El convidat d'avui és Arthur Schopenhauer. Em fa un poquet de vergonya reconèixer que la cosa que més recorde de les classes de filosofia de l'institut respecte d'aquest filòsof és el seu cognom. Al contrari del que en mi és habitual, després de molts anys encara recorde pronunciar i escriure perfectament aquest cognom alemany. El meu professor, don Fernando Puig, quan començava a parlar d'algun filòsof, el que feia primer que res era escriure el seu cognom a la pissarra. L'he rebut amb la taula parada a la terrassa del llebeig; tanmateix no hi ha llet; com que estem a la tardor i ben aviat ens mudarem a casa del poble, ahir, en comprar llet, la vaig deixar a casa i em vaig oblidar de portar-ne un "bric" a la caseta-- Em sap greu no poder-li oferir un desdejuni com cal, he oblidat comprar llet—això ho dic titubejant, tement una resposta de caixes destemplades.
--No em sorprén gens ni mica, els humans som tan imperfectes que difícilment fem res bé. Però no importa, vostè és un company de sofriments i, ben mirat, a mi no m'agrada gaire la llet. No patisca per aquesta menudesa.
-- Tanmateix puc oferir-li formatge—li dic jo, sabedor de les preferències dels alemanys per aquest aliment.
--M'esgarrifa el formatge...
El seu parar de persona intractable, de caràcter càustic, amb els cabells plantats, com electrocutats, semblants al pèl d'una gata que defensa els sues fills del feroç atac d'un gos gran, probablement sols és una màscara que cobreix un esperit tolerant i indulgent, fins i tot bondadós, m'atrevisc a pensar. Però jo, encara indecís i tímid, preferisc desviar la conversa cap a un terreny menys escabrós:
--Acabe de veure estornells d'immigració. No n'hi ha molts però se'n veuen alguns. Això em fa adonar-me que estem a la tardor, que no hi ha oronetes, se n'han anat de manera imperceptible. Abans la marxa de les oronetes no podia passar inadvertida, perquè durant alguns dies s'agrupaven espectacularment i ostentosa als fils de la llum (dir fils de la llum als cables d'electricitat és un reduccionisme, ja ho se, però és inevitable per a la gent de la meua generació, perquè de xiquets la llum era l'única aplicació de l'electricitat) Si la seua marxa ha passat inadvertida és perquè n'hi ha poques, no he vist gaire oronetes aquest estiu. L'abús dels insecticides, la falta d'aigua (el reg per goteig ha fet desaparèixer les sèquies on podien beure) acabaran amb els pardalets, a poc a poc, però massa de pressa ben mirat, acabarem amb la vida sobre el planeta Terra. Vostè què opina al respecte?
--Ja ho he dit i escrit infinitat de vegades: opine que la vida sols existeix quan estem acabant amb ella, sols tenim consciència de formar part dels ser vius quan la vida s'acaba. Ningú no diu normalment "estic viu!" sols ho fa quan desperta després d'una delicada intervenció quirúrgica o després d'un accident greu. Ningú no té consciència d'estar viu fins quan s'acosta la mort i es lamenta dient "la vida s'acaba" però quan estava en la seua plenitud mai no va pensar "oh! Què bella és la vida"
-- Vol dir que no sabem apreciar la felicitat sinó sols la infelicitat?.
-- No, no dic això, el que de veritat dic és que la felicitat no existeix, és mentida. Sols vivim quan sofrim, o si vol que li ho diga amb unes altres paraules, la vida és sofriment, misèria. Si no satisfem les nostres necessitats ens sentim infeliços, si les satisfem, en sentim fastiguejats.
(continuarà...)
