25.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VIII)

 


 

LES GUERRES JUSTES

Chomsky exposa les condicions de la guerra justa que, per cert, no es compleixen. Veiem alguns exemples. La universalitat és el principal element de la teoria de la guerra justa. És a dir, si un fet motiva que una guerra siga justa, ho serà per a tots els estats, no sols per a un. És a dir, la llei és igual per a tots (Els bombardejos dels EUA com a lluita contra el terrorisme ha provocat milions de morts innocents directament per les bombes i per la fam posterior. Segons aquest principi, Cuba i Nicaragua tendrien dret a bombardejar els EUA)

Principi de proporcionalitat: Els EUA ha fet molt més mal a la població de l'Iraq que els islamistes de l’11S a la població americana, per la qual cosa, la invasió de l'Iraq no va ser una guerra justa.

No es pot considerar guerra justa la guerra preventiva. Aquesta sempre es porta a terme contra països militarment dèbils, sense risc per a l’invasor, i l’atac suposa uns beneficis econòmics per l’invasor.

 

DEMOCRÀCIA I PROPAGANDA OFICIAL

A desembre del 2002, segons les enquestes, sols el 10 % de la població fora dels EUA era favorable a la guerra de l’IRAQ. La premsa va dir “Podria continuar havent-hi dues grans potències internacionals, els EUA i l’opinió pública internacional” Quan diu els EUA es refereix a l’Estat, Bush, no a la ciutadania.

David Hume ja diu que el control de la informació és la base de tot govern, sobretot en les societats més lliures, on l’obediència no pot imposar-se mitjançant la violència. Per al president Wilson ha de ser una elit qui dirigisca la “bèstia”, és a dir, el poble. La missió del poble és votar periòdicament quin sector de la elit vol que governe, però sense participar. Aquest és el concepte de democràcia que té la classe dominant.

Quan la immensa majoria de la població mundial estava en contra de la invasió a l’Iraq o el bombardeig de l'Afganistan, la premsa oficial al servei de Washington deia que “sols s’oposen els pacifistes recalcitrants”.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern a permetre la invasió. (!!!)

Segons la propaganda americana, la intervenció militar dels EUA a Timor i a Kosovo es fan per raons humanitàries, però Chomsky assegura que es fan per mantenir l'hegemonia dels EUA (pàg. 81 i següents).

 

Els EUA ha vetat acords de l’ONU d’usar armes bacteriològiques i gasos verinosos, cosa que passa desapercebuda perquè la propaganda oficial ho silencia. A més, pel fet d’haver estat vetat, no consta com a resolució, no ha existit històricament.

La propaganda oficial de Washington té molta importància. Deia que alguns països volien expulsar els EUA del món.

Chomsky, assegura que l’electorat dels EUA sap que el partit republicà governa en contra dels seus interessos, perjudiquen els treballadors, però són eficaços en defensa. Per això els republicans ataquen altres països quan s’acosta una campanya electoral assegurant que és una defensa, per a aconseguir vots dels treballadors. Aquesta és la raó per la qual les invasions coincideixen amb l’inici de campanyes electorals. Evidentment, a parer meu, això suposa una manipulació mitjançant propaganda electoral, de l’opinió popular, cosa que afebleix la qualitat de la democràcia.

L’autor ens fa veure que, en un debat electoral, l’atenció es dirigeix més a les qualitats personals dels candidats que a les qüestions o programes. Els polítics poden fer votar un treballador en contra dels seus interessos per qüestions secundàries o raons patriòtiques. Jo proposaria un exemple: un treballador que li agrada la festa dels bous pot votar un partit que està en contra d'augmentar el salari mínim interprofessional o la reducció de la jornada laboral, perquè aquest partit subvencionarà les corregudes dels bous. Mitjançant la comunicació, la propaganda electoral, amaga el que és important i mostra el que és secundari per governar en contra dels interessos del poble. Podem convenir que és una forma d’enganyar el poble mitjançant la propaganda, cosa que desvirtua la democràcia.

Per a Chomsky la dificultat que la democràcia siga acceptada pel poble, pels treballadors (sobretot en països subdesenvolupats) és que s’identifica amb el neoliberalisme (el sistema econòmic de la globalització) que empobreix cada vegada més als treballadors. (Caldria reflexionar sobre si el creixement actual de l’extrema dreta pot tenir, entre altres, aquesta causa).

La propaganda oficial de Washington ignora els fets terroristes dels EUA. I si no els pot ignorar els interpreta favorablement. Quan els palestins maten a un indefens jueu americà, minusvàlid, ho consideren, amb raó, un crim horrorós. Però els crims portats a terme per Israel subvencionat pels EUA, amb major nombre de víctimes i també innocents, es presenta com un error lamentable, conseqüència d’un atac legítim.

Per una altra banda, quan l’ONU ha condemnat la violència d’Israel o EUA, aquest veta la resolució, amb la qual cosa no consta la violència i en conseqüència no ha existit. L’any 2000, Washington va aplaudir la cruel repressió de Turquia al poble Kurd de l’any 1994, per considerar lloable la lluita contra el terrorisme dels EUA ajudant a Turquia contra els kurds. La propaganda oficial dels EUA amaga els crims dels seus aliats (clients, els diu Chomsky), fent com que no existeixen.


17.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VII)

 

EUROPA I ELS SEUS IMPERIS.

     Els imperis europeus han actuat de manera similar, tot i que ara representen la zona més democràtica del món, segons Robert Cooper (conseller d’exteriors de Tony Blair) qui afegeix que, si cal, han d’usar la força perquè altres països siguen democràtics (amb lleis i justícia) i ha d’usar la llei de la selva quan actue en la selva.
     A mi personalment em sorprén el senyor Cooper: Quin dret te d’actuar a la selva, fora del seu país? Atorgar-se aquest dret és imperialisme, perquè la qüestió és: qui decideix que és selva i que no, i per què?
     Chomsky, tot i fer referència als antics imperis europeus, també opina que Europa és actualment el sistema més democràtic. I adverteix: “Els països d’Europa oriental són un cavall de Troia que els EUA ha introduït a Europa per a evitar que aquests països (els de l’Europa occidental) s’allunyen de la influència dels EUA.

OTAN-BALCANS


     L’autor ens recorda que segons el comandant de l’OTAN “l’impuls realment decisiu” que va estimular la campanya de bombardejos de l’OTAN no van ser les violacions de drets humans per part de Milosevic a KOSOVO abans de 1999, ni tampoc treure’l del poder mitjançant els bombardejos. El que bàsicament importava era la necessitat d’imposar la voluntat de l’OTAN sobre un líder que desafiant, primer a Bòsnia i després a Kosovo, minava la credibilitat de la diplomàcia dels Estats Units i d’Europa, a més del poder de decisió de l’OTAN.


     El recurs a la força a Bòsnia per part de Clinton el 1995 i el bombardeig de Sèrbia el 1999 “no van ser, com es va dir, per a detenir la neteja ètnica o com a resposta a un cas de consciència, sinó per a prevenir amenaces a la cohesió de l’OTAN i la credibilitat del poder estatunidenc” (Andrew Bacevich)

ENFRONTAR-SE AL TERROR


     L’origen del terrorisme islàmic és la marginalitat econòmica, social i política. Les mesures de força poden descapotar un moviment terrorista islàmic, però els seus seguidors, i uns altres nous, continuaran si no se soluciona des de l’arrel (la marginació)
     Els serveis d’intel·ligència d’Europa i dels EUA sabien que la invasió de l'Iraq portaria un augment del terrorisme islàmic.
Ami Ayalon, cap del Shabak (Servei d’intel·ligència d’Israel) des de 1996 a 2000 va dir que la victòria de les armes no solucionaria el problema del terrorisme islàmic. Liri Sagie director de la intel·ligència militar opinava paregut i els dos van afirmar que el terrorisme islàmic no cessarà mentre no es respecten els palestins i s’accepte el seu dret a l’autodeterminació. G.W. Bush va preguntar, “perquè ens odien?). Els musulmans, diu Chomsky, no odien els americans, sinó la política dels seus governs. Si partim d’aquesta premissa, la solució al terrorisme és fàcil, afegeix Chomsky.
     Intel·lectuals àrabs afirmen que el terrorisme és la reacció a la injustícia que porta la política dels EUA. Jordans prooccidentals afirmen que la invasió de l'Iraq va desprestigiar la democràcia a tota la regió d’Orient Pròxim.
     Republicans influents van declarar que estaven disposats a aprofitar-se del terrorisme com a excusa per a fer política d’extrema dreta. Colòmbia i Turquia són països que destaquen per terrorisme d’estat i que més armes han comprat als EUA. L’excusa a Colòmbia és lluitar contra la droga, però el resultat ha estat crear una classe desheretada que viu miserablement, mentre els EUA ignora informes científics que proposen cultius alternatius rendibles que acabarien amb la fam, mentre que ara amb les fumigacions que es porta a terme amb el patrocini dels EUA –continua Chomsky— produeixen una terra improductiva, fam i malalties. L’objectiu real és arruïnar la zona, que els natius l’abandonen i usar el territori per a extreure carbó i crear agricultura industrial en mans de multinacionals o de la classe dominant de Colòmbia aliats dels EUA .(En altres entrades he remarcat l’actualitat d’aquest llibre tot i haver estat escrit el 2004. No s’assembla als actuals atacs de Trump a Veneçuela i Colòmbia? Què ha canviat?)
     Turquia exterminava la població Kurda i els EUA ho permetia perquè usava les bases dins del territori turc. Quan Turquia es va negar a permetre que els EUA continuara usant aquestes bases per a atacar l'Iraq per terra, perquè el 95% de la seua població estava en contra, EUA va criticar públicament i efusivament l’extermini de kurds. Aryeh Nier va denunciar: Nosaltres (els americans) vam tolerar els abusos soferts pels kurds.
     Chomsky, en contra de l’opinió que diu que el terror és l’arma dels pobres, afirma que és l’arma dels poderosos, com totes les armes.
     Israel ha practicat terrorisme d’estat per tal d’expandir-se ajudat militarment, econòmica i diplomàtica pels EUA. Però la propaganda oficial sols parla del terrorisme de l’OLP quan mata un diplomàtic, cosa que Israel aprofita per a augmentar el seu terrorisme.
     Recordem l’embargament de l'Iraq i l’impediment que entrara ajuda humanitària, com s’ha explicat en pàgines anteriors.
     Per a Chomsky els fets suggereixen una forma molt senzilla de reduir l’amenaça del terror: deixar de participar-hi.


10.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈMCIA (VI)

 

Noam Chomsky.
Foto aconseguida
 a internet

Crec que no vaig errat si afirme que, de totes les intervencions nord-americanes, a la que més tinta dedica Chomsky en aquest llibre, és a la invasió de l'Iraq.

La guerra de l'Iraq és una guerra preventiva amb l’excusa de destruir un malvat (que abans ho havia estat seguint ordres dels EUA, però ara abandonava la influència americana). Van convéncer la ciutadania que Sadam Hussein era l'inductor dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. La guerra preventiva no és avançar-se a un altre, és atacar a un altre país perquè se suposa (sense proves) que en el futur, podria ser una amenaça.

Les guerres preventives coincideixen en el principi de les campanyes electorals: es crea un enemic malvat que fa perillar la població dels EUA i el destrueixen, salvant la ciutadania i com a conseqüència, guanyar les eleccions. Diplomàtics de tots els àmbits, pregunten quanta llibertat han de concedir als EUA per a gestionar el petroli de l'Iraq.

La CIA, l'FBI, experts en terrorisme i altres agències d’intel•ligència occidentals van informar que atacant l'Iraq provocarien un augment del terrorisme islàmic. L’atac a l'Iraq també provocaria la proliferació d’ADM. Però això no era important per Washington. ”important és aconseguir l’obediència del món”  “No esperem amor, sinó obediència”

Paul Bremer (exsecretari executiu d’estat dels EUA) va declarar que “l’autoritat de la coalició (es refereix al govern que va substituir a Sadam Hussein, imposat per les potències invasores, sota el patrocini de la diplomàcia americana) serà l'ambaixada més gran del món que té Amèrica (pàg. 333). Supose que amb aquesta afirmació a ningú li quedarà cap dubte sobre els veritables motius de la invasió de l'Iraq.

Abans de la invasió de l'Iraq s’havia portat a terme un embargament que l’havia convertit en un país de fam i misèria. Organitzacions de defensa dels drets humans advertien que una guerra podia generar una crisi sanitària sense precedents. Segons UNICEF, O.M.S, Creu Roja Internacional han acusat EUA i Regne Unit d’evitar que arribara ajuda humanitària (fins i tot aigua) a la població de l'Iraq, abans de la invasió. (Això em recorda Gaza). Els EUA condemna les mateixes víctimes de Sadam per a fer justícia, però en realitat és per a aconseguir que la població done la culpa a Sadam.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern (!!!)

 


3.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (V)

 

Caricatura
treta d'internet

      Seguint la veu de Colin Powell, el cap de gabinet de la Casa Blanca Andrew Card va explicar (New York Times 12-10-2002) que “l'ONU pot reunir-se i debatre, però nosaltres no necessitem el seu permís” (per envair l'Iraq). Chomsky porta diferents testimonis segons els quals, alts funcionaris de l’administració Bush afirmen que, diga el que diga l’ONU, els EUA tenen autoritat per a recórrer a la força quan ho crega necessari. Bush amenaçava als països que no el recolzaven que pagarien les conseqüències i els que acceptaven la invasió a l'Iraq serien beneficiats, no sols econòmicament, sinó en forma de llum verda per a executar terrorisme d’estat

A juny dels 2002, l’FBI sols podia suposar que els cervells de l’atemptat de l’11 de setembre, podrien estar a l'Afganistan. Per tant, l’acte de bombardejar l'Afganistan per part dels EUA (Bush), vuit mesos abans, basat en suposicions no demostrades és un crim de guerra, ens diu Chomsky.

L’oposició al règim dels talibans també estaven en contra dels bombardejos i proposava plans alternatius que no van ser acceptats pels EUA, “perquè volen demostrar el seu poder destructor i fer por al món, no solucionar el problema” deien els opositors als talibans i moltes ONG.

Chomsky fa referència al dualisme democràtic ( o doble moral) dels EUA imposant la democràcia a l’Orient Mitjà, però usant mètodes antidemocràtics. Diferents caps d’estat, coneguts com a assassins, torturadors i saquejadors, tenien assegurada una càlida acollida a Washington si complien amb la seua missió. Després, com és el cas de Sadam, Noriega, Ceausescu (a Romania), Teodoro Obiang (a Guinea Equatorial) van ser tractats com a malvats quan no van ser útils als interessos dels EUA, tot i que els seus pitjors crims havien estat comesos quan eren els protegits de Washington. A Ceausescu, Washington el considerava “un bon comunista.” Els EUA van donar suport a Hitler i Mussolini fins que van comprovar que perjudicaven la seua economia (pàg. 93 i següents). Les empreses americanes van invertir a Alemanya perquè Hitler havia controlat la massa revolucionària. L’any 1979 va caure el Sha i amb el nou règim Iran s’allunya de la influència dels EUA. Com solucionar-ho: El 1992 Reagan ajuda a Sadam Hussein a prendre el poder i li facilita armes per a guerrejar contra l’Iran. Tots recordem que va passar després.

Els líders dels EUA utilitzen el concepte “d’intervenció humanitària” que els autoritza a intervenir en un país en contra dels dirigents i canviar-los per uns altres amb l’objectiu, diuen, de defensar els drets dels habitants d’aquest país.


27.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (IV)

 

Jimmy Carter
Premi Nobel de
la Pau (2002)

 

L’ORIENT MITJÀ, ESTRATÈGIA GEOPOLÍTICA

Permeteu-me que canvie l'ordre de publicació prevista, perquè com deia al principi de la sèrie dedicada a Chomsky, tot i tractar-se d’escrits de fa molts anys, tenen una actualitat rabiosa.

Segons ens recorda Chomsky, l'any 1958 els EUA va establir tres zones estratègiques: Nord d’Àfrica, Orient Mitjà i Indonèsia, tot per a assegurar el trànsit de Petroli i gas als EUA.

L’any 1971 hi va haver un pla de pau proposat per Egipte: Si Israel accepta finalitzar l’expansió i no ocupar Egipte (sí que hauria pogut fer-ho a Palestina, Cisjordània, Líban, segons aquesta proposta) hi haurà pau. Israel no accepta (ho vol tot) i això els porta a ser inevitablement un baluard dels EUA. Aquesta proposta de pau no acceptada per Israel és un fet pràcticament desconegut als EUA perquè als seus governs no els convé que siga conegut.

1978-79, Camp Davis. Després d’una guerra desastrosa per a Israel (i el seu soci els EUA) conseqüència de la seua negativa d’acceptar el pla de pau proposat per Egipte, segons s’ha explicat en el paràgraf anterior, EUA força Israel a acceptar el pla de pau d’Anuar el Sadat (Egipte) i ho ven com un triomf de la diplomàcia americana, no com un fracàs militar i posteriorment (el 2002) concediran el Premi Nobel de la Pau a Jimmy Carter per haver mediat en els acords. Tots sabeu quines són les pretensions honorífiques de Trump en l’actualitat.

L’any 1976 els EUA veta una resolució de l'ONU de crear un estat palestí junt amb Israel. EUA i Israel han bloquejat totes les propostes de pau, cosa que posteriorment ha documentat Miguel Angel Montesinos (ministre d’Exteriors amb Zapatero) que va assistir en representació de la Unió Europea a diferents negociacions.

A desembre del 2000 l’administració Bush veta una resolució del Consell de Seguretat, a la que s’oposava Israel, promoguda per la Unió Europea. Segons aquesta resolució s’enviarien observadors internacionals per tal d’evitar el terrorisme palestí, però això suposava també conéixer l’actuació d’Israel, cosa que no convenia ni a Israel ni als EUA. 10 dies abans, Washington va boicotejar una conferència a Ginebra en la que es pretenia aplicar les resolucions de la Quarta Convenció de Ginebra per a condemnar els assentaments on es produeixen crims de guerra, tortures, deportacions per part d’Israel i finançats pels EUA.

Per a fer-nos saber com és l’estat d’Israel, Noam Chomski recorre a observadors internacionals que han afirmat que Israel no és un estat amb exèrcit, sinó un exercit amb estat.

23.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (III)

 

El president Wilson es va assegurar per la força el predomini de la regió del Carib, expulsant les companyies petrolieres angleses i franceses de Veneçuela i imposant les americanes. Resultat, riquesa per als EUA i una minoria de veneçolans, i misèria per al poble.

El mateix Wilson considerava els sud-americans i filipins xiquets trapella que s’han de portar a l’ordre i fer-los obedients, pegant-los algun calbot.

El principi Wilson ve a dir que Amèrica té l’obligació imperativa de ser l’avantguarda de la història per a transformar l’ordre global utilitzant el predomini militar el qual ha de conservar per a aconseguir l’objectiu. Enry Kissinger el 1973 ho va dir clar i ras: ”els EUA té interessos i responsabilitats globals mentre que els seus aliats sols tenen interessos regionals”.

I el president Wiliam Howard va dir: No està lluny el dia en què tot l’hemisferi serà nostre, com ja ho és moralment, en virtut de la nostra superioritat naval. (!)

Diferents presidents dels EUA han acusat els països sud-americans de fer política nacionalista perquè volen controlar el petroli i pretenen que la seua població tinga més dret sobre del petroli que els inversors americans. (Qui són els nacionalistes, preguntaria jo).

Al principi dels anys 80 Nicaragua (país amb govern esquerrà) era, segons el Banc Mundial i altres institucions internacionals, el país subdesenvolupat que millor progressava. Això podia ser un exemple a seguir per altres països sud-americans, sortint-se de la influència nord-americana. Consegüentment, des del punt de vista de Washington, convenia erradicar el “virus” amb la vacuna del terror i la repressió. Va aplicar la violència i Nicaragua va respondre denunciant-ho al Tribunal Internacional que li va donar la raó i va condemnar els EUA “d’usar il·legalment la força”. Els EUA no va fer cas de la sentència. El tribunal Internacional va deixar clar que l’acció dels nord-americans no es podia considerar ajuda humanitària, com pretenien, i va condemnar els EUA a indemnitzar amb 17.000 milions de dòlars, sentència que no va complir. La premsa americana va acusar el Tribunal Internacional de ser prosoviètic. Després a l’hora de les eleccions, representants dels EUA van advertir “Confiem en el fet que el poble de Nicaragua sabrà votar sàviament”. (si no, ja saps el que t’espera, afegiria jo)

Fets similars són el de El Salvador i Panamà.

Carles Soldevila d’Amnistia Internacional) va declarar: “... el Govern dels EUA és un dels majors promotors del terrorisme


16.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (II)

 

Chomsky afirma que els EUA és l’estat hegemònic actual, des del final de la Segona Guerra Mundial, en substitució d’Anglaterra i que, com tots els imperis anteriors, massacren els pobles que no accepten les seues regles de joc, sobretot si són dèbils. També és cert que si són poderosos evitarà enfrontaments directes. Els EUA és la potència mundial més important des del punt de vista econòmic i també militar dues branques del poder que van intrínsecament unides.

Que els EUA ha atacat i massacrat països més dèbils (perquè han gosat portar a terme polítiques econòmica-socials, que podrien perjudicar els interesos de la seua economía o perquè no han seguit diplomàticament els seus “suggeriments” sobre pactes internacionals) i que ho han fet contravenint o vetant resolucions de l’ONU, que no han respectat els drets humans ni convencions internacionals com la Convenció de Ginebra, no són opinions de l’autor, sinó afirmacions constatades amb documents desclassificats de qui ell anomena planificadors dels governs nord-americans, de les agències d’intel·ligència, dels mateixos presidents, ambaixadors o alts càrrecs dels governs.

Analistes i planificadors polítics afirmen que des de la Segona Guerra Mundial els EUA es reserven el dret d’intervenir en la sobirania d’altres països si li convé a efectes d’aconseguir objectius estratègics (per exemple, energètics o militars) També utilitza la seua hegemonia militar per amenaçar altres països si no accepten les seues condicions, encaminades a aconseguir els seus objectius estratègics. Els EUA no accepta el dret internacional si no li convé.

Cuba i Nicaragua són dos exemples clars i constatats. Chomsky ens explica que des que els EUA va alliberar Cuba (d’Espanya), la va convertir en una colònia virtual seua, el dictador Batista governava al servei dels interessos dels EUA, fins que Castro va ocupar el poder, fet que va perjudicar els EUA qui va arnar guerrilles i va bombardejar Cuba. Castro no va respondre amb violència sinó diplomàticament, mitjançant una denúncia davant el Consell de Seguretat de l’ONU. Però Kennedy va respondre armant a opositors de Castro i organitzant la invasió de la Bahia de los Cochinos. Sols després d’això Cuba va demanar ajuda a la Unió Soviètica. Chomsky fa referència a documents desclassificats que demostren que la CIA, seguint ordres de Kennedy, va organitzar actes terroristes a Cuba abans i després de la crisi dels míssils executats per exiliats cubans de Florida (però sota la direcció de la CIA). L’autor no te cap dubte que l’amenaça russa va existir, però que va ser més una conseqüència que una causa del terrorisme dels EUA.