dilluns, 21 de maig del 2018

CONTROL


Crec que no vaig errat si dic que l’església catòlica està perdent parroquians any rere any. A mitjan segle passat i fins i tot a les acaballes, la concurrència als temples era major que ara, amb molta diferència. Abans les religions, ací concretament la catòlica, exercia una influència important sobre la consciència del poble. Actualment el poder de l’església catòlica no radica en el control directe de les consciències de la majoria de la població, sinó en la influència sobre una minoria ben qualificada, aquella que controla els centres de poder real: governants, consells d’administració de les grans empreses i altres instàncies de la classe dominant. Que la majoria de la gent no assisteix als actes litúrgics és cosa sabuda. Que amb tot i això l’església catòlica encara gaudeix, entre d’altres, dels beneficis del Concordat i d'estar exenta del IBI gràcies als nostres governants, també. Que al segle XXI hàgem tingut o tinguem ministres d’interior que condecoren verges per a agrair la protecció a la policia, i ministres d’Economia que fan pregàries a la mare de Déu perquè l’economia de l’estat millore, són fets igualment de domini públic.
Però el fet que la majoria de la població haja deixat d’anar a missa, vol dir que ja no practica cap religió? O hi ha una altra religió més subliminar i menys evident? Perdoneu-me per gosar a dir que els informatius televisius, la majoria d’entrevistes i tertúlies que emeten les cadenes més importants, fins i tot els programes de concursos i els comentaris dels partits de futbol cerquen influir i influeixen ideològicament en l’opinió pública tant o més que les antigues o actuals homilies durant les misses.
Perquè l’objecte més important de la religió és col·laborar amb el poder constituït per a controlar el poble, mitjançant els gurús, sacerdots, profetes o 
 directors espirituals de qualsevol religió. Accepte que teniu el dret a dir-me que aquesta opinió està formada a partir de lectures de lliurepensadors com Bertran Rossell i altres filòsofs i que aquestes filosofies també suposen una religió perquè han format la meua opinió. Accepte que teniu dret a pensar-ho però permeteu-me que em defense dient que, com a mínim, la filosofia no té dogmes i el seu discurs és racional, els filòsofs generalment són d’esperit innovador i crític, al contrari que els religiosos i que, a més a més, no formen part de governs (ni de conferències episcopals) ni, sobretot, dels consells d’administració de les grans empreses. Però per controlar el poble, la religió usa dos instruments: la creació d’opinió mitjançant les homilies (o els informatius televisius) i l’adquisició d’informació dels pecats, defectes, virtuts, necessitats, debilitats de la població, cosa que anteriorment es portava a terme mitjançant la confessió i ara no. Ara, però, el poder té internet, allò que diem la xarxa on publiquem els nostres desitjos, de vegades fins i tot els inconfessables, els nostres projectes, les nostres idees, a vegades innòcues, però també potser, a vegades, perilloses per al sistema. Aquests pecats comesos per “l’internetaire”, poden ser captats, processats, analitzats i classificats pels serveis d’intel·ligència dels grans estats –estats que, com la religió, també està al servei del Poder— i tenir-nos controlats per a neutralitzar la nostra acció si anara a produir-se i no fóra convenient per qui mana.
Una característica de la confessió que cal remarcar és la discreció del confessor, el secret de la confessió és inviolable. La literatura i el cinema han produït obres famoses basades en fets, reals o ficticis, en els que el protagonista, el confessor, ha posat en perill la pròpia vida per no revelar el secret de confessió. Actualment el Poder (el Poder en majúscula) també ha imposat una mena de secret de confessió mitjançant les lleis de protecció de dades. Però tot i les possibles debilitats d’un capellà, em fie més d’una persona que no d’un sistema que ningú sap mai qui controla ni com. Crec que ningú no pot garantir que allò que tu escrius i deses en el “núvol”, no vaja un altre i ho trega... o que caiga a conseqüència d’una pluja, si em permeteu la broma. A més, les lleis – en plural perquè cada país té la seua, supose—tenen una vàlvula d’escapament ben curiosa que consisteix en el fet que quan tu dones les teues dades a hisenda, al banc, a l’assegurança, a la companyia del gas, a una operadora d'internet o al sistema sanitari et fan signar una autorització perquè puguen fer ús de les dades en determinades circumstàncies. Jo ja fa anys que no sóc catòlic practicant i no em confesse, però sí que practicava els sagraments de xiquet i de jove, i no recorde que cap capellà em diguera mai “d’acord, guardaré el secret de confessió d’allò que em diràs a excepció del que siga interessant per a l’organització a la qual pertany o que puga ser d’interés públic”.
El que volia dir, i perdoneu-me si m’he allargat massa per a tan poca cosa, és que podem canviar de religió però cada vegada estem més controlats. En definitiva, parafrasejant l’antic adagi: “de religió canviaràs però del control no escaparàs”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada