Bon dia. Hui és el dia de l’eclipsi total, parcial en aquesta comarca. He de confessar primer que tot que no he comprat, ni ho he intentat, ulleres per a mirar el sol. No sé si serà per falta de curiositat, perquè ho considere un fet intranscendent comparat amb els problemes que vivim actualment, perquè ja n’he vist altres o perquè serà més còmode, segur i útil veure-ho per la televisió, tot i que, com en tantes altres coses, has de pagar el tribut d’empassar-te la publicitat. He esmorzat, com sempre o quasi sempre, a la caseta del Trepig. Un esmorzar senzill, clar, com toca i com m’agrada. Dues llesquetes de pa integral torrades, amb oli -d’oliva, clar, no em feu repetir-ho, quan es diu OLI és d’OLIva, una altra cosa no és oli, digueu-li com vulgueu- suquet de tomaca, de penjar que és més sucosa, un café amb llet -recomane que quan es feu un café amb llet sigueu generosos, molt generosos amb el café- i una tomaca tallada amb sal i oli. Ah!, crec que cal dir-ho, les tomaques, de la meua collita. No pretenc presumir que les meues tomaques són millors que les que compres, no. El que passa és que les meues, a més de ser de kilòmetre zero, hectòmetre zero -i conseqüentment respectuoses amb el medi ambient perquè no han produït diòxid de carboni en el transport- no han estat tractades amb productes sistèmics i nocius, per tant, les podem considerar ecològiques, han madurat a la tomaquera, no en els frigorífics, no han passat per un muntó de mans, sols per les meues i, a diferència de les que es venen als mercats, sols han tardat uns pocs minuts per anar de la tomaquera a la boca. Reconec que no és mèrit meu, però sí que és el meu gaudi. Quin goig de menjar tomaques! Com cada dia, no he pogut evitar prendre consciència del plaer d’esmorzar a la caseta, sobretot si és a la primavera o a l’estiu. Estic a recer d’un arbre frondós, d’ombra fresca i espessa, envoltat de plantes de jardí. Ací tinc un gran test que és una vella soca d’una ampla palmera seca, invisible perquè està envoltat per una mata d’espareguera i heura, i per damunt de tot això una monstera majestuosa. A davant un xicotet jardí amb multitud de plantes ornamentals, moltes d’elles amb flors com les potes de guatla, gerani, margarides, verdolaga. Tinc un gran gesmiler, a més d’un crisantem o perlera que li diem a Pedreguer, un espígol, una mata d’orenga. També hi ha romer, frígola, àloe vera, herba-sana... i calle per no avorrir si algun lector o lectora han gosat començar a llegir aquest relat. En aquest moment ve algú, un parell de persones. Ja les reconec, són els meus amics Jaume i Joaquim, quant de temps sense veure’ls! Diuen que ja han esmorzat, però accepten una infusió d’herba Lluïsa, herba-sana i til·la, acompanyat d’un tros de carabassa al forn i una copeta. Whisky o conyac, a triar Amb aquests ingredients crec que puc considerar-ho un esmorzar del Trepig. -Estic fart de veure proletaris que no tenen on caure-morts, defensant efusivament a partits d’extrema dreta, creient, pobres ignorants, que amb ells viuran bé perquè no pagaran impostos.- Hauran de pagar el metge i les medecines quan estiguen malalts, i els seus fills no podran accedir a l’educació superior, ni a la secundària, atés que no podran pagar-la.- No estic disposat a callar, els dic i els diré com era la dictadura de Franco i com serà la dictadura dels neofranquistes si arriba. Que sàpien que ells també perdran la llibertat i no podran criticar com ho fan ara. - El problema, segons un vell amic nostre, que va faltar fa anys, anarquista ell, va ser donar llibertat i dret a participar en la democràcia a aquells que quan manen, tanquen a la presó -o els afusellen- a qui pensen de manera diferent. - I cada dia, més votants d’extrema dreta, en un país on la dreta extrema i l’extrema dreta no fan ni una sola proposta política, sols saben insultar, fer soroll de manera grollera. I si governen, executen sense complexos la política més retrògrada, sempre en contra dels interessos dels treballadors. -La transició a la democràcia es va fer malament: els mateixos jutges, el mateix exèrcit, la mateixa policia, el poder econòmic en mans dels que s’havien aprofitat de la dictadura... - I com a conseqüència, ara tenim als jutges que són els mateixos o els descendents -biològics o ideològics del franquisme- que fan de poder executiu, legislatiu i judicial - Chomsky ens fa reflexionar: si el poble es posa a favor de l’extrema dreta, és perquè l’esquerra i els verdaders demòcrates no han solucionat els seus problemes. -És cert, no els han solucionat, i no sols això sinó que els han agreujat. Quan la socialdemocràcia va governar, va cometre un greu error: per a construir col·legis públics, hospitals públics, biblioteques, centres culturals, llocs d’esbarjo, tot amb la finalitat de millorar el benestar del poble, com ho va finançar? Apujant els impostos a les grans fortunes? No, ho va fer endeutant-se. Amb qui? Amb els amos dels diners, clar, amb els titulars de les grans fortunes que han tret un gran benefici d’aquest negoci. I ara el poder polític està hipotecat al poder econòmic. També hem parlat sobre l’escassa solidaritat de la classe treballadora i la dificultat de mobilitzar-se per a defensar els seus drets laborals i reivindicar els seus interessos de classe. - Les darreres mobilitzacions dels docents al País Valencià i al Principat de Catalunya, amb vagues indefinides que han durat tres setmanes, en la dècada dels seixanta o setanta del segle passat hauria provocat la solidaritat d’altres sectors -estudiants universitaris, probablement els ferroviaris, els treballadors de neteja pública, conductors de transport urbà i altres- convertint-se en un moviment que haguera espantat el poder econòmic, als partits democràtics, fins i tot als més progressistes que no qüestiones el sistema. Ara caldria furgar per a trobar les causes d’aquesta situació, però això ens portaria massa temps i hui no en tenim massa. Queda aparcat per un altre dia. Els meus amics fan un repàs a altres problemes polítics i socials que ens afecten actualment. Un és la corrupció. - Em fot que Sánchez haja estat incapaç de detectar a temps quina classe de cínic -referint-se a Ábalos- tenia al seu costat. A mi em queda el dubte de si no ho sabia o si li convenia no saber-ho, i quant a l’expresident Zapatero, no sé si serà culpable o innocent, però em pregunte: un expresident, amb un magnífic sou vitalici, cotxe, xofer, despatx amb mitjans tecnològics d’última generació, secretària, assessor, tot pagat per l’estat, quina necessitat té de dedicar-se a negocis? Una altra reflexió que exposaré en forma d’exemple perquè em falta eloqüència i capacitat retòrica per a explicar-ho de manera teòrica o genèrica: Si jo soc un empresari que em dedique a la fabricació i venda de mascaretes quirúrgiques al preu d’1 euro la unitat, de sobte es presenta una pandèmia i aprofitant que tinc un estoc important, em dirigisc a un polític del partit del govern i li dic que tinc deu milions de mascaretes a dos euros la unitat, que si aconsegueix que el govern les compre, li donaré un milió d’euros que podrà quedar-se’ls o compartir-los amb el partit que governa i propose que defense la no necessitat de fer una subhasta tenint en compte la urgència. Estic convertint en il·legal una operació que sense haver duplicat el preu i sense pressions per part del mediador -que s’emporta una bona comissió- hauria pogut ser legal. Un dia la fiscalia anticorrupció ho descobreix, però jo, empresari, em presente davant del jutge i li dic vull col·laborar amb la justícia i accepte que les acusacions -de les que hi ha gravacions- són certes. Al polític li cauen deu anys de presó, però a mi, empresari, no perquè he col·laborat amb la justícia. És just que qui corromp quede exculpat? La pregunta és: hi hauria corruptes si no hi haguera corruptors? Hi ha corruptors perquè hi ha beneficis... i hi ha beneficis perquè hi ha capitalisme. Sense capitalisme hi hauria corrupció? No, o probablement no seria tan important. Però serà millor que calle, no convé reflexionar tan radicalment en veu alta ni convé qüestionar segons quines coses. -No sé si convindrà, però cal fer-ho. Després de moltes més reflexions i opinions, sempre raonades i exposades de manera respectuosa pels meus amics -moltes d’elles la meua octogenària memòria, ara no pot recordar- Jaume i Joaquim s’acomiaden i marxen cadascú a la seua. Jo romandré amb l’esperança que algun dia tornaran i continuarem les reflexions, però em quede amb el desfici que fa la sensació d’haver-nos deixat algun fenomen d’actualitat sense comentar i no recordar quin és.
