Així va acabar el relat d'aquell personatge tan estrany. La meua gossa, no se perquè, va començar a lladrar planyívolament; no se si em creureu si us dic que no vaig poder dormir-me fins les sis del matí, quan per damunt del Montgó i dels seus voltants començava a veure's una tènue i càlida claroreta.
Han passat els mesos, i a les nits de lluna plena, a mitja nit, em desperte com desmaiat i gelat de fred, amb una ansietat la causa de la qual no puc endevinar. Si em mire a l'espill quasi no em veig de tan pàl·lid que estic. Sent com unes ganes irresistibles de sortir volant per la finestra; i no torne a dormir-me fins les sis del matí; he provat de pendre til·la i altres tranquil·litzants; també he fet exercicis de ioga i he pres somnífers. Res no soluciona el meu problema de les nits de pleniluni. Si, és clar que he anat al metge; m'han passat d'uns metges a altres: de metges de família a neuròlegs, de psiquiatres a especialistes en medecina oriental... què sé jo! Finalment m'han receptat una cosa ben estranya: una dosi de transfusió de sang les nits de lluna plena, abans d'anar a dormir. Diuen que estic anèmic i que la transfusió és una mena de vacuna contra no se què. Crec que algun dia, potser ben aviat, cercant la solució, tornaré a Montecatini...
(Foto:de com es veu la lluna plena des de baix del taronger on tinc l'hamaca, les nits que no puc dormir...)
Que bo que eres Josep !
ResponElimina