10.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈMCIA (VI)

 

Noam Chomsky.
Foto aconseguida
 a internet

Crec que no vaig errat si afirme que, de totes les intervencions nord-americanes, a la que més tinta dedica Chomsky en aquest llibre, és a la invasió de l'Iraq.

La guerra de l'Iraq és una guerra preventiva amb l’excusa de destruir un malvat (que abans ho havia estat seguint ordres dels EUA, però ara abandonava la influència americana). Van convéncer la ciutadania que Sadam Hussein era l'inductor dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. La guerra preventiva no és avançar-se a un altre, és atacar a un altre país perquè se suposa (sense proves) que en el futur, podria ser una amenaça.

Les guerres preventives coincideixen en el principi de les campanyes electorals: es crea un enemic malvat que fa perillar la població dels EUA i el destrueixen, salvant la ciutadania i com a conseqüència, guanyar les eleccions. Diplomàtics de tots els àmbits, pregunten quanta llibertat han de concedir als EUA per a gestionar el petroli de l'Iraq.

La CIA, l'FBI, experts en terrorisme i altres agències d’intel•ligència occidentals van informar que atacant l'Iraq provocarien un augment del terrorisme islàmic. L’atac a l'Iraq també provocaria la proliferació d’ADM. Però això no era important per Washington. ”important és aconseguir l’obediència del món”  “No esperem amor, sinó obediència”

Paul Bremer (exsecretari executiu d’estat dels EUA) va declarar que “l’autoritat de la coalició (es refereix al govern que va substituir a Sadam Hussein, imposat per les potències invasores, sota el patrocini de la diplomàcia americana) serà l'ambaixada més gran del món que té Amèrica (pàg. 333). Supose que amb aquesta afirmació a ningú li quedarà cap dubte sobre els veritables motius de la invasió de l'Iraq.

Abans de la invasió de l'Iraq s’havia portat a terme un embargament que l’havia convertit en un país de fam i misèria. Organitzacions de defensa dels drets humans advertien que una guerra podia generar una crisi sanitària sense precedents. Segons UNICEF, O.M.S, Creu Roja Internacional han acusat EUA i Regne Unit d’evitar que arribara ajuda humanitària (fins i tot aigua) a la població de l'Iraq, abans de la invasió. (Això em recorda Gaza). Els EUA condemna les mateixes víctimes de Sadam per a fer justícia, però en realitat és per a aconseguir que la població done la culpa a Sadam.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern (!!!)

 


3.11.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (V)

 

Caricatura
treta d'internet

      Seguint la veu de Colin Powell, el cap de gabinet de la Casa Blanca Andrew Card va explicar (New York Times 12-10-2002) que “l'ONU pot reunir-se i debatre, però nosaltres no necessitem el seu permís” (per envair l'Iraq). Chomsky porta diferents testimonis segons els quals, alts funcionaris de l’administració Bush afirmen que, diga el que diga l’ONU, els EUA tenen autoritat per a recórrer a la força quan ho crega necessari. Bush amenaçava als països que no el recolzaven que pagarien les conseqüències i els que acceptaven la invasió a l'Iraq serien beneficiats, no sols econòmicament, sinó en forma de llum verda per a executar terrorisme d’estat

A juny dels 2002, l’FBI sols podia suposar que els cervells de l’atemptat de l’11 de setembre, podrien estar a l'Afganistan. Per tant, l’acte de bombardejar l'Afganistan per part dels EUA (Bush), vuit mesos abans, basat en suposicions no demostrades és un crim de guerra, ens diu Chomsky.

L’oposició al règim dels talibans també estaven en contra dels bombardejos i proposava plans alternatius que no van ser acceptats pels EUA, “perquè volen demostrar el seu poder destructor i fer por al món, no solucionar el problema” deien els opositors als talibans i moltes ONG.

Chomsky fa referència al dualisme democràtic ( o doble moral) dels EUA imposant la democràcia a l’Orient Mitjà, però usant mètodes antidemocràtics. Diferents caps d’estat, coneguts com a assassins, torturadors i saquejadors, tenien assegurada una càlida acollida a Washington si complien amb la seua missió. Després, com és el cas de Sadam, Noriega, Ceausescu (a Romania), Teodoro Obiang (a Guinea Equatorial) van ser tractats com a malvats quan no van ser útils als interessos dels EUA, tot i que els seus pitjors crims havien estat comesos quan eren els protegits de Washington. A Ceausescu, Washington el considerava “un bon comunista.” Els EUA van donar suport a Hitler i Mussolini fins que van comprovar que perjudicaven la seua economia (pàg. 93 i següents). Les empreses americanes van invertir a Alemanya perquè Hitler havia controlat la massa revolucionària. L’any 1979 va caure el Sha i amb el nou règim Iran s’allunya de la influència dels EUA. Com solucionar-ho: El 1992 Reagan ajuda a Sadam Hussein a prendre el poder i li facilita armes per a guerrejar contra l’Iran. Tots recordem que va passar després.

Els líders dels EUA utilitzen el concepte “d’intervenció humanitària” que els autoritza a intervenir en un país en contra dels dirigents i canviar-los per uns altres amb l’objectiu, diuen, de defensar els drets dels habitants d’aquest país.


27.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (IV)

 

Jimmy Carter
Premi Nobel de
la Pau (2002)

 

L’ORIENT MITJÀ, ESTRATÈGIA GEOPOLÍTICA

Permeteu-me que canvie l'ordre de publicació prevista, perquè com deia al principi de la sèrie dedicada a Chomsky, tot i tractar-se d’escrits de fa molts anys, tenen una actualitat rabiosa.

Segons ens recorda Chomsky, l'any 1958 els EUA va establir tres zones estratègiques: Nord d’Àfrica, Orient Mitjà i Indonèsia, tot per a assegurar el trànsit de Petroli i gas als EUA.

L’any 1971 hi va haver un pla de pau proposat per Egipte: Si Israel accepta finalitzar l’expansió i no ocupar Egipte (sí que hauria pogut fer-ho a Palestina, Cisjordània, Líban, segons aquesta proposta) hi haurà pau. Israel no accepta (ho vol tot) i això els porta a ser inevitablement un baluard dels EUA. Aquesta proposta de pau no acceptada per Israel és un fet pràcticament desconegut als EUA perquè als seus governs no els convé que siga conegut.

1978-79, Camp Davis. Després d’una guerra desastrosa per a Israel (i el seu soci els EUA) conseqüència de la seua negativa d’acceptar el pla de pau proposat per Egipte, segons s’ha explicat en el paràgraf anterior, EUA força Israel a acceptar el pla de pau d’Anuar el Sadat (Egipte) i ho ven com un triomf de la diplomàcia americana, no com un fracàs militar i posteriorment (el 2002) concediran el Premi Nobel de la Pau a Jimmy Carter per haver mediat en els acords. Tots sabeu quines són les pretensions honorífiques de Trump en l’actualitat.

L’any 1976 els EUA veta una resolució de l'ONU de crear un estat palestí junt amb Israel. EUA i Israel han bloquejat totes les propostes de pau, cosa que posteriorment ha documentat Miguel Angel Montesinos (ministre d’Exteriors amb Zapatero) que va assistir en representació de la Unió Europea a diferents negociacions.

A desembre del 2000 l’administració Bush veta una resolució del Consell de Seguretat, a la que s’oposava Israel, promoguda per la Unió Europea. Segons aquesta resolució s’enviarien observadors internacionals per tal d’evitar el terrorisme palestí, però això suposava també conéixer l’actuació d’Israel, cosa que no convenia ni a Israel ni als EUA. 10 dies abans, Washington va boicotejar una conferència a Ginebra en la que es pretenia aplicar les resolucions de la Quarta Convenció de Ginebra per a condemnar els assentaments on es produeixen crims de guerra, tortures, deportacions per part d’Israel i finançats pels EUA.

Per a fer-nos saber com és l’estat d’Israel, Noam Chomski recorre a observadors internacionals que han afirmat que Israel no és un estat amb exèrcit, sinó un exercit amb estat.

23.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (III)

 

El president Wilson es va assegurar per la força el predomini de la regió del Carib, expulsant les companyies petrolieres angleses i franceses de Veneçuela i imposant les americanes. Resultat, riquesa per als EUA i una minoria de veneçolans, i misèria per al poble.

El mateix Wilson considerava els sud-americans i filipins xiquets trapella que s’han de portar a l’ordre i fer-los obedients, pegant-los algun calbot.

El principi Wilson ve a dir que Amèrica té l’obligació imperativa de ser l’avantguarda de la història per a transformar l’ordre global utilitzant el predomini militar el qual ha de conservar per a aconseguir l’objectiu. Enry Kissinger el 1973 ho va dir clar i ras: ”els EUA té interessos i responsabilitats globals mentre que els seus aliats sols tenen interessos regionals”.

I el president Wiliam Howard va dir: No està lluny el dia en què tot l’hemisferi serà nostre, com ja ho és moralment, en virtut de la nostra superioritat naval. (!)

Diferents presidents dels EUA han acusat els països sud-americans de fer política nacionalista perquè volen controlar el petroli i pretenen que la seua població tinga més dret sobre del petroli que els inversors americans. (Qui són els nacionalistes, preguntaria jo).

Al principi dels anys 80 Nicaragua (país amb govern esquerrà) era, segons el Banc Mundial i altres institucions internacionals, el país subdesenvolupat que millor progressava. Això podia ser un exemple a seguir per altres països sud-americans, sortint-se de la influència nord-americana. Consegüentment, des del punt de vista de Washington, convenia erradicar el “virus” amb la vacuna del terror i la repressió. Va aplicar la violència i Nicaragua va respondre denunciant-ho al Tribunal Internacional que li va donar la raó i va condemnar els EUA “d’usar il·legalment la força”. Els EUA no va fer cas de la sentència. El tribunal Internacional va deixar clar que l’acció dels nord-americans no es podia considerar ajuda humanitària, com pretenien, i va condemnar els EUA a indemnitzar amb 17.000 milions de dòlars, sentència que no va complir. La premsa americana va acusar el Tribunal Internacional de ser prosoviètic. Després a l’hora de les eleccions, representants dels EUA van advertir “Confiem en el fet que el poble de Nicaragua sabrà votar sàviament”. (si no, ja saps el que t’espera, afegiria jo)

Fets similars són el de El Salvador i Panamà.

Carles Soldevila d’Amnistia Internacional) va declarar: “... el Govern dels EUA és un dels majors promotors del terrorisme


16.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (II)

 

Chomsky afirma que els EUA és l’estat hegemònic actual, des del final de la Segona Guerra Mundial, en substitució d’Anglaterra i que, com tots els imperis anteriors, massacren els pobles que no accepten les seues regles de joc, sobretot si són dèbils. També és cert que si són poderosos evitarà enfrontaments directes. Els EUA és la potència mundial més important des del punt de vista econòmic i també militar dues branques del poder que van intrínsecament unides.

Que els EUA ha atacat i massacrat països més dèbils (perquè han gosat portar a terme polítiques econòmica-socials, que podrien perjudicar els interesos de la seua economía o perquè no han seguit diplomàticament els seus “suggeriments” sobre pactes internacionals) i que ho han fet contravenint o vetant resolucions de l’ONU, que no han respectat els drets humans ni convencions internacionals com la Convenció de Ginebra, no són opinions de l’autor, sinó afirmacions constatades amb documents desclassificats de qui ell anomena planificadors dels governs nord-americans, de les agències d’intel·ligència, dels mateixos presidents, ambaixadors o alts càrrecs dels governs.

Analistes i planificadors polítics afirmen que des de la Segona Guerra Mundial els EUA es reserven el dret d’intervenir en la sobirania d’altres països si li convé a efectes d’aconseguir objectius estratègics (per exemple, energètics o militars) També utilitza la seua hegemonia militar per amenaçar altres països si no accepten les seues condicions, encaminades a aconseguir els seus objectius estratègics. Els EUA no accepta el dret internacional si no li convé.

Cuba i Nicaragua són dos exemples clars i constatats. Chomsky ens explica que des que els EUA va alliberar Cuba (d’Espanya), la va convertir en una colònia virtual seua, el dictador Batista governava al servei dels interessos dels EUA, fins que Castro va ocupar el poder, fet que va perjudicar els EUA qui va arnar guerrilles i va bombardejar Cuba. Castro no va respondre amb violència sinó diplomàticament, mitjançant una denúncia davant el Consell de Seguretat de l’ONU. Però Kennedy va respondre armant a opositors de Castro i organitzant la invasió de la Bahia de los Cochinos. Sols després d’això Cuba va demanar ajuda a la Unió Soviètica. Chomsky fa referència a documents desclassificats que demostren que la CIA, seguint ordres de Kennedy, va organitzar actes terroristes a Cuba abans i després de la crisi dels míssils executats per exiliats cubans de Florida (però sota la direcció de la CIA). L’autor no te cap dubte que l’amenaça russa va existir, però que va ser més una conseqüència que una causa del terrorisme dels EUA.

13.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (I)

 


“Els nord-americans s’enfronten al greu dèficit democràtic de l’estat més poderós del món” (Noam Chomsky. abril 2004)


CONCEPTES CLAUS.

     Primer que tot vull explicar de forma esquemàtica alguns conceptes que usa l’autor i que considere interessants.

     Chomsky utilitza el concepte “classes educades” (podríem dir classe mitjana, submisa), classes que no protesten contra els abusos de poder del seu estat, que practica la “ignorància deliberada” Usa el concepte “ignorància deliberada” per a dir que (ciutadans, intel•lectuals, altres països) ignoren voluntàriament els crims humanitaris dels estats hegemònics.

     Al sistema neoliberal d’economia global, li diu fonamentalisme mercantilista, que genera pobresa i misèria per la majoria de la població.

“... les societats industrials punteres, sobretot els EUA, poden mantenir el sector públic el qual depèn bàsicament l’economia, per a socialitzar els costos i els riscos al mateix temps que privatitzen els beneficis”

     Anomena segona superpotència mundial a l’OPINIÓ PÚBLICA i la seua capacitat de mobilització i protesta.


     Des del principi he vist una coincidència entre els objectius de Noam Chomsky i els de Bertrand Russell, tot i que amb estils i mètodes diferents, cosa que, amb satisfacció, he confirmat en citar l’autor, al final de l’obra, al filòsof anglès.

     Els científics, segons ens diu l’autor, afirmen que les espècies animals tenen una existència d’una cent mil anys aproximadament, que l’espècie Homo sapiens sapiens té aproximadament cent mil anys i que la intel•ligència no és garantia de supervivència.

     En síntesi, l’autor exposa que els EUA domina el món militarment i econòmica, pretén tenir l’exclusiva de la violència, vol utilitzar l’espai exterior militarment amb armes de destrucció massiva (ADM.). Això fa reaccionar altres potències i suposarà la proliferació d’ADM, proliferació que porta com a conseqüència que l’explosió involuntària d’una d’elles esdevé probable (lògicament, a major quantitat d’armes, major probabilitat d’accident), i conseqüentment l’explosió en cadena de les altres, portarà a l'eliminació de la vida sobre el planeta Terra i a l’extinció de l’espècie Homo sapiens sapiens.

     Es podrà evitar? Chomsky és optimista i afirma que ho pot evitar la segona superpotència mundial: l’opinió pública internacional (el poble). Més de vint anys després d’aquesta afirmació, etapes de la “Vuelta ciclista a España” es van suspendre per l’acció d’una part de la segona superpotència mundial, l’opinió pública (el poble). Afegim l’acció de les persones que han participat en la denominada flotilla solidària a Gaza, entre altres manifestacions populars i conclourem que el nostre autor tenia raó.

proximament: Hegemonia o upervivència (II)


8.10.25

LA RESPONSABILITAT DELS INTEL·LECTUALS (NOAM CHOMSKY) (i II)

 

 


Chomsky ens explica que els intel·lectuals tenen la responsabilitat (com a éssers humans respectables) de fer servir el seu privilegi i estatus per promoure les causes de la llibertat, la justícia, la compassió, la pau i denunciar els abusos dels enemics, però també, de manera més significativa, els crims en què estan implicats, els dels governs propis. (pàg. 65). Després insisteix (pàg. 69) que el privilegi brinda oportunitats i les oportunitats comporten responsabilitats. En conseqüència (ho pose com a un de molts exemples) ens desxifra el significat del discurs oficial nord-americà (durant la guerra del Vietnam) que diu que els EUA no pretén dominar Àsia sinó permetre que siga una societat oberta. Segons Chomsky, la història demostra que oberta significa que els EUA tinga dret a entrar per a portar a terme els seus negocis i, si per a aconseguir-ho ha d’arribar a un genocidi, aquest serà el preu que han de pagar les víctimes per la llibertat (!). Advoca per la denúncia dels intel·lectuals contra l’autoritat que porte a terme atrocitats. Ací, com a intel·lectuals cal considerar, al meu entendre, qualsevol persona que tinga coneixement d’aquestes atrocitats. Entenc que queda clar que qui sent coneixedor de les atrocitats no les denuncia, és còmplice.  El poder establert als EUA considera intel·lectuals responsables a aquells que estan al servei del govern, mentre que aquells que se centren en els valors se’ls ignora i menysprea. Però quan es refereixen als intel·lectuals dels països enemics el criteri s’inverteix i es valoren al revés: són responsables els dissidents, aquells que actuen amb ètica i denuncien les atrocitats dels seus governs i menyspreen els qui col·laboren amb les institucions governamentals del país enemic.


Chomsky afirma que “Si bé la responsabilitat de l’intel·lectual és insistir en la veritat, també ho és entendre els esdeveniments en la seua perspectiva històrica” (pàg. 44)


“Sonats al marge” és el concepte creat per Mc George Bundy, conseller de seguretat nacional de Kennedy i Johnson per a referir-se als intel·lectuals que s’oposen a la bel·ligerància estatunidenca no per qüestions tàctiques sobre costos (que seria acceptable per ell) sinó per justícia i ètica.
Als anys 60 del segle XX els EUA incriminava als intel·lectuals d’adoctrinar la joventut, i condemnava a Bertran Rossell, Rosa Luxemburg i altres (pàg. 52) a la presó, o expulsant-los de les universitats i ens recorda que en l’antiguitat a Atenes també condemnaven a mort a intel·lectuals acusant-los de corrompre la joventut (en referència a Sòcrates).


Respecte a la Trilateral, Chomsky denuncia que pretenen que el poder ha d’estar en mans de la riquesa de la nació, d’homes patriòtics i intel·ligents que “han de protegir l’interés públic contra les males passades de les majories democràtiques” (i s’autoqualifiquen de demòcrates).
Kennedy va ordenar que els exèrcits sud-americans amb objectiu de defensar la nació contra atacs exteriors, que modificaren el seu objectiu per a lluitar contra els dissidents de l’interior (dissidents dels governs protegits pels EUA).


Chomsky (que condemna l’acte terrorista de l’11 de setembre) ens recorda que el primer 11 de setembre (colp d’estat de Pinochet a Xile promogut pels EUA) va ser més cruel i devastador que el segon. I ens revela que Kissinger va declarar que aquest acte no va tenir cap transcendència i l’administració de Nixon va considerar el cop d’estat (i consegüentment tots els crims posteriors de la terrible dictadura de Pinochet) com la destrucció d’un virus per a evitar que s’escampara per tota sud Amèrica perjudicant els interessos dels EUA.

(Pròxima publicació: Hegemonia o supervivència-I)