GABO

         He tornat a llegir, després de molts anys, Gabriel García Marquez. He llegit, per primera vegada i amb retard, “doce cuentos peregrinos” i Gabo ha tornat a fascinar-me i emocionar-me. He descobert una curiosa coincidència amb un altre dels meus escriptors preferits: Josep Pla. No és l'estil, però –també curiós--  tots dos són fàcilment identificables, i tant en un com en l'altre, les cròniques semblen relats de ficció, i els relats de ficció semblen cròniques. En el primer cas per la qualitat literària que imprimeixen a la crònica, i en el segon cas, per la versemblança del relat, contat com si fóra una crònica. Però el que acabe de dir no és el que estava pensant al principi. La coincidència més curiosa és la capacitat d'observació d'ambdós respecte al paisatge i el paisanatge. L'anàlisi que tots dos fan i la conclusió tan encertada i objectiva. Potser perquè els dos han sigut uns grans periodistes i  magnífics viatgers,  a més d'excel·lents narradors. Ara em quede amb Gabo, amb la seua immensa capacitat creativa, amb la genialitat de contar un relat amb una trama voluntàriament inversemblant i, a la vegada i contradictòriament, previsible, perquè la verdadera trama és la paral·lela, la qual atrapa el lector que queda fascinat amb els personatges que l'autor ha creat. Quan tornaré a llegir Pla --crec que ho faré ben aviat-- segurament tornaré a preferir-lo. Què hi farem! Jo sóc així de primari, em quede amb la darrere lectura. De moment, García Márquez.