13.10.25

HEGEMONIA O SUPERVIVÈNCIA (I)

 


“Els nord-americans s’enfronten al greu dèficit democràtic de l’estat més poderós del món” (Noam Chomsky. abril 2004)


CONCEPTES CLAUS.

     Primer que tot vull explicar de forma esquemàtica alguns conceptes que usa l’autor i que considere interessants.

     Chomsky utilitza el concepte “classes educades” (podríem dir classe mitjana, submisa), classes que no protesten contra els abusos de poder del seu estat, que practica la “ignorància deliberada” Usa el concepte “ignorància deliberada” per a dir que (ciutadans, intel•lectuals, altres països) ignoren voluntàriament els crims humanitaris dels estats hegemònics.

     Al sistema neoliberal d’economia global, li diu fonamentalisme mercantilista, que genera pobresa i misèria per la majoria de la població.

“... les societats industrials punteres, sobretot els EUA, poden mantenir el sector públic el qual depèn bàsicament l’economia, per a socialitzar els costos i els riscos al mateix temps que privatitzen els beneficis”

     Anomena segona superpotència mundial a l’OPINIÓ PÚBLICA i la seua capacitat de mobilització i protesta.


     Des del principi he vist una coincidència entre els objectius de Noam Chomsky i els de Bertrand Russell, tot i que amb estils i mètodes diferents, cosa que, amb satisfacció, he confirmat en citar l’autor, al final de l’obra, al filòsof anglès.

     Els científics, segons ens diu l’autor, afirmen que les espècies animals tenen una existència d’una cent mil anys aproximadament, que l’espècie Homo sapiens sapiens té aproximadament cent mil anys i que la intel•ligència no és garantia de supervivència.

     En síntesi, l’autor exposa que els EUA domina el món militarment i econòmica, pretén tenir l’exclusiva de la violència, vol utilitzar l’espai exterior militarment amb armes de destrucció massiva (ADM.). Això fa reaccionar altres potències i suposarà la proliferació d’ADM, proliferació que porta com a conseqüència que l’explosió involuntària d’una d’elles esdevé probable (lògicament, a major quantitat d’armes, major probabilitat d’accident), i conseqüentment l’explosió en cadena de les altres, portarà a l'eliminació de la vida sobre el planeta Terra i a l’extinció de l’espècie Homo sapiens sapiens.

     Es podrà evitar? Chomsky és optimista i afirma que ho pot evitar la segona superpotència mundial: l’opinió pública internacional (el poble). Més de vint anys després d’aquesta afirmació, etapes de la “Vuelta ciclista a España” es van suspendre per l’acció d’una part de la segona superpotència mundial, l’opinió pública (el poble). Afegim l’acció de les persones que han participat en la denominada flotilla solidària a Gaza, entre altres manifestacions populars i conclourem que el nostre autor tenia raó.

proximament: Hegemonia o upervivència (II)


8.10.25

LA RESPONSABILITAT DELS INTEL·LECTUALS (NOAM CHOMSKY) (i II)

 

 


Chomsky ens explica que els intel·lectuals tenen la responsabilitat (com a éssers humans respectables) de fer servir el seu privilegi i estatus per promoure les causes de la llibertat, la justícia, la compassió, la pau i denunciar els abusos dels enemics, però també, de manera més significativa, els crims en què estan implicats, els dels governs propis. (pàg. 65). Després insisteix (pàg. 69) que el privilegi brinda oportunitats i les oportunitats comporten responsabilitats. En conseqüència (ho pose com a un de molts exemples) ens desxifra el significat del discurs oficial nord-americà (durant la guerra del Vietnam) que diu que els EUA no pretén dominar Àsia sinó permetre que siga una societat oberta. Segons Chomsky, la història demostra que oberta significa que els EUA tinga dret a entrar per a portar a terme els seus negocis i, si per a aconseguir-ho ha d’arribar a un genocidi, aquest serà el preu que han de pagar les víctimes per la llibertat (!). Advoca per la denúncia dels intel·lectuals contra l’autoritat que porte a terme atrocitats. Ací, com a intel·lectuals cal considerar, al meu entendre, qualsevol persona que tinga coneixement d’aquestes atrocitats. Entenc que queda clar que qui sent coneixedor de les atrocitats no les denuncia, és còmplice.  El poder establert als EUA considera intel·lectuals responsables a aquells que estan al servei del govern, mentre que aquells que se centren en els valors se’ls ignora i menysprea. Però quan es refereixen als intel·lectuals dels països enemics el criteri s’inverteix i es valoren al revés: són responsables els dissidents, aquells que actuen amb ètica i denuncien les atrocitats dels seus governs i menyspreen els qui col·laboren amb les institucions governamentals del país enemic.


Chomsky afirma que “Si bé la responsabilitat de l’intel·lectual és insistir en la veritat, també ho és entendre els esdeveniments en la seua perspectiva històrica” (pàg. 44)


“Sonats al marge” és el concepte creat per Mc George Bundy, conseller de seguretat nacional de Kennedy i Johnson per a referir-se als intel·lectuals que s’oposen a la bel·ligerància estatunidenca no per qüestions tàctiques sobre costos (que seria acceptable per ell) sinó per justícia i ètica.
Als anys 60 del segle XX els EUA incriminava als intel·lectuals d’adoctrinar la joventut, i condemnava a Bertran Rossell, Rosa Luxemburg i altres (pàg. 52) a la presó, o expulsant-los de les universitats i ens recorda que en l’antiguitat a Atenes també condemnaven a mort a intel·lectuals acusant-los de corrompre la joventut (en referència a Sòcrates).


Respecte a la Trilateral, Chomsky denuncia que pretenen que el poder ha d’estar en mans de la riquesa de la nació, d’homes patriòtics i intel·ligents que “han de protegir l’interés públic contra les males passades de les majories democràtiques” (i s’autoqualifiquen de demòcrates).
Kennedy va ordenar que els exèrcits sud-americans amb objectiu de defensar la nació contra atacs exteriors, que modificaren el seu objectiu per a lluitar contra els dissidents de l’interior (dissidents dels governs protegits pels EUA).


Chomsky (que condemna l’acte terrorista de l’11 de setembre) ens recorda que el primer 11 de setembre (colp d’estat de Pinochet a Xile promogut pels EUA) va ser més cruel i devastador que el segon. I ens revela que Kissinger va declarar que aquest acte no va tenir cap transcendència i l’administració de Nixon va considerar el cop d’estat (i consegüentment tots els crims posteriors de la terrible dictadura de Pinochet) com la destrucció d’un virus per a evitar que s’escampara per tota sud Amèrica perjudicant els interessos dels EUA.

(Pròxima publicació: Hegemonia o supervivència-I)

 

 


3.10.25

LA SEGONA POTÈNCIA MUNDIAL.

 



Disculpeu-me per trencar el programa que tenia establert per a les publicacions i permeteu-me una entrega no prevista, per a escriure sobre temes de l’actualitat, però que està relacionada amb les opinions de Noam Chomsky. Les manifestacions del poble valencià contra un poder polític que va ignorar les necessitats i seguretat del poble durant la gota freda més calamitosa dels darrers anys, les de la generació Z al Marroc contra un estat i polítics opressors, les que van interrompre dues etapes de la “Vuelta Ciclista”, i sobretot la flotilla d’ajuda humanitària amb destinació a Gaza amb aliments i medecines, em recorda que Noam Chomsky anomena a l’opinió pública i les seues accions “la segona potència mundial” i es proclama optimista amb el futur perquè confia amb el poble, amb l’opinió pública i la seua acció. Els fets que he ressenyat abans, són això, el que Chomsky diu la segona potència mundial. Si el poble es desperta, pot acabar amb les injustícies i els crims dels poderosos.

1.10.25

La responsabilitat dels intel·lectuals (Noam Chomsky) (I)

 

Noam Chomsky
(foto baixada d'internet)

Aquest llibre, del què recomane entusiàsticament la lectura, és el resultat de dues entregues (dos llargs articles) de Noam Chomsky, la primera el 1967 i la segona el 2011.  El següent que comentaré del mateix autor es va publicar per primera vegada l’any 2004. Ambdós tenen, però,  una actualitat rabiosa que a mi em fa pensar, entre altres crisis humanitàries actuals, la que provoca Israel a Gaza amb l’ajuda dels EUA i que ens obliga a totes les persones solidàries, pacifistes i amb ètica a denunciar públicament aquestes atrocitats i crims.

Les publicacions que presentaré en diferents entregues en aquest blog, tenen com a objectiu animar a la lectura de Noam Chomsky i, si algú per falta de temps o altres motius no pot llegir-lo, m’agradaria que el resum i reflexions que publicaré li resultaren d’interès.

Diu l’autor que l’intel·lectual és un privilegiat que té uns coneixements dels  que no disposen altres persones. Per això  poden exposar les mentides dels governs i analitzar les accions segons les causes, les motivacions i, sovint, les intencions amagades que puguen tenir.

Per a l’administració estatunidenca és un article de fe que les seues motivacions són pures i no estan subjectes a anàlisi. Davant aquesta situació els intel·lectuals poden triar entre defensar el poder establert o optar per “la senzilla honestedat d’explicar les coses tal com  són”

L’intel·lectual ha de proposar teories, explicacions o supòsits basats en fets que es puguen posar a prova contrastant-ne les conseqüències” (pàg.31) Ho diu criticant a Kahn, qui defensa el poder establert faltant a aquest mètode.

També s’oposa a Daniel Bell (pàg.34) que en el seu llibre “La mort de les ideologies” assegura que els intel·lectuals occidentals han perdut l’interès de convertir les idees en eines d’impuls social per la transformació radical de la societat i això significa que les ideologies han mort. Els problemes , afegeix Bell, s’han de resoldre dins del marc de la societat del benestar (és a dir de la democràcia liberal).  Chomsky rebutja la teoria de la mort de les ideologies, raonant que els intel·lectuals que han abandonat l’opció de transformar la societat ho han fet per interès propi (està demostrat que acaben ocupant càrrecs  de direcció en la societat del benestar) i, per una altra banda, aquest intel·lectuals ni justifiquen objectivament ni argumenten la conveniència de rebutjar l’objectiu de transformar la societat. Queda també demostrat que l’estat de benestar no arriba a tots dins del mateix territori de països desenvolupats i està molt lluny en països subdesenvolupats on hi ha misèria i fam.

A aquests intel·lectuals que col·laboren amb el poder establert, Chomsky els diu intel·lectuals acadèmics. El poder establert els anomena intel·lectuals responsables.

 A mi personalment la mort de les ideologies em provoca una reflexió: Quan el poder econòmic o els polítics conservadors parlen de ideologia, es refereixen a la ideologia dels altres que per a ells és l’única ideologia, perquè ells no en tenen. És a dir, si algú vol canviar la societat i alliberar els pobres, això és ideologia. Si uns altres volen conservar o augmentar el privilegi dels poderosos, no és ideologia, és una pràctica legítima.

Alguns intel·lectuals acadèmics (i polítics) crítics a la guerra (per exemple del Vietnam) ho són no perquè ha estat un greu atac als drets humans i al dret internacional, sinó perquè ha sigut un error que ha suposat un cost desproporcionat als EUA.

Anthony Lewis defensava que la intervenció a Vietnam va començar amb intents “maldestres” de fer el bé.

Per a Chomsky, Lewis considera maldestre aquell intent perquè va fracassar. I critica que aquest intent de “fer el be” és un principi doctrinal que el poder establert no necessita demostrar (pretén que s’accepte com a dogma). Al mateix temps, les enquestes mostraven que aproximadament el 70 % de la població no veia la guerra com a un error sinó com “essencialment injusta i immoral”

La responsabilitat dels intel·lectuals, afirma Chomsky,  consisteix en el paper que tenen en la creació i l’anàlisi d’ideologia.

(continuarà)

15.9.25

TORNEM

 

Sant Miquel dels Reis, 
seu de la Biblioteca 
Valenciana i de
l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua 

Amigues, amics: Després de prop de dos anys d’inactivitat, a octubre reprendré les publicacions en aquest blog. Serà comentant i resumint llibres. Començaré per “Hegemonia o supervivència” de Noam Chomsky, un dels intel·lectuals de més prestigi del segle XXI. Si alguna de les meues amistats vol que l’avise quan publique una entrada nova, que m’ho indique per e.mail  josepcastellovives@gmail.com, comunicant-me la seua adreça electrònica i els rebrà puntualment. La idea inicial és publicar una entrada per setmana (a ser possible sempre el mateix dia). Si vols fer comentaris a les meues publicacions, fes-m’ho saber i miraré de fer-ho possible. Fins aviat.


P.D. Sabeu com anomena Chomsky el col·lectiu al qual pertanyen el grup de persones que van trencar la “Vuelta ciclista”...?

23.12.23

 

Que una empresa incloga un llibre en la cistella de Nadal, és d’un mèrit immesurable, pel compromís amb la cultura i per la valentia que suposa tota innovació. Que siga un llibre escrit en valencià, el nostre català, en un temps que, institucionalment, està menyspreat i perseguit, mereix l’aplaudiment més entusiàstic dels que estimem i defensem el nostre idioma. Que siga un llibre del qual soc autor, La Bíblia i el Tirant, fa sentir-me esvanit i complagut. Gràcies, ROLSER.


24.8.23

L'ESMORZAR DEL TREPÌG. FREDERIC NIETZSCHE (i II)

 

-- Això em sembla determinisme, idees antiquades i superades. Actualment, la majoria estem convençuts que tothom pot raonar i decidir el seu futur.

--Actualment! Amb aquesta paraula es refereix a la modernitat que portarà el món cap a un cataclisme final, que està afonant les institucions, governs i el mateix estat. Mire, li posaré un exemple, la institució del matrimoni. La raó del matrimoni residia en la responsabilitat jurídica exclusiva del marit... Residia també en la responsabilitat de les famílies pel que fa a l'elecció de cònjuges. Amb la creixent indulgència a favor del casament per amor, hom ha eliminat precisament la raó fonamental del matrimoni, allò que en feia una institució. El matrimoni no el fomenta l’amor, sinó l’instint de propietat: la dona i els fills. L’amor és desig de possessió, és l’expressió més natural de l’egoisme.

El meu convidat fa una pausa curta en l'explicació, mentre devora un parell de xulletes de xai. Es torca els llavis amb el tovalló i torna al seu monòleg sense haver perdut el fil de l’exposició.

--En un matrimoni, el marit posseeix i la dona és posseïda. Pel fet de ser objecte de possessió, la dona perd valor, el poc valor que podia tenir sent soltera. Ara, la modernitat ho vol canviar tot i fa desaparéixer les institucions que posaven ordre al món. Imagineu-vos un home i una dona que es coneixen en una festa, simpatitzen i creuen que s’han enamorat, cosa per la qual acorden casar-se. S’han carregat la institució del matrimoni per culpa de la modernitat. Però que s’han cregut? Qui són ells per a acordar ni decidir casar-se? Són les famílies que han de ponderar els pros i contra, per una banda i per l’altra, i decidir si convé o no convé el matrimoni. I una vegada casats, si aquest és el fet acordat per les famílies, serà l’home, el marit, qui decidirà en la nova família. Aquesta és la tradició, així ha sigut i així ha de ser en el futur.

--Senyor Nietzsche permeta'm que discrepe, si raonem...

-- Raonem...? Ja veig que vosté està influenciat pels filòsofs, els quals cometen un gran error: creuen en la raó. I també consideren que la raó ha d’estar per damunt dels sentits. Diuen que els sentits enganyen, que no podem creure en els sentits sinó en la raó. Falç absolutament falç, és la raó qui interpreta malament els sentits, els quals obrin el camí als instints per a arribar a la felicitat.

-- Perdone el que diré, però si vosté està en contra de la raó, significa que es creu posseïdor de la veritat.

-- Veritat? – el meu convidat està excitat, no pot ni vol amagar el seu mal humor originat per allò que ell considera les meues impertinències i errors. Després, continua.

—Però que diu vosté ara? Perquè m’entenga bé –perquè ja veig que vosté forma part del vulgus i no entén res—li ho diré en paraules vulgars: La veritat era verda i un burro se la va menjar. La veritat no és res més que aparença, no és res per si mateixa, és una convenció humana. Si acordem que una cosa és veritat, ho és; si acordem que no ho és, no ho serà. Consegüentment no és un valor absolut.

--Aleshores, si no existeix la veritat, seria absurd cercar-la, conseqüentment no cal pensar, és suficient creure en el que ens manen creure, tindre fe, per a dir-ho en una paraula.

--No. Vosté continua sense entendre res, es nota que forma part del vulgus. L’home superior es pregunta el perquè de les coses, pensa. L’home vulgar, per principis, no pensa, no es pregunta el perquè de res, sols creu amb el que li diuen que ha de creure, obeeix i té fe. Res a veure amb la veritat. Dos homes es pregunten el perquè de cert fet, pensen i arriben a conclusions diferents. Els dos homes són nobles, superiors i no existeix la veritat perquè discrepen. Sols si arriben a un acord, existirà la veritat per a ells... però no pels que discrepen d’ells. Ho ha entés ara?

--No estic segur... em queda un dubte... adés es pronunciava en contra dels filòsofs perquè raonaven i ara em diu que els homes superiors es pregunten el perquè de les coses... em sembla una contradicció.

-- Jo no hauria d’explicar-vos res més, ja he dit que escric i parle per a privilegiats i vostè no ho és, però també és cert que els homes superiors som generosos, al contrari de l’home vulgar que és egoista, i ara la meua acció de generositat consistirà a explicar el vostre malentés: l’error dels filòsofs consisteix a posar el raonament per damunt dels sentits i dels instints. Aquests tenen la funció de garantir la conservació de l’individu i, el que és més important, de l’espècie, i això està per damunt de tot, també, no ho dubte mai, per damunt del raonament. Hem de preguntar-nos el perquè de les coses, però sense qüestionar ni menysprear mai els instints.

-- Però alguns instints són dolents, no?

-- Instints dolents? Per a qui són dolents? Per la moral, potser? Aquells instints als quals la moral considera dolents, són oportuns, necessaris, són indispensables per a la conservació de l’espècie. Els esperits més forts són els que la moral considera més dolents, són els que segueixen els instints més dolents i els que major progrés han portat a la humanitat, els que més fan i han fet per la conservació de l’espècie.

-- Si em permet opinar, jo diria que els instints dolents creen dolor, infelicitat...

--Això que diu no té cap sentit. El dolor i el plaer van units: a major plaer, major dolor i al contrari. No té sentit dolor sense plaer o plaer sense dolor. Ací intervé la ciència, l’objectiu de la qual és disminuir el dolor i augmentar el plaer. L'única diferència és que el dolor vol conéixer la causa, el perquè. El plaer es complau en si mateix, no es preocupa del perquè, no s’interessa pel passat. Prenga bona nota: el dolor genera vida, és savi, ens avisa d’un perill i crea herois. L’home que en sentir dolor no fa cas i continua amb més força és l’heroi

--Aquestes paraules seues em recorda que en una ocasió Schopenhauer em va honrar esmorzant amb mi i em va explicar alguna cosa pareguda sobre el dolor, crec que deia que el dolor donava consciència de viure, el plaer no.

-- Schopenhauer va ser un dels grans esperits d’Alemanya. Tant de bo n’hi haguera hagut més com ell, però també va cometre alguns errors. Per exemple, deia que tot allò que existeix és, en essència, voluntat. Error, la voluntat per si mateix no és res, sols hi ha voluntat si hi ha intel·ligència... i sols els privilegiats, els superiors, tenim intel·ligència

--Schopenhauer és alemany, però no hem parlat gens de filòsofs de la Grècia antiga.

-- De qui vol que parlem, de Sòcrates? Un home lleig perquè el seu esperit no és superior. Es pot conéixer l’esperit de la persona mitjançant l’aspecte físic. Sòcrates era lleig, perquè era dolent. Ben sovint, la lletgesa és l’expressió d’una evolució encreuada, d’una evolució obstaculitzada per l’encreuament, una evolució decadent en definitiva.

He entés que ha dit que la lletgesa és conseqüència d’una evolució encreuada. ¿Vol dir que sols les races pures són belles i les mestisses, lletges? Millor no preguntar-li-ho, m’espanta imaginar la resposta. En canvi, pregunte:

--Vol dir que la cara és l’espill de l’ànima?

-- Correcte, és una altra manera de dir-ho. Sòcrates va ser executat.

-- Va ser condemnat a enverinar-se i va complir la condemna.

-- Per cert, ací té una altra prova de la seua debilitat. El verí sols mata al dèbil, però per al fort, per al ser superior el verí és reconstituent.

-- Bé, ja hem parlat de la lletgesa, però i la bellesa? Existeix?

-- Clar que existeix. Totes les coses grans, superiors, són belles. Per això, perquè són superiors no poden ser mai un bé comú “pulchrum est paucorum hominem”

-- Disculpe, m’ho tradueix?

-- El que és bell és cosa de pocs homes.

-- De qui és la frase?

-- Meua

-- I què em diu de Plató, deixeble de Sòcrates?

-- Plató és un covard que fuig de la realitat, no té coratge per a afrontar-la i es refugia en l’ideal.

-- Sembla que no li agraden els filòsofs grecs...

-- Qui ho diu, que no? Tucídides, per exemple, al contrari que Plató, té coratge, afronta la realitat, i compartisc amb Heràclit que la vida és moviment continu i que la matèria és és primer que l’esperit.