De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya
(Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de
l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien
crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb
retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu
era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que
el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més
important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic
règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble
català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini
espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si
estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat
més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos
econòmics, clar.
Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van
acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel
vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes
(80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en
aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren
independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en
aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant
uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la
sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns
punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua.
¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en
independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant,
comproven que l’autocar
de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen
que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre
l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i
conduir-lo.
Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la
independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho
escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir
i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la
que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la
classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien
conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa
lògica i correcta.
Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un
lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes
catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi
ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i
igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les
circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou
estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar
l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible,
podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que
volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els
deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació
de una nova societat?.
