15.5.17

TALISMÀ (Carles Mulet)


Ja tinc la darrera joia de Carles Mulet: Talismà, un poemari amb el qual va guanyar el XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.
He fet una llegida ràpida, abans de fer-ne una altra pausada i tranquil·la, com toca, per tal de treure-li tot el suc, que faré després de la presentació que tindrà lloc el 24 de maig a la Casa Municipal de Cultura, a les 20.00, a càrrec de Tomàs Llopis i l’autor.

Sols comentaré, de moment, la primera perla: en obrir el llibre et trobes amb una dedicatòria genial. Quina sort, Pilar. Enhorabona a tots dos.

12.5.17

El navegant (Joan-Lluís Lluís)


L'autor parteix d’una fantasia més impossible que inversemblant, però segueix a continuació un relat realista (que aconsegeuix que case bé amb la fantasia que es manté) creant una novel·la d’aventures, amb interés i emocions fortes però amb un rerefons molt interessant sobre les contradiccions humanes, les frustracions, l’evolució, l’imperialisme i unes reflexions sociolingüistes. “Tot ha de servir per a impedir que una llengua mori”. Tracta sobre l’evolució de les llengües, considera la diversitat dialectal com a riquesa idiomàtica, defensa que tots els idiomes són útils per a expressar qualsevol concepte o teoria, que cada u d’ells veu el món d’una manera particular, és a dir, l’idioma com a mare de la cultura i la ciència, i una pregunta impossible de respondre: les llengües tenen un origen?

A banda de totes aquestes reflexions i moltes altres que podreu trobar, la trama atrapa el lector des del principi fins al final i l’autor demostra que domina a la perfecció la tècnica narrativa.

5.5.17

ANDALUSIA OCCIDENTAL I SUD DE PORTUGAL

Llegint a Isla Cristina
Caça fotogràfica

Un viatge per Andalusia occidental i sud de Portugal –sense ordinadors ni tablets, clar-- ha estat la causa d’estar incomunicat amb Pedreguer i la resta del món durant vuit dies, llevat d’un parell de telefonades a la família... i la notícia que els granotes som de primera divisió.
Hem provat la gastronomia de la zona, molt bona per cert, des del cuixot ibèric de bellota (a Jabugo) fins la gamba blanca (de tercera eh!) i algunes altres tapes i algun tast de vi dolç.
També vam fer una visita guiada per Doñana que, per a dir-ho tot, no paga la pena: et porten amb autobús o microbús per una carretereta perimetral –cosa lògica i natural, atés que s’ha d’evitar molestar els animals— però que sols permet veure, des de lluny i amb un poc de sort, alguns exemplars de les espècies més comunes.


A El Rocio, des don vam començar la visita al parc, vam comprovar que hi ha més cases de “Hermandades” que habitatges, i moltíssims bars i restaurants. Totes aquestes cases de “Hermandades”, que venen a ser com les nostres càbiles, estan coronades amb creus, com si foren capelles i tenen a l’interior un bonic pati andalús. En tot el poblet sembla respirar-se una flaire espiritual i de devoció mariana, però segons diuen, els dies de la festa de El Rocio, acompanyant la música i balls de sevillanes i rocieres, corre més l’alcohol que l’aigua beneïda. En fi, com en tots els llocs.
Hem visitat la mina de Riotinto. Les espectaculars i impressionants coves d’Aracena: especialment sorprenent la galeria eròtica, en la que resulta difícil creure que les estalactites són obra de la natura i no d’un gran escultor pornogràfic. 

Platero a Moguer


També Moguer, on plovia a cànters, cosa que ens va impedir baixar del cotxe. Amb tot i això, vaig poder fer una foto a ”Platero”. Juan Ramón Jiménez deia que Platero i ell passejaven sota un polsim suau i agradable. Res a veure amb la pluja torrencial que vam suportar nosaltres i que ens va obligar a abandonar Moguer i els voltants i dirigir-nos a Portugal on l’oratge era més amable.

Em va agradar Isla Cristina, amb el port, el mercat de marisc i records de Blas Infante; fent-nos els despitats vam burlar la vigilància dels guardes jurats i vam aconseguir entrar a les naus del port pesquer, on carregaven els tràilers amb caixes d’aladroc i marisc per a distribuir-los, supose, per les grans cadenes de supermercats.

Homenatge a Blas Infante
Mercat (plaza) d'Isla Cristina



Port pesquer d'Isla Cristina
Carrer de Bollullos
Lluïsa a Bollullos
Reixa a Bollullos

A Bollullos, amb carrers bonics i cases amb les típiques reixes andaluses, vam visitar un seller i ens van convidar a tastar els diferents vins dolços; per a mi una sorpresa el vi de taronja el qual desconeixia i que potser algun dia gosaré elaborar-ne.









Ayamonte
Ayamonte, on la Lluïsa i Manolo van cantar el fado del contrabandista d’aquesta ciutat i la seua amant de Santo Antònio, basat en una història real de final trist i dramàtic, com toca. L’ajuntament hi havia commemorat el dia de la República amb una exposició fotogràfica de les víctimes de la repressió franquista a aquella comarca, la qual encara vam poder veure al pati de l’ajuntament, un patí andalús molt bonic, com tants d’altres.
Pati amb exposició a l'ajuntament d'Ayamonte




Niebla
Lluïsa a Niebla





Niebla. Al museu d'Elena Whishau

Niebla i les seues muralles i el petit però encantador museu en honor a Elena Whishau.


I a Portugal, Vila Real de Santo Antònio i Faro, ciutats actualment encarades també al turisme.
Missal a la catedral de Faro

Ens vam assabentar que Isla Cristina li van posar aquest nom –abans era Isla Higuerilla, per una figuera—per un donatiu que va fer la regenta Maria Cristina, per afavorir aquest lloc que sofria dificultats. Era la mateixa època que a Barcelona el govern de la regent reprenia, bombardejant la ciutat, les revoltes de les Bullangues, revoltes dels treballadors catalans en contra de la política de corrupció i del domini capitalista que pràcticament els matava de fam, de les que parlava en l’anterior entrada, comentant la novel·la La fada negra.

21.4.17

La fada negra. Xavier Theros.


Una novel·la amb una trama policíaca ben interessant –la investigació de diversos crims-- que navega per un oceà amb turmentes de dependències patològiques, que ens mostra les conseqüències psicològiques de sofrir situacions límits, especialment passar fam, la lluita per la supervivència i, finalment, una estranya solidaritat.
Tota aquesta ficció dins d’un entorn geogràfic i històric tractat amb rigor, ben documentat i força interessant: La revolta de la Jamància (o Camància) a Barcelona, ciutat revolucionària per excel·lència, l’any 1843. Aquesta revolta va ser la darrera de les deu bullangues ( nom amb el qual es coneix les revoltes populars que van tindre lloc a Barcelona entre 1836 i 1843).

Imprescindible pel amants de la novel·la històrica. És premi Josep Pla 2017.

12.4.17

De los neandertales a los neoliberales (Neil Faulkner)

Una història de la humanitat vista des de l’anàlisi marxista. Potser a moltes persones els fa picor llegir algun llibre o fins i tot escoltar alguna opinió basada en l’anàlisi marxista, pel nom (o etiqueta) de l’anàlisi. Per exemple, un amic que va veure el que llegia em va fer saber que ell tenia superat això del marxisme. Bé. Vaig quedar admirat. Per a què jo poguera dir el mateix caldria primer haver-me llegit tota l’obra de Carles Marx i no tindre cap de dubte sobre les seues idees. Que lluny estic d’això! Una altra cosa ben diferent és que algú no siga revolucionari ni socialista ni comunista, però llegir la història des de l’anàlisi marxista, a més d’una manera racional d’estudiar la història, és una activitat “divertida” pel fet de comprovar com aquesta anàlisi explica fets que han succeït molts anys després de mort el filòsof  Carles Marx. Jo crec que resulta interessant l’experiència no sols pels marxistes, socialistes, comunistes o revolucionaris, sinó fins i tot per a tota aquella persona que està ben lluny d’aquests “istes” però simplement pretén il·lustrar-se. És més, jo crec –perdoneu-me la gosadia—que els teòrics i promotors del neoliberalisme, els mateixos líders d’allò que coneguem com escola de Chicago han estat els que millor han aprofitat, parcialment clar, les lliçons de Marx.
En principi era tot el que volia dir, però ara em ve al cap una associació d’idees ben curiosa. Stalin va trair la revolució –fet potser justificat per alguns per la pobresa en la qual estava enfonsada l’antiga Rússia, més la impossibilitat de fer la revolució a tots els racons del món, més les pressions econòmiques externes—i va convertir la Unió Soviètica en un capitalisme d’estat. I el capitalisme d’estat va esdevenir un estat totalitari dominat per la burocràcia entre altres motius –un d’ells la personalitat autoritària d’Stalin— pel domini dels aparells de l’estat dels antics funcionaris tsaristes més l’arribada al poder dels “arribistes” sense ideologia (ja sabem que tindre ideologia és una de les coses més mal vistes actualment, potser perquè sense ideologia no hi ha cap possibilitat de canvi). I jo no he pogut evitar, tot i les diferències, recordar allò que denominem “la transició espanyola”.

29.3.17

DONACIONS

De vegades somnie en una societat en la qual el govern destina la totalitat del seu pressupost a assistència sanitària, investigació per a prevenir i curar malalties, educació, política social, i que no destina ni un sol euro, ni un sol cèntim a despeses militars. I que els grans empresaris, les grans fortunes feren donacions milionàries per a finançar els exèrcits i no al contrari. Però de sobte desperte i comprenc que en una societat com la descrita no hi hauria grans fortunes amb capacitat de fer donacions milionàries, ni cap necessitat de tenir exèrcits, perquè ningú no tindria gens d'interés a fer guerres. I sort que no hi hauria grans fortunes perquè si n'hi haguera i finançaren l'exèrcit aleshores aquest exèrcit estaria al seu servei i posarien un govern que destinaria la major part del pressupost a despeses militars i reduiria la investigació i assistència sanitària, educació i polítiques socials... i les grans fortunes farien donacions per a curar el càncer... com ara. Conclusió: vull una societat sense grans fortunes i sense exèrcit.

23.3.17

UNA REFLEXIÓ PRAGMÀTICA SOBRE EL PROCÈS


De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya (Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos econòmics, clar.

Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes (80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua. ¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant, comproven que l’autocar de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i conduir-lo.

Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa lògica i correcta.


Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible, podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació de una nova societat?.