Ramon Llull (Contes exemplars)

De tant en tant, però sense abusar, m'agrada fer una incursió per la literatura clàssica i antiga, que de vegades és clàssica sense ser de l'antiguitat. Atés que l'estiu dóna per a tot, i aprofitant que enguany és l'any Llull, he llegit Contes exemplars que no és res més que una recopilació de contes extrets del Llibre de les meravelles i de l 'arbre de les ciències, entre altres, No qüestionaré --ni pensar-ho-- la qualitat de l'obra de l'escriptor mallorquí ni la seua vida ni la importància de la seua obra en la història de la literatura catalana. Però estem parlant de l'Edat Mitjana que ens queda molt lluny.
Ramon Llull vol convéncer a jueus, musulmans i no creients sobre la importància més gran de la religió cristiana i, en definitiva, que és l'única vertadera. Proposa dos mètodes: un és el raonament mitjançant fets i arguments (els contes exemplars entre altres) amb els quals pretén demostrar la millor virtut del cristianisme. Però aquests arguments estaven dirigits a persones amb una formació cultural suficient per a poder entendre'ls, tot i que --en la meua modesta opinió-- qualsevol anàlisi racional, els invalida en el seu objectiu. Pel poble pla --i ací és on vull anar a parar-- el fet que el cristianisme és la religió vertadera s'ha de demostrar mitjançant els miracles.
Qui escriu aquestes ratlles,sense ànim d'ofendre ningú, entén que això vol dir que al poble li han de CONTAR uns miracles. I quan dic contar em referisc a l'accepció que la paraula té com a ficció. I em ve al cap que el millor predicador, el millor conversor de tots els temps, va ser el nostre Vicent Ferrer a qui, com molts sabeu, li tinc un afecte especial. El seu gran miracle, a banda del xiquet de Morella que va refer i tornar a la vida després que sa mare el guisara trossejat per a convidar a dinar el futur sant, va ser convertir a Ferran d'Antequera en rei dels Valencians, catalans, mallorquins i aragonesos.
Però, per a què ningú m'interprete malament, faig constar el meu respecte, al gran clàssic mallorquí. Ramon Llull, va abandonar fortuna i família, va estudiar i treballar molt per predicar i defensar, pacíficament, les seues conviccions. Cosa que li va portar pobresa, empresonament i maltractament. Com els nostres polítics d'avui en dia vaja.

La filla del capità Groc

La filla del capità Groc (Víctor Amela. Edicions Planeta)
Guanyadora del Premi Ramon Llull 2016, aquesta novel·la històrica relata les tragèdies de la guerra dels Carlins a les comarques del Maestrat i Ports de Morella, comarques de l’interior del País Valencià, amb els seus masos on vivien famílies que tot i les dificultats climàtiques, podrien haver sigut feliços, en contacte amb la natura, la solidaritat de les diferents famílies de masers i la seua economia de supervivència però sense necessitats inventades o imposades, com les de la majoria de l’actualitat. Però la guerra, especialment per ser una guerra civil on a pobles menuts on tot el món es coneix i es veuen diàriament, quedaran enfrontades per delacions, traïcions i fins i tot mort o col·laboració amb la mort de familiars per part de veïns i amistats.
L’autor usa molt bé els localismes idiomàtics d’aqueles comarques i demostra el coneixement de la seua societat i del seu estil de vida. La vida del Groc un capità carlí admirat i seguit per una gran part dels seus veïns és ”...una vida que és metàfora d’entrega a una causa més enllà de tota raó i tota mesura...” diu l’autor en epíleg personal de l’obra.
Una obra dominada per la fatalitat, com en una tragèdia grega, on la mort, d’una manera determinada i concreta, és l’única solució a un final digne. Et trobes en la contradicció de l’empatia que provoca una persona honesta i fidel a les seues idees, i el rebuig a violències innecessàries. Si algú ha conegut algun carlí convençut—jo si—l'ajudarà a entendre determinades maneres de ser d’algunes persones.
“... fill, tant de bo mai veges una cosa així! Tant de bo no hi haja guerres a Espanya quan tu creixes...” li diu el pare al seu fill acabat de nàixer. Però el xiquet complirà 48 anys –això ja no forma part de la novel·la—i coneixerà la tragèdia d’una altra guerra, la de 1936-1939.
És una coincidència estranya i curiosa que jo haja llegit en unes poques setmanes de diferència, una altra novel·la amb les tragèdies de la guerra, en els masos de les mateixes comarques, escrita per Martí Domínguez –La Sega—de la que vaig escriure unes opinions en aquest blog fa unes setmanes, i aquesta que hui he ressenyat. Emoció, dramatisme, fatalitat.

La vella capitana (Josep Maria Espinàs)

A l'estiu tots llegim més, potser a causa de les vacances, fins i tot jo mateix que tinc vacances permanents des de fa anys. Per això alguns periòdics aprofiten per a recomanar llibres o demanar a personatges famosos que en recomanen. Per aquesta raó, m'he decidit a llegir un dels llibres que he vist recomanats a Vilaweb, La vella capitana (Ed. la campana), no sé si el morbo que els vells tenim respecte a la mort ha tingut alguna cosa a veure. Diré, tot i que té poca importància que l'he llegit en format digital, per un costat perquè em costa uns eurets més barat i per l'altre, i més important, perquè puc augmentar la grandària de la lletra, fet que em permet una lectura més còmoda (els anys no passen debades).
El llibre, curt i com a recull d'articles, és agradable i fàcil de llegir. No és un tractat teològic, ni metafísic ni filosòfic sinó, més aviat, un llibre costumista amb una forta dosi d'ironia, escrit amb un estil desenfadat i columnista, com correspon a un escriptor periodista com és Josep Maria Espinàs. Divertit i entretingut, ben adient per a l'estiu.

Coses de poble (Bernant Capó)

Costumari valencià/1. Coses de poble, de l'escriptor i periodista (i Premi d'Honor al mèrit cultural de Pedreguer, tot cal dir-ho) Bernat Capó, editat per Edicions del Bullent, és un llibre de lectura agradable. Una recopilació d'articles publicats en Informació d'Alacant, si no vaig errat, en el que ens conta coses de poble --costums, festes, oficis, jocs, tradicions, etc.-- que estan desapareixent o han desaparegut-- per culpa principalment de la tecnologia i els canvis socials que ha provocat. Un dels llibres que li ha donat a Bernat Capó la fama del millor escriptor costumista de la nostra comarca, i que caldria que llegiren els joves perquè trobaran paraules que els resultaran desconegudes per estar en desús pel motiu, abans indicat: estris antigament usats per uns oficis (uns oficials) que han desaparegut. Una persona major s'alegrarà de tornar a llegir algunes de les paraules escrites en aquest llibre, un dels pocs --o potser l'únic-- que em faltava llegir de l'amic Bernat.

El falconer de Beniarjó de Joan Mestre

Feia temps que volia llegir aquest poemari de Joan Mestre i Fornes, amb coberta dissenyada per Constantí, per diferents raons: la curiositat de llegir un poeta de Pedreguer que conec de tota la vida però de qui ignorava la seua habilitat per la poesia. També pel títol tan atractiu. el falconer de Beniarjó sols es pot referir a una persona a qui, òbviament, va dedicat el poemari i que és un dels grans poetes valencians de tots els temps. I, finalment, perquè intuïa, i no podia ser d'una altra manera, que alguns dels poemes estarien dedicats a la meua senyora, la segona esposa del falconer i poeta, Joana Escorna, senyora de Pedreguer i del Trepig, on estiuetge tots els anys. Ha estat un plaer.

La Rosa de Alejandria

Afegeix la llegenda

Darrerament, i per motius que ara no ve al cas relatar, la meua capacitat --i temps i ganes-- per llegir és superior a la disponibilitat de diners per comprar llibres. Això fa que he hagut de recórrer a familiars i amistats --que per cert han respost molt generosament-- i fins i tot he rebuscat entre les prestatgeries. De vegades et trobes amb algun llibre bo que convé rellegir, perquè és com si llegires un altre llibre, perquè les persones anem madurant i canviant.

Cercant, doncs, per les prestatgeries de la caseta m'he trobat una novel·la (La Rosa de Alejandria) de Manuel Vázquez Montalban. Al principi suposava que l'havia llegit, perquè jo sóc animal de costums fixes --que trenque contínuament-- segons les quals, la novel·la negra, i conseqüentment La rosa de Alejandria de Vázquez Montalban, es llegeixen a l'estiu, cosa que justificaria que el llibre estiguera a una prestatgeria de la caseta del Trepig on passe --recordant la meua senyora Joana Escorna-- els mesos de calor i bon oratge. Però no recordava haver-lo llegit i m'he posat a la feina. Trobar-te amb l'amic Biscuter, aquell geni de la cuina avantguardista, o al mateix Pepe Carvalho, sempre un bon sibarita, o amb el fet que els fulls dels llibres s’usen per encendre el foc, no demostra que has llegit el llibre, clar. Però quan he trobat una referència a quan Carvalho va ser agent de la CIA i va redactar un informe per comunicar a la Secretaria d'Estat, sobre les remors d'un possible desembarque de forces internacionals per a desbancar Franco i posar al seu lloc a Juan Goytisolo, he deduït que no l'havia llegit perquè, a no ser que m'haguera oblidat del fet com a conseqüència de fer-me vell --que també potser perquè la realitat és la realitat-- una bomba com aquesta no en vindria de nou.

Bé, el cas és que quan un sofreix un procés fortíssim d'artrosi, com és el meu cas i, com a conseqüència, un dolor horrorós de ciàtica que, amb una obstinació, perseverança, persistència i constància de crueltat indescriptible, dura mesos i mesos i que, conseqüentment, provoca una depressió fosca i rastrera, llegir Manuel Vázquez Montalban no et curarà l'artrosi, ni tampoc la ciàtica però alegra la vida de tal manera que t'oblides de la depressió i fins i tot la superes.

Llegir Vázquez Montalban –havia oblidat la seua mestria narrant històries complexes-- també porta a trobar-te amb alguna reflexió d'una lucidesa extraordinària, com quan una senyora alcaldessa --atenció: alcaldessa com a muller del senyor alcalde, que l'evolució i el feminisme avancen a poc a poc-- li diu a Pepe Carvalho: "Aquí hay franquismo desde siglos antes que mandara Franco" I un pensa que continuarà haguen-ne per secula secolorum, a no ser que peguem a fugir col·lectivament i política.

Bé, el cas és que ara pagaria per trobar algun exemplar de la revista Triunfo --potser en algun racó me'n queda algun exemplar arnat-- i poder llegir aquella columna "La Capilla Sixtina" que firmava un tal Sixto Càmara. Amb això sí que es curava fins i tot l'artrosi (en aquella època no en tenia, tot siga dit)

Potser algun dia contaré el succeït d'una vegada --d'estiu, és clar-- que llegia una novel·la de Manuel Vázquez Montalban, crec que Mares del Sur, però no posaré la mà dins del foc, fet que em va posar en una de les situacions més compromeses de la meua vida i de la que vaig sortir-me'n d'una manera poc intel·ligent i menys diplomàtica. Però ara no puc, que aquesta entrada ja és massa llarga.

Sancho Panza gobernador de Barataria

Afegeix la llegenda

A finals de juny vaig anar a la inauguració d'una exposició de l'artista, i amic, Ramón Pérez Carrió dels quadres originals de les il·lustracions del llibre Sancho Panza gobernador de Barataria. No vaig comprar cap quadre però vaig comprar el llibre, cadascú arriba on arriba.He de confessar amb molta satisfacció que els quadres em van entusiasmar. Quede clar, doncs, que vaig comprar el llibre per les il·lustracions, el text és el mateix d'un capítol del Quixot, que siga dit amb tot el respecte al senyor Cevantes, ara no m'apetia rellegir. Però admirant les il·lustracions --l'edició és molt bona, però amb un petit defecte, la lletra un poc menuda per la meua vista deteriorada pels anys, la lectura i la contemplació de coses boniques-- no vaig poder resistir la temptació de llegir-lo. Potser un dels motius és que no tenia res més a mà, o també perquè sóc dels que pensen que els llibres que  es compres s'han de llegir. Però vaig quedar satisfet per la gràcia i ironia de l'autor que fa que el seny --que no seria català aquest senyor, o valencià de Xixona?-- i la saviesa popular deixen en ridícul als il·lustres pedants. Enhorabona Ramón per les il·lustracions són molt boniques.

Alguna de les il·lustracions, junt amb altres obres de Ramón Perez Carrió es poden veure en la seua pàgina: http://www.ramonperezcarrio.com/