DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (4 ) (Relats de ficció)

--Crec que vostè s'ha pronunciat en diferents vegades en contra dels nacionalismes. Podriem dir que vostè és antinacionalista? Podríem dir que vostè està en contra de les aspiracions dels nacionalistes escocesos o catalans, per posar un exemple?

--En primer lloc he de dir que jo no soc antinacionalista. Critique el nacionalisme, és a dir no sóc nacionalista perquè sóc internacionalista; però ser internacionalista o no ser nacionalista no significa necessàriament ser antinacionalista. Jo sóc una persona amb ideals democràtics, i això significa ser antimilitarista, antifeixista i anticomunista, però no necessàriament antinacionalista. Antinacionalista sols ho sóc quan el nacionalisme és expansionista, com és el cas dels feixisme i del comunisme, o també dels americans quan envaeixen Iraq amb l'excusa de portar-hi la democràcia quan en realitat, i com ja gairebé tot el món sap, el que volien era imposar el dòlar americà com a moneda de canvi pel petroli iraquià.Vostè em parla del nacionalisme escocés i català, però ni Escòcia ni Catalunya tenen estat. Quan jo he criticat el nacionalisme perquè amb els seus aranzels perjudiquen els interessos de la majoria internacional, és evident que no em referisc a Escòcia ni Catalunya, perquè ni uns ni altres tenen estat i per tant no imposen cap política aranzelària. Quan critique el nacionalisme perquè una nació envaeix militarment una altra per motius econòmics—les guerres no tenen cap altre motiu, com ja he dit—no estic criticant el nacionalisme d'unes nacions que no tenen estat i, consegüentment, no tenen exercit ni envaeixen altres nacions.

--Però vostè ha escrit en diferents ocasions qu és partidari d'un estat mundial, i que admira als Estats Units perquè és una nació que avançat gaire en la uniformitat.

--Jo he dit que em sembla que en el futur la societat mundial estarà governada per un sol govern i que això serà beneficiós per la societat, però la internacionalitat no s'ha d'imposar sinó que s'ha d'arribar a ella de manera consensuada; i també he dit que la uniformitat té avantatges i desavantatges.. Si vostè haguera llegit be els meus escrits trobaria—consulte "homogeneïtat moderna", al final de l'assaig—que considere que la uniformitat va unida a una concepció equivocada de la democràcia. Estats Units considera que democràcia significa que tots els hòmens han de ser igual, perquè si no hi ha igualtat significa que uns tenen privilegis sobre els altres. I faig referència a diferents professions que a Europa estan considerades diferents entre elles, cada una amb les seues virtuts i tradicions diferents a les altres, sense que això supose que ningú és superior a ningú. Acabe dient que aquesta concepció es tan democràtica com l'altra i, a més a més ho compare amb una orquestra en què tots els músics tocaren el mateix instrument. Canvie vostè les professions per nacions i obtindrà—seguint el raonament deductiu que sempre propose—que l'existència de diferents nacions és més democràtica que una sola nació dominant tot i que, al mateix temps, puc propugnar la conveniència d'un govern mundial. El feixisme alemany i el comunisme soviètic pretenien una sola nació dominant la resta. Aquest nacionalisme és al que jo m'opose.

--Es a dir, un govern mundial amb nacions confederades sense que cap d'elles tinga pretensió imperialista?

--Ja comencem a entendre'ns
(continuarà)
(La foto, com totes de B.Russell, la he aconseguida de la xarxa i desconec el nom de l'autor)

DESDEJUNIS DEL TREPIG (Bertrand Russell (3) (Relat de Ficció)

--Si, coincidisc amb Lafargue en el sentit de la defensa de la mandra, però tenim una diferència abismal. Jo opine que una societat perfecta serà aquella que cerque la socialització de l'oci. Per a aconseguir-ho caldrà un sistema de govern socialista, en el que els mitjan de producció seran propietat de l'estat. Les persones podran tenir propietats privades, fins i tot de luxe, no han de tindre tots la mateixa riquesa, però els mitjans de producció seran de l'estat per tal que no generen beneficis privats que resten oci als treballadors i...

--Lafargue també defensa que els mitjans de preocupació han de ser propietat de l'estat—li talle jo de manera poc respectuosa, ho reconec, però ell continua:

-... i això s'ha d'aconseguir explicant el sistema i convencent a la major part del poble. Com que això és convenient per a la major part del poble, si s'explica correctament, serà acceptat per tots, llevat d'una minoria insignificant. Lafargue, al contrari, postula que s'ha d'obligar al treballador a treballar menys, obligar-los per la força, mitjançant una dictadura. I en això jo no puc estar d'acord. Lafargue acusa els treballadors d'implorar treball perquè són viciosos i que se'ls ha d'obligar a treballar la meitat. Jo el que dic és que els treballadors els obliguen a treballar més del necessari mitjançant l'engany (recorda el concepte del deure?). La solució no és insultar-los i obligar-los com diu Lafargue, la solució, tal com jo ho veig, és convéncer-los, primer a ells i després a la resta de la societat, que treballar menys és millor per a la gran majoria.

--A Xile es va donar un fet aclaridor en aquest sentit. Allende va proposar una via democràtica al socialisme, tal com vostè propugna. Va guanyar les eleccions i va començar a governar democràticament, nacionalitzant les finances i part dels mitjans de producció. Però va fracassar perquè els americans van promoure un colp d'estat i va pujar al govern el general Pinochet per la força bruta instaurant uns anys negres de feixisme, amb una dictadura cruel i horrible, amb milers de morts i torturats, suspenent les llibertats individuals i col·lectives de tots aquells que opinaven de manera diferent a ell.

--Aixó va passar per dos motius, un d'ells perquè la immensa majoria de la societat no estava convençuda, no estava prou madura; l'altra per culpa del nacionalisme, el nacionalisme nord americà en aquest cas, que va intervenir com ho havia fet a altres llocs, com Vietnam per exemple, i que continuaria fent posteriorment, com ara a Iraq i a Afganistan.Les guerres sempre es fan per motius econòmics i domini nacionalista.
(continuarà)
(La caricatura de B.Russell la he aconseguida de la xarxa i està signada pel seu autor)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (2) (Relats de ficció)

--Socialitzar l'oci?--li pregunte al meu invitat.

--Efectivament, vostè ho ha dit, socialitzar l'oci. Repetisc, és cert que gràcies a la classe ociosa, la que ostenta el poder s'han aconseguit millorar la societat: la filosofia, l'art, la ciència és producte de l'oci. Sense la classe ociosa la humanitat mai no haguera sortit de la barbàrie. Fins i tot els alliberadors dels oprimits han sigut membres de la classe ociosa. Però tots tenim dret a gaudir de l'oci. Els universitaris, intel·lectuals, els científics han adquirit una formació més vasta que la resta de la societat, han perfeccionat els seus mitjans d'expressió, exerciten el poder. Però el poble no disposa dels mitjans similars i el resultat és que acaben formant dos móns diferents que estan incomunicats, no s'entenen. Sembla que parlen idiomes diferents; les opinions dels savis no arriben al poble i, al mateix temps, no s'assabenten realment de les necessitats i inquietuds d'eixe poble que governen. Socialitzat l'oci el problema quedaria solucionat: els governants, els intel·lectuals, la classe dominant en una paraula, entendria millor les necessitats del poble i governaria millor; per l'altra banda el poble aprendria d'ells i milloraria.

--Però vostè reconeixerà que hi ha treballadors que quan es jubilen i paren de treballar s'avorreixen, fins arribar al punt de fer-se malalts.

--´Es clar que si. Com a conseqüència precisament d'haver passat la vida treballant sense ser educat per l'oci. Cal fer veure als treballadors que l'objectiu del treball no és el treball en si, sinó l'oci, és a dir l'oci és gaudir de fer el que cada vullga, no per necessitat sinó per pur plaer. La màxima seria treballar per a treballar menys—i afegeix un somriure sarcàstic, amb complicitat

--Seria correcte si jo diguera que el plaer consisteix en fer allò que no té cap profit.

--Crec que entenc el sentit en què vostè ho diu i, efectivament, seria correcte, però observe que, dit així, això implica una contradicció: si fer allò que no té cap profit crea plaer... ja en té un, i ben gran, el major de tots els profits, el plaer.
(continuarà)

(Foto: una de les plantes de les que podreu gaudir si desdejuneu a la meua caseta del Trepig)

DESDEJUNIS DEL TREPIG. Bertrand Russell (1) (Relats de Ficció)

La primera virtut de Russell que he admirat—la primera cronològicament parlant però potser també la més important—ha estat el seu pacifisme militant. Va ser als anys seixanta del segle passat i com a conseqüència de la guerra del Vietnam quan vaig tindre les primeres notícies del nostre convidat de hui, el primer convidat a compartir amb mi els desdejunis del Trepig. El rep, doncs, a la meua caseta, sota el parral on generalment prenc el meu desdejuni, al costat de la monstera(esquelet, li diem a Pedreguer) que creix sobre un test natural que forma la soca seca d'una antiga palmera sobre la que cau en cascada un canyaret ben desenvolupat.

La meua costum, però, és començar les converses amb temes intranscendents, pensant que d'aquesta manera no incomode l'invitat, o potser ho faig inconscientment degut a la meua timidesa.

--Senyor Russell, una persona tan activa, estudiosa, inquieta com vostè potser s'escandalitza de la meua frivolitat pel fet de dedicar el temps a organitzar uns esmorzar a l'aire lliure, gaudint del jardí que ens envolta; uns esmorzar sense pressa dominats per la mandra, pel plaer de no fer res.

La resposta de Russel s'inicia en un llarg somriure. Em llança una mirada tendra, paternal i tarda un moment en respondre'm, deixant passar el temps, donant-me a entendre que accepta el meu joc de la tranquil·litat.

--Què poques coses meues ha llegit vostè si pensa això de mi. En diferents assaigs he defensat la idea que l'oci és necessari i que cal treballar menys del que es treballa.

--Treballar menys en treball útil, però no en treballs intel·lectuals, supose.

--Suposa bé. Ja he dit en diferents oportunitats que sols s'ha de treballar el que calga per a produir els bens imprescindibles per a cobrir les necessitats vitals. La resta del temps s'ha de destinar a l'oci: pensar, raonar, crear art o contemplar la bellesa de la naturalesa, com fa vostè.

--Però el món no aniria avant si no es treballara més del necessari.

--No és cert. Al contrari, com més temps lliure més temps per a pensar. Pensant es poden inventar màquines, per exemple, amb les quals es produirà més ràpidament i conseqüentment hi haurà més temps lliure. La societat perfecta seria aquella en la que no calguera treballar per a viure, aquella en què les màquines substituïren el treball que abans feien les persones.

--I si és tan fàcil, com és que tota la vida s'ha treballat tant?

--Des de l'antiguitat, les persones que exercien el poder van idear un concepte nefast per la humanitat. Es tracta del concepte del deure. Es tracta d'un mitjà emprat inicialment pels sacerdots i els guerrers per a induir a tots els altres a treballar més del necessari per tal de produir allò que ells volien consumir i no produïen. No li negaré que, en ocasions, gràcies al temps lliure de qui ostentava el poder, es van produir obres d'art importants que, en definitiva, venen a configurar al nostra civilització. Però en l'actualitat, i gràcies a la nova tecnologia, la gent podria gaudir de més temps lliure i això redundaria en més educació, més cultura i, en definitiva, més civilització. El millor objectiu d'un bon govern, d'un govern democràtic, és una distribució justa de l'oci.  (continuarà)

(La foto de Bertrand Russell, d'autor no identificat la he aconseguida de la xarxa. La de la monstera (esquelet) és una foto meua feta l'estiu passat a la meua caseta del Trepig

Alerta!

         Un article de R. Ventura Melià al periòdic Levante titolat "La bestia rubia" planteja que el principal enemic de la tradició democràtica europea no és tant l'exterior (integrisme islàmic, per exemple) com interior (partits feixistes, nazis, franquistes… l'extrema dreta europea en una paraula). L'avanç electoral d'aquestes formacions i fets com el d'Oslo demostren que els partits d'extrema dreta trauen profit de la crisi econòmica que suposa una terra en saó per a difondre les seues idees racistes i xenòfobes. Ja vaig alertar d'aquest perill en una entrada al bloc quan es van produir el fet d'Oslo. La prova que demostra la intensitat del perill, i que RVM sembla que encara no ha vist, la tenim en el fet que no sols trobem manifestacions xenòfobes en els partits d'extrema dreta sinó, a nivell individual, dins de partits suposadament progressistes. Alerta!

Somriures

El somriure és un reflex muscular facial conseqüència d'un estat de felicitat o alegria. Per exemple, quan t'encontres amb una persona i et somriu generalment està expressant que s'alegra de veure't, cosa que és d'agrair. Hi ha diferents tipus de somriure, des de molt suaus, com subtils, fins a molt pronunciats. El prototip de somriure subtil, com tots sabem, és el de la Gioconda. N'hi ha de pronunciats i sincers però uns altres són artificiosos, falsos, que mostren les dents com si fora una amenaça, com si ens volgueren mossegar. Quin espant! Millor no somriure. Fotos: la primera és de cert polític treta de la xarxa, la segona l'he aconseguida des d'una postal i la tercera la vaig fer jo personalment. Després les he retallades per a preservar l'anonimat d'una de les models.

Pep Botifarra a l'Arraval de Teulada

La festa de l'Arraval de Teulada de divendres passat, amb l'actuació del cantant socarrat Pep Jimeno "Botifarra", prometia ser una perfecta demostració de festa popular; és a dir, cost raonable, espectacle amb l'idioma i cultura del poble, participació de la gent (que sopa, canta i balla al carrer), una festa amb més diversió i art que no "glamour" i exhibicionisme. Les previsions es van complir, fins que la pluja ho va fer malbé i vaig marxar en suspendre's l'actuació del cantant de Xàtiva, probablement la millor veu actual del País Valencià. Una Altra vegada serà, Pep! En les fotos, Pep Botifarra acompanyant el Grup de Danses de Pedreguer en l'actuació del 9 d'octubre del 2008.