Un llibre és un regal que mai no es pot menysprear, tot i que no t’agrade.
Potser la culpa és de qui ha rebut el regal que no ha sabut donar a conéixer
les seues preferències literàries. El regal d’un llibre i (o) d’una flor
–preferentment, pel meu gust, una rosa roja, encara que no siga el dia de Sant
Jordi—són regals que sempre s’han d’agrair.
He vingut a dir això perquè em van regalar, fa un parell de setmanes –moltes
gràcies!-- “El Umbral de la eternidad” (traducció al castellà)
de Ken Follet, amb el segell de best-seller, una edició en
lletra petita que em resulta difícil de llegir per problemes de la vista.
Respecte a aquest llibre he de dir tres coses. Primera, sols acostume a llegir
en castellà (espanyol) obres que han estat escrites originalment en aquest
idioma. Segona, tinc un poc d’al·lèrgia als best-sellers. Tercera, des de
fa un pocs anys, em resulta força difícil llegir lletra petita.
Però abans he dit que un llibre és un regal que s’ha d’agrair, i això suposa
intentar llegir-lo. Si et cau de les mans, el deixes caure, però ho has
intentat. També he de dir que no em suposa cap problema greu llegir en castellà
encara que siga traducció i que, a més a més, sempre intente superar els
prejudicis (ho dic respecte als best-sellers).
Al principi m’ha agradat que les diferents històries (dècada dels 60 del segle
XX) porten implícites crítiques contra els atemptats als drets humans, tant en
la Unió Soviètica com en els Estats Units. Especialment d’agrair el fet que una dona
negra dels Estats Units, és una lluitadora contra doble marginació, com a negra
i com a dona.
Però quan porte prop de dues-centes pàgines llegides i me’n falten un millar,
comence a esperar alguna cosa més perquè la defensa de la llibertat, la
igualtat i els drets civils ja està feta. I el que espere són recursos
narratius originals i qualitat literària per a poder suportar el millar de
pàgines que falten (una altra cosa seria que estiguera arribant al final) I
aleshores el recurs narratiu de l’autor (o autors) és especular sobre la vida
privada i íntima d’un personatge mundialment conegut i admirat per una gran
multitud, el que es diu una “famós” o un famós per excel·lència com va ser el
president Kennedy, narrant suposades relacions sexuals, ben detallades, amb
alguna de les secretàries del gabinet de la Casa Blanca. Un recurs, per a mi,
de mal gust, perquè Kennedy no és un personatge de ficció i no és ètic
clavar-se en la vida íntima d’una persona real, aprofitant-se de la seua fama, sobretot si ja ha faltat i no
pot defensar-se, per tal d’aconseguir l’interés morbós de la “Xafarderia”.
I dit això i alliberat d’un pes que m’aclaparava, continuaré llegint fins que
em caiga definitivament de les mans o arribe al final. (per a poder-ho
suportar, aniré alternant aquesta lectura amb alguna altra).
