VISCA LA SANTA MANDRA GLORIOSA.

La monstera. Un testimoni dels fets
 ( o dels no fets)

         Hui m'he desdejunat a la terrassa de llebeig, a la caseta del Trepig, sota el parral de vinci negre que ombreja la terrassa i que, enguany, està ben carregat. Un menjar senzill i parc com correspon a una persona humil com jo, amb poques pretensions i que li agrada viure com un eremita: dos llesquetes de pa torrat amb un bon raig d'oli verge d'oliva i suquet de tomaca, i un got de café amb llet que , si he de parlar amb propietat, és llet amb café. En acabant d'esmorzar he quedat assegut, ben tranquil i relaxat. Una mena de pau espiritual envaïx el meu esperit, és com una mandra aclaparadora  que domina la meua voluntat i no em deixa llevar.-me de la cadira. O potser no ho dic bé, potser no és la mandra la que domina la meua voluntat sinó que és la meua voluntat qui no vol abandonar la mandra.

         Una merla mascle –la que té el bec color carabassa-- creua la terrassa amb el seu vol rasant i aterra sota el gran gesmiler que tinc a l'esquerra, Em mira i, sense donar massa importància a la meua presència, se'n va caminant per darrere de la gran monstera que, fa uns quants anys, vaig plantar sobre una mena d'esfera que forma la rabassa d'una palmera seca.  Als peus de la monstera un canyaret amb varietat de matisos de verds a ratlles, cau en cascada per la soca de la palmera que fa de test natural. La merla es perd en direcció a les tomaqueres. Hauria d'uixar-la, que no s'acostume a visitar les tomaqueres, però ja ho faré un altre dia, per sort, les tomaques encara estan verdes i no apetixen a la merla.

         Per damunt de l'esbardissa de baladre del meu veí, s'eleva, allà lluny,  el castell d'Aixa. Qui no conega el territori creurà que es tracta d'un castell bonic  i gran. No, sols queden unes runes que des d'ací no es poden veure. Quan diguem castell d'Aixa ens referim al cim de la Muntanya Gran on estava l'antic castellet d'Aixa, que en realitat sols era una torre vigia, com també ho era el castellet de l'Ocaive, hui també en runes, també ubicat a la Muntanya Gran,

         Un teuladí passa per davant de la meua mirada i para sobre el caquier. No trobaràs aliment, dic jo, els caquis encara estan verds, i el teuladí com si m'haguera entés, reprén el vol i va al magraner que tinc davant de mi, un poc a la dreta. Picoteja per damunt d'una rama, possiblement alguna formigueta li ha aprofitat d'aliment, i tot seguit vola en direcció al gran pi del veí de darrere. És un pi gran, enorme, majestuós, d'aquells que han estat l'origen de la dita “és més gran que la copa d'un pi” Si per desgràcia un dia cau, destruirà la caseta, atès que la supera en sis o set metres i està just al seu costat.

         Pense que estic especulant en qüestions que no són de la meua incumbència i que el que caldria fer és llevar-me i anar-me'n a fer algun treball, com xercolar les tomaqueres o podar algun taronger, però la mandra no em deixa que l'abandone... o jo no permet que ella m'abandone a mi, no estic segur. De sobte ha envaït la meua pau el soroll, llunyà però estrident, d'una moto serra, o potser és una podadora d'esbardissa. Per cert la meua esbardissa de xiprers està demanant una poda urgent. Tinc davant de mi, a uns deu o dotze metres l'esbardissa, i caldria estar cec per a no veure-ho, però a mi la mandra no em permet observar, simplement em permet mirar i gaudir del que hi veig però sense entrar en detalls insignificants que podrien desconcentrar-me.

         Ara, un altre teuladí s'apara sobre un raïm que comença a colorar Mira cap ací i cap allà, em veu, fa un xiulet de l'ensurt que ha tingut i surt volant. Es posa sobre la barbacoa i m'observa. Deu pensar que no sóc perillós, o potser té molta fam; el cas és que torna sobre la parra i picoteja un gra roget d'un dels raïms. Pense que caldria tapar-los amb una bosseta de malla per a evitar que se'ls mengen els pardalets, però ara no puc. A més, el pardalet, pobret, té fam. Deixeu-lo que menge un poquet.

         La poteta de guatla, una planta de la família de les verdolagues, comença a obrir les fulles perquè ja li pega el sol. Aquestes verdolagues són com algunes persones que dormen de nit i treballen de dia. De nit tanquen els pètals i de dia, en pegar-los el sol, els obrin. La Lluïsa les va sembrar en un llibrell vell i el va posar sobre un tros de tronc de palmera seca, que fa de pedestal. El conjunt és molt bonic, però ara es nota que necessiten aigua. Espere que la Lluïsa se n'adone i les regue, que no se sequen... jo no puc.

         Un amic meu diu que fer vida contemplativa és una estupidesa, amb tantes coses que es poden fer, com llegir, veure una pel·lícula, escriure i tantíssimes altres coses, i no sols és una estupidesa, diu ell, sinó que, a més a més és com estar mort, perquè la vida, si no hi ha inquietuds de nous coneixements, no és vida, és la mort. Però jo crec que no.  La vida contemplativa és la veritable vida si es porta conscientment, si es decidix conviure pacíficament amb la mandra i gaudir d'ella, com d'una donzella bellíssima, vestida amb una túnica de seda natural i adornada amb una corona de garlanda de floretes de Sant Joan i que acaricia el mandrós, untant-lo amb olis verges d'oliva, de les millors olives de la Mediterrània, mentre li murmura, a cau d'orella, alguna melodia harmoniosa. Quin plaer!

           Si, reconec que estaria molt bé que jo ara escriguera, si més no, quins són, en aquest moment, els meus pensaments i reflexions, com és el meu plaer gaudint de la mandra, però per a fer-ho caldria que em llevara de la cadira i anara a per un ordinador, o uns fulls de paper i un bolígraf, però jo he decidit no moure'm d'ací i no em mouré. A més, escriure suposa un gran esforç pegant colpets sobre les tecles de l'ordinador o movent nerviosament  el bolígraf amunt i avall per tot el full de paper.  Per a escriure cal reflexionar, pensar, traure conclusions, i això significa un gran esforç, amb les neurones atrafegades, corrent amunt i avall per tot el cervell.

         Observe, d'esma, que els pàmpols de la parra sota la que he esmorzat, es mouen lleugerament i m'arriba un perfum suau que reconec com  d'herba lluïsa, la planta que tinc just davant de mi. Serà el llebeig que mou els pàmpols i em porta l'aroma de l'herba lluïsa? Jo què sé!

         Un amic meu, Jaume Avellà, que té la caseta a la Torre de Benimarmut, una partida on el llebeig bufa diàriament amb una puntualitat germànica i a hora de sol, ignorant totes aquestes costums, modernes i absurdes, d'avançar o retardar el rellotge als canvis d'estació--això diu ell-- Aquest amic diu que en una situació com aquesta l'única conclusió possible a la que paga la pena arribar és quan veu que es mouen les fulles i rames dels garrofers, i aleshores pensa: “ja bufa el llebeig”  D'acord, reconec que no és un esforç insuportable, però per a què cal pensar tant. A mi què m'importa si és llebeig o gregal, jo l'única cosa que vull és gaudir en pau d'ell. No, jo gaudiré de la mandra, de la bellíssima, plaent i joiosa mandra i qui vullga bellugar que ho fassa, jo no ho prohibiré a ningú, no. Jo sóc molt respectuós amb el legítim exercici de la llibertat que fan els altres. Ara bé, no espereu que jo em moga. No! Visca la mandra!