Crec que no descobriré res si confesse que sóc un poc despistat. Quan vaig a caminar pels camins de la Marjal o de Matoses, per la carreteres que uneixen Pedreguer amb els pobles del voltant, pels senders de les muntanyes,o per uns altres indrets, vaig pensant en la mona de pasqua, com diuen alguns, o estic a la lluna de València, com diuen altres. Hi ha moments que perd l'orientació i la noció del temps i no sé on estic. La meua ment vola per uns altres llocs i temps, o potser per altres dimensions. Necessite tres o quatre segons per a instal·lar una actualització al meu cervell i situar-me en el temps i l'espai. Normalment els sentits estan desconnectats i no veig ni sent res del voltant. Podria exceptuar els dies de primavera que la sentor de la florida dels tarongers és molt forta o quan tinc una tronada imponent sobre el cap que, aleshores sí, sent alguna cosa del que passa al meu voltant. O com aquella vegada que, de sobte –a mi em va semblar sobtada-- em va caure damunt una granissada amb pedres com ametles.
Vinc a dir això –-que potser també els passa a altres però no ho confessen-- perquè es sabut que els caminants som consultats moltes vegades per conductors que tenen dubtes amb la ruta que han de seguir per a arribar al seu destí «vaig bé per a anar a Alacant?» pregunta un, «per favor per on es va a Pego?», pregunta un altre.
Com ja he dit, en moltes ocasions he de canviar el xip, he de concentrar-me i he de situar-me mentalment, per a poder respondre amb garantia. Un dia, de bon matí, caminava en direcció Beniarbeig-Pedreguer, després de dos-cents o tres-cents metres de la rotonda que hi ha entra la carretera d'Ondara a Orba i de Beniarbeig a Pedreguer. Vaig veure un cotxe que disminuïa la marxa i engegava l'intermitent de la dreta. El conductor em va mirar. En previsió que em preguntara per on dirigir-se per a arribar a algun lloc determinat, i per tal de donar una bona impressió, en el sentit de ser una persona que no es despista i sap perfectament on estan els pobles del voltant, vaig avançar l'actualització dos o tres segons, i em vaig situar. El cotxe era un utilitari d'un roig descolorit, un tant desballestat i brut. El conductor era un xicot jove que anava a soles, simpàtic i amable que es va posar a la boca un somriure natural i sincer. La pregunta no es va fer esperar i jo estava preparat amb el meu GPS mental engegat. «Bon dia, per favor, puc fer-te una pregunta» va dir ben educadament. «Es clar que si, home!» li vaig respondre satisfet d'estar preparat per l'examen. I ell va seguir: «Hui és dimecres?» Si de sobte m'haguera caigut damunt un poal d'aigua freda, no m'hauria desconcertat tant. Com que era el mes d'agost que a Pedreguer –al parc del Patronat-- fan cine a la fresca els dimarts, i jo la nit anterior hi havia anat, sols vaig necessitar quatre o cinc segons –potser un poquet més-- per ressituar-me, ara en el temps i poder-li respondre amb tota seguretat. «Si hui és dimecres, podem estar ben segurs» Ell es va pegar un cop de mà sobre la cama i, sense perdre el mig somriure que li quedava, va dir : «Ja m'ho pensava, ja m'ho pensava» i va continuar la marxa. Sort que els dimarts fan cinema a la fresca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada