MONTECATINI (3) (Relat de ficció)

Montecatini va resultar ser un petit, molt petit, poble encantador. I la seua torre disposava d'un grandíssim rellotge força singular. Un rellotge amb una sola maneta per a marcar les hores. Un rellotge amb una esfera dividida en sis hores! Com podien fer servir un rellotge de sis hores? Quin sentit tenia un rellotge d'aquelles característiques? Ho vaig preguntar, és clar que si. Al cambrer del bar de baix, on vam consumir unes cerveses, al venedor de souvenirs de la botigueta de dalt de la plaça i al funcionari de correus. Persones amb les quals em vaig entendre molt bé quan vaig demanar una cervesa gran i ben freda, unes postals o el segell per a enviar-ne una al meu amic filatèlic. Però ignore per quina misteriosa raó no entenia res quan em contestaven les meues preguntes sobre el rellotge. O potser no em contestaven?

Després de dinar vam sortir en autocar cap a Gènova on embarcaríem fins a Barcelona i, altra volta en autocar, fins a casa. El viatge acabava feliçment per a tots. I una volta a casa, després d'haver descansat sols recordàvem els bons moments, les coses més boniques—en el supòsit que siga correcte dir que a La Toscana hi ha coses més boniques que altres—El conjunt romànic de Pisa; les pintures de Giotto a la Santa Creu de Florència, el David al museu de l'Acadèmia, la cúpula de la catedral a la mateixa ciutat; el paviment i els monuments funeraris de la Catedral, i la Plaça del Camp a Siena; i per descomptat l'encantador Sant Gimignano. Aquestes serien les imatges que quedarien enregistrades en la meua ja fràgil memòria de sexagenari. Però...
(continuarà...)
(la foto és de la torre medieval de Montecatini, feta el dia de Sant Jaume del 2009)