CENTRE DE SALUT (1)

Si a Pedreguer no tenim un Centre de Salut amb les condicions que requereix aquest tipus d’instal·lacions per a una població de  huit mil habitants (Pedreguer i La Llosa de Camatxo), sempre ha sigut per culpa dels Consells del P.P. (el solar està concedit a la conselleria des de fa molts anys). Però ara ja no podem donar la culpa solament a qui ja no governa la Generalitat. En les darreres eleccions autonòmiques i municipals, totes les candidatures prometien que el Centre de Salut de Pedreguer seria una realitat durant l’actual legislatura. Estem arribant al final i no sols no s’ha fet realitat sinó que ni tan sols s’ha començat, ni tan sols està fet el projecte. Ara bé... promeses, sí. Però les promeses, a Pedreguer, ja no ens valen per a res. A les pròximes eleccions, a Pedreguer, passarem factura, fet que tots sabem que és un recurs democràtic. Però la democràcia no sols consisteix a passar factura electoral, també consisteix en la legítima mobilització popular en defensa dels interessos del poble. I això a Pedreguer ho sabem fer. Veritat que si? El primer “round”, estava convocat per al dimecres dia 28 a les 10.30, consistent en una concentració davant de la conselleria de sanitat a València, mentre els representants de la Plataforma per al Centre de Salut es reunien amb la consellera. Però la consellera de sanitat ha decidit que l’entrevista es fera a Pedreguer. Potser una gentilesa per a evitar el desplaçament dels manifestants a València, o potser per a allunyar el soroll de la seu de la conselleria, vés a saber. Bé, la concentració es trasllada a les 12.45 davant l’ajuntament de Pedreguer. La consellera, podeu estar segurs, ens prometrà el que ja ens han promés moltes vegades. Promeses. Però el poble de Pedreguer ja no accepta promeses vanes i oblits humiliants i sabrà respondre a aquest menyspreu del Consell del Botànic. Aquesta concentració solament és el principi de la lluita per a una assistència sanitària justa.

Per les eres del silenci

Ara que els anys i la salut no em permeten passejar pels senders de les muntanyes i pujar als estimats Pinyons de Laguar, una troballa inesperada m’ha permés tornar a sentir la muntanya, amb el seu aroma de cireres madures o la llum dels ametlers en flor, el soroll de les fonts amb l’aigua freda, l'ombria refrescant sobre la pell, la visió majestuosa dels pinyons, també anomenats, el cavall verd, el flaire de la bruixa morisca que es va exiliar però va deixar el seu esperit vagant per La Vall i, al fons, la Mar Nostra. La troballa a la qual em referisc és “Per les eres del silenci” un poemari de José Miguel Mut Ronda, veí de la Vall de Laguar i Orba i professor de l’IES de Pedreguer, responsable de despertar en alguns joves de Pedreguer –algun nét meu entre altres—l’estima pel teatre. També canta l’amor a la terra i als regals que ella ens ofrena, el vi, l’oli, l’aigua ... Recitaré, amb permís de l’autor, alguns poemes d’aquest llibre en la pròxima vetllada poètica que fem, de tant en tant, uns amics com a sobretaula dels nostres sopars estacionals. Un plaer, José Miguel i continua caminant pels senders de la poesia i del teatre. Gràcies artista, moltes gràcies!

PRESENTACIÓ DE "EL DRAC OCAIVE" A PEDREGUER

Divendres dia 9 vàrem fer la presentació de "El Drac Ocaive" a Pedreguer, a la seu del Casal Jaume I. De totes les presentacions que he fet, a diferents llocs, dels llibres que he publicat, aquesta ha estat la més satisfactòria, la més especial i la més entranyable per la participació activa dels meus néts i nétes que van representar una taula redona dels personatges.
Vull donar les gràcies a totes les persones que van assistir, per la seua presència. I també a les que, per diferents motius, no hi van estar. També vull agrair el suport de la meua família, especialment a les nétes i néts, verdaders protagonistes de la presentació. Jordi, Lluís, Rosa, Carme, Joan i Pau, no trobe paraules per a expressar quant orgullós i esvanit estic de vosaltres ni quanta és la meua felicitat per haver-vos tingut al meu voltant. Sou únics.

IMPOST SOBRE HIPOTEQUES

Bé, si algú no es volia creure que el tribunal Suprem –i la justícia espanyola en general— no eren cecs, amb la sentència sobre l’impost de les hipoteques, quedaran convençuts, supose. I no tant per la sentència sinó per la forma en què s’ha produït: primer a càrrec dels bancs, immediatament després –no sé si a conseqüència d’alguna amonestació verbal—ens diuen “espereu-vos que ho pensarem” i finalment a càrrec dels hipotecats. Ara tots donem la culpa a la justícia perquè no és imparcial. I no ho és, alguna de les sentències del Tribunal de Drets Humans i l’actitud de la justícia alemanya i belga ho confirmen. Ja està? El poder judicial ens governa i crea jurisprudència i els altres poders callen? Què fa el poder legislatiu? Si la gran majoria estem en contra d’aquesta sentència, perquè el poder legislatiu –Congrés de Diputats (diputades)—no aprova ja una modificació de la llei en la qual quede clar que l’impost ha de carregar-se als bancs? Perquè no modifica el codi penal i totes les lleis que calga perquè quede clar que votar no és delicte sinó un acte democràtic? Molt de queixar-nos del poder judicial, però al poder legislatiu, controlat pels partits polítics, els ve molt bé, els resulta molt còmode que els altres decidisquen allò en què ells estan d’acord però no gosen dir-ho.

EL MISTERI D’ELX

El dissabte dia 27 d’octubre vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx. Era una assignatura pendent que anava ajornant any rere any. Enguany per ser any parell, i gràcies a la gestió del Casal Cultural Jaume I de Pedreguer –la gestió ha anat a càrrec d’Anna Aurora-- he tingut l’oportunitat d’assistir a una representació extraordinària, en realitat és un assaig general per a la representació del dia 1 de novembre, però que, a efectes artístics—no era qüestió de devoció-- puc considerar que s’ha complert l‘antic desig pendent i ajornat durant anys.
No volia morir-me sense veure el Misteri però, ara que ja ‘he vist, he de dir que tinc altres assignatures pendents. Moltes. Jo crec, i desitge, que quan arribe l’hora, la mort em sorprendrà amb moltes assignatures pendents perquè qui no té assignatures pendents ja està mort, per molt que encara respire.
Seria massa pretensiós per la meua part si intentara explicar-vos el Misteri. A les llibreries i també per la xarxa podeu trobar explicacions extenses i rigoroses, textos, vídeos i altres documents. Però a qui no haja assistit mai personalment a una representació li aconselle que ho faça. Com tantes altres coses, veureu-ho i escoltar-ho “in situ” és una sensació més viva i autèntica que el millor vídeo o àudio.

AGRAÏMENT

Les previsions de mal oratge van obligar a suspendre les activitats de la festa del comerç de Pedreguer a excepció de la desfilada que tenia lloc en els Porxes. Vicent, en representació, entre altres comerços, de la llibreria MESTRAL, va desfilar amb el llibre “El drac Ocaive” del que sóc autor.
Vull agrair a l’organització a Vicent i, especialment, a Encarna de la llibreria Mestral, que hagen tingut la deferència de presentar “El drac Ocaive” en un acte tan important dins de la Festa del Comerç de Pedreguer. Moltes gràcies.

El Compromís de Casp (i III)

Hi ha un altre fet que cal senyalar. Durant els dos anys d’interregne hi van haver fortes diferència per interessos contraposats per part de catalans contra catalans i de valencians contra valencians, fets que van influir en el resultat final. Serna Muñoz diu que van ser la societat urbana de cada regne qui van marca el full de ruta i que quan es va convocar la reunió estava quasi tot cuinat. Però per a Rafael Arbona, amb l’única cosa que estaven d’acord les diferents societats urbanes és que no fóra elegit Jaume d’Urgell. Potser les dues opinions es complementen.
I em quede amb el convenciment que per a tothom, el pitjor rei era no tenir-ne.
Això si, està demostrat que els nou jutges –tres per cada estat—van ser proposats per Aragó (se suposa que per Benet XIII) i acceptat pels altres dos estats.
I una cosa que, tot i ser sabuda, convé dir: historiadors dels tres països, catalans, valencians i aragonesos, afirmen que la Corona d’Aragó era una confederació formada per tres ESTATS INDEPENDENTS. El seu objectiu era defensar Catalunya de França i Aragó de Castella. Ho deixe escrit per si ha arribat fins ací –no ho crec—algun lector d’aquells que creuen que Catalunya era un Comtat d’Aragó.
Un fet que, encara que semble anecdòtic, no ho és. A Casp s’usen tres llengües: llatí, català i aragonès. I tots respecten el parlar dels altres (no ho dic jo, ho diuen així les actes de Casp) I a més, els catalans accepten que el català a València es diu valencià, i els valencians accepten que el valencià que ells parlen és el català. (Antoni Ferrando). Miracle de Sant Vicent?
Una altra curiositat: els jurats d’Oriola s’identifiquen com de nació catalana i parlen d’uns altres, de la mateixa diòcesi, que són de nació castellana. Antoni Ferrando). Encara falten segles per a parlar de la nació espanyola.
Però, i després de Casp? Tot l’anterior té importància històrica, però el realment important és: quines van ser les conseqüències de l’elecció de Ferran de Trastàmara? Les conseqüències són nefastes per a valencians i catalans. Ferran i els seus successors reparteixen el regne de València entre els senyors castellans i debiliten les institucions. Catalunya i València que prosperaven democràticament –els parlaments i les societats urbanes cada dia augmentaven el poder enfront del rei-- tornen cap al feudalisme. El nostre idioma comença a ser marginat dels llocs de poder.