XXXIX Aplec Excuirsionista dels PPCC. Pedreguer

Havent passat l'Aplec, és l'hora de fer inventari. La meua conclusió és que ha estat un dels millors aplecs  excursionistes dels PPCC  --segurament el millor-- als que he assistit. Per organització, pel programa força atapeït i de qualitat, per participació d'entitats associatives i empreses privades de Pedreguer, i persones a títol individual. Un gran èxit del CEP, però un  èxit, cal dir-ho ben  fort i clar --i algú ho havia de dir perquè potser no ha estat suficientment reconegut-- que no haguera assolit el mateix nivell sense la col·laboració desinteressada d'associacions com el Casal Cultural Jaume I, el Grup de Danses Pedreguer, la Banda de Música, els Traginers, coet i corda i altres. Fins i tot, el mateix dilluns, en una fireta als Porxes, la participació generosa d'empreses obsequiant orxata i altres productes, va tindre un èxit extraordinari. Enhorabona a tots. El 2016 a Esporles (Mallorca).

39 Aplec Excursionista dels PPCC

 El 39 Aplec excursionista dels PPCC el tenim a una cantalada. L'esforç de la gent del CEP (per a tot l'excursionisme dels Països Catalans, CEP significa Centre Excursionista de Pedreguer) és mereixedora d'un fort aplaudiment. Però també mereix menció d'honor tota la gent i totes les associacions de Pedreguer que, cadascú a la mesura de les seues possibilitats, han fet costat a CEP per a demostrar que a este poble tenim recursos, mitjans, voluntat, capacitat, caràcter... per a organitzar amb excel·lència un esdeveniment d'esta categoria. També han ajudat persones a títol individual i empreses.

Sóc conscient que, per la meua part, hauria de ser un poc més reservat i pensar que es poden cometre errors, poden sortir imprevistos, podria no acompanyar el temps i diluir-se l'excel·lència que jo vaticine. Si, pot passar, però l'esforç del CEP i la solidaritat d'altres grups i el prestigi de poble acollidor de Pedreguer, mereixen bona sort. I jo, és clar, ho desitge.

Més endavant vindran les crítiques, explicar que no tot han estat ajudes incondicionals, que fins i tot ha hagut alguna traveta, en fi, coses inevitables però mínimes i majoritàriament vingudes de fora, dificultats que han creat nerviosisme i estrès, però que no han impedit que tot anara rutllant. Ja en parlarem, ara cal tirar cap a endavant.

El dia 9 Pedreguer començarà a omplir-se de gent --potser participaran un miler de persones-- i tots hem de posar la nostra pedra per tal que el marge de l'esdeveniment siga ben sòlid. Ànim i endavant!

Nacionalismes

         Va el senyor Trueba, un director de cinema espanyol i, en l'entrega d'un premi nacional que li han atorgat, proclama, amb tota la naturalitat del món, que no és nacionalista. No passa res, això ho diuen tots els espanyols. Però Trueba va més enllà i ho explica "no em sent espanyol, mai no m'he sentit espanyol, fins i tot vull que perda la selecció espanyola" I aleshores tots els espanyols, que diuen no ser nacionalistes, s'escandalitzen, llancen espurnes d'indignació i s'estiren desesperadament els cabells.
         Ser nacionalista català o basc està mal vist, però ara ha quedat demostrat que hi ha una cosa pitjor: ser espanyol i no sentir-se espanyol, és a dir, no tindre sentiment d'espanyolista, no sentir-se orgullós de ser espanyol o dit d'una altra manera, no ser nacionalista espanyol. Conclusió:  Un bon espanyol és aquell que és  nacionalista espanyol i diu que no ho és. Crec que cal definir que és ser nacionalista i d'aquesta manera sabrem que és no ser-ho. I que cadascú decidisca lliurement si ho és o si no ho és --independentment de quina siga la seua nacionalitat--  sense reprotxar-nos uns als altres, si ho som o no, respectant-nos.
         Jo propose  que nacionalista és aquell que considera la seua Nació la cosa més important de la vida i que vol que aquesta nació seua siga tan important o més que la que més. Ultranacionalista és aquell que, a més a més, no vol reconèixer altres nacions com a tals o no vol que altres nacions, que tenen menys drets que la seua, en tinguen els mateixos. Com que algú ha de tirar la primera pedra, jo m'autoqualificaria d'internacionalista. Aclarim-nos: no internacionalista soviètic que per bé de la humanitat entenien com a internacionalista que una nació liderara a totes les altres, sometent-les, fins portar-les unides, victòria rere victòria, a la derrota final. No, internacionalista és creure en un concert mundial en el que totes les nacions tinguen els mateixos drets i que cap d'elles atropelle a l'altra. Per a dir-ho d'una manera senzilla, que Espanya tinga els mateixos drets que França o Noruega, que Dinamarca tinga els mateixos drets que Suècia o les altres i que Catalunya tinga els mateixos drets que Portugal, per exemple. I també que cadascuna d'aquestes nacions no estigueren sotmeses als interessos econòmics de les grans empreses multinacionals.
         Bé, disculpeu-me per haver-me allargat tant. En realitat sols volia manifestar el meu respecte al senyor Trueba i a tot aquell que no se senta orgullós de ser de la seua nació, ni de cap altra.

Rec a fila

Hui, durant el meu passeig matinal, i fent la ruta habitual, he passat per la partida els hortets de Pamis, i he tingut una gran sorpresa. De sobte m'he trobat amb un home --de 75 anys segons m'ha dit-- que estava regant el seu hort de tarongers a l'antiga modalitat de "a fila".  M'ha dit que tot i que té l'hort preparat per a regar a goteig, ell prefereix regar-lo a fila. "No és igual", m'ha dit ben convençut. "No, no és igual" he convingut amb ell. Supose que no serà igual pels arbres, no és igual pels pardalets, doncs regar a fila ocasiona més  clots d'aigua i els animalets poden beure. A més que a goteig l'adob químic va dins l'aigua i enverina els pardalets. I més que res, no és igual per les persones El plaer de veure avançar l'aigua entre els dos cavallons, de sentir el soroll característic i relaxant que fa l'aigua en caure des de la sèquia al bancal, l'aroma de terra mullada, l'enyor d'un temps anterior a l'economia de la globalització... No, no és igual. He fet unes fotos, clar, però l'home, com a bon llaurador, és humil i discret i no ha volgut ser fotografiat. Encara queda gent de trellat!

VIC (AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER)

Divendres de matí
 (29-8-2015) vam arribar a Vic procedents de Barcelona. Primer que res vam realitzar una visita guiada pel centre històric.  A la catedral, el guia ens va explicar, entre altres coses,  algunes característiques de la pintura de Sert, pintures que atorguen a aquesta catedral una singularitat que convé tindre en compte. Després de dinar, una becadeta interrompuda per un fenomen habitual a la Plana de Vic, però que la gent de la Marina Alta cada vegada trobem més a faltar: un bon ruixat d’aquells que us  alegren la vida a condició que estigueu a cobert, com era el nostre cas.

A continuació un bon gelat prop de la plaça –algunes senyores, bona tassa de  xocolata, no t’ho perdes!—,  i un nou passeig per la ciutat, pels carrerons estrets, torts i empedrats, plens de història, de records medievals i modernistes, carrers que, en el seu temps, va trepitjar també Cinto Verdaguer, en la seua època de seminarista. Durant el passeig entrem a una botiga de queviures, especialment d’embotits vigatans. De seguida ens envaeix l’aroma característic dels productes de la Plana, un aroma que no sols pot obrir l’apetit d’un abúlic sinó que pot, fins i tot, ressuscitar un mort. No parlaré del botiguer. Necessitaria una dotzena de fulls per a fer una breu aproximació a la seua personalitat, al seu específic i particular estil de venda, de tractar el client. Deixeu-me dir, sols, que  és l’antítesi de les grans superfícies.

Vic és una ciutat tranquil·la, pacífica, sense sorolls, poca gent pels carrers, un bon lloc per descansar.

 Sopem a la plaça, que és, n’estic segur, la plaça que té més balcons amb estelades per nombre d’edificis, de tota Catalunya. I després rebem la visita d’alguns membres de l’Esbart dansaire Castell de Tona, els nostres amfitrions, amb els qui acordem l’agenda de dissabte a Tona.

Dissabte vam tornar a la plaça on hi havia mercat. Un altre món. Si ahir Vic em va semblar tranquil·la i solitària, hui és tot el contrari per obra i gràcia del mercat. Ahir veia una pel·lícula muda en blanc i negre. Hui, en tecnicolor i so estèreo. Es tracta d’un mercat gran i sorollós com molts altres, però amb dos característiques: per una banda l’abundància de bolets de diferents espècies, tot i que encara son primerencs, fet que es dóna en altres mercats catalans. Per l’altra banda la important venda d’animals de granja vius: gallines, conills, ànecs, indians... no sols pollets o catxaps, sinó adults. M’expliquen que els compren, els alimenten uns quants dies amb el menjar que el resulta de confiança i després els sacrifiquen a casa. D’aquesta manera s’asseguren de la qualitat de la carn.

Ah! I paradetes de llibres i també de disquets musicals.

Un plaer haver estat a Vic amb el Grup de Danses Pedreguer.

AMB EL GRUP DE DANSES PEDREGUER A BARCELONA

El Grup de Danses de Pedreguer ha tornat de la segona incursió per terres del Principat de Catalunya en la seva història, després d'haver actuat a Tona, municipi d'Osona, a la Plana de Vic. Com sempre, l'actuació ha comportat, pels membres del grup i els seus acompanyants, conéixer món, fer visites culturals, admirar l'art de conjunts arquitectònics de gran interés i assaborir --també és important, no?-- la gastronomia d'altres llocs, a més de practicar un exercici de convivència amb els membres d'altres grups folklòrics, en aquest cas l'Esbart Dansaire Castell de Tona

La primera etapa ha sigut Barcelona. Alguns hem portat a terme una visita guiada a la Sagrada Família, l'obra cimera de Gaudí. Us podrà agradar o no, però ningú no podrà qüestionar la genialitat del famós arquitecte del modernisme. Hem passejat pel Born, on hem dinat i hem visitat la basílica de Nostra Senyora del Mar, també pel barri gòtic, hem entrat a veure la Catedral, hem gaudit d'un bon passeig per la Rambla --com feia Josep Pla en la seua època d'estudiant--hem sopat a la terrassa de l'antiga  plaça de bous de las Arenas, un lloc excel·lent --i una idea magnífica la de suprimir "la fiesta" i donar un  us comercial a una antiga plaça de bous-- Finalment hem pogut admirar l'espectacle d'aigua de les fonts de Montjuich... i potser algunes altres visites que hauran fet alguns, però que no haurà tingut temps a fer qui escriu aquestes notes.

DIMARTS, CINEMA A LA FRESCA. L'ENDEMÀ, DIMECRES.

Crec que no descobriré res si confesse que sóc un poc despistat. Quan vaig a caminar pels camins de la Marjal o de Matoses, per la carreteres que uneixen Pedreguer amb els pobles del voltant, pels senders de les muntanyes,o per uns altres indrets, vaig pensant en la mona de pasqua, com diuen alguns, o estic a la lluna de València, com diuen altres. Hi ha moments que perd l'orientació i la noció del temps i no sé on estic. La meua ment vola per uns altres llocs i temps, o potser per altres dimensions. Necessite tres o quatre segons per a instal·lar una actualització al meu cervell i situar-me en el temps i l'espai. Normalment els sentits estan desconnectats i no veig ni sent res del voltant. Podria exceptuar els dies de primavera que la sentor de la florida dels tarongers és molt forta o quan tinc una tronada imponent sobre el cap que, aleshores sí, sent alguna cosa del que passa al meu voltant. O com aquella vegada que, de sobte –a mi em va semblar sobtada-- em va caure damunt una granissada amb pedres com ametles.


Vinc a dir això –-que potser també els passa a altres però no ho confessen-- perquè es sabut que els caminants som consultats moltes vegades per conductors que tenen dubtes amb la ruta que han de seguir per a arribar al seu destí «vaig bé per a anar a Alacant?» pregunta un, «per favor per on es va a Pego?», pregunta un altre.


Com ja he dit, en moltes ocasions he de canviar el xip, he de concentrar-me i he de situar-me mentalment, per a poder respondre amb garantia. Un dia, de bon matí, caminava en direcció Beniarbeig-Pedreguer, després de dos-cents o tres-cents metres de la rotonda que hi ha entra la carretera d'Ondara a Orba i de Beniarbeig a Pedreguer. Vaig veure un cotxe que disminuïa la marxa i engegava l'intermitent de la dreta. El conductor em va mirar. En previsió que em preguntara per on dirigir-se per a arribar a algun lloc determinat, i per tal de donar una bona impressió, en el sentit de ser una persona que no es despista i sap perfectament on estan els pobles del voltant, vaig avançar l'actualització dos o tres segons, i em vaig situar. El cotxe era un utilitari d'un roig descolorit, un tant desballestat i brut. El conductor era un xicot jove que anava a soles, simpàtic i amable que es va posar a la boca un somriure natural i sincer. La pregunta no es va fer esperar i jo estava preparat amb el meu GPS mental engegat. «Bon dia, per favor, puc fer-te una pregunta» va dir ben educadament. «Es clar que si, home!» li vaig respondre satisfet d'estar preparat per l'examen. I ell va seguir: «Hui és dimecres?» Si de sobte m'haguera caigut damunt un poal d'aigua freda, no m'hauria desconcertat tant. Com que era el mes d'agost que a Pedreguer –al parc del Patronat-- fan cine a la fresca els dimarts, i jo la nit anterior hi havia anat, sols vaig necessitar quatre o cinc segons –potser un poquet més-- per ressituar-me, ara en el temps i poder-li respondre amb tota seguretat. «Si hui és dimecres, podem estar ben segurs» Ell es va pegar un cop de mà sobre la cama i, sense perdre el mig somriure que li quedava, va dir : «Ja m'ho pensava, ja m'ho pensava» i va continuar la marxa. Sort que els dimarts fan cinema a la fresca!