Cançoner de Petrarca.

En l’època de batxiller vaig llegir algun sonet aïllat de Petrarca, en castellà, en alguna antologia. Ara Proa ha publicat una traducció del cançoner de Petrarca al català, a càrrec de Miquel Desclot. Es tracta d’una magnífica edició que consta de tres parts: la primera una introducció sobre l’obra de Petrarca i la seua biografia amb la corresponent cronologia. La part central, la més important, és el cançoner en bilingüe, italià-català. I finalment una explicació de cada poema, amb el significat, el motiu , etc. És un plaer llegir el cançoner en italià i a continuació la traducció al català –o al contrari, com ho faig jo—i quan no acabes d’entendre el significat, la intenció o la motivació de l’autor, consultes la tercera part. Per això les estrofes estan numerades per a facilitar la consulta.  Un gran encert, probablement la millor idea editorial del 2016.

Problema català?

 Espanya –o l’espanyolisme, o el nacionalisme espanyol si voleu—està reaccionant tard i sense idees clares ni decidides en allò anomenat –mal anomenat-- problema català. Dic mal anomenat perquè el problema fort no és per a Catalunya sinó per a Espanya. Una part important de la ciutadania catalana vol la independència. Està al voltant de la meitat, més o menys, segons opinen els independentistes o els unionistes. Dels unionistes, més de la mitat volen un estat federal. I aproximadament un 20 % --més o menys, repetisc—vol que es quede tot com està. A aquestes dades uniu el fet que la ciutadania catalana és pacífica i estima la convivència. Passe el que passe Catalunya resoldrà el problema, però i Espanya? El camí cap a l’estat federal hauria de ser tan ràpid, i és tan difícil, que pràcticament és inviable. I no ho dic jo, pobre de mi!, sinó Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, intel·lectual reconegut i autoritat amb prestigi internacional quant a dret constitucional. Que també diu que el recurs i la sentència contra l’estatut de Catalunya van ser inconstitucionals (!!!) i que Catalunya en aquests moments està fora de la Constitució Espanyola (Atenció: Pérez Royo no és antisistema, ni independentista). Les advertències d’un gran periodista, assenyat, temprat, objectiu, políticament independent, com Iñaqui Gabilondo (no és antisistema ni independentista), des de fa temps, i del mateix Pérez Royo, sense parlar dels intel·lectuals juristes, periodistes i polítics independentistes, no han aprofitat perquè l’espanyolisme (polítics, intel·lectuals, periodistes) hagen reaccionat ràpidament i bé. Tot junt significa que Catalunya camina amb pas decidit cap a la independència, amb un pla ben preparat, mentre que els altres resten mirant-se el melic. Rajoy i el PP estan carregant-se la unitat d’Espanya, però no passa res, ni cap estat ni cap partit, ni cap res, són sagrats, ni immutables, ni eterns, perquè la vida no ho és. Sols la mort és segura... (i encara no ho sé). L’única solució –per a Espanya—és acceptar el referèndum i mentre s’organitza, començar a oferir un nou model d’estat, millor federal, sense zones fosques, amb referèndum monarquia-república inclòs, i que siga atractiu per una part important dels independentistes, esperant que guanye el no. Per al meu gust, si he de dir la veritat, preferisc que continue la política del PP (la del PSOE és molt pareguda i està a punt de trencar-se per aquest motiu) fins al final.

Referéndum italià

Si jo fóra italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea  Camilleri. Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables, no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions, per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini. Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?

Enric Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.

Però, què voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.

L’herència dels càtars (Pep Castellano. Esplai. Edicions del Bullent)

Una novel·la amb una estructura narrativa que m’és familiar i que m’agrada, clar. Comença en l’actualitat, una història de l’Edat Mitjana basada en uns papers trobats casualment, un tresor, unes històries d’amor i, finalment, tornar a l’actualitat. Els càtars, l’orde dels Templers, i les lluites de l’Edat Mitjana, amb un missatge contundent en contra de la guerra que sempre la paga el poble, amb sang i amb diners. Una novel·la entretinguda per a gent jove, cosa que no vol dir que no puga llegir-la amb gust algun iaio com jo.

Hum... Rita. L’home que ensumava dones. (Isabel Clara Simó)

Un relat inserit en un altre. La dona (una professora jubilada) que li fa desfici, jo diria que por, reunir-se amb les amigues de facultat per no comprovar la realitat del pas del temps, tot i que finalment accepta aquesta realitat, que es troba un manuscrit (relat inserit) que conta la història d’un jove marginal amb dots naturals per a sentir i diferenciar els olfactes més amagats, i la seua amant. Un cant a la llibertat sexual, al feminisme i a la solidaritat.
Escrita amb els recursos literaris d’una mestra dels relats, que usa els flashback en els moments oportuns, que inclou cites literàries en el manuscrit que la primera narradora coneix o cerca per conéixer, donant-li una aparença de fet real, una versemblança sorprenent. I una tesi sobre la comunicació, que no depén de les paraules sinó de la voluntat de comunicar-se. I unes circumstàncies estranyes per demostrar la realitat dels fets narrats, tot i que al final et posa a la boca un somriure un tan trist, però que ha fet reflexionar.

FESTA DEL BÀSQUET

Tardor 1988. 1r. partit a Casa. Pati del Col·legi l'Alfàs

Novembre 2016. Han passat 28 anys Pavelló municial

Diumenge es va celebrar la festa anual del bàsquet. Enguany ha estat una celebració força especial, en la que pràcticament no ha faltat ningú. El motiu, com supose que tot el món sabrà, era que s’havia fet realitat la històrica reivindicació del CB Pedreguer: Volem pavelló. Ara, Ja tenim pavelló. El basquet de Pedreguer no sols ha sigut constant en la reivindicació sinó que, a més a més, ha tingut paciència. És a dir, ha aguantat fred, vent i rosades, i tot el que ha calgut, sense baixar mai els ànims. Ha resistit. La prova és que des de l’any 1988 que es va crear el club amb uns quants xicons entre divuit i vint anys (amb un xiquets juvenils i un equip femení juvenil que es va formar el 1989) fins hui, el club ha anat pujant en quantitat i qualitat i actualment Pedreguer té, entre el club i l’escola municipal, fama reconeguda per tot el País Valencià, i és un referent de basquet. Publique unes fotos de jugadores i jugadors en actiu i retirats, diumenge al pavelló municipal i alguns dels primers equips, des de fa 28 anys. Si algú no és conscient del pas del temps, que observe les caretes. De dinar uns cus-cus excel·lents. L’enhorabona a totes i tots els aficionats al basquet, a l'esport en general i a l’Ajuntament per l’esforç. Ara a gaudir.

1r. equip femení 1989

Obrint pas. Tècnica i passió

Xàbia 1990

La taula

20-11-2016 Pavelló municipal de Pedreguer

20-01-90 Pati Col·legi Alfàs

Qui va per ells? Pedreguer!!!

Les celebracions es feien al Trepig 18

Juvenil. Gener 1991

Campió de lliga

Campió de Lliga Femení 205-06

Una gran temporada 2005-

Molts anys reivindicant pavelló. Ja en tenim!

El Trull. Un equip intractable

A per totes. Així es va guanyar una paella
que va ser la primera celebració

La imatge desitjada (J. Vicent Viel)

Una novel·la policíaca ambientada en la València de l’edat Mitjana, en la que el cap de guaita ha de descobrir, sota la pressió d’un senyor negociant, ric i important amb ambicions polítiques, qui ha robat una imatge de la mare de Déu propietat del citat senyor. Té els elements d’una novel·la negra, però crec que no és apropiat parlar d’aquest gènere en un relat que té lloc al segle XIV. Per una altra banda, el cap de guaita juga amb gran avantatge respecte a un detectiu del segle XX o XXI, perquè algunes confessions s’aconsegueixen gràcies a les accions ben expeditives de l’època, i no gràcies a l'enginy del detectiu. Podem dir que és entretinguda i, al mateix temps, està ben ambientada en la València de l’edat mitjana.