Crec
que la majoria dels lectors d'aquest blog i la majoria del meus amics de
facebook tenen les idees molt clares i, conseqüentment, no tenen dubtes
que remoguen la consciència. Quina sort! Jo no sé què votar (atenció, no votar
forma part del què). Alguns dels meus amics diuen que és l'hora d'acomiadar qui
mai no havia d'haver governat, que és l'hora del canvi, que convé obtenir una
victòria electoral que permeta... Molt bé, això es diu vot útil. Però resulta
que jo ara voldria votar una altra cosa. A qui jo vull votar o no es presenta (una opció), o
no treu cap escó ara (una altra opció), segons les enquestes. Ni un sol escó. Què faré? Votaré a
qui jo voldria que guanyara (tot i saber que no traurà res) o votaré vot útil?
Ho puc dir d'una altra manera: votaré a qui jo voldria que guanyara, d'acord
amb la meua consciència, o a qui vosaltres, amics meus, voleu que guanye? La
reflexió continua: De qui és el meu vot? És meu, doncs esta decidit, votaré a
qui jo voldria que guanyara. A no ser que, ja davant l'urna, m'ho pense
millor i, atenent a que aquestes no són les nostres, me'n torne a casa
sense votar... que també pot ser.
Terra i indústria de Joana Escorna, senyora de Pedreguer, també trepitjada pel seu marit, el poeta Ausiàs March
16.12.15
2.12.15
No a la guerra... una altra vegada!
Ja estem, una altra vegada, pronunciant-nos sobre la guerra. Mal assumpte! Diuen que l'home és l'únic animal que tropessa dues vegades amb la mateixa pedra. O infinitat de vegades, diria jo, si això suposa que la classe dominant continue enriquint-se a canvi de vides humanes i sofriment gratuït.
Fa uns anys, el
treset de les Açores va decidir envair Iraq. Els arguments d'aquella guerra
eren tres mentides: Primera, Iraq era un perill per la pau internacional perquè
disposava d'armes de destrucció massiva. Segona, Iraq era el niu del terrorisme
islàmic. Tercera, La invasió d'Iraq proporcionaria pau i acabaria amb el
terrorisme islàmic. Ho recordeu? Resultat: Iraq no tenia armes de destrucció
massiva, aquella guerra no ha portat la pau, i el terrorisme islàmic s'ha
multiplicat, a banda que Iraq no era el refugi dels terroristes.
Ara s'aprofita
l'atac terrorista islàmic a Paris, per a intensificar la guerra de Síria,
bombardejant una part del seu territori, actualment controlat per l'estat
islàmic, que a més de grans beneficis per als fabricants d'avions i bombes, i
beneficis per qui acabe controlant la zona --per ser pas necessari de petroli i
gas natural-- suposarà uns danys col·laterals consistents en centenars o
milers de vides innocents (no oblidem, per exemple, el recent bombardeig per part dels EE.UU. d'un hospital
de Metges sense
fronteres), atès que no tots
els habitants de la zona són terroristes. I a més ( tot i que això no és
tan important) resulta que jo, i potser vosaltres, pel fet de pronunciar-nos en
contra de la guerra, som, segons el primer ministre del Regne Unit,
simpatitzant dels terroristes. Nyas!
Ja sabeu que jo no
m'explique massa bé, cosa per la qual, per tal de fer-me entendre, recorriré
una vegada més a la literatura. En aquesta ocasió la novel·la Camí de Sirga de
Jesús Moncada. Quan Arquímedes Quintana conta la batalla --durant la guerra del
Marroc-- en la que li van tallar l'orella, i ell va liquidar qui el va ferir,
diu: "El desgraciat, si més no, defensava el seu (territori); a nosaltres
ens hi van enviar a defensar la butxaca de gent com els Camps, els Sallerés, els
Romaguera i els Torres" (són cognoms de la classe dominant en el citat
relat)... i jo afegiria... "és a dir, la Pàtria".
16.11.15
PARIS
Jo
ja he condemnat l'atemptat terrorista de Paris i m'he solidaritzat amb les
víctimes, els familiars i la ciutadania de Paris que passa un malson. Per si
els lectors d'aquesta publicació no ho havien comprovat, no em dol repetir-ho.
Condemne sense pal·liatius l'atemptat dels fanàtics islamistes i em solidaritze
amb totes les víctimes. Ja està. I ara què? Jo ja no puc fer res més. L'estat
francès que si que pot fer molt més que no jo, si que ha fet: Ha respost
bombardejant els territoris ocupats per l'estat islàmic. Naturalment --home,
clar!-- el ministre de defensa espanyol --el senyor Morenés a més de ministre
de defensa és un gran fabricant d'armes-- fa una crida per què els altres
estats occidentals fassen el mateix que França. I ara què? Tot solucionat? No,
queda tancat el cercle i comencem de nou. Això és el que volen els fabricants
d'armes que són, al mateix temps, els que ostenten el poder a Occident. Van
finançar amb armes l'ntegrisme islàmic perquè lluitara contra els soviètics,
després bombardegen Irak, venen armes a Catar i a Aràbia perquè les passen als
integristes, aquets atempten a Paris o a Madrid i els estats occidentals
governats pels seus capatassos els compren armes per a bombardejar l'integrisme.
Negoci que genera negoci. I els mitjans de comunicació? Fan dos coses: primer
fan com que es solidaritzen amb les víctimes. Val, rectifique, primer es
solidaritzen amb les víctimes, però carregant les tintes sols en la tragèdia de
l'atac terrorista de manera que el lector, a més de solidaritat, senta odi.
Solidaritat i odi van units en el missatge, quan són dos sentiments oposats.
Per una altra banda, l'odi genera fanatisme i es tanca novament el cicle
viciós. Després quan els mitjans publiquen la decisió de bombardejar, no deixen
entreveure una altra tragèdia --els inevitables danys
colaterals, amb centenars de víctimes innocents, igual que a
NY Madrid o Paris-- sinó deixen entreveure una acció patriòtica, heroica, de
l'estat en defensa dels seus ciutadans. De veritat hi ha algú que puga creure
que els bombardejos es fan per a defensar els seus ciutadans? Jo no.
10.11.15
PRO-SIS-TE-MA
Estic ben prop dels setanta-dos anys i m’he passat una gran
part de la vida a favor de millorar allò que es diu el sistema, intentant
posar-li vaselina, és a dir, suavitzar la seua duresa, la crueltad de la
majoria poderosa contra la gran minoria. Resultat: fracàs absolut. Cada dia els
poderosos són més .durs i cruels, cada dia el sistema és més injust.
De tant en tant, especialment quan els denominats anti sistema
guanyen alguna posició –un exemple actual podria ser la CUP a Catalunya,
respecte al procés d’independència--
surt algun representant de l’ala més dura del sistema, com ara els
actuals membres del govern d’Espanya, i
acusen els col·lectius radicals –els que volen canviar-ho tot des de l’arrel—d’
an-ti-sis-te-ma, retallant les síl·labes en la pronúncia i elevant el to, per
tal de comunicar la maldat extrema d’aquells col·lectius. És una manera d’estigmatitzar
aquelles persones o grups que són radicals... que són anti sistema.
En un sistema en el que les guerres es fan per qüestions
econòmiques i que els innocents que fugen d’ella moren en l’intent, sense rebre
ajuda (o suficient ajuda) dels governs dels estats, en un sistema en el qual
les dones són assassinades perquè els homes les consideren propietats
personals, i l’única cosa que fan els governants és tot allò que no aprofita
per a res, en un sistema en el qual
moltes famílies son desnonades perquè no poden pagar la hipoteca al banc, en un
sistema en el qual està permès que els grans laboratoris no investiguen les
malalties rares perquè no resulta rendible la inversió (des del punt de vista
dels diners), en un sistema en el qual es permet que el benefici dinerari de les grans empreses justifique que es contamine el planeta en el que vivim, en un sistema en el que tots els partits pro-sistema estan més o
menys bruts de corrupció, fins i tot gendres i filles de reis, en un sistema
que genera que els alts càrrecs d’una església que va nàixer per defensar els
pobres (és més difícil que un ric entre...)
i justifica part de la seua existència
en la caritat, gaste el 80 % del que recapta per aquesta finalitat en el luxe
superb dels seus dirigents, en un sistema –per no fer-ho més llarg— en el que la
tecnologia i la ciència està molt avançada però no troba remei a la malaltia
més mortal de totes, la més fàcil de curar però la de major mortaldat infantil,
la fam, en aquest sistema, l’única cosa decent i honesta que es pot ser és an-ti-sis-te-ma.
Quan vulguem
estigmatitzar algú per dir-li que és un indecent, cruel, egoista, corrupte, dèspota, criminal i
fins i tot terrrorista, podem resumir-ho tot dient-li: “pro-sis-te-ma!”
22.10.15
LA INVESTIDURA DEL SR. MAS
La investidura del nou president
de la Generalitat Catalana està resultant complicada per faltar-li a Mas un
escó que no vol concedir-li la CUP. Les pressions que està rebent la
candidatura d’unitat popular son molt fortes, no sols per part de periodistes
amb tanta capacitat de comunicació com lleialtat a Convergència com és Vicent
Sanchis, sinó també per part d’altres més independents com Vicent Partal, qui
diu que és el moment històric de declarar la independència i que no arribar a
un acord probablement serà perdre l’última oportunitat. Crec que té raó Vicent
Partal.
Jo voldria tanmateix fer una
reflexió, basant-me –tal com ho fa Partal—en fets històrics.
1.- Diu Dario Foo en la novel·la històrica “Lucrècia
Borja, la filla del papa” que Alexandre VI que, com tot el món sap va ser papa
durant una època en que l ‘Església Catòlica i Romana va arribar al punt més
elevat d’ostentació de riquesa i poder, va voler tornar-la a la humilitat que
va predicar Jesús i els seus apòstols i que va demanar consell a Copèrnic per
com fer-ho. Copèrnic va demostrar estar content d’aquest canvi –probablement no
s’ho creia-- en el papa Borja, però va dir que els canvis radicals no funcionaven
a no ser que el portaren a terme persones diferents als que havien estat en l’època
anterior. Algú podrà dir que es tracta d’una novel·la. Bé, sols recordaré a l’actual
arquebisbe de Valencia, Cardenal Cañizares o al senyor Rouco Varela, per
demostrar que històricament l’església ha canviat ben poc –relativament gens—des
de l’època d’Alexandre VI.
2.- Els canvis socials que suposa
el trànsit de l’antic règim a la revolució burgesa estan molt ben tractats en
la novel·la “El gatopardo” El príncep té un nebot que està al bàndol dels
revolucionaris, però nebot i oncle estan d’acord en que ha de canviar tot
perquè tot seguisca igual. D’acord, una altra novel·la, però algú qüestionarà l’evidència
que en l’actual sistema, una minoria explota a una gran majoria i qui ostenta actualment
el poder són els hereus de qui l’ostentava en l’època anterior? És a dir, és
cert que no ha canviat res.
3.- Segons Marcuse, la revolució –és
a dir, un canvi radical-- no arribarà si intenten fer-la els mateixos que han
viscut en l’època anterior. Marcuse, com tots sabem, va ser un dels filòsofs
inspiradors de la revolució de maig del 68 a Paris –jo pertany a aquella època—
i dèiem que aquell moviment a favor d’una manera diferent de fer política ho
canviaria tot. I els mateixos d’abans, una vegada més, van voler fer els canvis. Algú és avui suficientment
atrevit per gosar dir que ha canviat alguna cosa? Jo crec que no ha canviat
res.
Dit això, sols vull recordar que
el senyor Mas és qui va desobeir –sent president de la Generalitat-- el mandat
de les Corts Catalanes i va pactar amb el senyor Zapatero retallar l’estatut
que havien aprovat els representants del poble català amb el vuitanta per cent dels vots. Voleu dir que no
continuarà tot igual si la declaració d’independència la lidera el mateix d’abans?
Permeteu-me que ho dubte. El
senyor Partal --no dubte de la seua bona fe, de la seua voluntat que Catalunya
guanye la independència i que és una persona d’esquerres—hauria de cercar
arguments per a pressionar, també, cap a l’altre costat.
20.10.15
XXXIX Aplec Excuirsionista dels PPCC. Pedreguer
Havent passat l'Aplec, és l'hora de fer inventari. La meua conclusió és que ha estat un dels millors aplecs excursionistes dels PPCC --segurament el millor-- als que he assistit. Per organització, pel programa força atapeït i de qualitat, per participació d'entitats associatives i empreses privades de Pedreguer, i persones a títol individual. Un gran èxit del CEP, però un èxit, cal dir-ho ben fort i clar --i algú ho havia de dir perquè potser no ha estat suficientment reconegut-- que no haguera assolit el mateix nivell sense la col·laboració desinteressada d'associacions com el Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses Pedreguer, la Banda de Música, els Traginers, coet i corda i altres. Fins i tot, el mateix dilluns, en una fireta als Porxes, la participació generosa d'empreses obsequiant orxata i altres productes, va tindre un èxit extraordinari. Enhorabona a tots. El 2016 a Esporles (Mallorca).
29.9.15
39 Aplec Excursionista dels PPCC
El 39 Aplec excursionista dels PPCC el tenim a una cantalada. L'esforç de la gent del CEP (per a tot l'excursionisme dels Països Catalans, CEP significa Centre Excursionista de Pedreguer) és mereixedora d'un fort aplaudiment. Però també mereix menció d'honor tota la gent i totes les associacions de Pedreguer que, cadascú a la mesura de les seues possibilitats, han fet costat a CEP per a demostrar que a este poble tenim recursos, mitjans, voluntat, capacitat, caràcter... per a organitzar amb excel·lència un esdeveniment d'esta categoria. També han ajudat persones a títol individual i empreses.
Sóc
conscient que, per la meua part, hauria de ser un poc més reservat i
pensar que es poden cometre errors, poden sortir imprevistos, podria
no acompanyar el temps i diluir-se l'excel·lència que jo vaticine.
Si, pot passar, però l'esforç del CEP i la solidaritat d'altres
grups i el prestigi de poble acollidor de Pedreguer, mereixen bona
sort. I jo, és clar, ho desitge.
Més
endavant vindran les crítiques, explicar que no tot han estat ajudes
incondicionals, que fins i tot ha hagut alguna traveta, en fi, coses
inevitables però mínimes i majoritàriament vingudes de fora,
dificultats
que han creat nerviosisme i estrès, però que no han impedit que tot
anara rutllant.
Ja en parlarem, ara cal tirar cap a endavant.
El
dia 9 Pedreguer començarà a omplir-se de gent --potser participaran
un miler de persones-- i tots hem de posar la nostra pedra per tal
que el marge de l'esdeveniment siga ben sòlid. Ànim i endavant!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)









