Les belles imatges (Simone de Beauvoir)

    Una xiqueta d’11 anys que, a conseqüència de parlar amb una amigueta major, pren consciència del sofriment de molta gent, cosa que no la deixa dormir i té malsons, pregunta a sa mare: perquè existim? Sa mare (Laurance) no vol que patisca però tampoc vol dir-li que no pot fer res per solucionar-ho; que hi haja misèria, fam, patiment és inevitable i per tant el que ha de fer és ignorar el sofriment dels altres. Laurance s’angunia, perquè no vol enganyar la filla, vol que siga solidària i desitja que tinga esperança. 

    El món, la imatge del món, és una mentida, és com un calidoscopi.

    Laurance diu que gràcies a la tecnologia, l’any 1990 no hi haurà fam al món i tothom disposarà d’una vivenda digna. (Ai! Si obrirà els ulls!)  “Cada dia llegim coses horribles, i continuem ignorant-les” dirà en una altra ocasió.

    Laurance no llegeix diaris. És com autodefensa per a no patir?

    “Tot el mal de la societat ve d’haver multiplicat les seues necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d’acontentar-se amb un mínim vital. En crear noves necessitats, es generen noves frustracions” I posa com a exemple pobles pobres, subdesenvolupats, on hi ha més solidaritat, on els diners no han corromput les persones. 

    El pare de Laurence diu que per damunt de la moda hi ha valors, veritats. Hui (1962-64) no es valora l’humanisme. Tot comença, diu ell, quan van preferir la ciència a la saviesa. Ara sols una revolució moral, no social ni política, ni tècnica, ens tornarà a la veritat.  (Supose que es refereix a la moral existencialista)

    Els lavabos de les vivendes no són suficientment adients a les necessitats humanes, però si els fan més bons –diuen els arqui-

tectes— encarerien les vivendes dels treballadors, que ja són cares. I reduir beneficis?, pregunta algú. Però no obté resposta. Això dit a França a principi de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Més de mig segle després ací estem pitjor.

    Laurence destrueix l’automòbil per evitar atropellar un ciclista que se li creuava davant. El cotxe és car. Jean Charles, marit i propietari del cotxe, s’ha enfadat. Laurence valora la vida humana per damunt d’un bé material, però dubta si haguera actuat igual en cas de portar les seues filles al cotxe (angúnia existencialista). Son pare diu que ha fet bé, que la vida humana és més important que tot.

    (Qui escriu aquest comentari, creu recordar un debat d’aquella època, provocat per l’autora del llibre i Jean Paul Sartre, entre altres, en el que es dilucideix què és més important, Notre Damme de Paris o la vida d'una persona, però d’aixo parlarem en una altra ocasió).

    Els dubtes, els canvis d’opinió, són una constant de Laurance (alter ego de Simon ?) Es pregunta si les nostres opinions són nostres o estàn influenciades per les opinions d’altres que ens han arribat per qualsevol conducte? Senbla una pregunta retòrica, la invitació a una reflexió que ems portarà inexorablement a acceptar-ho com a cert.

    Laurence lamenta haver estat domesticada, però per damunt de tot vol evitar que les filles ho estiguin, defensarà enèrgicament la llibertat de les filles. En el “Segon sexe” esdevindrà súmament important el tema de la llibertat i igualtat en l’educació com a instrument per a l’emancipació de la dona. (Ja en parlarem)

Hi ha una altra subtrama que no expose per a evitar convertir aquest text en un spolier (potser ja ho és massa), en el que sembla fer reflexionar el lector en què és més important la llibertat a costa de soledat o la companyia? 

    Per acabar ens fa –o es fa— una pregunta dramàtica: es pot estimar després de la primera flamerada sexual?

    Si llegiu la novel·la, cosa que recomane, tot i que potser he explicat massa coses, vos portarà a introduir-vos un poc en la filosofia existencialista i del pensament de Beauvoir (més important que la trama en si) que espere ampliar en uns dies amb els comentaris a EL SEGON SEXE.