4.11.11

L'Alguer (4) Lo més emotiu






Permeteu-me emprar aquest article determinat, arcaic però ben viu a l'Alguer, per a titular el moment més emotiu de l'Aplec. Començarè, però, acceptant que potser és una opinió subjectiva, atès que les emocions son subjectives. Es va produir en l'excursió anomenada "De l'edat de bronze a la segona guerra mundial: lo vilatge nuràgic i els
búnquers" El títol de l'excursió fa obviar qualsevol explicació descriptiva, i em limitaré a narrar el moment més emotiu. En arribar al cim de la muntanya, Mont Murone, van sortir les senyeres --quatre barrades, estelades, amb llegendes d'autodeterminació o sense llegendes-- i les van fer onejar al vent. A la visió de la bella badia que forma el gegant dormit (Neptú) en les entranyes del qual estan les grutes de les que parlaré en una altra entrada, i la punta del Lliri, amb l'aigua d'un blau molt intens, amb taques d'un verd maragda, les frondoses pinedes de l'interior i l'aroma de la Mediterrània, que lamente no saber descriure --ni cal, perquè tots els qui vivim prop de la nostra mar sabem com és-- li faltava un detall per a convertir-se en un moment màgic. La Cristina Martí, la nostra artista, va fer aflorar la fada que porta a dintre, va manejar la dolçaina com si fora la vareta màgica, li va muntar la canya i despres d'humitejar-la i omplir el pulmons del pur aire sard, va interpretar la muixeranga i lo cant dels ocells, mentrestant tots, aborronats, creiem estar en la Glòria.
Foto: Pep Martí


(continuarà...)

3.11.11

L'Alguer (3) Les muralles


Una ciutat medieval, i més encara si és port de mar i està situada en una illa, necessitava estar amurallada per a protegir-se dels pirates i altres enemics. A l'Alguer encara hi resten la major part de les seues antigues muralles que marquen el perímetre de la ciutat vella, i també es conserven les torres més importants. La part nova és una ciutat dormitori, amb restaurants, apartaments i també cafeteries i supermercats, creada per a donar allotjament al turisme. A dintre les muralles es troba la història de l'Alguer, tota la seua essència que ha imprés caràcter als nens que s'han criat jugant i pescant per dalt d'elles, de les torres i dels esculls naturals que les uneixen a la mar, especialment si aquests nens pertanyen a l'època en la qual encara no hi havia turisme o era incipient i la vida era més difícil i també més natural. Mireu la lletra d'una de les cançons del "Poco Loco":

Tira el rall, tira el rall,
Tira el rall Tupac Amaru
Tira el rall a la torre de la muralla
Treurem sargs i marbres
I també i també... polps i cigales.

El cantant va explicar que, quan eren nens, la seua colla de companys es van autodenominar Tupac Amaru copiant el nom dels grups guerrillers sud americans.

(continuarà…)

L'Alguer (2) Una nit de festa

Una nit vam voler anar a sopar a un restaurant on actuava un grup musical que cantava cançons populars de l'Alguer; algunes de les quals n'eren els autors. En veure els membres del grup "Poco Loco"--així es deia el grup, no se per què-- vam saber que anàvem a passar-ho bé. No entraré en detalls del perquè, ja vaig advertir que no ho contaria tot... haver vingut! Aniré a les cançons. És força sorprenent la lletra d'alguna d'elles; comproveu com era aproximadament la següent:



"dona'm vi, dona'm vi, dona'm vi.
O si no, no ens anem d'ací
dona'm vi, dona'm vi, dona'm vi,
i si no ens doneu de beure,
ens quedarem ací"
No intenteu posar-li la música de la nostra versió, és molt diferent. I no em pregunteu com s'entonava perquè no tinc memòria ni gràcia per la música.
(continuarà...)

2.11.11

L'Alguer (1) L'idioma

L'alcalde de l'Alguer (síndic diuen ells) ens va donar la benvinguda fent un discurs en algarès-- que és com li diuen ells al català que parlen, de la mateixa manera que nosaltres li diguem valencià al que parlem al País Valencià-- i Joan Costa, el president del CEP no va trigar gens a fer la comparació:

"L'alcalde de l'Alguer ha fet el discurs en valencià cosa que encara no ha fet mai la Rita, l'alcaldessa de València."
Els carrers de l'Alguer estan retolats en italià i català, però queda poca gent parlant el nostre idioma i se sorprenen si un foraster els parla en algarès. Quan anava fent fotos per un carreró, una velleta que estava a la porta de casa es va amagar discretament al llindar, potser per a evitar perjudicar la foto, sense saber, clar, que era l'element humà el que més m'interessava. En arribar davant d'ella la vaig saludar:
--Bon dia-- vaig dir
--Bon giorno --em va respondre, però tot seguit va rectificar--Que tingui bona jornada.
--És molt bonic aquest carrer--vaig afegir i ella va afirmar amb un generós somriure, sorpresa però feliç i satisfeta--vaig pensar jo-- perquè algú, que no coneixia, li havia parlat en un idioma que sols parla amb els més íntims.
Alguns comerços tenen nom en català i havien penjat senyeres per a donar la benvinguda als excursionistes dels PPCC, però a l'Ajuntament, i a la torre més alta, junt a la bandera italiana i la sarda, oneja sempre la senyera quatri-barrada, la bandera de l'Alguer que forma part del seu escut, la mateixa que oneja dalt del castellet a l'escut de Pedreguer...Per cert, si a Pedreguer hi ha pedres a l'Alguer hi ha algues? És clar que si.
(continuarà...)

28.10.11

L'ALGUER (XXXV Aplec excursionista dels PPCC)

Demà dissabte volarem cap a l'Alguer, al 35è Aplec Excursionista dels PPCC. Visitarem el centre històric de la ciutat més oriental de parla catalana; també farem senderisme per les muntanyes de la Sardenya, assistirem a conferències i exposicions, gaudirem de la gastronomia sarda, potser ens retrobarem amb els amics de Quatretonda amb qui cantarem el Pepe Tono, i també amb altres; coneixerem el folklore sard i els ensenyarem els nostres balls: la Dora i el Rull, la Lluïsa i el Joan formaran dues parelles que executaran els balls més característics del Grup de Danses de Pedreguer, acompanyats per la música de dues artistes, la Mar i la Cristina (quin luxe!). Després s'uniran tots els qui voldran per a ballar la dansà de Pedreguer. I tot això guiats pel Centre Excursionista de Pedreguer que, cal dir-ho, és el grup més prestigiós (o quasi) dels aplecs excursionistes del Països Catalans. Organitza el Centre Excursionista de l'Alguer, que té un repte difícil del que, estic segur, se'n sortirà de manera brillant. Fins la setmana vinent. Promet contar-ho tot (o quasi tot, potser alguna cosa no convindrà).
(Foto: moneda "alfonsina" de la Sardenya, de l'època d'Alfons el Magnànim, aconseguida a la xarxa)

26.10.11

MONTECATINI (i 6)

Així va acabar el relat d'aquell personatge tan estrany.  La meua gossa, no se perquè, va començar a lladrar planyívolament; no se si em creureu si us dic que no vaig poder dormir-me fins les sis del matí, quan per damunt del Montgó i dels seus voltants començava a veure's una tènue i càlida claroreta.
Han passat els mesos, i a les nits de lluna plena, a mitja nit, em desperte com desmaiat i gelat de fred, amb una ansietat la causa de la qual no puc endevinar. Si em mire a l'espill quasi no em veig de tan pàl·lid que estic. Sent com unes ganes irresistibles de sortir volant per la finestra; i no torne a dormir-me fins les sis del matí; he provat de pendre til·la i altres tranquil·litzants; també he fet exercicis de ioga i he pres somnífers. Res no soluciona el meu problema de les nits de pleniluni. Si, és clar que he anat al metge; m'han passat d'uns metges a altres: de metges de família a neuròlegs, de psiquiatres a especialistes en medecina oriental... què sé jo! Finalment m'han receptat una cosa ben estranya: una dosi de transfusió de sang les nits de lluna plena, abans d'anar a dormir. Diuen que estic anèmic i que la transfusió és una mena de vacuna contra no se què.
Crec que algun dia, potser ben aviat, cercant la solució, tornaré a Montecatini...
(Foto:de com es veu la lluna plena des de baix del taronger on tinc l'hamaca, les nits que no puc dormir...)



25.10.11

MONTECATINI (5)

“Sóc el comte de Montecatini, senyor i amo de la muntanya i les valls. Jo vivia al castell de Montecatini fa molts segles, quan la ciutat que ara veus ací baix no existia. El rellotge de la torre marca sis hores perquè el dia tenia sis hores hàbils; començava a mitja nit, a les zero hores; després venia la una, les dues, les tres, les quatre, les cinc i les sis, que era la darrera hora del dia. Saps per què? Per a què et fasses una idea començaré per dir-te qui va ser un descendent meu del que, sense cap dubte, hauràs sentit parlar; un descendent qui, després de distintes generacions, va heretar una particularitat meua; jo vaig ser l'avi del besavi del Comte Dràcula i la nostra particularitat és la de ser vampir. Per això jo sols eixia del meu castell les nits de lluna plena a mitja nit. I calia que tornara, com a més tard a les sis del matí, abans que sortira el sol, perquè si rebia la llum del sol en convertiria irremeiablement en una pedra. És ben cert que un únic raig de sol és suficient per a destruir un vampir; tanmateix, no et cregues la falsa llegenda que diu que si una persona és mossegada per un vampir es converteix en un altre vampir. No, no és cert, si ho fora, tots voldrien ser mossegats; ser vampir és un privilegi sobrenatural, el graó més alt de la jerarquia de la noblesa, el màxim poder imaginable, és un títol que s'hereta quan un vampir vell decideix traspassar el seu privilegi, quan després de milers d'anys li arriba l'hora de la jubilació. I sols en som un, dos, o com a màxim tres en tot l'univers.
Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants veníen d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida—alimentar-me de sang humana—sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els dies més calorosos de l'estiu i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra més, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als que veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea les sàvies i assenyades costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.
I de sobte, hui a mitjan nit m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia mourem, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedeguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires li donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en cantar i ballar amb sentiment, no es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres i els del vostre poble i comarca podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
(continuarà...)