(Continua la tertúlia de sobretaula)
T. En defensa vostra jo diria que no sou dogmàtics.
--LA. No es pot ser dogmàtic perquè ningú té la veritat absoluta. El que ahir era veritat (era considerat com a veritat) demà podrà no ser-ho i que el que ací és veritat (és considerat veritat) en un altre lloc pot no ser-ho. Sols podem estar convençuts que la nostra opinió és correcta si hem escoltat opinions en contra i hem reflexionat sobre elles. Això vol dir que no som infal·libles, però no vol dir que no actuem d’acord amb les nostres conviccions perquè això suposaria que no ens mouríem.
T. Estan dient-me que no ens hem de fiar de res, però sí de les nostres conviccions? No fiar-se de res però sí de les mateixes conviccions, o cultura, d’alguna manera, em recorda Descartes
(No veieu ací, estimades lectores, certa contradicció?
LA. Descartes, com qualsevol altra persona, té part de la veritat. Un gran pensador té com a primer deure seguir el seu intel·lecte cap a qualsevol de les conclusions on el porte. Sense prejudicis i sense por de ser acusat d’heretge, però el seu intel·lecte començarà necessàriament d’un punt de partida, d’una convicció (o d’una cultura). Acceptem com a bones certes creences sense qüestionar-les, no perquè siguen veritats sinó perquè ens són útils, perquè no sabríem què fer sense elles. No és cert el tòpic que la veritat sempre acaba guanyant a la mentida,
T. A propòsit de la veritat, Nietzsche va dir, després de vostés, que la veritat no existeix per ella mateixa, sinó que és una convenció. Si dues persones es posen d’acord en una cosa, aquesta cosa és veritat.
LA. No va desencaminat, perquè només aquells que han atés les dues bandes de manera impersonal i han intentat veure les raons de cadascuna d’elles són capaços de conéixer la veritat.
(Aquestes frases fan pensar que estem davant unes autores que podem considerar com a lliurepensadores, lliures de prejudicis. Per una altra banda, les autores escriuen sobre la pràctica de les discussions com a experiència pròpia, però les solucions que intenten aportar sempre es basen en una pretesa bona fe de les parts oposades. Tanmateix, accepten que tots se senten molestos quan se’ls discuteix de manera intemperada, però no saben dir quan una opinió és intemperada, ni creuen que ningú puga assenyalar els límits de la temprança. Però posteriorment es contradiuen dient que hi ha mentides que després de molts anys acaben descobrint-se com a tals i renaix la veritat.)
T. Consegüentment, podem dir que si dues persones es posen d’acord en un tema, aquest acord és la veritat.
LA. No necessariament. Això podria ser treure una frase del seu contexte, perquè si posem això com a dogma, deixa de ser veritat. Si una opinió és verdadera, però és sostinguda com a prejudici, és superstició, encara que siga veritat.
T. ... Comprenc... en fi, els apeteix un te?
Les autores em diuen que no tenen costum de prendre té a aquestes hores, però com que la tertúlia de sobretaula és agradable, accepten.Els oferisc una infusiód’herbes aromàtiques que cultive a la caseta; herballuïsa, herba-sana i melissa. Els agrada... o això diuen, potser per cortesia.
LA. Nosaltres som de l’opinió que si dues opinions antagòniques no es poden expressar amb la mateixa llibertat i vigor (si no tenen les mateixes oportunitats) un bàndol pujarà i l’altre baixarà. Proposen que les dues opinions encaixen i arriben a la conciliació.
T. Molt bonic, però i si no arriben a la conciliació?
LA. En cas contrari hem de concedir més dret a l’opinió que resulte minoritària.
T. Ací jo obriria una reflexió: El poder econòmic, amb els seus comunicadors, i mitjans de comunicació de la seua propietat, té més oportunitats i més possibilitats de ser majoritari. Consegüentment, segons vostés ha de tenir més dret a ser escoltada i defensada la part oposada als interessos del poder econòmic, i ací ve la pregunta clau: Qui ho defensarà? Qui té poder per a competir amb el poder econòmic? L’estat? Vostés no volen, seria donar-li massa poder a l’estat, tant com al poder econòmic?, home això vostés no volen. Com pot haver-hi conciliació si un té els mitjans (el poder econòmic ) i l’altre no? Si no hi ha conciliació, com pot haver-hi democràcia? Aleshores... Acceptem la intervenció de l’estat per a garantir la democràcia?)
LA. No neguem que vosté pot tenir part de raó. Totes les opinions tenen o poden tenir elements certs, part de la veritat. Reconeguem que la tendència de totes les opinions a esdevenir sectàries no queda resolta per mitjà de la lliure discussió... el mal més terrible no és el conflicte entre parts de la veritat, sinó en la supressió de la meitat d’aquesta.
(Les autores escriuen sobre la pràctica de les discussions com a experiència pròpia, però les solucions que intenten aportar sempre es basen en una pretesa bona fe de les parts oposades).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada