Les belles imatges (Simone de Beauvoir)

    Una xiqueta d’11 anys que, a conseqüència de parlar amb una amigueta major, pren consciència del sofriment de molta gent, cosa que no la deixa dormir i té malsons, pregunta a sa mare: perquè existim? Sa mare (Laurance) no vol que patisca però tampoc vol dir-li que no pot fer res per solucionar-ho; que hi haja misèria, fam, patiment és inevitable i per tant el que ha de fer és ignorar el sofriment dels altres. Laurance s’angunia, perquè no vol enganyar la filla, vol que siga solidària i desitja que tinga esperança. 

    El món, la imatge del món, és una mentida, és com un calidoscopi.

    Laurance diu que gràcies a la tecnologia, l’any 1990 no hi haurà fam al món i tothom disposarà d’una vivenda digna. (Ai! Si obrirà els ulls!)  “Cada dia llegim coses horribles, i continuem ignorant-les” dirà en una altra ocasió.

    Laurance no llegeix diaris. És com autodefensa per a no patir?

    “Tot el mal de la societat ve d’haver multiplicat les seues necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d’acontentar-se amb un mínim vital. En crear noves necessitats, es generen noves frustracions” I posa com a exemple pobles pobres, subdesenvolupats, on hi ha més solidaritat, on els diners no han corromput les persones. 

    El pare de Laurence diu que per damunt de la moda hi ha valors, veritats. Hui (1962-64) no es valora l’humanisme. Tot comença, diu ell, quan van preferir la ciència a la saviesa. Ara sols una revolució moral, no social ni política, ni tècnica, ens tornarà a la veritat.  (Supose que es refereix a la moral existencialista)

    Els lavabos de les vivendes no són suficientment adients a les necessitats humanes, però si els fan més bons –diuen els arqui-

tectes— encarerien les vivendes dels treballadors, que ja són cares. I reduir beneficis?, pregunta algú. Però no obté resposta. Això dit a França a principi de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Més de mig segle després ací estem pitjor.

    Laurence destrueix l’automòbil per evitar atropellar un ciclista que se li creuava davant. El cotxe és car. Jean Charles, marit i propietari del cotxe, s’ha enfadat. Laurence valora la vida humana per damunt d’un bé material, però dubta si haguera actuat igual en cas de portar les seues filles al cotxe (angúnia existencialista). Son pare diu que ha fet bé, que la vida humana és més important que tot.

    (Qui escriu aquest comentari, creu recordar un debat d’aquella època, provocat per l’autora del llibre i Jean Paul Sartre, entre altres, en el que es dilucideix què és més important, Notre Damme de Paris o la vida d'una persona, però d’aixo parlarem en una altra ocasió).

    Els dubtes, els canvis d’opinió, són una constant de Laurance (alter ego de Simon ?) Es pregunta si les nostres opinions són nostres o estàn influenciades per les opinions d’altres que ens han arribat per qualsevol conducte? Senbla una pregunta retòrica, la invitació a una reflexió que ems portarà inexorablement a acceptar-ho com a cert.

    Laurence lamenta haver estat domesticada, però per damunt de tot vol evitar que les filles ho estiguin, defensarà enèrgicament la llibertat de les filles. En el “Segon sexe” esdevindrà súmament important el tema de la llibertat i igualtat en l’educació com a instrument per a l’emancipació de la dona. (Ja en parlarem)

Hi ha una altra subtrama que no expose per a evitar convertir aquest text en un spolier (potser ja ho és massa), en el que sembla fer reflexionar el lector en què és més important la llibertat a costa de soledat o la companyia? 

    Per acabar ens fa –o es fa— una pregunta dramàtica: es pot estimar després de la primera flamerada sexual?

    Si llegiu la novel·la, cosa que recomane, tot i que potser he explicat massa coses, vos portarà a introduir-vos un poc en la filosofia existencialista i del pensament de Beauvoir (més important que la trama en si) que espere ampliar en uns dies amb els comentaris a EL SEGON SEXE.

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA. NOAM CHOMSKY (i IX)

 

 

 L’ESPIRAL ARMAMENTÍSTIC

Segons Chomsky, els EUA prevé poder atacar des de l’espai exterior, cosa a la qual s’oposa la Xina i els estats d’Europa occidental. Això augmentarà la inseguretat mundial.

Si els EUA augmenta el seu potencial d’ADM i els altres països el segueixen, com més caps nuclears existiran, més possibilitats d’un llançament involuntari. Està demostrat amb documents desclassificats que Stalin i després Kruschof van proposar pactes amb els EUA per a frenar la cursa nuclear, però els EUA es va negar. L’objectiu de la Unió Soviètica era recuperar la seua economia malmesa per culpa d’aquesta cursa. L’objectiu dels EUA era, probablement, afonar l’economia de l'URSS, tot i que no es pot demostrar documentalment aquesta darrera afirmació.

Els planificadors nord-americans saben que la globalització econòmica, cada volta major, augmentarà la diferència entre les diferents classes socials, cosa que crearà malestar, subversió i terrorisme (“el terrorisme d’ells en contra nostra”) i els EUA han d’estar preparats per a fer front.

Segons Chomsky els EUA pretén tenir el monopoli de la violència al món i afegeix que mai en la història un estat ha tingut aquest monopoli.

Els avanços tecnològics respecte al control de l’espai exterior a efectes militars és, cada volta més, un greu perill per la humanitat. Però el sistema de valors de les potències econòmiques i militars és que l'hegemonia és més important que la supervivència. 

Els EUA s’ha negat a unir-se al tractat de l’espai exterior per a finalitats pacífiques. També ha bloquejat moltes conferències que intentaven evitar l’ús d’armes químiques i biològiques, no sols per motius de defensa militar, sinó també en defensa de la seua indústria químic-farmacèutica.

Molts analistes conclouen que la via per evitar que els EUA tinguen el monopoli de la violència és que altres països tinguen també ADM. (armes de destrucció massiva) per a dissuadir els EUA “Sols es pot mantenir a ratlla els EUA mitjançant la dissuasió” (Kennet Waltz) “Les ADM. són l’únic mitjà per a dissuadir els EUA” Polítics dels EUA han confirmat que si es va envair Iraq i no Corea del Nord és perquè Corea suposava un risc greu. Consegüentment, la política imperialista dels EUA propícia la proliferació d’ADM. I la proliferació d’ADM. portarà a la destrucció de la vida en el planeta Terra.

Chomsky és optimista i diu que això ho pot evitar la segona superpotència mundial, l’opinió pública internacional i la seua capacitat de mobilització i protesta. I cita a Bertrand Russell que també va ser optimista. Per a justificar el seu optimisme, aporta un fet: el 1968, el president de l’Estat Major va considerar que no tenia prou forces d’ordre per a reprimir les protestes en cas d’enviar més soldats al Vietnam. Jo afegiria: que a Bilbo i altres localitats, el públic haja impedit el final d’etapes de la Vuelta ciclista a España, és una altra prova del poder de la segona superpotència.

 

Aquest llibre va ser publicat el 2004, però té plena actualitat. La recent (setembre del 2025) demostració de capacitat armamentística de la Xina com a resposta als EUA, la situació de destrucció i fam a Gaza, la multitud de periodistes víctimes (que informaven del terror a Gaza, prova de la importància de la informació i la propaganda), la denúncia dels estats d’Europa occidental, tot i que alguns tímidament contra Israel, la guerra d’Ucraïna, entre altres situacions, ho demostren sense cap mena de dubte.

 

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VIII)

 

 

LES GUERRES JUSTES

Chomsky exposa les condicions de la guerra justa que, per cert, no es compleixen. Veiem alguns exemples. La universalitat és el principal element de la teoria de la guerra justa. És a dir, si un fet motiva que una guerra siga justa, ho serà per a tots els estats, no sols per a un. És a dir, la llei és igual per a tots (Els bombardejos dels EUA com a lluita contra el terrorisme ha provocat milions de morts innocents directament per les bombes i per la fam posterior. Segons aquest principi, Cuba i Nicaragua tendrien dret a bombardejar els EUA)

Principi de proporcionalitat: Els EUA ha fet molt més mal a la població de l'Iraq que els islamistes de l’11S a la població americana, per la qual cosa, la invasió de l'Iraq no va ser una guerra justa.

No es pot considerar guerra justa la guerra preventiva. Aquesta sempre es porta a terme contra països militarment dèbils, sense risc per a l’invasor, i l’atac suposa uns beneficis econòmics per l’invasor.

 

DEMOCRÀCIA I PROPAGANDA OFICIAL

A desembre del 2002, segons les enquestes, sols el 10 % de la població fora dels EUA era favorable a la guerra de l’IRAQ. La premsa va dir “Podria continuar havent-hi dues grans potències internacionals, els EUA i l’opinió pública internacional” Quan diu els EUA es refereix a l’Estat, Bush, no a la ciutadania.

David Hume ja diu que el control de la informació és la base de tot govern, sobretot en les societats més lliures, on l’obediència no pot imposar-se mitjançant la violència. Per al president Wilson ha de ser una elit qui dirigisca la “bèstia”, és a dir, el poble. La missió del poble és votar periòdicament quin sector de la elit vol que governe, però sense participar. Aquest és el concepte de democràcia que té la classe dominant.

Quan la immensa majoria de la població mundial estava en contra de la invasió a l’Iraq o el bombardeig de l'Afganistan, la premsa oficial al servei de Washington deia que “sols s’oposen els pacifistes recalcitrants”.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern a permetre la invasió. (!!!)

Segons la propaganda americana, la intervenció militar dels EUA a Timor i a Kosovo es fan per raons humanitàries, però Chomsky assegura que es fan per mantenir l'hegemonia dels EUA (pàg. 81 i següents).

 

Els EUA ha vetat acords de l’ONU d’usar armes bacteriològiques i gasos verinosos, cosa que passa desapercebuda perquè la propaganda oficial ho silencia. A més, pel fet d’haver estat vetat, no consta com a resolució, no ha existit històricament.

La propaganda oficial de Washington té molta importància. Deia que alguns països volien expulsar els EUA del món.

Chomsky, assegura que l’electorat dels EUA sap que el partit republicà governa en contra dels seus interessos, perjudiquen els treballadors, però són eficaços en defensa. Per això els republicans ataquen altres països quan s’acosta una campanya electoral assegurant que és una defensa, per a aconseguir vots dels treballadors. Aquesta és la raó per la qual les invasions coincideixen amb l’inici de campanyes electorals. Evidentment, a parer meu, això suposa una manipulació mitjançant propaganda electoral, de l’opinió popular, cosa que afebleix la qualitat de la democràcia.

L’autor ens fa veure que, en un debat electoral, l’atenció es dirigeix més a les qualitats personals dels candidats que a les qüestions o programes. Els polítics poden fer votar un treballador en contra dels seus interessos per qüestions secundàries o raons patriòtiques. Jo proposaria un exemple: un treballador que li agrada la festa dels bous pot votar un partit que està en contra d'augmentar el salari mínim interprofessional o la reducció de la jornada laboral, perquè aquest partit subvencionarà les corregudes dels bous. Mitjançant la comunicació, la propaganda electoral, amaga el que és important i mostra el que és secundari per governar en contra dels interessos del poble. Podem convenir que és una forma d’enganyar el poble mitjançant la propaganda, cosa que desvirtua la democràcia.

Per a Chomsky la dificultat que la democràcia siga acceptada pel poble, pels treballadors (sobretot en països subdesenvolupats) és que s’identifica amb el neoliberalisme (el sistema econòmic de la globalització) que empobreix cada vegada més als treballadors. (Caldria reflexionar sobre si el creixement actual de l’extrema dreta pot tenir, entre altres, aquesta causa).

La propaganda oficial de Washington ignora els fets terroristes dels EUA. I si no els pot ignorar els interpreta favorablement. Quan els palestins maten a un indefens jueu americà, minusvàlid, ho consideren, amb raó, un crim horrorós. Però els crims portats a terme per Israel subvencionat pels EUA, amb major nombre de víctimes i també innocents, es presenta com un error lamentable, conseqüència d’un atac legítim.

Per una altra banda, quan l’ONU ha condemnat la violència d’Israel o EUA, aquest veta la resolució, amb la qual cosa no consta la violència i en conseqüència no ha existit. L’any 2000, Washington va aplaudir la cruel repressió de Turquia al poble Kurd de l’any 1994, per considerar lloable la lluita contra el terrorisme dels EUA ajudant a Turquia contra els kurds. La propaganda oficial dels EUA amaga els crims dels seus aliats (clients, els diu Chomsky), fent com que no existeixen.

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (VII)

 

EUROPA I ELS SEUS IMPERIS.

     Els imperis europeus han actuat de manera similar, tot i que ara representen la zona més democràtica del món, segons Robert Cooper (conseller d’exteriors de Tony Blair) qui afegeix que, si cal, han d’usar la força perquè altres països siguen democràtics (amb lleis i justícia) i ha d’usar la llei de la selva quan actue en la selva.
     A mi personalment em sorprén el senyor Cooper: Quin dret te d’actuar a la selva, fora del seu país? Atorgar-se aquest dret és imperialisme, perquè la qüestió és: qui decideix que és selva i que no, i per què?
     Chomsky, tot i fer referència als antics imperis europeus, també opina que Europa és actualment el sistema més democràtic. I adverteix: “Els països d’Europa oriental són un cavall de Troia que els EUA ha introduït a Europa per a evitar que aquests països (els de l’Europa occidental) s’allunyen de la influència dels EUA.

OTAN-BALCANS

     L’autor ens recorda que segons el comandant de l’OTAN “l’impuls realment decisiu” que va estimular la campanya de bombardejos de l’OTAN no van ser les violacions de drets humans per part de Milosevic a KOSOVO abans de 1999, ni tampoc treure’l del poder mitjançant els bombardejos. El que bàsicament importava era la necessitat d’imposar la voluntat de l’OTAN sobre un líder que desafiant, primer a Bòsnia i després a Kosovo, minava la credibilitat de la diplomàcia dels Estats Units i d’Europa, a més del poder de decisió de l’OTAN.

     El recurs a la força a Bòsnia per part de Clinton el 1995 i el bombardeig de Sèrbia el 1999 “no van ser, com es va dir, per a detenir la neteja ètnica o com a resposta a un cas de consciència, sinó per a prevenir amenaces a la cohesió de l’OTAN i la credibilitat del poder estatunidenc” (Andrew Bacevich)

ENFRONTAR-SE AL TERROR

     L’origen del terrorisme islàmic és la marginalitat econòmica, social i política. Les mesures de força poden descapotar un moviment terrorista islàmic, però els seus seguidors, i uns altres nous, continuaran si no se soluciona des de l’arrel (la marginació)
     Els serveis d’intel·ligència d’Europa i dels EUA sabien que la invasió de l'Iraq portaria un augment del terrorisme islàmic.
Ami Ayalon, cap del Shabak (Servei d’intel·ligència d’Israel) des de 1996 a 2000 va dir que la victòria de les armes no solucionaria el problema del terrorisme islàmic. Liri Sagie director de la intel·ligència militar opinava paregut i els dos van afirmar que el terrorisme islàmic no cessarà mentre no es respecten els palestins i s’accepte el seu dret a l’autodeterminació. G.W. Bush va preguntar, “perquè ens odien?). Els musulmans, diu Chomsky, no odien els americans, sinó la política dels seus governs. Si partim d’aquesta premissa, la solució al terrorisme és fàcil, afegeix Chomsky.
     Intel·lectuals àrabs afirmen que el terrorisme és la reacció a la injustícia que porta la política dels EUA. Jordans prooccidentals afirmen que la invasió de l'Iraq va desprestigiar la democràcia a tota la regió d’Orient Pròxim.
     Republicans influents van declarar que estaven disposats a aprofitar-se del terrorisme com a excusa per a fer política d’extrema dreta. Colòmbia i Turquia són països que destaquen per terrorisme d’estat i que més armes han comprat als EUA. L’excusa a Colòmbia és lluitar contra la droga, però el resultat ha estat crear una classe desheretada que viu miserablement, mentre els EUA ignora informes científics que proposen cultius alternatius rendibles que acabarien amb la fam, mentre que ara amb les fumigacions que es porta a terme amb el patrocini dels EUA –continua Chomsky— produeixen una terra improductiva, fam i malalties. L’objectiu real és arruïnar la zona, que els natius l’abandonen i usar el territori per a extreure carbó i crear agricultura industrial en mans de multinacionals o de la classe dominant de Colòmbia aliats dels EUA .(En altres entrades he remarcat l’actualitat d’aquest llibre tot i haver estat escrit el 2004. No s’assembla als actuals atacs de Trump a Veneçuela i Colòmbia? Què ha canviat?)
     Turquia exterminava la població Kurda i els EUA ho permetia perquè usava les bases dins del territori turc. Quan Turquia es va negar a permetre que els EUA continuara usant aquestes bases per a atacar l'Iraq per terra, perquè el 95% de la seua població estava en contra, EUA va criticar públicament i efusivament l’extermini de kurds. Aryeh Nier va denunciar: Nosaltres (els americans) vam tolerar els abusos soferts pels kurds.
     Chomsky, en contra de l’opinió que diu que el terror és l’arma dels pobres, afirma que és l’arma dels poderosos, com totes les armes.
     Israel ha practicat terrorisme d’estat per tal d’expandir-se ajudat militarment, econòmica i diplomàtica pels EUA. Però la propaganda oficial sols parla del terrorisme de l’OLP quan mata un diplomàtic, cosa que Israel aprofita per a augmentar el seu terrorisme.
     Recordem l’embargament de l'Iraq i l’impediment que entrara ajuda humanitària, com s’ha explicat en pàgines anteriors.
     Per a Chomsky els fets suggereixen una forma molt senzilla de reduir l’amenaça del terror: deixar de participar-hi.

HEGEMONIA O SUPERVIVÈMCIA (VI)

 

Noam Chomsky.
Foto aconseguida
 a internet

Crec que no vaig errat si afirme que, de totes les intervencions nord-americanes, a la que més tinta dedica Chomsky en aquest llibre, és a la invasió de l'Iraq.

La guerra de l'Iraq és una guerra preventiva amb l’excusa de destruir un malvat (que abans ho havia estat seguint ordres dels EUA, però ara abandonava la influència americana). Van convéncer la ciutadania que Sadam Hussein era l'inductor dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. La guerra preventiva no és avançar-se a un altre, és atacar a un altre país perquè se suposa (sense proves) que en el futur, podria ser una amenaça.

Les guerres preventives coincideixen en el principi de les campanyes electorals: es crea un enemic malvat que fa perillar la població dels EUA i el destrueixen, salvant la ciutadania i com a conseqüència, guanyar les eleccions. Diplomàtics de tots els àmbits, pregunten quanta llibertat han de concedir als EUA per a gestionar el petroli de l'Iraq.

La CIA, l'FBI, experts en terrorisme i altres agències d’intel•ligència occidentals van informar que atacant l'Iraq provocarien un augment del terrorisme islàmic. L’atac a l'Iraq també provocaria la proliferació d’ADM. Però això no era important per Washington. ”important és aconseguir l’obediència del món”  “No esperem amor, sinó obediència”

Paul Bremer (exsecretari executiu d’estat dels EUA) va declarar que “l’autoritat de la coalició (es refereix al govern que va substituir a Sadam Hussein, imposat per les potències invasores, sota el patrocini de la diplomàcia americana) serà l'ambaixada més gran del món que té Amèrica (pàg. 333). Supose que amb aquesta afirmació a ningú li quedarà cap dubte sobre els veritables motius de la invasió de l'Iraq.

Abans de la invasió de l'Iraq s’havia portat a terme un embargament que l’havia convertit en un país de fam i misèria. Organitzacions de defensa dels drets humans advertien que una guerra podia generar una crisi sanitària sense precedents. Segons UNICEF, O.M.S, Creu Roja Internacional han acusat EUA i Regne Unit d’evitar que arribara ajuda humanitària (fins i tot aigua) a la població de l'Iraq, abans de la invasió. (Això em recorda Gaza). Els EUA condemna les mateixes víctimes de Sadam per a fer justícia, però en realitat és per a aconseguir que la població done la culpa a Sadam.

Les declaracions oficials als EUA, respecte a la invasió de l'Iraq, diuen que els governants dels altres països que donen suport als EUA en contra de l’opinió majoritària de la seua població són veritables demòcrates, i els que cedeixen davant l’opinió popular, són covards. El planificador del Pentàgon Paul Wolfowitz va denigrar el govern turc per haver cedit davant la pressió popular (90 %) i no acceptar que l’exercit dels EUA atacarà l'Iraq per terra des de Turquia i va criticar l’exèrcit turc per no haver obligat el seu govern (!!!)

 

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (V)

 

Caricatura
treta d'internet

      Seguint la veu de Colin Powell, el cap de gabinet de la Casa Blanca Andrew Card va explicar (New York Times 12-10-2002) que “l'ONU pot reunir-se i debatre, però nosaltres no necessitem el seu permís” (per envair l'Iraq). Chomsky porta diferents testimonis segons els quals, alts funcionaris de l’administració Bush afirmen que, diga el que diga l’ONU, els EUA tenen autoritat per a recórrer a la força quan ho crega necessari. Bush amenaçava als països que no el recolzaven que pagarien les conseqüències i els que acceptaven la invasió a l'Iraq serien beneficiats, no sols econòmicament, sinó en forma de llum verda per a executar terrorisme d’estat

A juny dels 2002, l’FBI sols podia suposar que els cervells de l’atemptat de l’11 de setembre, podrien estar a l'Afganistan. Per tant, l’acte de bombardejar l'Afganistan per part dels EUA (Bush), vuit mesos abans, basat en suposicions no demostrades és un crim de guerra, ens diu Chomsky.

L’oposició al règim dels talibans també estaven en contra dels bombardejos i proposava plans alternatius que no van ser acceptats pels EUA, “perquè volen demostrar el seu poder destructor i fer por al món, no solucionar el problema” deien els opositors als talibans i moltes ONG.

Chomsky fa referència al dualisme democràtic ( o doble moral) dels EUA imposant la democràcia a l’Orient Mitjà, però usant mètodes antidemocràtics. Diferents caps d’estat, coneguts com a assassins, torturadors i saquejadors, tenien assegurada una càlida acollida a Washington si complien amb la seua missió. Després, com és el cas de Sadam, Noriega, Ceausescu (a Romania), Teodoro Obiang (a Guinea Equatorial) van ser tractats com a malvats quan no van ser útils als interessos dels EUA, tot i que els seus pitjors crims havien estat comesos quan eren els protegits de Washington. A Ceausescu, Washington el considerava “un bon comunista.” Els EUA van donar suport a Hitler i Mussolini fins que van comprovar que perjudicaven la seua economia (pàg. 93 i següents). Les empreses americanes van invertir a Alemanya perquè Hitler havia controlat la massa revolucionària. L’any 1979 va caure el Sha i amb el nou règim Iran s’allunya de la influència dels EUA. Com solucionar-ho: El 1992 Reagan ajuda a Sadam Hussein a prendre el poder i li facilita armes per a guerrejar contra l’Iran. Tots recordem que va passar després.

Els líders dels EUA utilitzen el concepte “d’intervenció humanitària” que els autoritza a intervenir en un país en contra dels dirigents i canviar-los per uns altres amb l’objectiu, diuen, de defensar els drets dels habitants d’aquest país.

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (Noam Chomsky) (IV)

 

Jimmy Carter
Premi Nobel de
la Pau (2002)

 

L’ORIENT MITJÀ, ESTRATÈGIA GEOPOLÍTICA

Permeteu-me que canvie l'ordre de publicació prevista, perquè com deia al principi de la sèrie dedicada a Chomsky, tot i tractar-se d’escrits de fa molts anys, tenen una actualitat rabiosa.

Segons ens recorda Chomsky, l'any 1958 els EUA va establir tres zones estratègiques: Nord d’Àfrica, Orient Mitjà i Indonèsia, tot per a assegurar el trànsit de Petroli i gas als EUA.

L’any 1971 hi va haver un pla de pau proposat per Egipte: Si Israel accepta finalitzar l’expansió i no ocupar Egipte (sí que hauria pogut fer-ho a Palestina, Cisjordània, Líban, segons aquesta proposta) hi haurà pau. Israel no accepta (ho vol tot) i això els porta a ser inevitablement un baluard dels EUA. Aquesta proposta de pau no acceptada per Israel és un fet pràcticament desconegut als EUA perquè als seus governs no els convé que siga conegut.

1978-79, Camp Davis. Després d’una guerra desastrosa per a Israel (i el seu soci els EUA) conseqüència de la seua negativa d’acceptar el pla de pau proposat per Egipte, segons s’ha explicat en el paràgraf anterior, EUA força Israel a acceptar el pla de pau d’Anuar el Sadat (Egipte) i ho ven com un triomf de la diplomàcia americana, no com un fracàs militar i posteriorment (el 2002) concediran el Premi Nobel de la Pau a Jimmy Carter per haver mediat en els acords. Tots sabeu quines són les pretensions honorífiques de Trump en l’actualitat.

L’any 1976 els EUA veta una resolució de l'ONU de crear un estat palestí junt amb Israel. EUA i Israel han bloquejat totes les propostes de pau, cosa que posteriorment ha documentat Miguel Angel Montesinos (ministre d’Exteriors amb Zapatero) que va assistir en representació de la Unió Europea a diferents negociacions.

A desembre del 2000 l’administració Bush veta una resolució del Consell de Seguretat, a la que s’oposava Israel, promoguda per la Unió Europea. Segons aquesta resolució s’enviarien observadors internacionals per tal d’evitar el terrorisme palestí, però això suposava també conéixer l’actuació d’Israel, cosa que no convenia ni a Israel ni als EUA. 10 dies abans, Washington va boicotejar una conferència a Ginebra en la que es pretenia aplicar les resolucions de la Quarta Convenció de Ginebra per a condemnar els assentaments on es produeixen crims de guerra, tortures, deportacions per part d’Israel i finançats pels EUA.

Per a fer-nos saber com és l’estat d’Israel, Noam Chomski recorre a observadors internacionals que han afirmat que Israel no és un estat amb exèrcit, sinó un exercit amb estat.