8.11.12

APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (V )

El castell
VILAFRANCA
Porte quatre dies escrivint sobre l'aplec excursionista i... he contat alguna excursió? El cas és que, com vaig advertir en l'entrada que anunciava l'aplec, no em trobava amb forces per a fer excursions llargues per muntanyes encrespades, i em vaig inscriure, per a començar, a una visita cultural: Vilafranca de Conflent i el seu castell, visita d'escàs esforç, atès que el viatge des de Prada es fa amb tren. Bé, això és el que creia, però...
La pujada al castell

Vilafranca des del castell
l'accés


Xemeneia al castell




Aquest castell va ser construït per ordre de l'inefable Lluís XIV--aquell que va manar bombardejar Alacant, que va prohibir l'ús del català a la Catalunya Nord i que va guerrejar per a imposar-nos el piròman de Felip V i els seus successors-- i és una mostra important de l'arquitectura militar de finals del segle XVII. Arribar dalt del turó en el que està situat, pujar i baixar per les tres altures visibles, baixar i pujar pels soterranis i tornar al poble per la travessa del túnel mitjançant l'escalera d'un millar de graons va convertir aquesta fàcil visita cultural en una fàbrica d'agulletes.
 

Torre de la muralla de Vilafranca
Lluís XIV sabia que els franciscans són fidels al poble i els va fer fora de la vila per poder afrancesar els veïns de Vilafranca sense oposició. El nostre Wert no li arriba a les soles de les sabates. Vilafranca va resultar ser un poble agradable, amb tot el perímetre amurallat i amb cert sabor medieval.
porta de l'antiga muralla
Torre a la muralla de Vilafranc
Un carrer de Vilafranca






  (CONTINUARÀ. DEMÀ L'EXCURSIÓ F-7)

7.11.12

XXXVI APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (IV L'IDIOMA)




Encara està viu el català a Prada. Però malauradament hi ha massa gent que no el parla. I aquells que el parlen, utilitzen més el francés que el català; he parlat en català amb persones que després parlaven francés entre elles; mal símptoma. La diferència respecte a l'Alguer--diferència a favor de Catalunya Nord-- és conseqüència de la proximitat de Catalunya, del fet de ser molts pobles, i que son pobles petits.Els carrers, com podeu veure a la foto, estàn retolats en francés i en català. "Encara alena", diríem a Pedreguer. I mentre hi ha vida hi ha esperança. Tota la moguda per la independència de Catalunya donarà prestigi i força, espere, a l'idioma català.










 

6.11.12

XXXVI APLEC EXCURSIONISTA PPCC (III PRADA)

Si em preguntaren si Prada és una ciutat monumental, no m'atreveria a respondre afirmativament. No obstant això, m'ha agradat força l'esglèsia  (Sant Pere) de façana i campanar romànics i el retaule de l'altar major barroc (massa carregat pel meu gust) i un orgue molt bonic. També hi ha algun edifici singular. Però perquè explicar-ho? Mireu algunes fotos.









XXXVI APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (II L'HOSPITALITAT DE PRADA)

Mar, Joan i Cristina davant la tomba de Pompeu Fabra
Catalunya Nord, i concretament Prada, és terra d'acollida. Quan Verdaguer va estar difamat i vilipendiat per tots, quan la majoria dels seus amics l'havien abandonat,
va trobar a Prada amistat i solidaritat. També va trobar bona acollida a aquesta ciutat Pompeu Fabra, qui va estar exiliat ací, i ací va morir i descansa en pau. La visita a la seua tomba és una cita obligada a la que, com tants d'altres, no vaig faltar.
* * *
... i parlant de solidaritat, Teresa Castelló m'ha cedit unes fotos que jo no vaig poder fer: el Canigó --sempre el Canigó!-- des d'una perspectiva diferent a les que vaig fer jo, Sant Martí, i Sant Miquel de Cuixà. Gràcies!

Sant Miquel de Cuixà


El Canigó

Sant Martí de Canigó


 


5.11.12

XXXVI APLEC EXCURSIONISTA DELS PPCC (I EL CANIGÓ)

 


El Canigó, al fons i nevat, vist des del castell de Vilafranca
El 36è Aplec Excursionista dels PPCC, celebrat a Prada de Coflents, ha estat presidit pel Canigó, la muntanya màgica i sagrada del catalanisme. Què ha significat això per a mi? Primer que res retrobar-me amb el benvolgut i admirat Mosèn Jacint Verdaguer. En arribar a la recepció de l'aplec, de seguida trobe una edició, desconeguda per a mi, del Canigó de Verdaguer. Atès que he llegit el llibre diferents vegades i que, fins i tot, tinc un parell d'edicions diferents, vaig superar el primer impuls de comprar-lo. L'endemà a la nit, a la conferència "El Canigó de Verdaguer" es parla de la lluita interna de
mossèn Cinto: la seua part religiosa contra la pagana, tota la seua vida és un xoc entre dues consciències oposades, entre dos sentiments contradictoris; el mèrit radica en el valor i la valentia d'assumir-ho i expressar-ho, i de fer-ho d'una manera tan bella. La conferenciant afirma, amb tota la raó del món, que llegir dues o tres vegades Verdaguer no és suficient per a arribar a conéixer amb profunditat la seua obra. Torne a buscar el llibre per a llegir la presentació de l'editor qui justifica aquesta nova edició, després de lloar les anteriors pel seu valor objectiu, dient que aquesta està motivada per un sentiment subjectiu i romàntic respecte a l'autor, és a dir, exactament tot allò que fa que jo admire i estime mossèn Jacint Verdaguer. I, clar, l'he comprat!

31.10.12

JOSE LUIS GAYÀ PEÑA

Aquest no és un bloc futboler, però no puc ignorar el fet. Si una persona té èxit en l'esport, o en qualsevol altre camp de la vida, a conseqüència d'un treball fet amb vocació, honestedat i humilitat, té el meu respecte i admiració. És el cas de José Luís Gayà Peña, un pedreguer --veí meu!-- que amb 17 anys juga a futbol en un equip de 1ª divisió que, a més a més, sempre ha estat l'equip dels seus amors: València CF. Diuen que té un gran futur i que arribarà lluny si té sort i les lesions el respecten. Des d'ací li desitge tota la sort del món i que arribe ben amunt; però ha de saber que, arribe on arribe, ara ja s'ha guanyat el respecte i l'admiració de tot Pedreguer. Enhorabona!




 

AVANÇ DEL SOBIRANISME CATALÀ

És espectacular l'avanç que ha fet el sobiranisme català en tan poc de temps; no em referisc a la quantitat de ciutadans que han passat a desitjar la independència, sinó a una altra qüestió que explicaré: Abans del frustrat i frustrant procés de l'estatut de catalunya--el que va estar aprovat pel 80 % del parlament català, retallat per un acord entre Zapatero i Mas, aprovat pel congrés de diputats i per referèndum del poble català, però finalment recorregut per Rajoy i novament retallat per un Tribunal Constitucional el mandat del qual havia caducat, un T.C. polititzat i desacreditat-- abans d'aquest procés, era difícil pensar que a finals del 2012 passariem d'escoltar frases com "es inviable", "por encima de mi cadáver", "si se convoca el referéndum actuará el general de la guardia civil" a saber que el govern espanyol ha consultat--formalment o informalment, no importa-- a la Unió Europea si s'acceptarien que Catalunya en formara part, o que un ministre diga que no sols Espanya vetaria l'entrada de Catalunya sinó també altres estats membres. És a dir la independència ja no sols és possible sinó, fins i tot, molt probable. El salt qualificatiu, en poc de temps, ha estat ben espectacular. Ara sols falta--si Mas de veritat vol la independència-- que rectifique el seu missatge i diga que està a favor de la independència de Catalunya dins o fora de la Unió Europea. Perquè tal com estan les coses, estar dins de la Unió Europea o tindre l'euro per moneda--podrien tindre-la fins i tot des de fora-- és una garantia de progrés i benestar?