DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (i 5) (Relat de ficció)

--Senyor Schopenhauer, crec que  per a poder parlar de filosofia, el primer que s'ha de plantejar  un ignorant com jo és què és la filosofia. Vostè m'ho aclariria, per favor?

--Filosofia és preguntar-se el per què de la mort.

--Sols això?

--Li sembla poc? La mort és l'única cosa certa de la vida. Naiximent i mort. Sufrim per a nàixer, sofrim per morir, i tot el camí no és res més que sofriment. Per què?

--Per què?

--Ja està filosofant, en el moment en què ho pregunta.

--Si no morirem finalment no cabríem tanta gent en el planeta Terra.

--No es tracta d'això. Si hem de morir, perquè nàixer? A què venim a aquest món, a la vida?

--La religió diu que per a glorificar Déu, què per això ens va crear

--Glorificar Déu que per això ens va crear! si el món va ser creat per algú, eixe Creador no té pietat.

--Si ho escolta un sacerdot catòlic l'acusarà de blasfemar.

--No confie en cap sacerdot catòlic.

--No l'importa que l'acusen d' immoral i que es condemnarà al foc etern de l'infern?

--Immoral i com a conseqüència condemnat al foc etern? Això és una contradicció. La moral sempre és independent de la por al càstig. No hi ha moral si l'acte és conseqüència d'una amenaça, d'una obligació ineludible o d'un dogma; la moral forma part de la naturalesa del ser humà, independentment de les costums o de les lleis, de les obligacions o de les necessitats.

Torne a agafar la cafetera i, ara si, òmplic novament la seua tassa de café descafeïnat, auto-concedint-me uns segons de descans, i també un temps mort que m'aclarisca les idees. Pense que m'agradaria poder demostrar algun dels seus errors. A continuació òmplic de café, també per segona vegada la meua tassa, i faig un glop; un glop curt perquè està calent i em creme la llengua. De sobte em ve al cap una qüestió:

--Senyor Schopenhauer, crec que en alguna ocasió vostè va dir que el sol fet que algú pensara que una dona poguera ser magistrada, el faria riure. Avui hi ha multitud de dones magistrades, alcaldesses i, agafe's fort a la cadira, el canceller d'Alemanya no és un home, és una dona.

A Arthur Schopenhauer quasi li cau la tassa de les mans, em mira amb ulls astorats, molt oberts, com si volgueren fugir de la conca en la que estan immersos, es queda pensatiu, finalment mentre es torca la boca a amb el tovalló, respon:

--Ja li ho he dit abans, la v ida és sofriment i misèria.

. . .

He de dir que no compartisc la majoria d'arguments del meu convidat d'avui; no he volgut acusar-lo de masclista perquè pense que l'he convidat per a conéixer la seua opinió no per a què ell coneguera la meua;  però considere que, en algunes coses te molta raó, com el que em diu quan s'acomiada “sols pot ser un poc feliç aquell que es conforma amb el que té” Però discrepe de la seua visió negativa i pessimista de la vida. Ben al contrari, la vida és bonica i jo sóc feliç, gaudisc d'aquests desdejunis a la meua caseta del Trepig, davant d'aquest jardí, amb uns aliments saborosos, respirant aire pur... llàstima que s'ha acabat l'estiu, la tardor porta dies curts, amb poca llum, fred i humitat, i he de fugir cap al poble on no podré gaudir de tot el que fins ara he tingut ací....

(continuarem amb els "Desdejunis del Trepig" a finals de la pròxima primavera)

DESDEJUNIS DEL TREPIG . Shopenhauer (4) (Relat de ficció)

--Pessimisme? Sols soc una persona que veu la realitat i no te por de reconéixer-la i mostrar-la al proïsme. L'única realitat és la voluntat, tot el demés és falç, el cos de l'home, el coneixement—em diu interrompent la meua frase.

--... i dient-me egoista i que el convide al desdejuni per treure'n profit el que fa és ofendre'm, maltractar-me.

(Volia Afegir que és un hipòcrita perquè sé ben bé que ell va gaudir dels bons menjars tot i predicar la mesura en el menjar i els plaers, però crec que no és correcte convidar-lo a desdejunarse i després molestar-lo)

--Ah és això, disculpe'm, no vull causar-li més sofriment del que ha de suportar irremeiablement, vostè deu ser una persona piadosa... que n'hi han, no ho negaré, potser amb aquest desdejuni no persegueix treure cap benefici i jo l'havia jutjat mal.

--Efectivament, cap benefici, llevat de l'alimentari, clar... i ben mirat també un benefici intel·lectual de parlar amb vostè.

--Vaja! Dos beneficis, no està mal per tractar-se d'una persona virtuosa.

--Vostè, senyor Schopenhauer, te una visió negativa del món, però en la vida hi ha coses positives.

--Ah, si? Com què?

-- Com la joventut, la salut... i la llibertat...

--Les tres són negatives. Quan s'és jove es té consciència de ser-ho? No, sols es té consciència de la falta de joventut, de la vellesa. Quan algú es vell, se'n recorda de quan era jove, però aleshores no va tindre consciència de ser-ho. Ningú no diu “oh! Tinc salut” No sols recorda la salut quan no en te, subratlle quan no en té i diu “què trist, he perdut la salut” i passa igual amb la llibertat.

No estic d'acord amb el senyor Schopenhauer, però he de reconéixer que, a vegades té raó, i com no vull que em contagie el seu pessimisme, perdone, la seua percepció negativa de la realitat, vaig a canviar de tema.

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (3) Relats de ficció

-- Però encara estic viu. Molt viu!--proteste jo amb energia

-- Però està vell...

Deixe la cafetera sobre taula—encara l'aguantava en la mà sense servir-li més café, encabotat com estic en la discussió—i li responc un tant irritat, i amb un parar digne i segur de mi mateix.

--No, no estic vell! Encara que comprenc que no sóc jove però vell, allò que diem vell... crec que no. Mire, fins i tot tinc suficient salut mental com per  a atrevir-me a escriure alguna coseta...

-- Ah! Vostè escriu?

-- Alguna coseta sense importància, per "hoby", per gaudir, no en pla professional, clar, però em publiquen algun llibret i això em fa feliç.

-- I fa molts anys que escriu?

-- No, sols fan uns pocs anys, quan era jove no tenia temps.

--Com ha dit? Quan era jove? Està dient-me que ja no és jove! Està dient-me que escriu per gaudir i que quan era jove no tenia temps a gaudir? En realitat no gaudia ni de jove ni ara, però s'ha fet vell i com a conseqüència ha perdut sensibilitat, la força i la passió; s'avorrix i per a evitar-ho escriu, per tal que el temps passe més apressa i, per tant, que la mort arribe aviat. Això és el que li passa  però vol nega-ho perquè sap que ningú no el compadirà, ben al contrari els altres gaudiran en comprovar que són menys infeliços que vostè. Reconega que no escriu per a gaudir sinó per no avorrir-se, perquè en la vida, amic meu o es pateix fam o es pateix avorriment, però tan en un cas com en l'altre, sempre sofrint. Comprenc la seua debilitat per no reconèixer la realitat i que vullga enganyar-se a vostè mateix; no intente però engalipar-me a mi.

Vaig mirar al meu voltant com buscant una solució, una eixida digna; en alçar el cap vaig veure un raïm vencinegre madur i apetitós que no havia collit abans del desdejuni per a  collir-lo just abans del postre i menjar-lo recen collit; no vaig dubtar en oferir-li'n, no sols per a poder presumir de qualitat de vida i felicitat, sinó per a portar la conversa cap a uns altres indrets. El vaig tastar i vaig servir-li un xinglot en un platet...

--Prove'l està boníssim...

--Ara canvia de tema perquè l'espanta veure la cruel realitat. I a més a més torna a dir que gaudeix del bon menjar, doncs ha de saber que la virtut radica en el dejuni, una castedat completa i la mortificació.

--No. El que passa és que no estic d'acord amb vostè i no vull fer-li la contra, ho faig per cortesia.

--Cortessia? La cortesia és una màscara per a dissimular l'egoisme de les persones. Ja hi veig que vostè també és egoista, intenta treure algun profit d'aquest desdejuni.

--El seu pessimisme el fa ser malpensat... potser l'egoista és vostè...

(continuarà...)

Foto aconseguida a la xarxa; ignore el nom del seu autor.

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (2) (Relats de ficció)

--Li he de confessar que, en contra del que vostè diu, jo sóc feliç i sóc conscient de ser feliç. Desdejuni diàriament sota aquest parral, davant d'aquest jardí, mire a l'esquerre i veig un gesmiler gran, frondós i carregat de flor blanca i aromàtica, quan bufa el llebeig sent l'aroma de l'herba lluïsa que tinc front de mi, contemple les roses de diferents colors dels meus rosers, el verd de la gespa...

--L'escenari, vostè em parla d'un escenari bonic, però no em referisc a l'escenari, estic parlat de la vida, del paper de l'actor que actua sobre l'escenari, i eixe paper és la misèria i el dolor.

--No estic d'acord, jo ara assaborisc el pa torrat amb suquet de tomaca, acabada de collir, sal i oli, i em dic a mi mateix "quin goig de desdejuni, quin plaer de viure... sóc un privilegiat...”

--Es desdejuna amb un tros de pa torrat amb sal i oli i diu que és feliç? Mentida! Això és un autoengany, en compte de pensar que no pot desdejunar pastís de xocolat amb melmelada de mora silvestre, o xampany francés amb caviar rus, s'auto-enganya dient que troba bo el pa  amb sal i oli...

--I suquet de tomaca acabada de collir, tomaca ecològica, sense insecticida ni pesticides—el talle sense miraments, un poc inquiet, però ell continua som si res.

-- ... i aquest autoengany, aquest escabussament en intentar fer veure que és feliç en realitat és senyal que està morint!     

                   En aquest moment anava a servir-li una altra tassa de café descafeïnat però torne  la ma enrere, replicant-li

--Què diu, ara! Estic ple de vida. Faig hortalissa, dedique més d'una hora diària a caminar, fins i tot faig fúting,...

--... no és cert que gaudisca de caminar i de córrer, ben al contrari, sofreix quan camina i corre, té les cames dolorides, respira amb dificultat, l'esgarrifa la suor que apega la samarreta al cos.

 --...jugue amb els meus néts, encara tinc capacitat per a llegir i parlar amb vostè...

--Ah, sí?... i això li ha passat durant tota la vida, oi?

---Mmmm... no... Abans no... la veritat, ara que ho diu, és que això sols em passa des de fa poc temps....

--Cosa que confirma la meua teoria, abans vostè era jove i per tant tota la seua vida era sofriment i quan no sofria no era conscient que vivia; ara s'ha fet vell, s'acosta de manera inexorable cap a la mort i vol ignorar-ho...

(continuarà)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Schopenhauer (1) (Relats de ficció)

                   El convidat d'avui és Arthur Schopenhauer. Em fa un poquet de vergonya reconèixer que la cosa que més recorde de les classes de filosofia de l'institut respecte d'aquest filòsof és el seu cognom. Al contrari del que en mi és habitual, després de molts anys encara recorde pronunciar i escriure perfectament aquest cognom alemany. El meu professor, don Fernando Puig, quan començava a parlar d'algun filòsof, el que feia primer que res era escriure el seu cognom a la pissarra.   L'he rebut amb la taula parada a la terrassa del llebeig; tanmateix no hi ha llet; com que estem a la tardor i ben aviat ens mudarem a casa del poble, ahir, en comprar llet, la vaig deixar a casa i em vaig oblidar de portar-ne un "bric" a la caseta

-- Em sap greu no poder-li oferir un desdejuni com cal, he oblidat comprar llet—això ho dic titubejant, tement una resposta de caixes destemplades.

--No em sorprén gens ni mica, els humans som tan imperfectes que difícilment fem res bé. Però no importa, vostè és un company de sofriments i, ben mirat, a mi no m'agrada gaire la llet. No patisca per aquesta menudesa.

-- Tanmateix puc oferir-li formatge—li dic jo, sabedor de les preferències dels alemanys per aquest aliment.

--M'esgarrifa el formatge...

                   El seu parar de persona intractable, de caràcter càustic, amb els cabells plantats, com electrocutats, semblants al pèl d'una gata que defensa els sues fills del feroç atac d'un gos gran,  probablement sols és una màscara que cobreix un esperit tolerant i indulgent, fins i tot bondadós, m'atrevisc a pensar. Però jo, encara indecís i tímid, preferisc desviar la conversa cap a un terreny menys escabrós:

--Acabe de veure estornells d'immigració. No n'hi ha molts però se'n veuen alguns. Això em fa adonar-me que estem a la tardor, que no hi ha oronetes, se n'han anat de manera imperceptible. Abans la marxa de les oronetes no podia passar inadvertida, perquè durant alguns dies s'agrupaven espectacularment i ostentosa als fils de la llum (dir fils de la llum als cables d'electricitat és un reduccionisme, ja ho se, però és inevitable per a la gent de la meua generació, perquè de xiquets la llum era l'única aplicació de l'electricitat) Si la seua marxa ha passat inadvertida és perquè n'hi ha poques, no he vist gaire oronetes aquest estiu. L'abús dels insecticides, la falta d'aigua (el reg per goteig ha fet desaparèixer les sèquies on podien beure) acabaran amb els pardalets, a poc a poc, però massa de pressa ben mirat, acabarem amb la vida sobre el planeta Terra. Vostè què opina al respecte?

--Ja ho he dit i escrit infinitat de vegades: opine que la vida sols existeix quan estem acabant amb ella, sols tenim consciència de formar part dels ser vius quan la vida s'acaba. Ningú no diu normalment "estic viu!" sols ho fa quan desperta després d'una delicada intervenció quirúrgica o després d'un accident greu. Ningú no té consciència d'estar viu fins quan s'acosta la mort i es lamenta  dient "la vida s'acaba" però quan estava en la seua plenitud mai no va pensar "oh! Què bella és la vida"

-- Vol dir que no sabem apreciar la felicitat sinó sols la infelicitat?.

-- No, no dic això, el que de veritat dic és que la felicitat no existeix, és mentida. Sols vivim quan sofrim, o si vol que li ho diga amb unes altres paraules, la vida és sofriment, misèria. Si no satisfem les nostres necessitats ens sentim infeliços, si les satisfem, en sentim fastiguejats.

(continuarà...)

A L'ALGUER

S'acosta la data de l'Aplec Excursionista dels Països Catalans de 2011 que enguany se celebrarà a l'Alguer. El Centre Excursionista de Pedreguer portarà el nostre folklore a l'illa de Cerdenya. Les germanes Mar i Cristina Martí faran la música i la Lluïsa i el Joan ballaran, probablement acompanyats per altres balladores i balladors que s'afegiran a la festa. Falten cinc setmanes. Comença el compte enrere...

El corredor mediterràni

Vicent Partal sempre està encertat, en la meua opinió. Ara, al cent per cent amb Jesús Puig