MONTECATINI (5)

“Sóc el comte de Montecatini, senyor i amo de la muntanya i les valls. Jo vivia al castell de Montecatini fa molts segles, quan la ciutat que ara veus ací baix no existia. El rellotge de la torre marca sis hores perquè el dia tenia sis hores hàbils; començava a mitja nit, a les zero hores; després venia la una, les dues, les tres, les quatre, les cinc i les sis, que era la darrera hora del dia. Saps per què? Per a què et fasses una idea començaré per dir-te qui va ser un descendent meu del que, sense cap dubte, hauràs sentit parlar; un descendent qui, després de distintes generacions, va heretar una particularitat meua; jo vaig ser l'avi del besavi del Comte Dràcula i la nostra particularitat és la de ser vampir. Per això jo sols eixia del meu castell les nits de lluna plena a mitja nit. I calia que tornara, com a més tard a les sis del matí, abans que sortira el sol, perquè si rebia la llum del sol en convertiria irremeiablement en una pedra. És ben cert que un únic raig de sol és suficient per a destruir un vampir; tanmateix, no et cregues la falsa llegenda que diu que si una persona és mossegada per un vampir es converteix en un altre vampir. No, no és cert, si ho fora, tots voldrien ser mossegats; ser vampir és un privilegi sobrenatural, el graó més alt de la jerarquia de la noblesa, el màxim poder imaginable, és un títol que s'hereta quan un vampir vell decideix traspassar el seu privilegi, quan després de milers d'anys li arriba l'hora de la jubilació. I sols en som un, dos, o com a màxim tres en tot l'univers.

Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants veníen d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida—alimentar-me de sang humana—sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els dies més calorosos de l'estiu i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra més, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als que veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea les sàvies i assenyades costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.

I de sobte, hui a mitjan nit m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia mourem, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedeguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires li donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en cantar i ballar amb sentiment, no es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres i els del vostre poble i comarca podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
(continuarà...)