DESDEJUNIS DEL TREPIG. Herbert Marcuse (1)

El meu convidat de hui és el senyor Herbert Marcuse (Berlin 1898-Berlin 1989) Va ser un dels pensadors del segle XX que més va influir en els joves. Professor de filosofia a Berkeley (Califòrnia), entre altres universitats, va estar considerat com l'instigador intel·lectual de les revoltes juvenils de 1964 a aquell estat, a conseqüència de les qual, Ronald Reagan, candidat a governador, es va comprometre a acabar amb el clima d'anarquisme creat i va guanyar les eleccions de carrereta, fet que finalment va ocasionar el cesse del nostre convidat com a professor d'aquella universitat. Posteriorment va estar considerat l'autoritat intel·lectual que va originar el maig francés el 1968. Ell no és considerava autoritat intel·lectual perquè l'objectiu del moviment era precisament lluitar contra l'autoritat. Una acusació de Cohn Bendit va crear una expectació mediàtica extraordinària, però finalment aquest líder dels estudiants alemanys va negar haver participat en les acusacions (agent de la burgesia y de la CIA; és cert que durant la 2ª guerra mundial va treballar com a analista pel govern d'EU després de nacionalitzar-se nord americà fugint dels nazis) Algunes opinions justifiquen la seua popularitat més per haver connectat amb els joves que no per la seua categoria filosàfica i ideològica que seria menys important que la d'Adorno  o la d' Horkheimer. Jo el vaig llegir per primera vegada pel 1969 o 1970 per recomanació del meu amic Gilabert qui havia treballat a Alemanya i havia sovintejat els cercles marxistes.
(Foto aconseguida a la xarxa)

Constitució i democràcia

Durant molt de temps, determinats partits han dividit l'espai polític en dos blocs, els "constitucionalistes" i els altres. Els primers clarament democràtics i els Altres de dubtosa credibilitat democràtica, segons els primers. Per als primers la Constitució és un dogma sagrat, tot i que aquell dogma te unes persones (Tribunal Constitucional) elegides pels partits "constitucionalistes" que tenen la capacitat de fer la lectura correcta de la Sagrada Constitució. Aquest grupet reduït de persones--tan reduït que caben dalt d'un microbús-- van considerar anticonstitucional una reforma d'estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya (aproximadament un 80% de vots), aprovat pel parlament espanyol i finalment aprovat en referèndum pel poble català. Alguns "constitucionalistes" miraven de negar-li legitimitat dient que la participació en el referèndum va ser escassa (quina broma!). Ara es reuneixen dos representants de dos partits "constitucionalistes" i acorden modificar una Constitució que havia nascut d'un consens de nou o deu partits--no m'he parat a contar-los-- i que va ser ratificada per referèndum dels ciutadans espanyols. Tot això després de totes les lectures restrictives per a les nacionalitats perifèriques que han fet diferents governs "constitucionalistes" des del 23-F amb el vist i plau del grupet del microbús. Aquella Constitució que mai no em va agradar però que sempre he respectat per motius pragmàtics i de convivència, ja no em mereix cap respecte, perquè no la respecten els constitucionalistes que tenen, a més a més, la capacitat de fer la lectura que els convé... i queda demostrat que no te res de "sagrada" i que no cal ser constitucionalista per a ser demòcrata.

És inviable Canal 9?

Una opinió que compartisc

Grup de Danses Pedreguer

El Grup de Danses de Pedreguer va mostrar el nostre millor folklore a la urbanització La Sella, divendres passat. Dissabte de la setmana que ve ho farà a Múrcia.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (i 6) (Relats de ficció)

Mentre el meu convidat parla jo vaig menjant; supose que no és cap falta de respecte per part meua, atès que jo l'escolte amb atenció, tot i anant engolint al mateix temps...

--Menge menge, per favor—li dic jo per a neutralitzar la meua poca cortesia per haver començat a menjar sense esperar-lo—menge, que no sols de paraules viu l'home.

--No sols de pa viu l'home, voldrà dir vostè si es refereix a la frase de Jesús de Natzaret.

--Disculpe que haja fet broma amb una frase evangèlica, canviant el sentit de la frase de Jesús per un altre més pragmàtic.

--No es preocupe, no és vostè l'únic que ho fa. La jerarquia eclesiàstica ho fa per sistema. Tant l'església com qualsevol organització política o religiosa, estan disposats a sacrificar els principis ideològics del fundador, siga qui siga, per aquells altres que garanteixen la permanència i perpetuació de l'organització, que és el que de veritat els interessa.

--Ja comprenc perquè està vostè considerat com un heretge, la seva actitud crítica front a la jerarquia explica aquest prestigi. Supose que vostè creu més en Crist que no en l'església de Crist.

--Jo crec que Crist va ser una persona amb un nivell molt alt de virtut moral, però no crec que fora els millor dels homes, ni tampoc que fora fill de Déu, perquè no crec en Deu. Tampoc no crec que fora immortal perquè no crec en la immortalitat. Cap dels arguments que pretenen demostrar l'existència de Déu o que hi ha vida després de la mort no em convencen, al contrari hi veig que són falsos. L'únic fet que porta a l'home a creure amb Déu o amb la vida eterna és la ignorància que l'impossibilita a explicar fenòmens que la seua intel·ligència no compren i la por a la mort. No són els arguments racionals els que fan creure en Déu i en la vida eterna, sinó les emocions; i la més important d'elles és la por. En quant a l'església, vostè mateix podrà comprovar que es basa en dogmes i els dogmes són incompatibles amb la racionalitat.

--Però vostè acceptarà que l'Església és útil per a certes coses.

--Oh! Què diu ara? Jo respecte aquella persona que crega sincerament amb Déu i amb la Religió, tot i discrepar, però no accepte la utilitat social com a argument que justifique un sistema de dogmes tot i considerar que és o potser fals. Aquesta és la pitjor fal·làcia, la més danyosa.

--Senyor Russel, jo l'he convidat a esmorzar per a parlar amb vostè, per a escoltar les seues opinions, però també vull que esmorzem—jo ja he començat i perdone la meua impaciència—i voldria que vostè també ho fera. Com estic veient que no esmorzarà fins que no acabem amb aquesta conversa, permeta'm una pregunta final basada en les seues declaracions anteriors: Si no creu en Déu ni en la vida eterna, si està en contra dels sistemes polítics dogmàtics i dictatorials com el nazisme i el comunisme i si és escèptic amb el funcionament de la democràcia... en què creu vostè?

--Jo tinc esperança en què la humanitat aconseguirà allò que necessita: racionalitat, tolerància i la comprensió de la interdependència de les diverses parts de la família humana.

--Gràcies senyor Rusell pels seus ensenyaments i ara, per favor intente gaudir d'aquest esmorzar que he preparat amb tanta il·lusió i d'aquest jardí tan senzill com acollidor.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (5) (Relats de ficció)

Ens hem entusiasmat raonant i m'he oblidat d'oferir-li l'esmorzar. Em precipite a parar taula, a traure unes safates amb un plat de tomaques tallades sobre les quals he posat lletsons recent collits, un altre amb rostit de pebrera i albergina, ambdós ben inundats d'oli d'oliva, pa torrat, llet i un poc de formatge. No havia caigut en el compte que els anglesos no són gens afeccionats a les verdures ni a l'oli, però el senyor Russell no sembla massa interessat, ni positivament ni negativa, pels aliments.

--Aquestes tomaques les he fetes jo en la meua horta. Supose que el treball invertit, atès que ha tingut profit—les tomaques que ara ens menjarem--no hauria d'haver estat una activitat plaent, però és ben cert que m'ho passe bé cultivant l'hortalissa.

--És natural que s'ho passe bé i això no és contradictori amb el que acabe de dir-li per dos motiu: En primer lloc perquè vosté ha fet el que li hi ha plagut, sense que ningú no l'obligue. I en segon lloc perquè, tot i ser un treball profitós eixe profit es limita a la satisfacció personal de les necessitats de la mateixa persona que ha realitzat el treball. No ha suposat un excés de treball per part de qui el fa a canvi d'un augment de l'oci aliena.

--Bé, tornant als seus assaigs, si no ho he entés mal, vostè ha posat dins la mateixa cistella, la cistella de la classe dominant, a governants i intel·lectuals o universitaris; això vol dir que els governs governen d'esquena al poble perquè són intel·lectuals o universitaris?

--No exactament. El que he dit és que els governants i els intel·lectuals o universitaris són classe dominant perquè no produeixen bens de consum, però existeix una gran diferència entre ells; generalment els intel·lectuals mantenen una certa independència de l'estat i això garanteix la preservació de les llibertats. Per això te tanta importància que les universitats siguen independents de l'estat. Els governants tenen la tendència de controlar-ho tot, de manera que en alguns llocs, com en Estats Units, les universitats públiques estan més controlades pel poder de l'estat i les privades són més lliures.

--Però si les universitats privades funcionen gràcies als diners privats i aquests sempre miren el seu profit, per més independents de l'estat que siguen no abastiran la llibertat suficient per a defensar els interessos dels treballadors que són la majoria!

--Per això sóc partidari de les universitats públiques europees amb la seua tradició d'independència respecte al poder de l'estat i dels propietaris dels mitjans de producció.

--Fins a cert punt...

--Si, fins a cert punt, però en qualsevol cas una universitat pública i independent és una garantia de democràcia. Perquè hem de tindre en compte que si en una democràcia, la majoria exercix el poder sense restriccions, i sense prendre en consideració les opinions de la minoria pot convertir-se en la pràctica en una tirania com la d'una dictadura.

--La dictadura de la majoria?

--Si, però sense generalitzar. Les decisions verdaderament democràtiques es poden prendre seguint dos criteris: Quan un assumpte requereix una acció conjunta ha de prevaldre la voluntat de la majoria, perquè l'acció conjunta és la conseqüència d'una acció única per a un objectiu determinat. Però si l'acció conjunta no és estrictament necessària, és desitjable la diversitat.
(continuarà)

Foto: El lletsó anomenat dent de lleó creix en abundància pel jardí de la meua caseta i habitualment forma part de les ensalades dels desdejunis del Trepig.

HOMENATGE A ENRIC VALOR

En homenatge a l'escriptor de Castalla faré un incís en la sèrie "Desdejunis del Trepig". Tots hem deprés molt d'un dels nostres escriptors més populars. Investigava caminant poble per poble, recopilant mots, girs, expressions (com també ho van fer Cinto Verdaguer).   Hui hem de llegir (o hem de començar a llegir) tots alguna cosa d'Enric Valor. Jo propose, com a mínim, una de les seues rondalles. A la seua memòria... i per a gaudir.