Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants veníen d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida—alimentar-me de sang humana—sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els dies més calorosos de l'estiu i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra més, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als que veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea les sàvies i assenyades costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.
I de sobte, hui a mitjan nit m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia mourem, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedeguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires li donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en cantar i ballar amb sentiment, no es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres i els del vostre poble i comarca podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
(continuarà...)
Permeteu-me emprar aquest article determinat, arcaic però ben viu a l'Alguer, per a titular el moment més emotiu de l'Aplec. Començarè, però, acceptant que potser és una opinió subjectiva, atès que les emocions son subjectives. Es va produir en l'excursió anomenada "De l'edat de bronze a la segona guerra mundial: lo vilatge nuràgic i els
búnquers" El títol de l'excursió fa obviar qualsevol explicació descriptiva, i em limitaré a narrar el moment més emotiu. En arribar al cim de la muntanya, Mont Murone, van sortir les senyeres --quatre barrades, estelades, amb llegendes d'autodeterminació o sense llegendes-- i les van fer onejar al vent. A la visió de la bella badia que forma el gegant dormit (Neptú) en les entranyes del qual estan les grutes de les que parlaré en una altra entrada, i la punta del Lliri, amb l'aigua d'un blau molt intens, amb taques d'un verd maragda, les frondoses pinedes de l'interior i l'aroma de la Mediterrània, que lamente no saber descriure --ni cal, perquè tots els qui vivim prop de la nostra mar sabem com és-- li faltava un detall per a convertir-se en un moment màgic. La Cristina Martí, la nostra artista, va fer aflorar la fada que porta a dintre, va manejar la dolçaina com si fora la vareta màgica, li va muntar la canya i despres d'humitejar-la i omplir el pulmons del pur aire sard, va interpretar la muixeranga i lo cant dels ocells, mentrestant tots, aborronats, creiem estar en la Glòria.
