1930 aproximadament


Actualment. L'arc de la porta ha desaparegut.
Hui he satisfet un desig de molts anys, moltíssims, d'antiguitat. He aprofitat l'Aplec Excursionista dels PPCC, la paciència dels meus companys de viatge i un treball previ dels meus fills, per a visitar Vic i l'antic convent de Sant Tomàs de Riutortes a Calldetenes, al costat de Folgueroles. Tan antic era el meu desig que estava convertint-se en una obsessió, atès que, com més temps passava, menys possibilitats tenia de veure'l complit. Mon pare va viure i va estudiar durant uns anys a Sant Tomàs de Riutortes, antigament convent de franciscans que es va crear sobre una església romànica. Finalment, en l'època de mon pare, era un col·legi de camils, una ordre hospitalària, que va desaparèixer l'any 1970.
            El motiu que va provocar que mon pare ingressara en aquell lloc --orfe de part de pare i amb una mare amb tres fills de curta edat, dels quals ell era el menor, pobres per a més desgràcia-- i també les circumstàncies de la situació en les que es va trobar en aquell lloc --lluny de casa, de la mare, dels germans, dels amiguets... veure's destinat a una professió per la que no tenia vocació, suportant una disciplina severa, sense llibertat per a res i potser sofrint altres mortificacions que mai no em va revelar-- sempre m'han angoixat. Quan després d'alguns anys li van permetre viatjar a casa a passar unes breus vacances, potser per a provar la seua vocació sacerdotal, ja no va voler tornar. Però amb tot i això, ell sempre havia estat agraït perquè a Sant Tomàs va rebre menjar i educació.
            Hui, després de molts anys, permeteu-me repetir-ho, he complit el desig de visitar aquell lloc (en pèssimes condicions de conservació, per cert) veure el que ell veia, caminar per on ell caminava --pels jardins i pati on jugaven els xiquets, doncs a l'interior no he pogut entrar--  He pensat, he volgut pensar, que també va viure allí moments de felicitat, i això m'ha reconfortat. Quan  ja volia marxar he descobert una placa en la que està gravat un poema. He botat d'alegria quan m'he adonat que es tracta d'un poema de Mossèn Jacint Verdaguer, clar, tan estimat i admirat pels que van habitar aquest lloc en l'època de mon pare. Recorde el testimoni a Josep Piera en la seua obra Puta postguerra, respecte a l'admiració dels camils per Mossèn Cinto. Jo, per la meua part, puc testificar que un dels pocs llibres que tenia mon pare era Rondalles, per ser del Mossèn, i pense que si va comprar aquest llibret i no Canigó, per exemple, va ser per motiu del preu, un llibret, Rondalles, que a mi em va colpir en el seu moment. Diu així la placa que he descobert:

LI DIUEN FLOR DEL CUCUT
A LA GENTIL "PRIMAVERA"
PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR
EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.
TREMOLA ENCARA DE FRED,
MES TOTA S'ALEGRA
AL SENTIR COM AL CUCUT
LI HA RESPOST L'ORONETA,
ENTONANT UN CÀNTIC NOU
AMB UNA TONADA VELLA:
EL BON TEMPS HA ARRIBAT
BENEIDA PRIMAVERA!
                                                                                       
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

            Hui, huit de desembre del dos mil catorze, ben prop de l'hivern i a un lloc tan fred com la Plana de Vic --amb una forta glaçada-- on va viure mon pare i, abans, Mosèn Jacint Verdaguer, he sentit esclatar la primavera.


dijous, 4 de desembre del 2014

Estrany?

Resulta estrany que, en una època on la policia pot obtindre tota la informació que necessita en quant a comunicació, gràcies a la xarxa que usem tots, no hagueren tingut notícia d'un encontre per a barallar-se entre seguidors de l'Atleti (feixistes) i seguidors del Depor (antifeixistes), que havien acordat, diuen, per la xarxa. Resulta estrany que, en una època on la policia arriba en un no res si desplegues una bandera separatista o republicana, si cremes una espanyola, o si cremes una foto del rei, que tardara tant en arribar a un lloc on hi havia una baralla de multituds. Des del principi sospite que tota la informació de baralla acordada, de qualificar a la víctima com a una mala persona, sols pretenia amagar la ineficàcia de la policia i del seus responsables polítics. Però ara que comences a sentir opinions de seguidors del Depor, afirmant que no hi havia cap baralla pactada i que van ser víctimes d'una emboscada, i amb l'experiència que tenim els valencians a qui ens consta que en una manifestació institucional i davant la policia, apareixen feixistes amb banderes del pardalot i signes nazis, i la policia no actua. Ara que a Madrid, en una reunió informativa per a explicar els arguments dels independentistes, la rebenten un grup de gent amb signes nazis i fent apologia de la violència contra els que sols pretenen usar la paraula i no passa res. Ara jo pense que pot haver-hi alguna cosa més que ineficàcia. Per una altra banda pense que pretendre acabar amb la violència del futbol, sense tindre en compte que no es pot diferenciar de la violència d'extrema dreta, de la violència masclista, o de la violència del poder econòmic que permet deixar sense casa i sense menjar a ciutadans que no tenen culpa de res, és com pretendre acabar amb la corrupció sense clavar-se amb el corruptor, és a dir amb un sistema  que n'ès la causa.

dissabte, 29 de novembre del 2014

DIETARI 28XI2014

He assistit, com a membre del jurat, a l'acte d'entrega dels guardons dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer, i al sopar tertúlia en homenatge als guardonats. En l'entreacte de l'entrega de premis, hem gaudit de la música d'una parella de grans artistes,  Rebeca i Alex (ENDINS), un plaer que, mitjançant el sentit auditiu es filtra dins de l'esperit. Després, en el sopar, he tingut la sort de compartir amb els artistes i conèixer-los a nivell humà. No, el que he dit no és cert, no és possible separar l'artista de la persona. L'artista és un reflex de la persona, del seu esperit. Quan coneixes l'artista coneixes la persona.
Després de l'entrega dels Premis em sentia eufòric i no sabia perquè. Finalment ho he descobert: després de quatre anys, cesse de membre del jurat i això suposa abastar un alliberament. Vull dir que l'experiència ha estat desagradable? No. Durant aquests quatre anys he gaudit de les companyes i companys amb els qui he compartit la tasca. M'han enriquit intel·lectualment i amb elles i ells he passat  moments entranyables i força divertits.
És el fet d'alliberar-me de responsabilitats, el que em fa feliç. No em penedisc de cap de les decisions preses com a jurat, però lamente no haver premiat persones i associacions que ben bé s'ho mereixen. Tots no podien ser.
Alliberar-se de responsabilitats és un plaer immens que desemboca en una pau interna difícil d'explicar per qui, com jo, no sap expressar les emocions i sentiments. Jo en tinc d'experiència, per l'edat i per haver acumulat responsabilitats. Sols quan hom és major i, en mirar arrere, hom veu un llarg camí, la felicitat per abandonar responsabilitats és més intensa, més atapeïda i immensament plaent. 

divendres, 28 de novembre del 2014

ENTREGA DELS PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

Aquesta nit a les 20:00, A l'Espai Cultural (carrer Mestre Serrano) entrega dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer als guardonats, Bernat Capó (al mèrit cultural) Martí Franch (al mèrit arquitectònic) i AMADEM (al mèrit a la solidaritat i defensa de les llibertats) S'entregaran unes mètopes a Arantza Artola i Antònia Server com a exmembres del Jurat i a hi haurà un entreacte musical a càrrec de Rebeca (vocalista) i Alex (pianista). Entrada lliure.

dijous, 20 de novembre del 2014

Don Alfonso

Don Alfonso Guerra diu que voler fer un  referèndum sobre la independència de Catalunya, és com pretendre un referèndum sobre si els marits poden pegar a les mullers. Supose que ho diu en el sentit que pegar a les dones és il·legal i el referèndum sobre la independència també ho és, perquè no hi veig cap altra comparació possible, ni en les preguntes del pretès referèndum ni en l'actitud dels votants el 9N, ben pacífica i cívica. El senyor Guerra a qui hom atribueix la frase "el que se mueva no sale en la foto", frase que, siga certa o no, tothom li atribueix perquè sembla adient per a definir la seua idea piramidal de governar, deu pensar que no s'ha de pegar a les dones perquè és il·legal i no perquè és violència masclista i és inhumà. Per dir-ho amb unes altres paraules: de la declaració de don Alfonso Guerra es desprèn que si ell visquera a Afganistan i la seua dona li fora infidel, la mataria a cantalades, perquè no és il·legal. Així és vostè don Alfonso, obvie la qualificació que es mereix, perquè és vostè qui s'autoqualifica amb les seues declaracions.

dimecres, 19 de novembre del 2014

URNES



"el ser rotas es el más noble destino de todas las urnas" 
(Jose Antonio Primo de Rivera 29-10-1933 Discurso Fundación de la Falange)

"no votar és una victòria de la democràcia" Señora Camacho (PP Cataluña 2014)


dimecres, 5 de novembre del 2014

SI SI.... SI




Després de comprovar com criden arriba espanya! Separatistas al paredón! Iremos a la guerra! i no els tanquen a la presó per apologia de la violència o del terrorisme... després de veure com Matas surt de la presó en contra dels informes de la mateixa presó, i veure que Fabra no ingressa, tot i que el govern "encara" no l'ha indultat, mentre  apareixen casos i més casos de corrupció... després de veure que es preté fer un pacte contra la corrupció (això què és? "jo no robaré si tu no robes"?) en compte d'aplicar les lleis amb el màxim rigor i d'endurir-les per a acabar amb els corruptes i els corruptors... després de veure que el president del govern diu (parle de memòria) "no se debe  hacer política desde las ideologias sinó con objetivos más elevados" (com si lluitar o no contra la corrupció o fer reformes laborals i rescatar bancs, mentre es retalla en sanitat i educació públiques no fora fer política des d'una  ideologia determinada) i els ciutadans de l'estat espanyol no ens pixem de riure de tindre un president tant estúpid... després de comprovar que Podemos no vol ser d'esquerres ni de dretes (mira, com Rajoy) i, tal com estan les coses, no vol ser antisistema (què volen? tot igual però governant ells que, sense cap dubte, ho faran millor?) en compte de proclamar obertament que cal acabar amb el sistema capitalista... després de veure que el T.C. que va tardar uns quants anys en decidir si l'estatut era o no constitucional, sols ha necessitat unes hores per a dir que una enquesta no és constitucional per les preguntes que planteja... després de comprovar que una senyora va i diu "no votar és una victòria de la democràcia" i Franco no surt de la tomba aplaudint... després de tot això i molt més que no puc escriure per limitació del paper, jo pense --si m'està permès pensar-- que qualsevol ciutadà de l'estat espanyol, tant si és català, castellà, andalús, etc. si és intel·ligent i honest, hauria de demanar la seua independència d'Espanya. A banda, és clar, del dret a decidir dels catalans (i dels altres també) encara que no existiren les anteriors circumstàncies.
JO VOTARÉ SI SI...  i si em pregunten si em declare antisistema, tornaré a votar  SI.  Au!

dimarts, 28 d’octubre del 2014

PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER 2014. ACTES

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de
Pedreguer, després de deliberar extensament sobre
les diferents propostes presentades,
Acordà:
Concedir el XXIII Premi d'Honor al mèrit Cultural a
Bernat Capó Garcia, escriptor i periodista, per ser
un cronista, compromès, irònic i fidel als vells i
actuals costums i societats nostres, mostrant-los,
en els seus escrits, vius com només els veuen els ulls de
la curiositat jove i coratjosa.

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de
Pedreguer, després de deliberar extensament sobre
les diferents propostes presentades,
Acordà:
Concedir el XXIII Premi d’Honor a la defensa de les
llibertats i la solidaritat a l’Associació d’Amics de la
Marina Alta d’Ajuda a les Persones amb Malaltia
Mental (AMADEM), per la seva defensa i
reivindicació dels drets de les persones amb malaltia
mental, millorant, així, la seua qualitat de vida i la
dels seus familiars.

Reunit el Jurat dels Premis d’Honor Vila de
Pedreguer, després de deliberar extensament sobre
les diferents propostes presentades,
Acordà:
Concedir el XXIII Premi d'Honor al mèrit
Arquitectònic a l’arquitecte paisatgista Martí Franch
Batllori, per la seva labor professional... que integra,
amb naturalitat, conceptes i llenguatges actuals amb
les arrels i fortaleses de cada lloc. És l’encert de
trobar l’oportunitat on no es veu i saber que la
solució està en fer... només allò just, precís,
significatiu.

.

divendres, 10 d’octubre del 2014

XXIII PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

Dijous dia 9 l'alcaldessa de Pedreguer va llegir, en un acte celebrat a l'espai cultural, l'acta del Jurat dels Premis d'Honor Vila de Pedreguer de 2014. Els premis han estat atorgats a AMADEM (Asociació d'amics de la Marina Alta d'ajuda a les persones amb malaltia mental) el corresponent a la solidaritat i defensa de les llibertats, a Martí Franch Batllori el corresponent al mèrit arquitectònic i urbanístic, i a Bernat Capó García, el corresponent al mèrit cultural. A continuació de la lectura de l'acta, els assistents varem poder gaudir d'una actuació de la Romàntica del  Saladar, una banda molt apreciada a Pedreguer que va interpretar les peces del seu darrer disc enregistrat "A parar a Puerto Rico"
Martí Franch
Bernat Capó
Des del 12 al 29 de novembre se celebraran diferents actes: exposició, conferències (a la Casa de Cultura i a l'IES), en homenatge als premiats, que acabarà amb l'entrega de Premis i sopar tertúlia (obert a tots els interessats) el dia 29 de novembre.

dimarts, 23 de setembre del 2014

ALLÒ DE LA GEPA

                        A les xarxes socials han aparegut moltes persones que s'han decidit a participar en política (no use ací aquest mot amb sentit pejoratiu), animats per unes circumstàncies actuals que han reanimat a desencantats, frustrats (tampoc ho use en sentit pejoratiu) i desil·lusionats. A mi em sembla positiu que això passe.
            He observat que, algunes d'aquestes persones, estan exultants d'entusiasme fins al punt d'estar segurs que l'opció que defensen --que en alguns aspectes em pot agradar-- serà clarament guanyadora a curt termini. Personaloment crec que això pot ser perillós perquè aquesta actitud sembla exempta d'autocrítica i pot arribar al  fanatisme i, posteriorment,  crear més desil·lusió i frustració si, en breu termini no es complira. Estic referint-me a l'actitud de completa seguretat d'estar en el lloc correcte i que aquest lloc  és el segur guanyador, no a l'actitud d'estar entusiasmat i voler participar.
            Però he observat també un fet més perillós i és que la garantia de l'èxit radica en un líder (el company X o el camarada Y o el senyor Z) que ens portarà pel camí de la victòria (no he escrit victòria amb majúscula per a no ser massa dur)
            No és la meua intenció acusar de res ni al company ni al camarada ni al senyor. Solament lamente que hi haja una part important de la societat, crec que una part majoritària, que no haja aprés dels errors, propis o aliens, i continue sense la més mínima capacitat d'autocrítica.
            Segons l'opinió del vell, quasi tan vell com el dimoni, qui escriu aquestes frases, un vell que, com el mateix dimoni, sap més per vell que per dimoni, quan algú diu: "Ara vindrà (X, Y o Z) i ho solucionarà tot"  (us sona allò del culte a la personalitat? ) està en l'antesala de la prepotència i ha caigut en el mateix error que, prèviament, havien caigut aquells als qual critica. Quan es converteix una opció política en religió i el seu cap visible en profeta, s'ha donat la primera passa d'aquest camí que porta irremissiblement al fracàs (i després al desencant, la frustració i la desil·lusió)


dimarts, 16 de setembre del 2014

REFERÈNDUMS SOBIRANISTES

Stéphane Dion fa un plantejament força ponderat, i ben raonat, sobre la qüestió dels referèndums sobiranistes, des d'una posició unionista. Però respecte a Catalunya comet un error en una part del raonament: la seua defensa de la unió la basa en l'argument moral que el país que vol la secessió ha estat important per la construcció del país unit i que, d'alguna manera, el país total li pertany a la ciutadania del país secessionista. El problema radica en el fet que, per a ser cert, aquest sentiment ha de ser recíproc, és a dir, que en tot el país total (Canadà Regne Unit, Espanya) s'ha de tindre el mateix sentiment. Això no passa a Espanya, i no passa perquè els partits espanyolistes (unionistes) no han volgut mai fomentar aquesta cultura. Tenim un exemple claríssim, i no em referisc a les tantes campanyes contra el cava català, contra asseguradores catalanes, i altres, sinó a l'estatut de Catalunya, modificat unilateralment per un Tribunal Constitucional caducat. Recordem que havia acabat el seu període de validesa, i que sols es va dictar sentència després que els dos grans partits espanyols arribaren a un acord sobre la renovació del tribunal, fet que demostra --crec jo-- la seua dependència política i conseqüentment la il·legitimitat --si més no, moral-- de la seua resolució. Això va ser el gran error de l'espanyolisme. L'argument del senyor Dion, no val per al referèndum de Catalunya.
          En una cosa si que té molta raó: que no val amagar-se darrere d'una constitució
--atenció una constitució que varen modificar els dos grans partits espanyolistes, tancats dins del Congrés, sense referèndum-- i que el govern s'ha d'afanyar a oferir alternatives. I la de l'estatut, tal com va sortir del Parlament Català --no mutilat, com va arribar al Congrés dels Diputats per obra i gràcia de Zapatero i Mas-- probablement serà insuficient.
         Atenció! L'unionista senyor Dion també expressa un raonament basat en sentiment igualment moral: "Si em diuen que no ens podem separar perquè no tenim capacitat de viure sense el país total --un argument massa sentit a Espanya-- em faig separatista"
         I finalment, si un poble vota a favor de la independència, quina força moral té la llei del país total?

Podeu clicar per a llegir l'entrevista al senyor Dion.
http://internacional.elpais.com/internacional/2014/09/12/actualidad/1410538218_418493.html


dilluns, 15 de setembre del 2014

RESTAURANT EL MARINO I EL PIRATA PATAXULA.


. És curiós. En una època en la qual l'administració ha abandonat la cultura, i més concretament la literatura en la nostra llengua, va un restaurant i cedeix el seu local a Edicions del Bullent per a fer la presentació d'un llibre infantil, un relat musicat.  Naturalment el llibre parla de la mar i de les coves del Montgó. L'esdeveniment va ser dissabte passat i havia un menú especial per als assistents. S'han aconseguit quatres cosetes: 1º fer cultura, 2 promocionar literatura infantil en valencià, 3 fer passar una estona divertida a xiquets (i de rebot als pares) i 4 fer publicitat pel restaurant. Es poden fer grans coses amb imaginació. L'enhorabona a tots els responsables, i concretament a Vicent Contrí i Núria Sendra que tenen el cap ple de bones idees.

dimecres, 10 de setembre del 2014

VÁZQUEZ MONTALBÁN

Estava preparant la barbacoa per a torrar unes xulles per a sopar amb uns amics. No tenia cap ventall --o mauranet, com déiem a Pedreguer-- i vaig tirar ma d'un llibre i, usant-lo com a ventall, vaig aconseguir reanimar les brases  "Creieu que els llibres no aprofiten per a res? Doncs ja heu vist que si " vaig dir, dirigint-me als comensals. Els meus amics van assentir, complaguts, de comprovar que els llibres si que aprofiten per a alguna cosa."Si hagueres llegit Vazquez Montalban sabries que aprofiten per alguna cosa més", va dir un d'ells. Jo vaig somriure, però la majoria no ho van entendre. Llàstima, no poden saber el que s'han perdut. No m'he atrevit mai a usar fulls de llibres com feia Pepe Carvalho, tot i que no es perdria res amb alguns dels llibres que conserve. Algun dia hauré de rellegir alguna de les seues novel·les, o fins i tot algun article de Sixto Cámara a Triunfo.

diumenge, 24 d’agost del 2014

GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.

divendres, 22 d’agost del 2014

ECONOMIA GLOBAL

 
La senyora directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagard, ha fet unes declaracions que m'han portat a reflexionar sobre una qüestió que, de tan evident, em passava desapercebuda. Hi ha un fet en el que coincideixen tots els joves del món, sense límit de races, creences religioses o ideologies polítiques: es tracta de la il·lusió i l'esperança que tenen tots d'arribar a vells, de viure molts anys. Potser una minoria, com per exemple soldats i  mercenaris, sols pensen en matar i morir matant, però fins i tot ells, pretenen matar durant moltíssims anys, fins i tot sent vell, abans de morir.
Ara la senyora directora dels diners mundials –supose que és això, més o menys el FMI-- ha dit, amb una claredat meridiana que espanta, que l'economia global no pot resistir que les persones continuen vivint després de velles (jubilades?) És a dir, si no ho he interpretat malament, que l'economia global i les persones majors –vells, vaja-- són incompatibles. Si això és cert i la meua capacitat de deducció no està desbaratada, tots els joves –és a dir tots els que no són vells-- i els vells encara amb més motiu,  hem de ser necessariament contraris de l'economia global.
De vegades les coses són tan senzilles que espanta no haver-se'n adonat abans.
L'atreviment dels representants del capitalisme ha arribat a un límit tan extrem-- ja no intenten enganyar ningú-- que no comprenc com queda algú (que no siga multimilionari) que crega en aquest sistema. Si algú dels qui llegiu aquest escrit, creu en el sistema, per favor que m'explique perquè. A veure si em convencen.

dijous, 14 d’agost del 2014

El Pepe Tono



                   Fa uns dies vaig escriure a facebook una broma innocent en la que plantejava una endevinalla que preguntava quina cançó cantaven uns amics, i advertia que no era la Internacional perquè aquesta és una cançó massa revolucionària per a ells. Dos amistats amb un sentit de l'humor exquisit van coincidir que era el Pepe Tono. Ben pensat, però no. Si la Internacional era massa revolucionària per a ells (una premissa que podria ser falsa, o no, però que formava part de la broma), com podia ser el Pepe Tono que encara ho és més? El Pepe Tono –que a Pedreguer tots el considerem el nostre himne-- és la cançó revolucionària per excel·lència. Escolteu la lletra: “Pepe Tono cull-me pomes” li mana la Concepción al seu marit. “Concepción, que altes que estan” li respon el marit, i continua: “si les rames no s'acatxen, pomes no se'n colliran” Reflexionem. Això és una proclama a la insubmissió, una apologia a la desobediència civil. Així començarà la revolució. (Un exemple: si el govern espanyol ordena que no se celebre la consulta sobiranista catalana, i els catalans, insubmisos i desobedients, la celebren i guanya la independència, els catalans no haurien de cantar els segadors sinó el Pepe Tono)
            Alguns pensaran que es tracta d'una broma i que la cançó sols té unes connotacions exclusivament domèstiques. No ho sé. Crec que qui això pensa no coneix els pedreguers. Ací, històricament, hem revestit les idees subversives amb teles casolanes per a mantenir la consciència viva i passar desapercebuts dels censors i vigilants de la repressió. Potser és una lliçó que vam apendre en les germanies, de les que vam sortir ben escaldats. És una característica de la cultura popular, sempre el doble sentit. Com les cartes dels fills, que estaven al front, als pares: "sembrem ceba", deien, i la carta passava la censura i, els pares, a casa, sabien que la guerra es perdia perquè a primera fila reculaven. Això és cultura popular i a Pedreguer en som experts.
            Ara hi ha una versió ampliada del Pepe Tono, excel·lent, que ja es proposa com a himne de La Marina Alta. M'agrada la idea, però tinguem-m'ho clar. Si el Pepe Tono no és revolucionari, no és el Pepe Tono.     

dilluns, 14 de juliol del 2014

M'ENCANTEN LES FESTES DE PEDREGUER

Ahir, parlant amb l'amic Carlos vaig descobrir una cosa que intuïa des de feia anys. A mi m'encanten les festes de Pedreguer però no m'agraden els actes que es fan. Crec que caldrà explicar-ho: no m'agraden els bous, ni la presentació de les festeres, ni els sopars populars ni la paella als porxens, ni els balls a la plaça, ni els coets, ni la cordà, ni els cotxes "locos" ni la processó... però m'encanten les festes. Crec que no ho he explicat bé. Ho provaré una altra vegada. L'actitut dels meus conciutadans a festes fa que, tot i que les festes no siguen res que m'entusias-me, fan sentir-me feliç. Tampoc? Tercer intent: Quan no són festes, si amb la piaggio faig 20 m en direcció prohibida,  i em veuen, em diuen paraulotes que no puc repetir ací. A festes puc fer 200 m  en direcció prohibida i el que ve per l'altra part, s'arrima a un costat i em fa un somriure amable i sincer. Si un dia normal en faig una cervesa i una cassalla em diuen borratxo. A festes en faig 3 cassalles i quatre cerveses abans de dinar i em diuen "Xe, quina salut tens, això està molt bé" Un dissabte normal, sopant amb els amics, cante un poquet i tots em fan callar perquè desentone. A festes cante tant com vull, desentonant amb avarícia, i tots diuen "quin temperament més festiu i divertit té aquest xicot" Un dia normal, quan vaig a caminar, si prove de còrrer 50 m i algú em veu, diu "on va este welo? Que li agarrarà un infart!" A festes puc còrrer 100 m --sense que em veja la Lluïsa ni la Marian, clar-- a una entrà de bous i diuen "que fort que està, això és un exemple d'esperit esportiu" Un dia normal veig passar dos xicones atractives i faig un comentari referit a la seua bellesa i elles fan mala cara i diuen "quin viejo verde estàs fet" A festes faig el mateix i elles es miren, somriuen i diuen "quin welet més simpàtic, quina llàstima que no queden joves que diguen aquestes coses tan boniques" No sé si he sabut explicar on radica la vertadera essència de la bondat de les festes de Pedreguer. Però a mi m'encanten. Visquen les festes!











diumenge, 6 de juliol del 2014

VISCA LA SANTA MANDRA GLORIOSA.

La monstera. Un testimoni dels fets
 ( o dels no fets)

         Hui m'he desdejunat a la terrassa de llebeig, a la caseta del Trepig, sota el parral de vinci negre que ombreja la terrassa i que, enguany, està ben carregat. Un menjar senzill i parc com correspon a una persona humil com jo, amb poques pretensions i que li agrada viure com un eremita: dos llesquetes de pa torrat amb un bon raig d'oli verge d'oliva i suquet de tomaca, i un got de café amb llet que , si he de parlar amb propietat, és llet amb café. En acabant d'esmorzar he quedat assegut, ben tranquil i relaxat. Una mena de pau espiritual envaïx el meu esperit, és com una mandra aclaparadora  que domina la meua voluntat i no em deixa llevar.-me de la cadira. O potser no ho dic bé, potser no és la mandra la que domina la meua voluntat sinó que és la meua voluntat qui no vol abandonar la mandra.
         Una merla mascle –la que té el bec color carabassa-- creua la terrassa amb el seu vol rasant i aterra sota el gran gesmiler que tinc a l'esquerra, Em mira i, sense donar massa importància a la meua presència, se'n va caminant per darrere de la gran monstera que, fa uns quants anys, vaig plantar sobre una mena d'esfera que forma la rabassa d'una palmera seca.  Als peus de la monstera un canyaret amb varietat de matisos de verds a ratlles, cau en cascada per la soca de la palmera que fa de test natural. La merla es perd en direcció a les tomaqueres. Hauria d'uixar-la, que no s'acostume a visitar les tomaqueres, però ja ho faré un altre dia, per sort, les tomaques encara estan verdes i no apetixen a la merla.
         Per damunt de l'esbardissa de baladre del meu veí, s'eleva, allà lluny,  el castell d'Aixa. Qui no conega el territori creurà que es tracta d'un castell bonic  i gran. No, sols queden unes runes que des d'ací no es poden veure. Quan diguem castell d'Aixa ens referim al cim de la Muntanya Gran on estava l'antic castellet d'Aixa, que en realitat sols era una torre vigia, com també ho era el castellet de l'Ocaive, hui també en runes, també ubicat a la Muntanya Gran,
         Un teuladí passa per davant de la meua mirada i para sobre el caquier. No trobaràs aliment, dic jo, els caquis encara estan verds, i el teuladí com si m'haguera entés, reprén el vol i va al magraner que tinc davant de mi, un poc a la dreta. Picoteja per damunt d'una rama, possiblement alguna formigueta li ha aprofitat d'aliment, i tot seguit vola en direcció al gran pi del veí de darrere. És un pi gran, enorme, majestuós, d'aquells que han estat l'origen de la dita “és més gran que la copa d'un pi” Si per desgràcia un dia cau, destruirà la caseta, atès que la supera en sis o set metres i està just al seu costat.
         Pense que estic especulant en qüestions que no són de la meua incumbència i que el que caldria fer és llevar-me i anar-me'n a fer algun treball, com xercolar les tomaqueres o podar algun taronger, però la mandra no em deixa que l'abandone... o jo no permet que ella m'abandone a mi, no estic segur. De sobte ha envaït la meua pau el soroll, llunyà però estrident, d'una moto serra, o potser és una podadora d'esbardissa. Per cert la meua esbardissa de xiprers està demanant una poda urgent. Tinc davant de mi, a uns deu o dotze metres l'esbardissa, i caldria estar cec per a no veure-ho, però a mi la mandra no em permet observar, simplement em permet mirar i gaudir del que hi veig però sense entrar en detalls insignificants que podrien desconcentrar-me.
         Ara, un altre teuladí s'apara sobre un raïm que comença a colorar Mira cap ací i cap allà, em veu, fa un xiulet de l'ensurt que ha tingut i surt volant. Es posa sobre la barbacoa i m'observa. Deu pensar que no sóc perillós, o potser té molta fam; el cas és que torna sobre la parra i picoteja un gra roget d'un dels raïms. Pense que caldria tapar-los amb una bosseta de malla per a evitar que se'ls mengen els pardalets, però ara no puc. A més, el pardalet, pobret, té fam. Deixeu-lo que menge un poquet.
         La poteta de guatla, una planta de la família de les verdolagues, comença a obrir les fulles perquè ja li pega el sol. Aquestes verdolagues són com algunes persones que dormen de nit i treballen de dia. De nit tanquen els pètals i de dia, en pegar-los el sol, els obrin. La Lluïsa les va sembrar en un llibrell vell i el va posar sobre un tros de tronc de palmera seca, que fa de pedestal. El conjunt és molt bonic, però ara es nota que necessiten aigua. Espere que la Lluïsa se n'adone i les regue, que no se sequen... jo no puc.
         Un amic meu diu que fer vida contemplativa és una estupidesa, amb tantes coses que es poden fer, com llegir, veure una pel·lícula, escriure i tantíssimes altres coses, i no sols és una estupidesa, diu ell, sinó que, a més a més és com estar mort, perquè la vida, si no hi ha inquietuds de nous coneixements, no és vida, és la mort. Però jo crec que no.  La vida contemplativa és la veritable vida si es porta conscientment, si es decidix conviure pacíficament amb la mandra i gaudir d'ella, com d'una donzella bellíssima, vestida amb una túnica de seda natural i adornada amb una corona de garlanda de floretes de Sant Joan i que acaricia el mandrós, untant-lo amb olis verges d'oliva, de les millors olives de la Mediterrània, mentre li murmura, a cau d'orella, alguna melodia harmoniosa. Quin plaer!
           Si, reconec que estaria molt bé que jo ara escriguera, si més no, quins són, en aquest moment, els meus pensaments i reflexions, com és el meu plaer gaudint de la mandra, però per a fer-ho caldria que em llevara de la cadira i anara a per un ordinador, o uns fulls de paper i un bolígraf, però jo he decidit no moure'm d'ací i no em mouré. A més, escriure suposa un gran esforç pegant colpets sobre les tecles de l'ordinador o movent nerviosament  el bolígraf amunt i avall per tot el full de paper.  Per a escriure cal reflexionar, pensar, traure conclusions, i això significa un gran esforç, amb les neurones atrafegades, corrent amunt i avall per tot el cervell.
         Observe, d'esma, que els pàmpols de la parra sota la que he esmorzat, es mouen lleugerament i m'arriba un perfum suau que reconec com  d'herba lluïsa, la planta que tinc just davant de mi. Serà el llebeig que mou els pàmpols i em porta l'aroma de l'herba lluïsa? Jo què sé!
         Un amic meu, Jaume Avellà, que té la caseta a la Torre de Benimarmut, una partida on el llebeig bufa diàriament amb una puntualitat germànica i a hora de sol, ignorant totes aquestes costums, modernes i absurdes, d'avançar o retardar el rellotge als canvis d'estació--això diu ell-- Aquest amic diu que en una situació com aquesta l'única conclusió possible a la que paga la pena arribar és quan veu que es mouen les fulles i rames dels garrofers, i aleshores pensa: “ja bufa el llebeig”  D'acord, reconec que no és un esforç insuportable, però per a què cal pensar tant. A mi què m'importa si és llebeig o gregal, jo l'única cosa que vull és gaudir en pau d'ell. No, jo gaudiré de la mandra, de la bellíssima, plaent i joiosa mandra i qui vullga bellugar que ho fassa, jo no ho prohibiré a ningú, no. Jo sóc molt respectuós amb el legítim exercici de la llibertat que fan els altres. Ara bé, no espereu que jo em moga. No! Visca la mandra!



dissabte, 28 de juny del 2014

SOLSTICI D'ESTIU

En un aplec de bruixes i bruixots, de distinta i llunyana procedència, vam celebrar a la caseta del Trepig, el solstici de l'estiu, envoltats per ciris, espelmes i torxes. Primer que res un sopar de menges exquisides elaborades per les millors goges cuineres de la Mediterrània i alguna meiga del cantàbric. Després ens vam regar l'esperit --i el cos també, clar-- amb els màgics espirituosos de Ramón i alguna infusió com a filtre amorós (afrodisíac, vaja). Les contalles d'històries d'amors impossibles plens d'encanteri i finals tràgics i fatídics, van ocupar una part de la nit. La nostra Flordeneu Clara, la reina de les nimfes, va apel·lar a Júpiter qui, enfadat, ens va enviar un raig destructor que vam poder neutralitzar, però sense evitar dur-nos un greu ensurt (podeu veure la foto). Després la nostra reina va usar la seua màgia per a incinerar els mals esperits que ens turmentaven. Ja lliures dels maleficis, per efecte de les flames purificadores, Benjamí i Paquibel van recitar uns poemes del Canigó i també de "Contes i algun poema", i Clara, de veu melodiosa i harmoniosa, cantava cançons que ens aborronava a totes i a tots, especialment les estrofes de "Lo cant dels ocells". Una gran disbauxa.  Sols quan l'aurora rosada volia anunciar que el dia li guanyava la batalla a la nit --que curteta és al solstici de l'estiu-- ens vam retirar fins l'any vinent. Una nit inoblidable.










El terrible raig de Júpiter


dimecres, 11 de juny del 2014

DEMÀ COM UNA FINAL


Demà, dijous, a les 20:00, davant de l'Ajuntament, Pedreguer se la juga. Champions? Copa del Món? Roland Garros? No, la SALUT. Manifestació per a exigir el nou Centre de Salut que serà de tots els ciutadans i ciutadanes de Pedreguer (fins i tot per al foraster que havent-nos visitat, es faça malalt ací): monàrquics i republicans, d'esquerres i de dretes, dones i homes, joves i vells, ateus, catòlics, protestants, musulmans, jueus, els evangelistes i també els agnòstics, els moros i cristians, els homosexuals, els bisexuals, els heterosexuals, els trans sexuals i els onanistes, alts i baixets, esportistes (des d'aquells que practiquen esports de risc fins els que practiquen exclusivament el sofà-bol), virtuosos i pecadors, gitanos i polonesos, els que tenen treball i els que estan a l'atur, també els jubilats (home! eixos els primers), els del Barça, els del Madrid, els del Atletico i els de l'Atletic, els del València i els del Llevant, els de l'Hèrcules i els de l'Elx, també dels que odien el futbol, els minusvàlids físics, els psíquics i fins i tot els minusvàlids d'idees, els toreros i els antitaurins, els rojos els blaus i el marxador, i els que no he anomenat (perquè tinc mala memòria), el nou Centre de Salut serà de TOTS. Sols té una bona excusa per a no assistir a la manifestació qui estiga segur de no fer-se malalt, és a dir... el MORT.