MONTECATINI (4) (Relat de ficció)

Van passar uns quants dies més i el dia del Salvador—un altre dia senyalat—per a complir amb una de les tradicions de La Marina, vaig anar a festes a Els Poblets i després a la mar, a sopar l'àgape estiuenc per excel·lència del meu poble: les pebreretes; de postre un bon meló d'Alger i algunes figues; ja entrada la nit, tornava a la meua caseta, a la partida del Trepig, antiga terra de canya mel, de la senyora de Pedreguer Joana Escorna, també trepitjada pel seu marit el celebrat poeta de Beniarjó, Ausias March.

Feia una calor insuportable, una basca humida i pesant que ofegava. Amb aquella calitja anava a resultar impossible dormir. Gitat a una hamaca mexicana que hi havia instal·lat un dels meus fills, nugant-la a dos tarongers, vaig tenir la mala idea de posar-me a mirar les fotos del viatge a La Toscana, per tal de passar les hores sense desesperar-me per no poder dormir per culpa de la calor. La llum pàl·lida i dèbil d'una bombeta de baix consum, massa llunyana per una altra banda, sols em permetia una visió imperfecta i obscura de les images. Anava a posar-les dins del sobre, abandonant la idea de torbar-me contemplant-les quan, de sobte, va aparèixer aquella foto. La foto de la torre de Montecatini amb el rellotge de sis hores. La vaig deixar caure a terra i vaig alçar la vista. Quasi perpendicular sobre el meu cap, inclinant la mirada cap el sud, tenia la lluna plena. Devien ser les dotze de la nit. Em vaig adormir. Quan vaig despertar estava aborronat de fred. Estava suat, però era una suor freda. He dit que havia deixat caure la foto de la torre de Montecatini, la del rellotge de sis hores? Això creia, però ara la tenia entre les mans i no recordava haver-la arreplegada. Havia somniat. Un somni que no semblava somni, sinó un fet real. Havia vist, o més ben dit, havia reviscut la contalla d'aquell home de caràcter cavalleresc a Montecatini. Aquella contalla que no havia entès, però que ara ho entenia perfectament; això és el que, segons el somni, em va dir:
(continuarà...)
(La foto és de S. Gimignano, feta en el mateix viatge)

MONTECATINI (3) (Relat de ficció)

Montecatini va resultar ser un petit, molt petit, poble encantador. I la seua torre disposava d'un grandíssim rellotge força singular. Un rellotge amb una sola maneta per a marcar les hores. Un rellotge amb una esfera dividida en sis hores! Com podien fer servir un rellotge de sis hores? Quin sentit tenia un rellotge d'aquelles característiques? Ho vaig preguntar, és clar que si. Al cambrer del bar de baix, on vam consumir unes cerveses, al venedor de souvenirs de la botigueta de dalt de la plaça i al funcionari de correus. Persones amb les quals em vaig entendre molt bé quan vaig demanar una cervesa gran i ben freda, unes postals o el segell per a enviar-ne una al meu amic filatèlic. Però ignore per quina misteriosa raó no entenia res quan em contestaven les meues preguntes sobre el rellotge. O potser no em contestaven?

Després de dinar vam sortir en autocar cap a Gènova on embarcaríem fins a Barcelona i, altra volta en autocar, fins a casa. El viatge acabava feliçment per a tots. I una volta a casa, després d'haver descansat sols recordàvem els bons moments, les coses més boniques—en el supòsit que siga correcte dir que a La Toscana hi ha coses més boniques que altres—El conjunt romànic de Pisa; les pintures de Giotto a la Santa Creu de Florència, el David al museu de l'Acadèmia, la cúpula de la catedral a la mateixa ciutat; el paviment i els monuments funeraris de la Catedral, i la Plaça del Camp a Siena; i per descomptat l'encantador Sant Gimignano. Aquestes serien les imatges que quedarien enregistrades en la meua ja fràgil memòria de sexagenari. Però...
(continuarà...)
(la foto és de la torre medieval de Montecatini, feta el dia de Sant Jaume del 2009)

MONTECATINI (2)

A l'endemà el recepcionista de l'hotel em va confirmar que on estàvem es deia Montecatini Terme i que si volia pujar a l'antic i vertader Montecatini podia fer-ho mitjançant un vell funicular. Una part del grup vam decidir pujar a Montecatini, sense haver-nos posat previament d'acord. Sense saber com, vam coincidir un grupet a l'estació del funicular, un funicular arcaic, probablement decimonònic. No us relataré com va ser la pujada ni tampoc la baixada. Sols diré, per a acabar aviat, que quan l'operari va tancar per fora les portes del trenet, cosa que feia de manera rutinària i passant els forellats manualment porta per porta, probablement per a lliurar-se de la responsabilitat que ningú no es tirara del trenet en arribar a la part més empinada, on hi ha un cingle altíssim que provoca vertigen, quan va tancar les portes, vaig tornar a sentir aquella sensació estranya de la nit anterior. Tot i que el soroll i els sacsejos del funicular demostraven, o això semblava, que era l'electricitat la força que movia la màquina, durant un moment em va semblar que pujàvem sense que les rodes tocaren les vies, com si ens moguera una misteriosa força sobrenatural. No, no tenia por… o potser sí, ara no sabria dir-ho exactament, però això ara no té cap importància. El que és ben cert és que tenia la sensació, o potser la convicció, que estava passant alguna cosa màgica...

(continuarà)

(La foto és el palau de Florència, la vaig fer el 23-07-2009, en el mateix viatge)

Assemblea informativa

La realitat més dolenta que puguem imaginar-nos, serà encara molt més dolenta si la ignorem. El coneixement del problema és imprescindible per a poder resoldre'l. Ficar el cap dins del forat agreuja el problema. L'assemblea informativa que va celebrar ahir el govern municipal de Pedreguer ajudarà a trobar solucions tot i que siga a llarg termini, però per damunt de tot ha aprofitat per a què el poble, que és qui paga, estiga informat de quina és la realitat, cosa a la que té tot el dret del món. Quan ens donen xifres macroeconòmiques pot passar que no percebem la seua gravetat, però si ens diuen que el que deu l'Ajuntament és una quantitat tal que sortim a 834 euros per veí-veina (xiquets i vells també contem), entenem perfectament de què estan parlant-nos. L'estruç ha tret el cap del forat. Ara cal treure el carro del clot.

(la foto, feta al Safari Aitana, és de l'any 1997)

MONTECATINI (1) Relat de ficció

El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia senyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de danses de Pedreguer—dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de formar part—havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i San Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat—i això és la millor prova de l'èxit—mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.

Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.

--D'on veniu vosaltres?—va preguntar amb un italià que tots vam entendre.

--Venim d'Espanya—va contestar algú, probablement pensant que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.

--M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes—va acabar dient.

Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.

--Sou catalans? Ho dic perquè em sembla que parleu en català.

--Concretamrent valencians—vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me—d'una comarca que es diu La Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i d'una comarca veïna, La Safor.

--Ho sabia, ho sabia!—va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.

--Coneix vostè La Marina?—vaig preguntar sorprés per la seua reacció.

Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:

--Has estat a Montecatini?

Aleshors qui va dubtar vaig ser jo.

--Estem a Montecatini, no?—vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.

--No, Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. Es que no veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap—va acabar amb un to un poc ofés.

--Perdone…

--D'acord—em va dir després d'una pausa—demà puja a Montecatini—va continuar mentre senyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini—observa una torre i el seu rellotge tan singular—em va ordenar per a acabar.

--Així ho faré, li ho promet—vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.

--Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.

A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany (definitivament opte pel llatí). Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, però sense poder saber què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.

(Continuarà)

(La foto de la catedral de Pisa la vaig fer el 22/07/2009, durant el viatge que inspira aquest relat)

QUADERN DE SAL de Carles Mulet

L'amic Carles Mulet estava tan prenyat de poesia, que la publicació del poemari Quadern de sal no pot haver sorprés ningú. A banda dels llibres publicats anteriorment, bastava seguir el bloc "Nausica" per a ensumar que s'apropava el dia de la naixença d'un nou llibre. Com que no soc crític literari, no diré res d'ell, sinó sols de mi: He estat molt feliç llegint-lo.
Enhorabona, Carles, fins el pròxim.

(... i sols per 4 eurets podré rellegir-lo sempre que voldré)

http://www.edicions96.com/col%C2%B7leccions/List/show/quadern-de-sal-474

XX PREMIS D'HONOR VILA DE PEDREGUER

L'alcalde de Pedreguer Sergi Ferrús, va fer públic ahir, dins dels actes de celebració del 9 d'octubre--dia en el que Jaume I va conquerir la ciutat de València, obrint la porta a la resta del regne--els guanyadors dels XX Premis d'Honor Vila de Pedreguer. Els preniats són:

Premi al mèrit arquitectònic a Manuel Jorge Fernández,

per la seua trajectòria que ve a reflectir-se en una arquitectura sincera, pensada per al mediterrani i sense concessions a la bogeria urbanística, una obra equilibrada que s'integra en el medi amb el respecte de la necessitat d'habitar-lo i la singular pinzellada del seu univers creatiu.

Premi d'Honor a la defensa de les llibertats i la solidaritat a APRAMP,

per la seva sensibilitat i suport social a la problemàtica de les dones prostitutes, una associació que lluita per a crear una alternativa d'integració cultural i laboral a un dels col·lectius més dèbils i exclosos i que treballa en el rescat personal donant-li assistència psicològica i sanitària.

Premi d'Honor al mèrit cultural a Josep Lluís Bausset i Císcar,

catedràtic de química i un símbol humà del valencianisme, per la seua ferma i constant defensa de la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat i les llibertats; un erudit d'esperit jove que no descansa en il·lustrar-nos amb la saviesa acumulada al llarg de la seua vida i experiència.